Revista de corresponsales: Lecciones de arquitectura vernácula para los nuevos equipamientos urbanos de Colombia
Una de las universidades públicas más importantes de Colombia ha desarrollado un ambicioso proceso multipropósito en sus diferentes sedes: desde la óptica misional, ampliar la oferta y cobertura educativa; desde la escala territorial, formular e implementar Planes Maestros para sus campus y programar sus fases de desarrollo; desde la estrategia físico funcional, optimizar recursos, innovar procesos y adaptar espacios, arquitectura y funcionalidad a las condiciones propias del lugar; entre otros.
Un magnífico ejemplo de esta apuesta por transitar caminos hacia la eficiente gestión de los activos del campus universitario es el recientemente edificio de aulas de la Universidad Industrial de Santander - UIS, ubicado en el municipio de El Socorro, Departamento de Santander, Colombia. En un campus de 6,8 hectáreas, se construyó el primero de 8 edificios programados, y destinado a aulas y laboratorios, cuya particularidad consiste en emplear materiales, técnicas tradicionales, procesos constructivos, mano de obra y una tipología arquitectónica particular de la región: el “Caney”. Esta singular construcción ancestral consiste en una estructura elaborada con materiales naturales, principalmente troncos de grandes árboles, ramas y hojas de palma entrelazada a manera de tejido, brindando cobijo y sombra; su uso principal aun hoy vigente, es servir de soporte para secar las hojas del tabaco que se produce en la región nororiental de Colombia, especialmente en el departamento[1] de Santander. Por lo general, estas estructuras de forma rectangular se anexan a la construcción principal de habitación, sin ningún tipo de división o muros internos o externos, lo que permite que el proceso de secado de las hojas del tabaco se realice con el viento de forma natural, pero sin la exposición directa a los rayos solares.
Desde tiempos prehispánicos esa estructura abierta de troncos y ramas, el “Caney” demostró su eficiencia energética y funcional, su confort y sencillez, por lo que posteriormente se incorporó a la arquitectura tradicional de la región, como una “tipología campesina” que integra otros materiales naturales como el barro y la piedra, empleando técnicas constructivas como la tapia pisada, cuyo proceso se ha venido perfeccionando, hasta el punto de ser muy común para la construcción de casas de una o dos plantas, particularmente en los municipios colombianos de Barichara y El Socorro.
Uno de los elementos destacables del proceso emprendido por la universidad, es la revaloración de la arquitectura vernácula, desde la concepción del Plan Maestro, pasando por el diseño arquitectónico, hasta su construcción y mantenimiento, generando así un verdadero proceso de exploración y aplicación de principios, estrategias, técnicas y materiales que permitiesen encontrar soluciones bioclimáticas y de eficiencia energética, pero llevado a una escala mayor, si tenemos en cuenta que se trata de una edificación de 5 plantas con cerca de 4.500 m2 de área construida.
El edificio diseñado por el reconocido arquitecto colombiano Daniel Bonilla, se concibió como un gran Caney, un espacio abierto con accesos por los cuatro costados, orientando sus fachadas más largas hacia el norte, permitiendo la circulación directa de los vientos y contrarrestando la incidencia solar, por lo que no se requiere de uso de aires acondicionados, y con excepcionales condiciones de
iluminación natural gracias a sus fachadas abiertas, que permiten la contemplación e incorporación del exuberante paisaje natural circundante, integrando el exterior a los espacios internos, lo que hace del edificio un verdadero ejemplo de eficiencia energética y respeto por el entorno. Así mismo, la cubierta se constituye en un elemento fundamental, no solo por la combinación de materiales y procesos constructivos, o por su aporte a la reducción de consumo energético, sino porque también facilita la recolección y reúso del agua lluvia.
Por la magnitud del edificio en área y altura, y por los vacíos en la normativa colombiana sobre construcciones en tierra de gran escala, se desarrolló un sistema hibrido de estructura metálica, madera y tierra, empleando muros en tapia pisada y bloques de tierra compactada (BTC), que permiten una mayor eficiencia estructural de las técnicas ancestrales, por ejemplo, rigidizando muros en tapia de más de 12 metros de altura.
El uso de materiales y técnicas constructivas locales hace que el transporte y gasto energético sea sensato, que las condiciones estructurales sean innovadoras al permitir la eficiente combinación de técnicas, elementos y materiales, que la excepcional implantación permita la eficiencia energética, la generación de múltiples ambientes y el aprovechamiento del paisaje natural, con lo que se logra un equilibrio entre la técnica, las condiciones estéticas y funcionales, la optimización de recursos, el empleo de mano de obra local, la transferencia de conocimiento y la innovación, dando así grandes pasos hacia la sostenibilidad de los campus universitarios, rompiendo así el mito de la deficiente infraestructura de las instituciones públicas.
El proceso emprendido y el edificio en sí, es un homenaje a la arquitectura tradicional, al uso de materiales propios de la región, al conocimiento ancestral, al patrimonio material e inmaterial, a la comunión con la biodiversidad y el territorio, a la eficiencia energética y a la investigación, experimentación e implementación de soluciones bioclimáticas, lo que le ha merecido ser reconocido como finalista de la más reciente Bienal Colombiana de Arquitectura y Urbanismo, en la categoría Proyecto Arquitectónico. Es sin duda, un referente de la revaloración y reconversión de la arquitectura vernácula que vale la pena conocer, recorrer, tocar, sentir y disfrutar.
Autor: Rodolfo Torres Puyana. Arquitecto. Corresponsal del COAC en Bucaramanga, Colombia. Febrero 2023.
(Con la colaboración de: José Alejandro Gómez Suárez Arquitecto MSc.)
[1] El Departamento es la división político-administrativa colombiana, que se equipara a las provincias o a las comunidades autónomas.
Revista de corresponsals: Lliçons de l'arquitectura vernacla per als nous equipaments urbans a Colòmbia
Una de les universitats públiques més importants de Colòmbia ha desenvolupat un ambiciós procés multi propòsit a les seves diferents seus: des de l'òptica missional, ampliar l'oferta i la cobertura educativa; des de l'escala territorial, formular i implementar Plans Mestres per als campus i programar les fases de desenvolupament; des de l’estratègia física funcional, optimitzar recursos, innovar processos i adaptar espais, arquitectura i funcionalitat a les condicions pròpies del lloc; entre d'altres.
Un magnífic exemple d'aquesta aposta per transitar camins cap a l'eficient gestió dels actius del campus universitari és el recentment edifici d'aules de la Universitat Industrial de Santander – UIS, ubicat al municipi del Socorro, Departament de Santander, Colòmbia. En un campus de 6,8 hectàrees, es va construir el primer de 8 edificis programats, i destinat a aules i laboratoris, la particularitat dels quals consisteix a emprar materials, tècniques tradicionals, processos constructius, mà d'obra i una tipologia arquitectònica particular de la regió: el “Caney”. Aquesta singular construcció ancestral consisteix en una estructura elaborada amb materials naturals, principalment troncs de grans arbres, branques i fulles de palma entrellaçada a manera de teixit, brindant recer i ombra; el seu ús principal encara avui vigent, és servir de suport per assecar les fulles del tabac que es produeix a la regió nord-oriental de Colòmbia, especialment al departament[1] de Santander. En general, aquestes estructures de forma rectangular s'annexen a la construcció principal d'habitació, sense cap tipus de divisió o murs interns o externs, cosa que permet que el procés d'assecatge de les fulles del tabac es faci amb el vent de forma natural, però sense l'exposició directa als raigs solars.
Des de temps prehispànics aquesta estructura oberta de troncs i branques, el “Caney” va demostrar la seva eficiència energètica i funcional, el seu confort i senzillesa, per la qual cosa posteriorment es va incorporar a l'arquitectura tradicional de la regió, com una “tipologia camperola” que integra altres materials naturals com el fang i la pedra, emprant tècniques constructives com la tàpia trepitjada, el procés de la qual s'ha estat perfeccionant, fins al punt de ser molt comú per a la construcció de cases d'una o dues plantes, particularment als municipis colombians de Barichara i de Socorro.
Un dels elements destacables del procés emprès per la universitat, és la revaloració de l'arquitectura vernacla, des de la concepció del Pla Mestre, passant pel disseny arquitectònic, fins a la construcció i el manteniment, generant així un veritable procés d'exploració i aplicació de principis , estratègies, tècniques i materials que permetessin trobar solucions bioclimàtiques i d'eficiència energètica, però portat a una escala més gran, si tenim en compte que es tracta d'una edificació de 5 plantes amb prop de 4.500 m2 d'àrea construïda.
L'edifici dissenyat pel reconegut arquitecte colombià Daniel Bonilla, es va concebre com un gran “Caney”, un espai obert amb accessos pels quatre costats, orientant les façanes més llargues cap al nord, permetent la circulació directa dels vents i contrarestant la incidència solar, per la qual cosa no es requereix l’ús d’aires condicionats, i amb excepcionals condicions d’il·luminació natural gràcies a les façanes obertes, que permeten la contemplació i incorporació de l'exuberant paisatge natural circumdant, integrant l'exterior als espais interns, cosa que fa de l'edifici un veritable exemple d'eficiència energètica i respecte per l'entorn. Així mateix, la coberta es constitueix en un element fonamental, no només per la combinació de materials i processos constructius, o per la seva aportació a la reducció de consum energètic, sinó perquè també facilita la recol·lecció i la reutilització de l'aigua pluja.
Per la magnitud de l'edifici en àrea i alçada, i pels buits a la normativa colombiana sobre construccions a terra de gran escala, es va desenvolupar un sistema híbrid d'estructura metàl·lica, fusta i terra, emprant murs en tàpia trepitjada i blocs de terra compactada (BTC), que permeten una major eficiència estructural de les tècniques ancestrals, per exemple, fent més rígids els murs en una tàpia de més de 12 metres d'alçada.
L'ús de materials i tècniques constructives locals fa que el transport i la despesa energètica sigui assenyada, que les condicions estructurals siguin innovadores en permetre l'eficient combinació de tècniques, elements i materials, que l'excepcional implantació permeti l'eficiència energètica, la generació de múltiples ambients i l'aprofitament del paisatge natural, amb la qual cosa s'aconsegueix un equilibri entre la tècnica, les condicions estètiques i funcionals, l'optimització de recursos, l'ús de mà d'obra local, la transferència de coneixement i la innovació, fent grans passos cap a la sostenibilitat dels campus universitaris, trencant així el mite de la deficient infraestructura de les institucions públiques.
El procés emprès i l'edifici en si és un homenatge a l'arquitectura tradicional, a l'ús de materials propis de la regió, al coneixement ancestral, al patrimoni material i immaterial, a la comunió amb la biodiversitat i el territori, a l'eficiència energètica i a la investigació, experimentació i implementació de solucions bioclimàtiques, cosa que li ha merescut ser reconegut com a finalista de la més recent Biennal Colombiana d'Arquitectura i Urbanisme, a la categoria Projecte Arquitectònic. És sens dubte un referent de la revaloració i reconversió de l'arquitectura vernacla que val la pena conèixer, recórrer, tocar, sentir i gaudir.
Rodolfo Torres Puyana. Arquitecte. Corresponsal del COAC a Bucaramanga, Colòmbia. Febrer 2023. Amb la col·laboració de: José Alejandro Gómez Suárez Arquitecte MSc.
_________________
1.El Departament és la divisió politicoadministrativa colombiana, que s'equipara a les províncies o a les comunitats autònomes
Revista de corresponsales: Ubicaciones del fenómeno global en la arquitectura tradicional al Norte de Portugal
1 Introducción
En el avance de la modernidad, es decir, en la modernidad tardía, se ha hecho más evidente una ruptura con los modos de funcionamiento tradicionales, y los cambios formales resultantes de este nuevo orden son perceptibles en el patrimonio vernáculo.
A partir de la era de la información (Castells, 1995) este nuevo orden se caracteriza por el advenimiento de un nuevo modelo organizativo sociotécnico como matriz fundamental de la organización económica e institucional.
En estas condiciones, incluso los aspectos locales son profundamente penetrados y configurados por influencias sociales que se generan a gran distancia de ellos (Sassen, 2007). Las relaciones de todo tipo se intensifican en todo el mundo, uniendo lugares lejanos. Esta es la esencia de la globalización.
En los sistemas constructivos, este fenómeno ha dado paso a lo que Anthony Giddens denominó “sistemas expertos”, es decir, “sistemas de realización técnica o experiencia profesional que organizan grandes áreas de los entornos materiales y sociales en los que vivimos hoy” (Giddens, 1990, p. p. 27). Los casos individuales se sacrifican de acuerdo con un sentido general de eficacia sistémica.
El hecho de que un proceso se dé dentro de áreas consideradas locales no implica necesariamente que sea un proceso local (Sassen, 2007). Puede tratarse de una localización de lo global, que destaca su incorporación en ámbitos considerados mayoritariamente locales, pero que en realidad siguen las mismas leyes racionales que rigen los procesos globales.
El análisis de la restauración del patrimonio vernáculo se presenta como un medio muy adecuado para capturar este fenómeno de la globalización localizada.
1.1 La imposición silenciosa de los sistemas expertos en la arquitectura vernácula
Cuando desde la arquitectura vernácula se estudia los efectos de la globalización, el primer foco de atención recae en las transformaciones de paisajes. Así pues, estos procesos de homogeneización y deshumanización comenzaron a unificar cualquier construcción dentro de cualquier territorio. De paisajes creados de unos materiales extraídos del entorno natural y con técnicas constructivas adquiridas por procesos evolutivos endógenos o por préstamos culturales (Martin, 2006) se impone la tecnología de hoy (sistemas expertos) que puede transformar las condiciones locales e individuales en algo tan similar que unifica cualquier territorio. Estos cambios son el resultado de un cambio de una técnica anterior limitada, diversificada y local que ofrecía una imagen de la cultura y los individuos que la controlaban.
Pero el primer impacto a nivel paisajístico como clara consecuencia de la globalización, puede llegar a provocar la invisibilización de otros de la misma naturaleza que ocurren de un modo menos evidentes. La identificación clara de las repercusiones de estos procesos en todas sus escalas de actuación es uno de los pasos previos necesarios a la hora de plantear la protección de la arquitectura vernácula. De otro modo se corre el riesgo de implantar medidas no dirigidas a las causas principales, sino soluciones periféricas que, aunque movilicen muchos esfuerzos para evitar la pérdida de identidad, muchos han quedado centrados en la armonía visual y la contextualización material obviando otras variables como el funcionamiento estructural original o la procedencia local de los materiales que pueden llegar a ser más determinantes como causas principales de estos cambios.
1.2 Prácticas comunes en la rehabilitación de la arquitectura vernácula en el norte de Portugal
Se analizarán las prácticas más usuales que se emplean en la rehabilitación del patrimonio vernáculo en el norte de Portugal.
1.2.1 Contacto con el terreno
La solución que comúnmente se emplea consiste en colocar una capa de grava que busca romper los capilares, dejar una cámara de aire sin ventilación asegurada y ejecutar un forjado de vigas de hormigón prefabricadas. Aunque esta solución continúa dejando los muros en contacto con el terreno, sin acabar de solucionar los problemas de humedad por capilaridad. De modo que esta solución sólo resuelve parcialmente el problema. Para evitar la visualización de las manchas debidas al agua por capilaridad se colocan tabiques que las ocultan.
Este modo de proceder deja entrever unas pautas de acción propias de la tardomodernidad basada en estos sistemas expertos que buscan la eficacia inmediata mediante la acusada especialización de los conocimientos a diferencia de la práctica tradicional que nunca proporciona un medio para resolver un problema particular, sino siempre un método elaborado, a menudo polifuncional que formaba parte de un enfoque integrado y estrictamente ligado a una concepción del mundo fundada en la cuidadosa gestión de los recursos locales y los modelos sociales que se encuentran detrás de cada construcción (Laureano, 1999).
1.2.2 Muros envolventes: Acabados y carpinterías de los huecos
En las nuevas condiciones en el que el contexto tecnológico a través del cual se canaliza las intervenciones actualmente está regido por una interrelación del capitalismo e industrialización, la obtención de piedras con un formato fuera de las dimensiones convencionales de comercialización convierte a las existentes en piezas de lujo. El resultado es que ha cobrado mayor valor su exposición frente a su tradicional ocultación tras un enfoscado. Se prioriza una exposición de las características materiales históricas debido al valor recién adquirido de la piedra local.
Toma el papel de nuevos símbolos de exclusividad, ya que el capitalismo más allá de la matriz fundamental de la organización económica, institucional y tecnológica es también un sistema de producción de bienes simbólicos (Salhins, citado en Ramírez, 2011).
En el caso de las carpinterías, comúnmente se acaban sustituyendo las exteriores tradicionales de madera por otras de aluminio. La desconfianza hacia los materiales más naturales y alejados de los procesos controlados por el sistema potencia el uso de los sistemas expertos. La pérdida de conocimientos fuera del discurso académico centrados en sistemas expertos (Foucault, 1999) impide a los responsables de estas intervenciones predecir el comportamiento de los materiales tradicionales.
1.2.3 Forjados
Suele substituirse forjados unidireccionales de madera maciza con entrevigado de machihembrado de madera por forjados unidireccionales de viguetas prefabricadas de hormigón con entrevigado cerámico y capa de compresión. Sistemas expertos por excelencia.
1.2.4 Cubiertas
La estructura de las cubiertas tradicionalmente estaba realizada mediante vigas de madera, machihembrado de madera y tejas cerámicas. Pero cuando se intervienen en ellas la tendencia es substituir esta estructura de madera por un forjado de vigas de hormigón y entrevigado cerámico sobre el cual se levantan tabiques conejeros que forman la pendiente de la cubierta sobre el que se apoyan otras viguetas de hormigón con entrevigado cerámico, capa de comprensión, aislamiento, capa de protección y por último se colocan las tejas cerámicas.
Este sistema constructivo es preferido ya que es conocido por todos los operarios de la construcción, facilitando su ejecución y su precio, frente al empleo de los materiales tradicionales como la madera que debido a que los tiempos son más acelerados no permiten asegurar la correcta ejecución de los diferentes pasos que controlan la calidad de la materia prima, y como consecuencia se dificulta la previsibilidad del comportamiento de las piezas en la obra.
2 Consideraciones finales
Es patente la preferencia de los responsables de las obras por el uso de materiales que hayan estado procesados por la industria, la cual se ha ganado “la atribución de agentes de identificación de factores de riesgos, de seguimiento de las variables, de análisis de situaciones complejas y de diseño de respuestas para hacer frente a accidentes y catástrofes” (Velasco, 2011, pp.271). En resumen, lo que hay detrás de estas preferencias es la legitimidad conseguida como objetivadores de azar y esto trae consigo una capacidad para rechazar y disolver alternativas “tradicionales”.
La economía también juega un papel central en estas preferencias, dado que proporciona los criterios de lo que es “económico” y de lo que es “antieconómico”, ejerciendo una potente influencia sobre las acciones de los individuos y grupos.
Si una actividad ha sido etiquetada antieconómica, su derecho a existir no es meramente cuestionado sino negado con energía pues no hay que perder de vista que el juicio de la economía es extraordinariamente fragmentario y de todos los numerosos aspectos que en la vida real tienen que ser analizados y juzgados antes de que pueda tomarse una decisión la economía sólo se fija en uno: el aspecto monetario. Estos criterios dan mucho más peso al corto plazo que al largo (Naredo, 2007).
Mònica Alcindor Huelva, arquitecta, corresponsal del COAC en Viana do Castello, Portugal. Febrero 2023
Referencias Bibliográficas
Castells, M. (1995). La ciudad informacional. Tecnologías de la información, reestructuración económica y proceso urbano-regional (The Informational City. Information Technology, Economic Restructuring and the Urban Regional Process). Madrid: Alianza (1st ed. 1989)
Foucault, M. (1999). Estrategias de poder (Strategies of Power). Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica
Laureano, P. (1999). Agua: el ciclo de la vida (Water: The cicle of Life). Barcelona: Naciones Unidas: Agbar: CCD, DL.
Martín, J.L. (coord.) (2006) La Arquitectura vernácula: patrimonio de la humanidad. Badajoz: Diputación de Badajoz.
Naredo, J M. (2006) Raíces económicas del deterioro ecológico y social: Más allá de los dogmas. Madrid, Siglo XXI.
Ramírez, E. (2011). Etnicidad, Identidad, Interculturalidad: Teorías, conceptos y procesos de la relacionalidad grupal humana. Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces.
Sassen, S. (2007). Una sociología de la globalización (A Sociology of Globalization). Análisis político, 1(61), pp. 3-27
Velasco, H., Díaz, A., Cruces, F., Fernández, R., Jiménez, C., & Sánchez, R. (eds.) (2006). La sonrisa de la institución. Confianza y riesgo en sistemas expertos (The Smile of the Institution. Trust and Risk in Expert Systems). Madrid: Centro de estudios Ramón Areces.
Revista de corresponsals: Ubicacions del procés de la globalització a l'arquitectura tradicional al nord de Portugal
1 Introducció
A l'avenç de la modernitat, és a dir, a la modernitat tardana, s'ha fet més evident una ruptura amb els modes de funcionament tradicionals, i els canvis formals resultants d'aquest nou ordre són perceptibles en el patrimoni vernacle.
A partir de l’era de la informació (Castells, 1995) aquest nou ordre es caracteritza per l’adveniment d’un nou model organitzatiu sociotècnic com a matriu fonamental de l’organització econòmica i institucional.
En aquestes condicions, fins i tot els aspectes locals són profundament penetrats i configurats per influències socials que se'n generen a gran distància (Sassen, 2007). Les relacions de tota mena s'intensifiquen a tot el món, unint llocs llunyans. Aquesta és l’essència de la globalització.
En els sistemes constructius, aquest fenomen ha donat pas al que Anthony Giddens va anomenar “sistemes experts”, és a dir, “sistemes de realització tècnica o experiència professional que organitzen grans àrees dels entorns materials i socials en què vivim avui” (Giddens , 1990, pàg. 27). Els casos individuals se sacrifiquen segons un sentit general d'eficàcia sistèmica.
El fet que un procés es doni dins àrees considerades locals no implica necessàriament que sigui un procés local (Sassen, 2007). Es pot tractar d'una localització global, que destaca la seva incorporació en àmbits considerats majoritàriament locals, però que en realitat segueixen les mateixes lleis racionals que regeixen els processos globals.
L'anàlisi de la restauració del patrimoni vernacle es presenta com un mitjà molt adequat per capturar aquest fenomen de la globalització localitzada.
1.1 La imposició silenciosa dels sistemes experts a l'arquitectura vernacla
Quan des de l’arquitectura vernacla s’estudia els efectes de la globalització, el primer focus d’atenció recau en les transformacions de paisatges. Així, doncs, aquests processos d'homogeneïtzació i deshumanització van començar a unificar qualsevol construcció dins qualsevol territori. De paisatges creats d'uns materials extrets de l'entorn natural i amb tècniques constructives adquirides per processos evolutius endògens o per préstecs culturals (Martin, 2006) s'imposa la tecnologia d'avui (sistemes experts) que pot transformar les condicions locals i individuals tan similars que unifica qualsevol territori. Aquests canvis són el resultat d’un canvi d’una tècnica anterior limitada, diversificada i local que oferia una imatge de la cultura i els individus que la controlaven.
Però el primer impacte a nivell paisatgístic com a clara conseqüència de la globalització, pot arribar a provocar la invisibilització d'altres de la mateixa naturalesa que tenen lloc de manera menys evident. La identificació clara de les repercussions d'aquests processos a totes les escales d'actuació és un dels passos previs necessaris a l'hora de plantejar la protecció de l'arquitectura vernacla. D'altra manera, es corre el risc d'implantar mesures no dirigides a les causes principals, sinó solucions perifèriques que, encara que mobilitzin molts esforços per evitar la pèrdua d'identitat, molts han quedat centrats en l'harmonia visual i la contextualització material obviant altres variables com el funcionament estructural original o la procedència local dels materials que poden arribar a ser més determinants com a causes principals d’aquests canvis.
1.2 Pràctiques comunes en la rehabilitació de l'arquitectura vernacla al nord de Portugal
S'analitzaran les pràctiques més usuals que es fan servir en la rehabilitació del patrimoni vernacle al nord de Portugal.
1.2.1 Contacte amb el terreny
La solució que comunament es fa servir consisteix a col·locar una capa de grava que busca trencar els capil·lars, deixar una cambra d'aire sense ventilació assegurada i executar un forjat de bigues de formigó prefabricades. Tot i que aquesta solució continua deixant els murs en contacte amb el terreny, sense acabar de solucionar els problemes d'humitat per capil·laritat. De manera que aquesta solució només resol parcialment el problema. Per evitar la visualització de les taques degudes a l'aigua per capil·laritat es col·loquen envans que les amaguen.
Aquesta manera de procedir deixa entreveure unes pautes d'acció pròpies de la “tardomodernitat” basada en aquests sistemes experts que busquen l'eficàcia immediata mitjançant l'acusada especialització dels coneixements a diferència de la pràctica tradicional que mai no proporciona un mitjà per resoldre un problema particular, sinó sempre un mètode elaborat, sovint polifuncional que formava part d'un enfocament integrat i estrictament lligat a una concepció del món fundada en la gestió acurada dels recursos locals i els models socials que es troben darrere de cada construcció (Laureano, 1999).
1.2.2 Murs envoltants: Acabats i fusteries dels buits
En les noves condicions en què el context tecnològic a través del qual es canalitza les intervencions actualment està regit per una interrelació del capitalisme i industrialització, l'obtenció de pedres amb un format fora de les dimensions convencionals de comercialització converteix les existents en peces de luxe. El resultat és que ha cobrat més valor la seva exposició davant de la seva tradicional ocultació després d'un arrebossat. Es prioritza una exposició de les característiques materials històriques a causa del valor acabat d'adquirir de la pedra local.
Pren el paper de nous símbols d'exclusivitat, ja que el capitalisme més enllà de la matriu fonamental de l'organització econòmica, institucional i tecnològica també és un sistema de producció de béns simbòlics (Salhins, citat a Ramírez, 2011).
En el cas de les fusteries, s'acaben substituint les exteriors tradicionals de fusta per altres d'alumini. La desconfiança envers els materials més naturals i allunyats dels processos controlats pel sistema potencia l'ús dels sistemes experts. La pèrdua de coneixements fora del discurs acadèmic centrats en sistemes experts (Foucault, 1999) impedeix que els responsables d'aquestes intervencions puguin predir el comportament dels materials tradicionals.
1.2.3 Forjats
Sol substituir-se forjats unidireccionals de fusta massissa amb entrebigat d’encadellat de fusta per forjats unidireccionals de biguetes prefabricades de formigó amb entrebigat ceràmic i capa de compressió. Sistemes experts per excel·lència.
1.2.4 Cobertes
L'estructura de les cobertes tradicionalment estava realitzada mitjançant bigues de fusta, encadellat de fusta i teules ceràmiques. Però quan s'hi intervenen la tendència és substituir aquesta estructura de fusta per un forjat de bigues de formigó i entrebigat ceràmic sobre el qual s'aixequen envans conills que formen el pendent de la coberta sobre el qual es recolzen altres biguetes de formigó amb entrebigat ceràmic, capa de comprensió, aïllament, capa de protecció i per últim es col·loquen les teules ceràmiques.
Aquest sistema constructiu és preferit ja que és conegut per tots els operaris de la construcció, facilitant la seva execució i el seu preu, enfront de l'ús dels materials tradicionals com la fusta que pel fet que els temps són més accelerats no permeten assegurar la correcta execució de els diferents passos que controlen la qualitat de la matèria primera, i com a conseqüència es dificulta la previsibilitat del comportament de les peces a l'obra.
2 Consideracions finals
És palesa la preferència dels responsables de les obres per l'ús de materials que hagin estat processats per la indústria, la qual s'ha guanyat “l'atribució d'agents d'identificació de factors de risc, de seguiment de les variables, d'anàlisi de situacions complexes i de disseny de respostes per fer front a accidents i catàstrofes” (Velasco, 2011, pp.271). En resum, el que hi ha darrere d'aquestes preferències és la legitimitat aconseguida com a objectivadors d'atzar i això comporta una capacitat per rebutjar i dissoldre alternatives “tradicionals”.
L'economia també juga un paper central en aquestes preferències, atès que proporciona els criteris del que és “econòmic” i del que és “antieconòmic”, exercint una influència potent sobre les accions dels individus i grups.
Si una activitat ha estat etiquetada “antieconòmica”, el seu dret a existir no és merament qüestionat sinó negat amb energia, ja que no cal perdre de vista que el judici de l'economia és extraordinàriament fragmentari i de tots els nombrosos aspectes que a la vida real han de ser analitzats i jutjats abans que es pugui prendre una decisió, l'economia només es fixa en un: l'aspecte monetari. Aquests criteris donen molt més mirats des de curt termini que des de llarg termini. (Naredo, 2007).
Mònica Alcindor Huelva, arquitecta, corresponsal del COAC a Viana do Castello, Portugal. Febrer 2023
Referències Bibliogràfica
Castells, M. (1995). La ciudad informacional. Tecnologías de la información, reestructuración económica y proceso urbano-regional (The Informational City. Information Technology, Economic Restructuring and the Urban Regional Process). Madrid: Alianza (1st ed. 1989)
Foucault, M. (1999). Estrategias de poder (Strategies of Power). Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica
Laureano, P. (1999). Agua: el ciclo de la vida (Water: The cicle of Life). Barcelona: Naciones Unidas: Agbar: CCD, DL.
Martín, J.L. (coord.) (2006) La Arquitectura vernácula: patrimonio de la humanidad. Badajoz: Diputación de Badajoz.
Naredo, J M. (2006) Raíces económicas del deterioro ecológico y social: Más allá de los dogmas. Madrid, Siglo XXI.
Ramírez, E. (2011). Etnicidad, Identidad, Interculturalidad: Teorías, conceptos y procesos de la relacionalidad grupal humana. Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces.
Sassen, S. (2007). Una sociología de la globalización (A Sociology of Globalization). Análisis político, 1(61), pp. 3-27
Velasco, H., Díaz, A., Cruces, F., Fernández, R., Jiménez, C., & Sánchez, R. (eds.) (2006). La sonrisa de la institución. Confianza y riesgo en sistemas expertos (The Smile of the Institution. Trust and Risk in Expert Systems). Madrid: Centro de estudios Ramón Areces.