Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general

Revista de corresponsals: Reciclant les ments, un punt de vista diferent sobre la sostenibilitat a Austràlia

© Victor Olivar Alcami

El tema de la sostenibilitat porta prou temps sobre la taula com per a merèixer un article; començarem amb tres preguntes bàsiques.

  • Quina és l’acció insostenible que està afectant al planeta de la manera més urgent?
  • Quins són els països més insostenibles en aquest afer?
  • Quina és la contribució dels arquitectes per a revertir aquesta situació?

Sobre la dualitat entre el món natural i l’artificial -o humà-, diré que es tracta d’una herència de la mentalitat d’algunes religions i algunes ciències com la Darwiniana que posen a la humanitat en el centre del pensament i l’anàlisi, amb la intenció de classificar els actes humans d’una manera diferent i especial. Resulta però, que la humanitat és un conjunt d’animals i per tant, els actes humans, no deixen de ser naturals (1*)

Si algú s’ha preguntat alguna vegada quin és el propòsit al món del nostre conjunt orgànic al qual anomenem “homo sapiens” (2*), només cal pensar en qualsevol muntanya de deixalles i abraçar la imatge com a resultat natural de la nostra espècie.

Al món hi ha molts fets que esdevenen profundament nocius per a la vida orgànica que beneficia als humans i, degut al fort impacte que les nostres accions tenen sobre nosaltres mateixos i el nostre conjunt orgànic, nosaltres som els causants de la nostra pròpia extinció i dels animals, insectes i vegetacions agermanades que ens permeten viure.

Si el planeta Terra tingués algun tipus de consciència, podríem dir que en general, que hi hagi vida a la superfície o no, li seria totalment indiferent. La Terra es renovarà de nou i un altre tipus d’essers vivents ocuparan el nostre lloc.

Feta aquesta introducció, anem a resoldre la primera pregunta. Resulta doncs que més enllà del material de rebuig, ja sigui orgànic, reciclable o no, tòxic i/o radioactiu -que amb més de 2,000 bombes nuclears llençades des de la invenció d’aquesta arma de destrucció, donaria molt de què parlar (3*)-, el tema que genera més pressió degut al seu impacte en l’escalfament global són les emissions de CO2.

Resulta curiós veure que els països amb més GDP, són també els que tenen una producció més elevada de CO2. Com que es tracta del països més rics i la forma de mesurar el CO2 es fa per països en comptes de per negocis, hi ha bàsicament dues maneres de reduir les emissions sense haver de fer cap canvi a les indústries: externalitzar la producció de béns a altres països i/o comprar “offsets” de producció de CO2.

Per tant, no és tan evident arribar a trobar la informació adequada ja que al final els països rics acaben pagant per a externalitzar la seva responsabilitat; en altres paraules, paguen per a externalitzar el seu sentiment de culpabilitat.

I doncs, tot i així, quins són els països amb mes producció de CO2 per càpita? Doncs països com Brunei, Emirats Àrabs Units, Qatar, Kuwait, Trinidad i Tobago. I per què aquests països? Doncs resulta que són tots els grans productors de petroli del planeta. Aquest seria un exemple d’externalització de la producció dels països rics de la mateixa manera que els processos de manufactura de moltes indústries del primer món es troben situats a la Xina, l Índia... 

En la següent ronda de països contaminants amb els índexs de producció de CO2 per càpita més elevats del món, i fent un anàlisi d’economies més complexes no basades en l’economia del petroli-potser sorprèn trobar que Australià situada en primera posició amb 15,09 tones de CO2 produït per càpita el 2021 (4*). Aquesta xifra és tres vegades més que la mitjana de CO2 produït al 2017 (5*)

Austràlia té molta mineria però sobretot té molta producció de carbó. El 33.6% dels gasos d’efecte hivernacle a Austràlia són deguts a la producció d’energia. Es aquí on el carbó forma una part essencial de l’equació; a Austràlia encara s’utilitza carbó per a generar energia ja que es tracta d’una font molt barata.

La pregunta clau, però, és com és possible que un país amb l’extensió de terreny tan gran i tant de Sol, encara faci ús de l’extracció fòssil del carbó i no de l’energia solar o inclús l’atòmica? La resposta és més política que racional; els sectors més poderosos del país estan completament lligats a la indústria minera.

A pesar d’alguna petita victòria mediàtica com el primer bloqueig d’apertura d’una nova mina de carbó al 2023 per estar localitzada en la Gran Barrera de Cora, sembla que el procés de canvi serà lent i complicat.

Mentrestant, en una espècie de mirada monolítica i miòpica -també heretada de la perspectiva centrípeta dels arquitectes dels últims segles- en totes parts no parem d’escoltar la mateixa pregunta: quin seria el paper dels arquitectes en revertir aquesta situació?

I de cop i volta tota la indústria de la construcció, causant del 30-40% de la producció de gasos d’efecte hivernacle del planeta, comença a mesurar la sostenibilitat dels processos de producció amb, entre d’altres, els Green Star Ratio; o amb la certificació de les Passive Houses... Totes aquestes semblen, en principi, bones estratègies en la redefinició de la indústria de la construcció.

Tot i així, l’impuls actual cap al mesurament de tots els processos i la confiança actual en la ciència numèrica, no deixa de ser un procés elitista que, a pesar de ben intencionat i millor que no fer res al respecte, no deixa de mostrar algunes esquerdes que no semblen tan evidents en un primer anàlisi.

En un article que es podria traduir per “És el reciclatge el problema, no la solució?” (7*), l’autor fa referència al punt de vista sobre el reciclatge del periodista australià Jason Murphy en contra de facilitar el reciclatge. Comenta l’article que a Alemanya es va introduir un sistema per a pressionar i reduir la mida de les ampolles de plàstic per tal de facilitar el procés de reciclatge per part del usuaris abans de llençar-les al contenidor de reciclatge. El resultat de la implementació d’aquest avanç en el sistema de reciclatge va fer que l’any següent, el consum d’ampolles de plàstic es multipliqués exponencialment a costa d’una reducció del consum d’ampolles de vidre -òbviament molt més sostenible que el plàstic-. Per tant, el que semblaria en principi una bona idea, podria acabar tenint un efecte contrari; entrem en el camp de la psicologia (8*).

D’una manera equiparable, la solució de crear mes carreteres per a solucionar un excés de tràfic ha demostrat generar encara mes excessos de tràfic ja que motiva a la població a agafar més el cotxe a través de facilitar i ampliar les opcions d’ús.

Per tant la clau de la sostenibilitat real recau en la nostra percepció. Podem mesurar tot el que vulguem per a sentir-nos millor i reduir els nivells de culpabilitat del nostre nivell de vida però el canvi real recau en la forma que tenim de situar-nos al món. No té molt de sentit viure en una Passive House totalment equipada amb tot el que creiem que necessitem (habitacions per a convidats, habitacions per a rentadora i secadora, dues sales d’estar, microones, cotxe, més de dos fills/es...) i seguir amb la nostra vida satisfets de la nostra contribució a plantar arbres al món.

Aquí és on cal ser més radicals en la proposta i sembla que la capacitat de sostenibilització d’una sola pregunta és absoluta: realment necessitem totes aquestes coses?

De la mateixa manera que el concepte de deixalla existeix, què és una deixalla? Quin concepte més pervers el d’acceptar que alguna cosa no serveixi per a res més que ser tirada al bosc. És en aquesta acceptació que la producció monolítica i d’un sol ús domina el món actual. El reciclatge no és una solució sinó una alternativa al problema. La producció d’objectes hauria d’estar pensada des d’una cadena d’usos consecutiva des del principi en el procés de concepció, d’una manera més complexa en la varietat d’usos, i tractant d’evitar els processos de destrucció.

És clar que aquesta forma de veure el món requereix d’un canvi més profund i no serà tan immediat però si algú em torna a preguntar quin es el paper del arquitectes en revertir aquesta situació, la resposta es forca evident: treballar en el món de les idees per a crear un món amb uns valors i uns processos de producció regeneratius. La sostenibilitat “de dades” actual, la podem deixar per als tècnics.

Victor Olivar Alcami, arquitecte. Corresponsal del COAC a Sydney, Austràlia. Abril 2023

 

1* “Ecology against Mother Nature”, Slavoj Zizek

2* “Ens farem humans?”, Eudald Carbonell

3* “A Time-Lapse Map of Every Nuclear Explosion Since 1945 - by Isao Hashimoto

4*”Map of Greenhouse Gas emision”, Our World in data.org

5* “Where in the world do people emit the most CO2?”, Hannah Ritchie, Our Word in data

6* “Australia blocks coal mine to protect Great Barrier Reef” BBC, 8th February 2023

7*” Is recycling the problem, not the solution?” Liam Mannix, 15th Nov 2022, The Sydney Morning Herald.

8*” The warm glow of recycling can make us more wasteful”, Jenny Van Doorn & Tim Kurz, Journal of Environmental Psychology

Volume 77, October 2021

PDF version

Tornar

Revista de corresponsales: A Casa da arquitectura - Centro Portugués de Arquitectura

Vista do exterior da Casa da Arquitectura ©Ivo Tavares Studio/CA

La afirmación de la cultura arquitectónica internacional

A partir de los años sesenta comienza a desarrollarse una particular atención hacia el dibujo arquitectónico, consolidándose una aproximación a la investigación historiográfica atenta a indagar en las fuentes primarias de la arquitectura. La salvaguardia del documento original se convierte en una necesidad primordial ante una crisis de herramientas más orientadas a una interpretación ideológica o al impresionismo historiográfico, especialmente para la arquitectura del siglo XX, se hace urgente una atención específica.

De esta manera, crece el interés por el diseño de autor, lo que alimenta el nacimiento de un mercado específico y galerías específicas dedicadas a la exposición. En otro frente, la cultura arquitectónica indaga en el dibujo como lugar de reflexión e investigación teórica, emancipándolo de la relación con la práctica constructiva y profesional. El nacimiento de museos, archivos y centros especializados en la conservación, estudio y conocimiento de los archivos arquitectónicos viene motivado por el nuevo y más acuciante interés por los documentos originales.

Hacia finales de los años setenta, primero en el norte de Europa y América del Norte, luego en todo el mundo, se difunden nuevos centros dedicados exclusivamente a estas actividades, como por ejemplo el CCA - Canadian Centre for Architecture en Montreal y el DAM - Deutsches Architektur Museum en Frankfurt, seguido en 1980 por el IFA - Institut Francais d'Architecture de París, el Instituto Getty de Los Ángeles (1984), el NAI - Instituto de Arquitectura de los Países Bajos en Rotterdam (1988), por nombrar algunos.

La presencia de múltiples centros e instituciones con finalidades distintas determina la necesidad de coordinar las diferentes iniciativas y colaborar en las actividades archivísticas y museísticas, teniendo en cuenta también la problemática específica relativa a los documentos arquitectónicos. En este contexto global, cada país y ciudad con mayor presencia de cultura arquitectónica, siguiendo tiempos y métodos diferentes, ha iniciado este proceso de exploración en el campo arquitectónico.

A Casa de la Arquitectura – Centro Portugués de Arquitectura fue creada en 2007 dentro de la primera casa de Álvaro Siza, hoy monumento de interés municipal, obra casi desconocida para muchos. El hecho de que la familia Siza Vieira viviera en esta casa, que el arquitecto Álvaro Siza, el primer portugués en recibir el Premio Pritzker en 1992, pasara allí su adolescencia y juventud, y que hoy sea fruto de sus intervenciones, en particular en la década de 1960, contó para la decisión de la municipalidad.

En 2012 tuve la oportunidad de presentar una exposición dentro de este centro dedicado a la arquitectura titulada “A cidade dos Mortos, uma viajem no Cairo desconhecido” y de ese momento recuerdo el particular fervor de la directiva por explorar nuevos temas que se estaban produciendo en el ámbito familiar dedicado a una gran calidad profesional. Un mensaje un tanto premonitorio que habría llevado más tarde a acometer un ambicioso proyecto de fortalecimiento de esta institución.

Unos años después, mientras estaba en Oporto para mis estudios de doctorado, recuerdo recibir la noticia de la expansión de la Casa da Arquitectura a otra ubicación en una antigua bodega en la ciudad de Matosinhos. Tuve la oportunidad de conocer al arquitecto responsable directamente en el sitio: Guillermo Machado Vaz, quien me hizo un recorrido explicando el ambicioso proyecto, entendiendo que la Casa da Arquitectura estaba pasando por una transformación importante. Efectivamente, la idea de la antigua Casa Siza de Roberto Ivens parecía un recuerdo lejano.

La adaptación del Quarteirão da Real Vinícola, en Matosinhos, para albergar la Casa da Arquitectura viene a encarnar la ambición de la Casa da Arquitectura de ser el Centro Portugués de Arquitectura. La Casa da Arquitectura fue una idea, un proyecto y una inversión realizada íntegramente por el Ayuntamiento de Matosinhos que, cuando se puso en marcha, costó alrededor de 10 millones de euros. Desde entonces, Casa da Arquitectura se ha mantenido como la única institución del país en preservar, tratar, difundir y promover la producción arquitectónica y de autores nacionales e internacionales, asociando su creciente archivo documental a la vertiente de programación cultural. Su misión sigue tan vigente como siempre, dada la riqueza cultural que genera la arquitectura portuguesa y el enorme prestigio que gozan nuestros arquitectos dentro y fuera del país, como ejemplo de los Premios Pritzker otorgados a Eduardo Souto de Moura y Álvaro Siza.

A Casa da Arquitectura es la única institución portuguesa, exclusivamente de arquitectura, que reúne tres líneas de acción: albergar y archivar colecciones de arquitectura; tratamiento de archivo de estas colecciones y su disponibilidad universal; y la promoción del conocimiento y debate público a través de exposiciones, publicaciones, eventos y otras actividades encaminadas a decodificar la arquitectura, haciéndola accesible a todos. Para A Casa es fundamental reforzar la importancia de la arquitectura como elemento fundamental de nuestra matriz civilizatoria. Esta labor, que responde a la misión de la institución de acercar la arquitectura a todos, se desarrolla a través de una intensa programación -exposiciones, conferencias, debates, cruces artísticos- y una sostenida labor de mediación ciudadana que lleva a cabo el Servicio de Educación.

A Casa da Arquitectura es también la entidad que organiza anualmente la Open House Porto, en la que participan cuatro municipios - Oporto, Vila Nova de Gaia, Matosinhos y Maia y ha creado el Centro de Estudios y Documentación que permite a los investigadores y arquitectos estudiar académicamente y las colecciones bajo el cuidado de la casa.

Hasta la fecha, el Archivo Casa da Arquitectura cuenta con 14 fondos/spoilers y tres fondos de arquitectura, con más de 240 autores y donantes involucrados, alrededor de 3.700 proyectos y alrededor de 135.000 documentos analógicos y 180.000 digitales.

A Casa da Arquitectura tiene un modelo de financiación que combina el apoyo principal del Municipio de Matosinhos, el organismo fundador, con la contribución de varios Patronos. El Estado apoya a Casa da Arquitectura a través de protocolos plurianuales.

El lema de la Casa, que resume su gran misión, es acercar la arquitectura a todos. En este sentido, toda la programación de la Casa está orientada a hacer accesibles los contenidos a todos los públicos. Junto a la reflexión crítica y disciplinar que recorre todo el programa, Casa da Arquitectura busca, en nombre de los grandes valores universales de la sostenibilidad y la igualdad, comunicar el poder transformador de la arquitectura.

Para este año A Casa da Arquitectura prevé el año de Paulo Mendes da Rocha (se ha hecho una donación del archivo del arquitecto) con dos exposiciones y una amplia programación paralela a desarrollarse en diferentes países a lo largo del año, representando un enorme homenaje a la figura universal que es el premio Pritzker brasileño. Para 2024 se prepara una exposición dedicada a los 50 años de la arquitectura portuguesa en democracia, en el marco de las conmemoraciones del 50 aniversario del 25 de abril y de la Constitución.

Una institución en continuo crecimiento en una realidad arquitectónica del “húmus fértil” dictado por la Escuela de Oporto y convirtiéndose en un lugar de investigación que a lo largo de los años ha sabido situarse en el panorama internacional y cuyos interesantes proyectos seguiremos siguiendo.

Alberto Collet, arquitecto. Corresponsal del COAC en Porto, Portugal. Abril 2023

PDF version

Tornar

Revista de corresponsals: A Casa da Arquitectura - Centre d'Arquitectura Portuguesa

Vista do exterior da Casa da Arquitectura ©Ivo Tavares StudioCA

L'afirmació de la cultura arquitectònica internacional

A partir dels anys 60 es va començar a desenvolupar una atenció especial cap al disseny arquitectònic, consolidant una aproximació a la recerca historiogràfica atenta a investigar les fonts primàries de l'arquitectura. La salvaguarda del document original esdevé una necessitat primordial davant una crisi d'eines més orientades a una interpretació ideològica o a l'impressionisme historiogràfic, especialment per a l'arquitectura del segle XX, cal una atenció específica.

D'aquesta manera, creix l'interès pel disseny de l'autor, que alimenta el naixement d'un mercat concret i de galeries concretes dedicades a l'exposició. D'altra banda, la cultura arquitectònica indaga en el dibuix com a lloc de reflexió i investigació teòrica, emancipant-lo de la relació amb la pràctica constructiva i professional. El naixement de museus, arxius i centres especialitzats en conservació, estudi i coneixement dels arxius arquitectònics ve motivat pel nou i més gran interès pels documents originals.

A finals dels anys setanta, primer al nord d'Europa i Amèrica del Nord, després a tot el món, es van difondre nous centres dedicats exclusivament a aquestes activitats, com per exemple el CCA - Canadian Centre for Architecture a Montreal i el DAM - Deutsches Architektur Museu de Frankfurt, seguit el 1980 per l'IFA - Institut Francais d'Architecture de París, el Getty Institute de Los Angeles (1984), el NAI - Institut d'Arquitectura dels Països Baixos a Rotterdam (1988), per anomenar-ne alguns.

La presència de múltiples centres i institucions amb finalitats diferents determina la necessitat de coordinar totes aquestes iniciatives i col·laborar en les activitats arxivístiques i museístiques, tenint també present la problemàtica específica relacionada amb els documents arquitectònics. En aquest context global, cada país i ciutat amb més presència de la cultura arquitectònica, seguint èpoques i mètodes diferents, ha iniciat aquest procés d'exploració en l'àmbit arquitectònic.

La Casa de la Arquitectura – Centro Português de Arquitectura es va crear l'any 2007 dins de la primera casa d'Álvaro Siza, avui monument d'interès municipal, una obra gairebé desconeguda per a molts. Crec que en aquesta casa hi vivia la família Siza Vieira, que l'arquitecte Álvaro Siza, primer portuguès que va rebre el premi Pritzker l'any 1992, hi va passar la seva adolescència i joventut, i que avui és fruit de les seves intervencions, en particular en el 1960, explicat per decisió del municipi.

L'any 2012 va tenir l'oportunitat de presentar dins d'aquest centre dedicat a l'arquitectura una exposició titulada “A cidade dos mortos uma viajem no Cairo desconohecido" des d'aquell moment recordo el particular fervor de la directiva per explorar nous temes que s'estaven produint en la família, entorn dedicat a una gran qualitat professional. Un missatge una mica premonitori que després desembocaria en un ambiciós projecte de reforç d'aquesta institució.

Uns anys més tard, mentre estava a Porto per fer els meus estudis de doctorat, recordo haver rebut la notícia de l'ampliació de la Casa da Arquitectura a un altre emplaçament d'un antic celler de la ciutat de Matosinhos. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer directament al solar l'arquitecte responsable: Guillermo Machado Vaz, que em va fer un recorregut explicant l'ambiciós projecte, entenent que la Casa da Arquitectura estava experimentant una important transformació. Efectivament, la idea de l'antiga Casa Siza de Roberto Ivens semblava un record llunyà.

L'adaptació del Quarteirão da Real Vinícola, a Matosinhos, per acollir la Casa da Arquitectura arriba a plasmar l'ambició de la Casa da Arquitectura de ser el Centre portuguès d'Arquitectura. La Casa da Arquitectura va ser una idea, un projecte i una inversió realitzada íntegrament per l'Ajuntament de Matosinhos que, quan va començar, va costar uns 10 milions d'euros. Des d'aleshores, la Casa da Arquitectura ha continuat sent l'única institució del país per preservar, tractar, difondre i promoure la producció arquitectònica d’autors nacionals i Internacionals, associant el seu creixent arxiu documental a la vessant de programació cultural. La seva missió segueix tan vigent com sempre, donada la riquesa cultural que genera  l'arquitectura portuguesa i l'enorme prestigi que gaudeixen els nostres arquitectes dins i fora del país, com a exemple dels Premis Pritzker atorgats a Eduardo Souto de Moura i Álvaro Siza.

La Casa da Arquitectura és l'única institució portuguesa, exclusivament d'arquitectura, que agrupa tres línies d'actuació: acollir i arxivar col·leccions arquitectòniques; tractament arxivístic d'aquestes col·leccions i la seva disponibilitat universal; i el foment del coneixement i el debat públic mitjançant exposicions, publicacions, esdeveniments i altres activitats destinades a descodificar l'arquitectura, fent-la accessible a tothom. Per a A Casa, és fonamental reforçar la importància de l'arquitectura com a element fonamental de la nostra matriu civilitzadora. Aquesta obra, que respon a la missió de la institució d'acostar l'arquitectura a tothom, es desplega a través d'una intensa programació -exposicions, conferències, debats, creus artístiques- i un treball sostingut de mediació ciutadana que duu a terme el Servei d'Educació.

Casa da Arquitectura és també l'entitat que organitza anualment la Jornada Oberta de Porto, en la qual participen quatre municipis -Porto, Vila Nova de Gaia, Matosinhos i Maia i ha creat el Centre d'Estudis i Documentació que permet als investigadors i arquitectes estudiar acadèmicament i tenir les col·leccions sota la cura de la casa.

Fins al tancament d’aquest article, l'Arxiu Casa da Arquitectura conté 14 fons i tres fons arquitectònics, amb més de 240 autors i donants implicats, uns 3.700 projectes i uns 135.000 documents analògics i 180.000 digitals.

La Casa da Arquitectura compta amb un model de finançament que combina el suport principal de l'Ajuntament de Matosinhos, entitat fundadora, amb l'aportació de diversos Mecenes. L'Estat dona suport a la Casa da Arquitectura mitjançant protocols plurianuals.

El lema de la Casa, que resumeix la seva gran missió, és acostar l'arquitectura a tothom. En aquest sentit, tota la programació de la Casa està orientada a fer accessibles els continguts a tots els públics. Juntament amb la reflexió crítica i disciplinària que recorre tot el programa, Casa da Arquitectura busca, en nom dels grans valors universals de sostenibilitat i igualtat, comunicar el poder transformador de l'arquitectura.

Per a aquest any, Casa da Arquitectura anticipa l'any de Paulo Mendes da Rocha ( s'ha fet una donació de l'arxiu de l'arquitecte ) amb dues exposicions i un ampli programa paral·lel per desenvolupar en diferents països al llarg de l'any, que representen un gran homenatge a la figura universal que és el premi Pritzker brasiler. Per al 2024, s'està preparant una exposició dedicada als 50 anys de l'arquitectura portuguesa en democràcia, en el marc de les commemoracions del 50è aniversari del 25 d'abril i de la Constitució.

Una institució en continu creixement cap a una realitat arquitectònica de l’“humus fèrtil” dictada per l'Escola de Porto i convertint-se en un lloc de recerca que amb els anys ha aconseguit situar-se en el panorama internacional i els interessants projectes del qual continuarem seguint. 

Alberto Collet, arquitecte. Corresponsal del COAC a Porto, Portugal. Abril 2023

PDF version

Tornar

Revista de corresponsales: Arquitectura vernácula y sostenible en Argentina

© Creative Commons Iglesia Nuestra Señora de Andacollo

En la actualidad lograr un hábitat sustentable constituye un área de desarrollo científico y tecnológico de gran importancia en las investigaciones orientadas al conocimiento del uso eficiente de recursos y la reducción del impacto ambiental en el diseño, la construcción y el mantenimiento del hábitat y la arquitectura para alcanzar un desarrollo sostenible.

La Organización de las Naciones Unidas difunde principios vinculados con la arquitectura bioclimática, la eficiencia energética y el uso de materiales constructivos de bajo impacto ambiental orientados a garantizar la disponibilidad de recursos naturales y que también impacten de manera positiva en la salud y bienestar de las personas.

Actualmente las construcciones  con materiales industriales son una de las más importantes  consumidoras de materias primas y recursos no renovables generando un considerable impacto ambiental, no solo durante los procesos de extracción y elaboración de las materias primas, sino también durante la construcción,  utilización y  demolición. En contraposición la arquitectura y la construcción con tierra, que utiliza el suelo natural estabilizado como suministro predominante se considera entre los métodos constructivos sustentables posibles y ha provocado el resurgir del hábitat construido en tierra.

A nivel mundial se han organizado numerosos encuentros científicos, se han hecho declaraciones con propósitos globales y se han creado instituciones específicas. La Red  Iberoamericana  PROTERRA  definió  “arquitectura  y  construcción  con  tierra”  (2008): las  arquitecturas  con  empleo  de  suelos  seleccionados estabilizados que incluyen  todas  las  técnicas  constructivas  que junto con otros materiales naturales e industrializados, conforman un campo definido dentro de la arquitectura a escala global, tanto para obras nuevas como para mejorar construcciones existentes.

La Red Proterra se conformó en Argentina en 2011 con profesionales de todo el país vinculados con la arquitectura y la construcción con tierra. También en el Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (CONICET) existen numerosos institutos que promueven estudios a favor de este tipo de práctica constructiva y particularmente en Córdoba el Centro Experimental de la Vivienda Económica (CEVE). Como producto de estas investigaciones, se desarrollaron técnicas de construcción con bloques de tierra comprimida y tapia con capacidad portante.

Recientemente varios municipios de la provincia de Córdoba,  con el aval del Colegio de arquitectos, aprobaron el uso de métodos de construcción con tierra cruda. Las normas sobre construcción sismoresistentes admiten el uso de estos materiales siempre que cumplan mediante ensayo los mismos requisitos que los materiales cerámicos y de hormigón

Pese a la aceptación generalizada sobre la arquitectura y la construcción con tierra a nivel global, existe desconfianza en algunos sectores, como en algunos  programas de políticas habitacionales públicas.

El programa de  política sanitaria habitacional  de la Provincia de Córdoba, denominado  “Programa de Sustitución de Viviendas Precarias y Erradicación del Mal de Chagas” (PSVPEMCh), creado en 2009, tiene por objetivo la sustitución de viviendas de adobe  por otras de materiales industrializados para contribuir a la erradicación de la enfermedad y  mejorar las condiciones de salubridad de quienes las habitan, a diferencia de otras provincias argentinas donde ya existen conjuntos de vivienda social donde fueron aplicadas técnicas vernáculas.

La comparación constructiva y funcional  de ambas tipologías de vivienda, la vernácula con muros de adobe y materiales disponibles en la zona, y la construida con muros de ladrillos huecos de cerámica, revoques exteriores de mortero cementicio y revoques interiores de mortero a la cal, techos con cielorraso plástico, aislante térmico de poliestireno expandido y terminación de chapa galvanizada, demuestra la dificultad de mantener un confort climático estable en el interior de la vivienda en el segundo caso, como lo atestiguan sus usuarios, que teniendo la posibilidad de utilizar las dos construcciones siguen habitando la vivienda vernácula.

Como conclusión señalamos que el conocimiento científico y el análisis riguroso de las construcciones vernáculas  demuestran que estas técnicas  pueden alcanzar los estándares de resistencia mecánica, durabilidad y salubridad equiparables a las técnicas constructivas convencionales,  avalados por numerosas instituciones científicas.

Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal de Córdoba, Argentina. Marzo 2023

PDF version

Tornar

Pàgines