Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general
Imatge aèrea sao Paulo

Revista de Corresponsals: São Paulo, la ciutat dels rius amagats

© Julián Muñoz

La ciutat de São Paulo està d’enhorabona. Amb un segle de retard i un cop aprovat el Pla Municipal de gestió del sistema d’aigües pluvials, l’Ajuntament ha publicat els quaderns corresponents a les dotze conques hidrogràfiques localitzades dins el terme municipal de São Paulo amb l’objectiu d’adoptar-les com a unitats de planejament urbà. Preservar i valorar les conques inundables, integrar de manera positiva el sistema de drenatge urbà dins l’ambient de la ciutat, valorar rius, rierols i els seus marges com a elements del paisatge urbà, són alguns dels objectius d’aquestes esperades publicacions. Descriuen la geografia, la hidrografia, la topogràfica, la geotècnia, la trama urbana, la demografia, la xarxa viària, les zones inundables, amb memorial fotogràfic, estudi hidrològic, etc. Dins la informació gràfica hi destaca la planta urbanitzada de la conca que mostra el riu principal, els afluents i totes les seves ramificacions dins l’entramat urbà, diferenciant els que circulen a cel obert i els que són subterranis. 

  Juntament amb el Pla de gestió d’aigües pluvials, s’ha activat el Programa de recuperació ambiental de riberes, ampliant les zones verdes a partir de la creació de parcs linears, augmentant la penetració de les aigües pluvials i instal·lant dispositius de retenció. Ambdues iniciatives estan previstes a les lleis de Política de Desenvolupament Urbà i al Pla Director Estratègic del Municipi de São Paulo, que fixen les premisses relacionades amb el sistema de drenatge urbà, tals com la reducció de riscos per inundacions i les seves conseqüències socials, la reducció de la contaminació de l’aigua i acumulació de llims o la recuperació ambiental de les riberes.

  Donant una ullada ràpida a la imatge de google i observant la ciutat en tota la seva extensió, hi trobem al nord, travessant la ciutat d’est a oest, el riu Tietê, amb la taca del Parc Ecològic a l’est, una extensió de 14 km2, que a més de preservar fauna i flora de la plana al·luvial del riu, proporciona als seus visitants un seguit d’activitats relacionades amb el riu i el seu entorn natural. Al sud podem observar les dues grans taques d’aigua, quasi simètriques, dels embassaments de Guarapiranga i Billings, d’on en surten les prolongacions dels rius que els serveixen, el Guarapiranga i el Jurubatuba. També al sud, a partir de la unió d’aquestes prolongacions, creuant la ciutat en direcció nord fins connectar amb riu Tietê, s’observa el riu Pinheiros. Aquest seria, a grans trets, el sistema hidrològic que s’observa.

  El dubte és immediat: on són les dotze conques hidrològiques amb els seus rius, rierols i rieres tant ben descrits en els quaderns que ha publicat recentment l’Ajuntament? Doncs són sota la ciutat i les seves grans avingudes, en galeries subterrànies, canalitzats, contaminats, amagats.

  Dels 300 rius i rierols registrats que formen els sistema hidrològic de São Paulo cap d’ells es troba en el seu estat natural original, que permeti acostar-s’hi per gaudir dels seus marges, de la seva biodiversitat, o navegar-hi amb una petita embarcació a rems.

  Com s’ha arribat a aquest nivell de degradació d’un sistema hidrològic tant ric? Per què l’aprovació del pla Municipal d’aigües pluvials i la publicació dels dotze quaderns arriba amb cent anys de retard?

  La relació de São Paulo amb els seus rius s'ha revelat des dels inicis com un aspecte fonamental del seu desenvolupament urbà. La disponibilitat d'aigua va ser sempre un dels principals factors per al seu assentament definitiu. Els rius proporcionaven aigua per a la població i el conreu, i també servien com a principal  mitjà de transport. El primer assentament a mitjan segle XVI a l'altiplà situat entre el riu Tamanduateí i els seus afluents Anhangabaú i Saracura, va definir la taca urbana de la ciutat pràcticament fins a mitjan segle XIX. El riu Tamanduateí proporcionava transport de mercaderies fins al litoral i els rierols Anhangabaú i Saracura facilitaven aigua per a consum i reg.  L'ocupació del territori paulista està íntimament relacionada amb el curs del riu Tamanduateí.

  Aquesta relació de la ciutat amb els seus rius no és estàtica ni estable. Depèn de factors com els canvis econòmics, els mitjans de comunicació i transport, els processos d'expansió urbana, les polítiques i planejament urbans o el comportament dels seus habitants. A mitjan segle XIX, amb l'expansió de l'economia cafetera i la creació de la línia de ferrocarril fins al port de Santos, es pot parlar quasi d'una segona fundació de la ciutat.

  São Paulo és una metròpoli extremadament complexa, fragmentada tant urbanística com socialment ja des dels seus inicis. El creixement dels barris residencials aristocràtics es fa en sentit oest, creuant el vall d’Anhangabaú, mentre que els barris obrers creixen en sentit est, ocupant les zones inundables del riu Tamanduateí, a prop del ferrocarril i la indústria. El que sembla ser una nau desgovernada correspon en realitat als successius models de ciutat i de gestió urbana per administrar una ciutat que en cent anys (entre 1854 i 1954) va passar de trenta mil a més de dos milions i mig d'habitants, arribant a superar els deu milions en dècades successives.

  A mesura que la ciutat començava a expandir-se, avançant sobre àrees de topografia irregular, on la seva ocupació requeria grans obres de viaductes, les zones inundables, malgrat estar periòdicament enfangades, atreien l'atenció dels especuladors de terrenys. Mitjançant el discurs del "sanejament" i el combat a les inundacions, es van crear nous terrenys edificables omplint de terres i rectificant els rius. La ciutat ja tenia línia de ferrocarril, no necessitava més els seus rius com vies de circulació i calia crear nova utilitat per a les zones inundables desocupades. La tecnologia permetia portar aigua de consum des de deus més llunyanes i més netes i aquelles zones eren vistes com a focus de malalties o com futures fonts de beneficis.

  Lluny de ser caòtic, aquest procés va ser directament influenciat per opcions de política urbana, triades en períodes fonamentals de la història de la ciutat. Cal esmentar dues figures clau en el model de creixement triat per a la ciutat a partir de 1930. D’una banda l’enginyer Prestes Maia, ideòleg del “Plano das Avenidas”, un pla de creixement marcat per un enfocament "modernitzador", en grans avingudes radio concèntriques per a tràfic rodat, en detriment del tren o del tramvia i que no tenia en compte la topografia ni les zones inundables. D’altra banda el també enginyer Saturnino de Brito, patró de l’urbanisme de sanejament brasiler i ideòleg dels canals oberts que van salvar la ciutat de Santos de les epidèmies. Va projectar el pla per al riu Tietê, que preveia la seva rectificació mantenint però, l’amplada original, les rondes de circulació laterals i mantenint tota la zona inundable verda i lliure com un autèntic pulmó natural al voltant del riu.

  L'any 1940 Prestes Maia va ser triat alcalde, donant via lliure al seu "Plano das Avenidas". El projecte de Saturnino per al Tietê junt amb la seva filosofia ambientalista van ser ignorats. Grans avingudes com la Nove de Julho, 23 de Maio, Radial Leste, Aricanduva, do Estado, les Marginais del Tietê i del Pinheiros, es van crear sobre rius rectificats, canalitzats, soterrats en galeries i amagats. Aquest pla va permetre ocupar densament amb terrenys edificables les riberes i zones inundables per on abans hi passaven els rius. En el període del 1930 al 1959, només a la conca del riu Tamanduateí, es van tapar trenta kilòmetres de la xarxa fluvial per donar lloc a avingudes. 

  L’opció política del model urbà de transport en cotxe va permetre el ràpid creixement horitzontal i l’ocupació perifèrica descontrolada, sense normativa urbanística i sense infraestructura, que contrastava amb la urbanització ordenada i dotada d’inversió pública al centre de la ciutat. El ràpid creixement industrial acompanyat de l’arribada d’un gran nombre d’immigrants converteix São Paulo en una ciutat de forasters, sense identitat amb el lloc.

  Entre les infraestructures i serveis urbans reivindicats per la població, a part del subministrament d'electricitat i d'aigua, són vistos com a essencials l'asfalt (a partir de 1960) i les canalitzacions de rierols, afegint valor a la propietat i vots als polítics que les faciliten. La lògica generalitzada per als habitants sobre la canalització dels cursos d'aigua era la d'allunyar-se, un cop que s'hi llençaven directament els residus. No hi ha interès per saber quin és el destí final dels residus i, per tant, la recollida i el tractament de les aigües residuals generalment no es consideren serveis essencials. Només cal canalitzar el corrent, amagar la "brutícia", eliminar les olors i allunyar les rates i els mosquits.

  Per al poder públic, sobretot a partir de la dècada dels 70, la pràctica de les canalitzacions s’associava directament a l’obertura de noves avingudes en zones de ribera. La política nacional de sanejament va proposar línies de finançament per proporcionar a les grans ciutats aigua corrent, drenatge urbà i un sistema de clavegueram. La facilitat d'accés al finançament de l'àrea de sanejament va fer que, en el cas de São Paulo, el municipi utilitzés com a estratègia per a l'obertura de carrers associar-ho a les obres de sanejament. Per tant, les vies en zones de ribera es van obrir de manera aleatòria, sense cap planejament. Per tenir una idea de com es va generalitzar la pràctica de rectificació i taponament de cursos d’aigua, a la conca del riu Tamanduateí, entre els anys 1950 i 2000, dels 662 km de la xarxa hidrogràfica original, es van tapar 177 km i es van rectificar 66 km.

  En el cas del riu Pinheiros, a la rectificació, canalització i ocupació de les seves riberes amb les rondes, cal afegir-hi la inversió del seu curs normal en direcció al riu Tietê. Amb la intenció de millorar el funcionament de la central hidroelèctrica de Cubatão, es va crear al 1940, una mini central elevatòria sobre el riu per tal d’invertir el sentit de les aigües cap a l’embassament de Billings. Actualment el riu Pinheiros és un canal estancat on s’hi acumulen els residus i el funcionament per invertir el curs del riu nomes està autoritzat en cas d’inundacions.

Al 1972 es va aprovar la llei de zonificació que definia i restringia els usos i la forma d’ocupació de la ciutat: verticalització al centre, industrialització a les zones inundables del Tietê i Tamanduateí, i al restant 70%, baixa densitat i ús mixt. Cap notícia del pla de drenatge urbà.

  Amb la recent publicació dels quaderns de les conques i la resta de programes ambientals aprovats, la ciutat de São Paulo inicia un gran repte en la recerca d’estratègies per a la reintegració dels seus rius en el paisatge urbà i per trobar vies per a una revitalització urbana que sigui compatible amb la memòria col·lectiva, que enforteixi el territori local. Això pressuposa una gestió urbana democràtica i participativa. Només d’aquesta manera, la revitalització de la interacció riu-ciutat representarà un pas decisiu cap al desenvolupament urbà sostenible.

 

Julián Muñoz Courtier, arquitecte. Corresponsal del COAC a São Paulo, Brasil. Setembre 2021

PDF version

Tornar
illes artificials

Revista de Corresponsales: BACK TO THE FUTURE, FLORIDA TIME

© Joaquín Fernández

Ha pasado más de un año del inicio de la pandemia y la sociedad ha reaccionado modificando sus hábitos de vivir. Ahora las viviendas han adquirido el papel que siempre han tenido en la sociedad y que habían quedado olvidadas por el paso del tiempo y los nuevos hábitos sociales, como los viajes, las reuniones o el ocio.

La pandemia nos han hecho usar las viviendas como hace tiempo no se usaban. Recuerdo un comentario de un profesor de la universidad que decía: “El ser humano pasa más del 80% de su tiempo dentro de un edificio”. Es verdad, pero lo que había pasado hasta ahora es que estábamos fuera de casa. Ahora esa proporción se ha dirigido hacia nuestro hogar y hemos visto las carencias.

En Estados Unidos la sociedad ha reaccionado de manera unitaria modificando sus tendencias de vida. La principal ha sido la vuelta a la casa unifamiliar. La mítica casa americana donde las familias disfrutan del espacio, el jardín y la privacidad que proporciona tener tu propio terreno.

Las familias han vuelto al hogar dejando las ciudades congestionadas.

Las ciudades llenas de rascacielos se han convertido en trampas para la pandemia, siendo ciudades verticales donde coger el ascensor es subirse al metro. Con el distanciamiento social y con edificios que albergan más de 500 personas, los ascensores han sido el punto de miedo de muchos residentes donde, a pesar de ser espacios muchos más grandes que en nuestras ciudades, no dejaban de ser escasos para la demanda de usuarios.

Otro factor importante que ha sucedido, gracias la facilidad de movilidad del país, ha sido la migración del Norte al Sur. Las ciudades más desarrolladas del Norte de América han sufrido un éxodo migratorio negativo a favor de áreas cálidas y tropicales.

El estado de Florida ha recibido una migración del norte descomunal motivada por el cambio de edificio de viviendas a casa, y también se han sumado las ventajas del teletrabajo y las conexiones para desplazarse a áreas de mejor clima, teniendo la ventaja de un país que dispone de clima polar y clima tropical. La pregunta ha sido, "¿nos vamos a una casa al Caribe?". ¿Por qué no?

La composición de trama urbana extensiva de las ciudades americanas favorece la facilidad de seguir viviendo en las grandes ciudades, pero en suburbios de casas donde la comodidad de tenerlo todo y vivir en una casa es mucho más fácil. Las urbes extensivas típicas de casa, jardín, perro y coche ha sido el foco de atención de este último año generando un incremento de las ventas de más del 70% con una subida de precios en las viviendas de más del 25%.

A este cambio de tendencia de edificio a casa, se ha sumado que además son casas que han necesitado reformas, y los stocks bajo mínimos han generado la imposibilidad de reformar, ya que no había materiales de construcción ni electrodomésticos, se ha hecho evidente el problema de la globalización.

"Back to Future IV", quiere reflejar la vuelta a la casa americana en las grandes urbes, en el cambio de tendencia de la sociedad buscando más espacio, menos aglomeración y la tranquilidad de poder elegir dónde vivir, independientemente del trabajo ya que se ha desplazado la producción a las viviendas en muchos de los sectores.

 
Joaquin Fernandez, arquitecto. Corresponsal del COAC en Miami, EUA. Julio 2021

PDF version

Tornar
illes artificials

Revista de Corresponsals: BACK TO THE FUTURE, FLORIDA TIME

© Joaquin Fernandez

Ha passat més d'un any des de l'inici de la pandèmia i la societat ha reaccionat modificant els seus hàbits de viure. Ara els habitatges han adquirit el paper que sempre han tingut en la societat i que havia quedat oblidat pel pas del temps i els nous hàbits socials, com els viatges, les reunions o l'oci.

La pandèmia ens ha fet utilitzar els habitatges com fa temps que no s'utilitzaven. Recordo un comentari d'un professor de la universitat que deia: "L'ésser humà passa més del 80% del seu temps dins d'un edifici". És veritat, però el que havia passat fins ara és que estàvem fora de casa. Ara aquesta proporció s'ha dirigit cap a la nostra llar i hem vist les mancances.

Als Estats Units, la societat ha reaccionat de manera unitària modificant els seus estils de vida. El principal ha estat la tornada a la casa unifamiliar. La mítica casa americana on les famílies gaudeixen de l'espai, el jardí i la privacitat que proporciona tenir el teu propi terreny.

Les famílies han tornat a la llar deixant les ciutats congestionades.

Les ciutats plenes de gratacels s'han convertit en trampes per a la pandèmia, essent ciutats verticals on agafar l'ascensor és com pujar al metro. Amb el distanciament social i amb edificis que alberguen més de 500 persones, els ascensors han estat el punt de temor per a molts residents. Malgrat ser espais molts més grans que a les nostres ciutats, no deixaven de ser escassos per l'elevada demanda d'usuaris.

Un altre factor important, gràcies a la facilitat de la mobilitat del país, ha estat la migració del Nord a Sud. Les ciutats més desenvolupades del Nord d'Amèrica han patit un èxode migratori negatiu a favor d'àrees càlides i tropicals.

L'estat de Florida ha rebut una migració de nord descomunal motivada pel canvi d'edifici d'habitatges a casa, i també s'hi han sumat els avantatges del teletreball i les connexions per desplaçar-se cap a àrees amb un clima millor, i el fet que es tracta d'un país que disposa de clima polar i de clima tropical. La pregunta ha estat, "marxem a una casa, al Carib?". I per què no?

La composició de la trama urbana extensiva de les ciutats americanes afavoreix la facilitat de seguir vivint a les grans ciutats, però en suburbis de cases on la comoditat de tenir-ho tot i viure en una casa és molt més fàcil. Les urbs extensives típiques de casa, jardí, gos i cotxe han estat el focus d'atenció d'aquest darrer any generant un increment de les vendes de més del 70% amb una pujada de preus en els habitatges de més del 25%.

A aquest canvi de tendència d'edifici cap a casa, s'hi ha sumat el fet que són cases que han necessitat reformes, i davant la impossibilitat de reformar amb els estocs sota mínims, ja que no hi havia materials de construcció ni electrodomèstics, s'ha fet evident el problema de la globalització.

"Back to Future IV", vol reflectir la tornada a la casa americana a les grans urbs, en el canvi de tendència de la societat buscant més espai, menys aglomeració i la tranquil·litat de poder triar on viure, sense importar el treball ja que s'ha desplaçat la producció als habitatges en molts dels sectors.

 

Joaquin Fernandez, arquitecte. Corresponsal del COAC a Miami, EUA. Juliol 2021

PDF version

Tornar
Edifici modern

Revista de Corresponsales: Italia, la regeneración urbana a partir de la escuela

© Aina Pérez

La pandemia del Covid-19 ha favorecido una importante reflexión dentro del mundo de la arquitectura sobre el futuro de nuestras ciudades. Este argumento sigue siendo de actualidad con la llegada inminente del Fondo Europeo de Recuperación, Next Generation EU que tiene como objetivo la creación de ecosistemas resilientes.

Dentro de este marco, hace unos meses tuve la ocasión de entrevistar al arquitecto y urbanista Alfonso Femi (* 1) que durante el año pasado participó en numerosas mesas redondas organizadas por las administraciones de diferentes ciudades italianas, entre ellas Milán , dedicadas precisamente a este tema.

Durante la entrevista, Femi afirmaba que no se pueden pensar modelos concretos o imaginar fórmulas mágicas, sino que lo más importante es buscar un cambio en la política que gestiona y administra nuestro territorio. Y por lo tanto, conseguir recuperar la atención sobre los barrios y las comunidades que habitan las ciudades y en la relación que éstas tienen con el espacio público. Sobre todo, remarcaba la importancia de mejorar las infraestructuras digitales de todo el país, una operación que significaría un verdadero acto democrático. Otro elemento, según él muy importante, es el empoderamiento de la ciudadanía para obtener una aportación cívica consistente, más atenta y exigente con la administración.

Pero para realizar y desarrollar este argumento se necesita tiempo, es por eso que el arquitecto proponía empezar esta transformación buscando un tema transversal que  fuese crucial para recalificar todo el país. Este elemento podría ser la escuela y apuntaba de manera textual que "la ciudad es escuela y la escuela es ciudad".

 

Recuperamos los estudios realizados por el programa Torino fa scuola (* 2), una relevante iniciativa que nace en 2016 a partir de la investigación de la Fondazione Agnelli, la obra social de la Compagnia San Paolo y la colaboración del Ayuntamiento de Turín, cuyo objetivo era precisamente reflexionar sobre los ambientes de la instrucción italiana para poder mejorar la funcionalidad de los centros educativos, incluir nuevos modelos de didáctica e integrar las generaciones futuras a la colectividad. En los estudios previos realizados por el programa se detectaban datos muy significativos sobre el estado de las escuelas italianas. Dos tercios de los edificios actualmente tienen más de 40 años y principalmente fueron construidos durante el período entre 1961-1975, época del "baby boom" itálico. Si nos fijamos más concretamente en la región del Piamonte, la media de edad de las estructuras alcanza los 64 años. De aquí podemos fácilmente deducir que el patrimonio escolástico es obsoleto, especialmente en tres de sus aspectos principales: la seguridad, la sostenibilidad ambiental y la didáctica. Considerando que en 2030 las escuelas del país tendrán un millón menos de alumnos, el estudio llegaba a la conclusión de que la solución más adecuada podría ser la rehabilitación de las estructuras existentes. De este programa salió un proyecto virtuoso realizado por el estudio de arquitectura BDR Bureau, la rehabilitación de la escuela Enrico Fermi en Turín. (* 3)

Durante el 2020, Femi junto con el economista Ivo Allegro, Iniziativa Finanza e Innovazione, la Fondazione por el Architettura y el Colegio de Arquitectos de Turín organizaron el Think Tank Scuola Social Impact (* 4). Hablando, durante la entrevista, de este proyecto de investigación, el arquitecto cita una frase de un estudiante que le impactó mucho: "incluso cuando la escuela está abierta para nosotros es un lugar cerrado". Por este hecho, según él sería interesante pensar y proyectar las escuelas según los criterios de arquitectura cronotópica (* 5), es decir lugares donde el espacio y el tiempo se unen, donde el uso de este espacio es híbrido y las diferentes actividades y usuarios se pueden pasar el testigo durante el día. Este mismo concepto aplicado a la escuela permitiría establecer una economía social que convertiría los centros escolásticos en espacio público, abiertos durante todo el día y toda la semana, transformando las escuelas en un baricentro por los jóvenes y un lugar de referencia para la comunidad.

Pero para poder lograr este objetivo es muy necesario que la política se responsabilice y tome decisiones a favor de la escuela, sobre todo si consideramos que la educación, junto con la sanidad, son actualmente las únicas grandes funciones públicas importantes.

 

Aina Pérez y Virgen, arquitecta. Corresponsal del COAC en Turín, Italia.

 

Referencias:

*1. Entrevista a Alfonso Femia per la revista digital “Arquitectura y Empresa”: https://arquitecturayempresa.es/noticia/entrevistas-exclusivas-arquitectura-y-empresa-alfonso-femia

*2. Fondazione Agnelli. Rapporto sull'edilizia scolastica. Editori Laterza, 2019.

Breve presentación de los resultados del estudio: https://www.fondazioneagnelli.it/wp-content/uploads/2019/11/presentazione-Rapporto-edilizia-scolastica.pdf

*3. Escuela Enrico Fermi, Torino. Estudi BDR Bureau: https://www.bdrbureau.com/portfolio/fermi-secondary-school/

*4. Femia, A. Scuola Social Impact. Far ripartire il paese dalla scuola. 500x100 Publishers, 2021. Vídeo presentació de l’estudi: https://www.dedalominosse.org/ita/2021_scuola_social_impact.php 

*5. Referencias sobre la arquitectura cronotópica:

- Josep Muntañola Thornberg. Seminario Internacional revista Arquitectonics. “Hacia una arquitectura dialógica: La construcción de escenarios para la vida”. UPC, 2011. https://pa.upc.edu/ca/Varis/altres/arqs/congresos/seminari/muntanola.pdf

- Magda Saura Carulla. Ponència: “Introducción a una arquitectura cronotópica y algorítmica”. International Workshop COAC, 2011. https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/19312/ARP.pdf?sequence=1&isAllowed=y

- Ricoeur, P. Les parcours de la reconnaissance. París: Stock, 2005.

 

PDF version

Tornar

Pages