Al sud de Quintana Roo, entre la badia de Chetumal i la selva maia, conviuen dues tradicions constructives (amb fusta i pedra) que, sense saber-ho, ja resolien fa dècades els reptes que avui la crisi climàtica torna a plantejar i crear consciència. Recuperar-les no és nostàlgia, és una via pràctica cap a una arquitectura responsable per a la regió.

El sud de Quintana Roo té unes característiques pròpies i diferenciades de la resta de l’entitat, més desenvolupat i poblat, i menys impacte de la petjada turística, afronta el repte de crear espais que no tan sols s’adapten a l’entorn, sinó que el respecten i el potencien.

La Casa Anglocaribenya de Chetumal

Les cases de fusta del centre de Chetumal estan declarades patrimoni cultural de l'estat i condensen la barreja d'influència anglesa, erudita i caribenya, que va donar identitat a la ciutat, aleshores anomenada Payo Obispo. Van néixer a cavall dels segles XIX i XX, quan comerciants i treballadors travessaven la frontera amb la Belize colonial britànica, i recorden en la seva volumetria “el bungalow victorià” i “la chattel house caribenya”, d'una o dues plantes, sovint elevades sobre el terra, amb gelosies de fusta a les finestres i façanes pintades de colors intensos. Es van construir amb fusta de la mateixa selva,- siricot, caoba, palo de rosa-, i cada habitatge disposava del seu propi aljub per recollir l'aigua de pluja (corbat).

És, en el fons, una arquitectura pensada per al clima tropical, l'elevació allunya la casa de la humitat i de possibles inundacions, la fusta i les gelosies afavoreixen la ventilació creuada, i el color i l'ombra atenuen la calor. Malauradament, d'un centenar llarg de cases censades fa tres dècades, avui només en resten unes quaranta, moltes en estat d'abandonament per manca de manteniment, tot i les campanyes de restauració i difusió cultural.

La Casa Maia, saviesa vernacla

Davant la casa de fusta d'arrel mestissa, la casa maia tradicional —de planta ovalada, murs de bajareque i coberta de guano— ofereix una resposta encara més radical al medi. Ventilació constant a través de les parets calades, materials cent per cent locals i renovables, i una forma aerodinàmica que dissipa millor l'envestida dels vents. Totes dues tipologies, la mestissa i la indígena són, en realitat, dues respostes distintes a un mateix repte ambiental, i juntes formen la base d'un saber constructiu propi del sud de Quintana Roo.

Els reptes climàtics de la regió

Els huracans cada cop més intensos, la pujada del nivell del mar, les onades de calor i les pluges torrencials són el que defineixen el futur climàtic d'aquesta franja del Carib mexicà. Però el sector de la construcció encara no forma part decidida de la solució, a escala mundial, les emissions operacionals dels edificis van tornar a créixer el 2024, i la seva descarbonització avança més lentament del que caldria, just quan aquest mateix parc edificat es torna més vulnerable als impactes del clima i a l'encariment de l'energia.

L'Agenda d'Acció Climàtica de l'ONU hi situa una oportunitat clau, amb bona part del parc edificat mundial encara per construir o renovar de cara al 2050, els governs tenen l'ocasió d'impulsar construccions resilients i de baixes emissions mitjançant millors polítiques i inversions.

Conservar per inspirar

La casa anglocaribenya i la casa maia no són peces de museu, són prototips de baixa petjada, adaptats al lloc, que ja resolien fa temps allò que avui es demana als edificis nous. Elevació davant la inundació, ventilació passiva davant la calor, materials locals davant el cost de carboni del transport, i formes pensades per resistir el vent. Una arquitectura conscient per al sud de Quintana Roo no hauria de copiar-ne només l'estètica, sinó reprendre'n la lògica, a construir amb el clima, no contra ell, i fer de la conservació d'aquest patrimoni el punt de partida —no l'obstacle— de la nova arquitectura resilient i responsable de la regió.

Construir al Carib és un acte de respecte, respectar la terra, crear espais autosuficients, sustentables i humans. L'arquitectura al sud de Quintana Roo, ha de ser pont entre el mar i la selva, entre tradició i futur, entre comunitat i naturalesa.

Alberto Villasís, arquitecte. Corresponsal del COAC a Quintana Roo, Mèxic.  Juliol 2026