Exposició: "La Torre dels Ous"
Imatge:
La Torre dels Ous: Elisenda Domingo, Carme Ollé, Ei POiNT i Jordi Camprubí
Quatre fotògrafs amb quatre mirades particulars d'aquesta joia jujoliana, la torre Gibert de Sant Joan Despí. Elisenda Domingo, Carme Ollé, Ei POiNT i Jordi Camprubí ens presenten aquesta exposició, que es podrà veure del 23 de gener al 27 de març al Barhaus de la Demarcació de Tarragona del COAC.
Descarrega el targetó
Per a qualsevol jove arquitecte disposar d’una tieta amb cert calaix és sempre quelcom d’agraïr i això fou el que li passà a aquell jove Jujol quan a l’ombra d’en Gaudí rebé l’encàrrec de fer una caseta per estiuejar que li formulà Na Josefa Romeu i Grau vídua de Gibert. Era una oportunitat única de donar-se a conèixer i també d’engegar la seva aventura arquitectònica en solitari. En aquell terreny a la vora de l’estació del ferrocarril a Sant Joan Despí, Jujol bastí aquesta torre configurada com una edificació aïllada per a dos habitatges que popularment es coneix com la Torre dels Ous degut al que als Santjoanencs els hi transmitia aquell espectacular terrat que la corona. Com sovinteja a moltes edificacions del patrimoni arquitectònic català, la Torre de la Creu, com tècnicament se la cita, ens ha arribat força atrotinada als nostres dies i després de la seva rehabilitació i encara que descontextualitzada, avui en dia podem gaudir d’aquesta petita joia jujoliana les traces principals de la qual encara resten força dempeus. A l’ombra dels grans Mestres del Modernisme, l’arquitectura jujoliana no es realitza amb gaire pressupost però el contrast entre elements emergents i els que li donen cos, ens palesa un elegant exercici d’estil no farragós que permet apreciar en aquesta obra molts elements que són expressats molt abans de que apareguin a la història de l’arquitectura i que el despreci que els gestors catalans apliquen a les innovacions que la gent de casa no mediàtica fa, ha provocat que aquestes petjades arquitectòniques no disposin del reconeixement que es mereixen. Amb motiu d’una visita realitzada per membres de la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts a aquest edifici, quatre fotògrafs de l’Agrupacío Fotogràfica de Catalunya hi varen poder transitar pel seu interior sense aparent destorb entre ells o com a mínim així ho sembla ja que ningú ha aixecat la veu vers a aquest fet, però i malgrat l’immediatesa de la descoberta, el que sí que han fet és cantar-nos les quaranta al deixar-nos aquesta mostra fotogràfica que en forma florida espera transitar vers el fruit.
Al·lean Olko, crític d’art
Descarrega el targetó
Per a qualsevol jove arquitecte disposar d’una tieta amb cert calaix és sempre quelcom d’agraïr i això fou el que li passà a aquell jove Jujol quan a l’ombra d’en Gaudí rebé l’encàrrec de fer una caseta per estiuejar que li formulà Na Josefa Romeu i Grau vídua de Gibert. Era una oportunitat única de donar-se a conèixer i també d’engegar la seva aventura arquitectònica en solitari. En aquell terreny a la vora de l’estació del ferrocarril a Sant Joan Despí, Jujol bastí aquesta torre configurada com una edificació aïllada per a dos habitatges que popularment es coneix com la Torre dels Ous degut al que als Santjoanencs els hi transmitia aquell espectacular terrat que la corona. Com sovinteja a moltes edificacions del patrimoni arquitectònic català, la Torre de la Creu, com tècnicament se la cita, ens ha arribat força atrotinada als nostres dies i després de la seva rehabilitació i encara que descontextualitzada, avui en dia podem gaudir d’aquesta petita joia jujoliana les traces principals de la qual encara resten força dempeus. A l’ombra dels grans Mestres del Modernisme, l’arquitectura jujoliana no es realitza amb gaire pressupost però el contrast entre elements emergents i els que li donen cos, ens palesa un elegant exercici d’estil no farragós que permet apreciar en aquesta obra molts elements que són expressats molt abans de que apareguin a la història de l’arquitectura i que el despreci que els gestors catalans apliquen a les innovacions que la gent de casa no mediàtica fa, ha provocat que aquestes petjades arquitectòniques no disposin del reconeixement que es mereixen. Amb motiu d’una visita realitzada per membres de la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts a aquest edifici, quatre fotògrafs de l’Agrupacío Fotogràfica de Catalunya hi varen poder transitar pel seu interior sense aparent destorb entre ells o com a mínim així ho sembla ja que ningú ha aixecat la veu vers a aquest fet, però i malgrat l’immediatesa de la descoberta, el que sí que han fet és cantar-nos les quaranta al deixar-nos aquesta mostra fotogràfica que en forma florida espera transitar vers el fruit.
Al·lean Olko, crític d’art
