Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general

Revista de corresponsales: EL CAMINO HACIA LA DESCARBONIZACIÓN DE LA ARQUITECTURA EN COLOMBIA

© Rodolfo Torres

En Colombia, al igual que en otros países, la descarbonización en la arquitectura ha cobrado importancia como respuesta a la urgencia de abordar el cambio climático y reducir las emisiones de gases de efecto invernadero. Aunque las iniciativas y políticas específicas (Ley 2099 de 2019 transición energética) pueden evolucionar, aquí hay algunas tendencias y acciones que pueden estar influyendo en la descarbonización de la arquitectura en Colombia: 

1. Regulaciones y políticas: El gobierno colombiano puede implementar regulaciones y políticas que fomenten la sostenibilidad en la construcción. Estas políticas pueden incluir estándares de eficiencia energética, requisitos para el uso de materiales sostenibles y la promoción de energías renovables en los proyectos de construcción. Además, el Ministerio de Vivienda, Ciudad y Territorio de Colombia ha desarrollado una serie de programas y proyectos para promover la descarbonización de la arquitectura. Estos programas incluyen el Programa de Arquitectura Sostenible (PAS), que brinda asistencia técnica a los constructores para implementar prácticas de construcción sostenibles. 

2. Certificaciones sostenibles: La adopción de certificaciones sostenibles, como LEED o el Sistema de Evaluación de Sostenibilidad de Viviendas (Ces) en Colombia, puede ser una estrategia para fomentar la descarbonización en la arquitectura. Estas certificaciones reconocen y promueven prácticas sostenibles en el diseño y la construcción de edificaciones.

3. Colaboración entre sectores: La colaboración entre el gobierno, el sector privado, las instituciones académicas y la sociedad civil es fundamental para impulsar la descarbonización en la arquitectura. Esto podría incluir la promoción de investigación y desarrollo en tecnologías sostenibles, así como la sensibilización y educación sobre prácticas arquitectónicas sostenibles.

4. Energías renovables: Colombia tiene un gran potencial para aprovechar fuentes de energía renovable, como la energía solar, energía eólica y la hidroeléctrica. La integración de tecnologías de energías renovables en el diseño arquitectónico puede contribuir significativamente a la descarbonización.

5. Innovación en materiales de construcción: La búsqueda y adopción de materiales de construcción con bajas emisiones de carbono y opciones sostenibles es esencial. Esto podría incluir el uso de materiales locales, reciclados o de bajo impacto ambiental. El uso de materiales de construcción sostenibles: Los materiales de construcción sostenibles, como la madera, el bambú y los materiales reciclados, producen menos emisiones de GEI que los materiales de construcción convencionales. 

6. Educación y capacitación: La formación de arquitectos, ingenieros y profesionales de la construcción en prácticas sostenibles y técnicas de diseño eficientes desde el punto de vista energético es crucial para avanzar en la descarbonización. Las universidades ya están implementado asignaturas o espacios de aprendizaje para crear una mayor conciencia y sobre todo profesionales con la información suficiente para afrontar estos nuevos retos.

Es importante tener en cuenta que la situación puede cambiar con el tiempo, y nuevas políticas y proyectos pueden surgir para abordar específicamente la descarbonización de la arquitectura en Colombia. La participación de todos los actores involucrados es clave para lograr avances significativos en este ámbito.

La descarbonización es un desafío urgente para Colombia. Sin embargo, también es una oportunidad para crear un futuro más sostenible, resiliente y próspero. Para alcanzar las metas de descarbonización, se requiere un esfuerzo conjunto del gobierno, el sector privado, la academia, la sociedad civil y los ciudadanos.

  1. Implementar un plan de acción nacional para la descarbonización con metas ambiciosas y plazos específicos.
  2. Crear un fondo nacional para la descarbonización para financiar proyectos en todos los sectores.
  3. Fortalecer la educación y la capacitación en temas de cambio climático y descarbonización.
  4. Promover la participación de la sociedad civil en el proceso de descarbonización. 

La descarbonización no es una opción, es una necesidad. Colombia tiene el potencial para ser un líder en la lucha contra el cambio climático y la construcción de un futuro sostenible.

 

Rodolfo Torres Puyana. Arquitecto. Corresponsal del COAC en Bucaramanga, Colombia. Febrero 2024.

Con la colaboración de: Sergio A. Tapias Uribe Arquitecto, Decano Facultad de Arquitectura U. Santo Tomas - Colombia.

PDF version

Tornar

Revista de corresponsals: EL CAMÍ CAP A LA DESCARBONITZACIÓ DE L'ARQUITECTURA A COLÒMBIA

© Rodolfo Torres

A Colòmbia, tal com passa en altres països, la descarbonització a l'arquitectura ha adquirit importància com a resposta a la urgència d'abordar el canvi climàtic i reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. Tot i que les iniciatives i polítiques específiques (Llei 2099 de 2019 transició energètica) poden evolucionar, aquí hi ha algunes tendències i accions que poden estar influint en la descarbonització de l'arquitectura a Colòmbia:

1. Regulacions i polítiques: El govern colombià pot implementar regulacions i polítiques que fomentin la sostenibilitat a la construcció. Aquestes polítiques poden incloure estàndards deficiència energètica, requisits per a l’ús de materials sostenibles i la promoció d’energies renovables en els projectes de construcció. A més, el Ministeri d’Habitatge, Ciutat i Territori de Colòmbia ha desenvolupat una sèrie de programes i projectes per promoure la descarbonització de l’arquitectura. Aquests programes inclouen el Programa d'Arquitectura Sostenible (PAS), que ofereix assistència tècnica als constructors per implementar pràctiques de construcció sostenibles.

2. Certificacions sostenibles: L'adopció de certificacions sostenibles, com ara LEED o el Sistema d'Avaluació de Sostenibilitat d'Habitatges (Ces) a Colòmbia, pot ser una estratègia per fomentar la descarbonització a l'arquitectura. Aquestes certificacions reconeixen i promouen pràctiques sostenibles en el disseny i construcció d'edificacions.

3. Col·laboració entre sectors: La col·laboració entre el govern, el sector privat, les institucions acadèmiques i la societat civil és fonamental per impulsar la descarbonització a l'arquitectura. Això podria incloure la promoció de recerca i desenvolupament en tecnologies sostenibles, així com la sensibilització i l'educació sobre pràctiques arquitectòniques sostenibles.

4. Energies renovables: Colòmbia té un gran potencial per aprofitar fonts d'energia renovable, com ara l'energia solar, l'energia eòlica i la hidroelèctrica. La integració de tecnologies d'energies renovables al disseny arquitectònic pot contribuir significativament a la descarbonització.

5. Innovació en materials de construcció: La recerca i l'adopció de materials de construcció amb baixes emissions de carboni i opcions sostenibles és essencial. Això podria incloure l’ús de materials locals, reciclats o de baix impacte ambiental. L'ús de materials de construcció sostenibles: Els materials de construcció sostenibles, com ara la fusta, el bambú i els materials reciclats, produeixen menys emissions de GEH que els materials de construcció convencionals.

6. Educació i capacitació: La formació d’arquitectes, enginyers i professionals de la construcció en pràctiques sostenibles i tècniques de disseny eficients des del punt de vista energètic és crucial per avançar en la descarbonització. Les universitats ja estan implementant assignatures o espais d'aprenentatge per crear més consciència i sobretot professionals amb la informació suficient per afrontar aquests nous reptes.

És important tenir en compte que la situació pot canviar amb el temps i noves polítiques i projectes poden sorgir per abordar específicament la descarbonització de l'arquitectura a Colòmbia. La participació de tots els actors involucrats és clau per assolir avenços significatius en aquest àmbit.

La descarbonització és un desafiament urgent per a Colòmbia. Tanmateix, també és una oportunitat per crear un futur més sostenible, resilient i pròsper. Per assolir les metes de descarbonització, cal un esforç conjunt del govern, el sector privat, l'acadèmia, la societat civil i els ciutadans.

1. Implementar un pla d'acció nacional per a la descarbonització amb metes ambicioses i terminis específics.

2. Crear un fons nacional per a la descarbonització per finançar projectes a tots els sectors.

3. Enfortir l'educació i la capacitació en temes de canvi climàtic i descarbonització.

4. Promoure la participació de la societat civil en el procés de descarbonització.

La descarbonització no és una opció, és una necessitat. Colòmbia té el potencial per ser líder a la lluita contra el canvi climàtic i la construcció d'un futur sostenible.

 

AutoRodolfo Torres Puyana. Arquitecte. Corresponsal del COAC a Bucaramanga, Colòmbia. Febrer 2024.

Amb la col·laboració de: Sergio A. Tapias Uribe Arquitecte, Degà Facultat d'Arquitectura U. Santo Tomas - Colòmbia.

PDF version

Tornar

REVISTA DE CORRESPONSALES: EDIFICIO VORTEX EN LAUSANA

© Universitat de Lausanne i de la EPFL

El edificio Vortex, situado en el Campus Universitario de Lausana, emerge como un símbolo arquitectónico de vanguardia, fusionando funcionalidad con estética y sostenibilidad. Este artículo explorará el diseño innovador, el impacto social y ambiental del edificio.

El concurso de arquitectura. El origen de Vortex remonta a los primeros esbozos plasmados para los arquitectos visionarios que concibieron este proyecto. Su inspiración, influencias artísticas y aspiraciones para crear un espacio único en el Campus Universitario de Lausana son plenamente exploradas. Desde los primeros conceptos hasta su realización, la historia del edificio destaca el compromiso con la innovación y la funcionalidad. El nombre latino Vortex, que hace referencia a una espiral de gran diámetro, es el nombre escogido para el proyecto del concurso ganado por el estudio de arquitectura Dürig AG, con sede en Zúrich, en 2015.

Las viviendas rectangulares se yuxtaponen como cajas de vivienda a lo largo de una rampa curvilínea de 2,8 km de largo y se desplazan a medida que subimos. Los claros resultantes de las formas ortogonales insertadas en un círculo permiten colocar salas comunes o crear juegos espaciales. Todas las viviendas están orientadas hacia vidrieras en un pasillo periférico que favorece la vinculación con el exterior y el contacto humano. La forma del edificio, el círculo, también invita a los residentes a mostrarse más solidarios y compartir un sentimiento de pertenencia a un todo.

Desde un punto de vista morfológico, el concepto apuesta por un círculo, erigido a tal escala, que puede inducir a un sentimiento de comunidad entre 1000 cohabitantes que no necesariamente se conocen. Esta propensión se ha explotado en muchos contextos, desde nuevas ciudades y centros turísticos hasta viviendas sociales y sedes de grandes empresas.

Por tanto, este régimen se aplica idealmente a una comunidad estudiantil, cuyos individuos son tanto volátiles como intercambiables. Más allá del simbolismo, la geometría sitúa a los sujetos situados en torno a su circunferencia en relaciones equitativas (vistas- situación).

Con un diámetro exterior de unos 137m. (diámetro interior de 105 m.), la espiral de hormigón se eleva constantemente un 1% en casi ocho rotaciones, alcanzando una altura total de unos 27 m. El área desocupada en torno a las cajas de viviendas está diseñada como dos calles del pueblo que giran dentro y alrededor del vasto cilindro.

Si bien la descripción de los volúmenes y espacios diseñados por los arquitectos es bastante sencilla, no podría decirse lo mismo de su construcción. El objetivo era garantizar que los plazos de construcción fueran compatibles con el YOG (Youth Olimpic Games 2020) en enero de 2020 y mantener los costes dentro de los límites aceptables para el cliente, asegurándose de que se respetaran las ideas sólidas del proyecto ganador.

La principal dificultad para construir el Vortex reside en su principal originalidad: encajar 712 apartamentos (incluyendo 829 habitaciones para estudiantes y 76 apartamentos para clientes académicos) en un solo edificio en forma de espiral. Una figura con una geometría fácilmente definible –un radio y una pendiente– pero cuya concreción como estructura de hormigón es compleja, sobre todo porque las cajas de vivienda están todas dispuestas ortogonalmente en espiral, en direcciones norte-sur u oeste- este. Aunque estas diversas formas se caracterizan por una gran simplicidad conceptual, su combinación implica problemas de geometría.

El Vortex reúne un trozo entero de la ciudad en un solo edificio. Con su forma de anillo, se convierte en un hito del paisaje hacia el que todo converge. Por su extensión, marca el territorio y se convierte en un nexo de unión entre la ciudad y las universidades. Por último, sus viviendas se disponen a lo largo de una rampa helicoidal de 2,8 km. que serpentea en 10 niveles.

Este edificio circular es un sitio único y comunicativo dentro del campus y su rampa, elemento fundacional de esta nueva unidad social, fomenta un sentimiento único de pertenencia, contactos sociales, intercambios y una forma de solidaridad.

Gabriel Sibils, arquitecto. Corresponsal del COAC en Lausana, Suiza. Febrero 2024

PDF version

Tornar

REVISTA DE CORRESPONSALS: L'EDIFICI VORTEX A LAUSANA

© Universitat de Lausanne i de la EPFL

L'edifici Vortex, situat al Campus Universitari de Lausana, emergeix com un símbol arquitectònic d’avantguarda, fusionant funcionalitat amb estètica i sostenibilitat. Aquest article explorarà el disseny innovador, l'impacte social i ambiental de l'edifici.

El concurs d'arquitectura. L'origen de Vortex remunta als primers esbossos plasmats per als arquitectes visionaris que van concebre aquest projecte. La seva inspiració, les influències artístiques i les aspiracions per crear un espai únic al Campus Universitari de Lausana són plenament explorades. Des dels primers conceptes fins a la realització, la història de l'edifici destaca el compromís amb la innovació i la funcionalitat. El nom llatí Vortex, que fa referència a un espiral de gran diàmetre, és el nom escollit per al projecte del concurs guanyat per l'estudi d'arquitectura Dürig AG, amb seu a Zürich, l’any 2015.

Els habitatges rectangulars es juxtaposen com caixes d'habitatge al llarg d'una rampa curvilínia de 2,8 km de llarg i es desplacen a mesura que pugem. Les clarianes resultants de les formes ortogonals inserides en un cercle permeten col·locar sales comunes o crear jocs espacials. Tots els habitatges estan orientats cap a vidrieres en un passadís perifèric que afavoreix la vinculació amb l'exterior i el contacte humà. La forma de l'edifici, el cercle, també convida els residents a mostrar-se més solidaris i a compartir un sentiment de pertinença a un tot.

Des d'un punt de vista morfològic, el concepte aposta per un cercle, erigit a tal escala, que pot induir un sentiment de comunitat entre 1000 cohabitants que no necessàriament es coneixen. Aquesta propensió ha estat explotada en molts contextos, des de noves ciutats i centres turístics fins a habitatges socials i seus de grans empreses.

Per tant, aquest règim s'aplica idealment a una comunitat estudiantil, els individus de la qual són tant volàtils com intercanviables. Més enllà del simbolisme, la geometria situa els subjectes situats al voltant de la seva circumferència en relacions equitatives (vistes- situació).

Amb un diàmetre exterior d'uns 137m. (diàmetre interior de 105 m.), l'espiral de formigó s'eleva constantment un 1% en gairebé vuit rotacions, arribant a una alçada total d'uns 27 m. L'àrea desocupada al voltant de les caixes d'habitatges està dissenyada com dos carrers del poble que giren dins i al voltant del vast cilindre.

Si bé la descripció dels volums i espais dissenyats pels arquitectes és bastant senzilla, no es podria dir el mateix de la seva construcció. L'objectiu era garantir que els terminis de construcció fossin compatibles amb el YOG (Youth Olimpic Games 2020) el gener de 2020 i mantenir els costos dins dels límits acceptables per al client, tot assegurant-se que es respectessin les idees sòlides del projecte guanyador.
La principal dificultat per construir el Vortex rau en la seva principal originalitat: encaixar 712 apartaments (incloent-hi 829 habitacions per a estudiants i 76 apartaments per a clients acadèmics) en un sol edifici en forma d'espiral. Una figura amb una geometria fàcilment definible –un radi i un pendent– però la concreció de la qual com a estructura de formigó és complexa, sobretot perquè les caixes d'habitatge estan totes disposades ortogonalment en espiral, en direccions nord-sud o oest-est. Encara que aquestes diverses formes es caracteritzen per una gran simplicitat conceptual, la seva combinació implica problemes de geometria.

El Vortex reuneix un tros sencer de la ciutat en un sol edifici. Amb la seva forma d'anell, es converteix en una fita del paisatge cap a la qual tot convergeix. Per la seva extensió, marca el territori i esdevé un nexe d'unió entre la ciutat i les universitats. Finalment, els seus habitatges es disposen al llarg d'una rampa helicoidal de 2,8 km. que serpenteja en 10 nivells.

Aquest edifici circular és un lloc únic i comunicatiu dins del campus i la seva rampa, element fundacional d'aquesta nova unitat social, fomenta un sentiment únic de pertinença, contactes socials, intercanvis i una forma de solidaritat.

 

Gabriel Sibils, arquitecte. Corresponsal del COAC a Lausana, Suïssa. Febrer 2024

PDF version

Tornar

Pàgines