L'any 2026 es l'any de Barcelona com la Capital Mundial de l'Arquitectura de la UNESCO i seu del Congrés Mundial d'Arquitectes de la UIA. Des de Nova York, aquesta coincidència convida inevitablement a comparar dues metròpolis globals que comparteixen tensions similars com l´habitatge, l´emergència climàtica i el procés de transició cap un futur sostenible.

La primera gran qüestió és l'habitatge. Tant Nova York com Barcelona pateixen una forta pressió immobiliària, la turistificació de determinats barris i processos continuats de gentrificació. A Nova York, l'arribada de Zohran Mamdani al centre del debat polític ha tornat a situar l'habitatge com una infraestructura pública essencial [1]. Les propostes de reforçar el parc públic, ampliar el control dels lloguers i limitar l'especulació han reobert una discussió que transcendeix l'arquitectura i entra de ple en la justícia social. Barcelona també ha desenvolupat polítiques de regulació i promoció de l'habitatge assequible, però continua debatent-se entre la seva projecció internacional i la dificultat creixent perquè els seus residents puguin continuar vivint al centre de la ciutat. En ambdós casos, la pregunta és la mateixa: quin model urbà es construeix quan l'habitatge deixa de ser un dret per convertir-se en un actiu financer?

Un segon camp de contrast és la relació entre ciutat i aigua. Per exemple les activitats de la Capitalitat, com els Resilience Thinking Walkshops [2], han plantejat una aproximació pedagògica [2] molt suggeridora com recuperar la memòria hidrològica, urbana i social de les aigües vives de la conca de Barcelona perquè els estudiants de batxillerat entenguin que la resiliència no depèn únicament de grans infraestructures, sinó també de la redundància dels sistemes tradicionals de pous, mines, fonts, recs i basses que durant segles van estructurar els barris de Barcelona. Aquesta mirada, inspirada en la història territorial, conviu, però, amb una planificació institucional que continua centrant-se gairebé exclusivament en les grans infraestructures com els dipòsits pluvials, la dessalinitzadora, la potabilització del Llobregat o els embassaments com Sau. El debat sobre la transició ecològica cap a la bioregió continua sent, encara avui, secundari. Nova York ofereix una lectura diferent. El concepte de ciutat esponja formarà part del mateix espai públic. Les grans bioswales, els parcs inundables [3] i els equipaments esportius es projecten perquè absorbeixin, infiltrin i regulin l'aigua de pluja abans que arribi al clavegueram. La infraestructura deixa de ser invisible per convertir-se en paisatge urbà, en espai educatiu i en mecanisme d'adaptació climàtica. La ciutat fa visible el cicle de l'aigua, mentre Barcelona continua confiant principalment en les macro-infraestructures i  centralitzades.

El tercer element de comparació és el mateix Congrés Mundial d'Arquitectes UIA 2026. La programació ha apostat clarament per un esdeveniment tipus macro-festivals internacionals. Les activitats al Fòrum i a les Tres Xemeneies, els grans noms convidats i la dimensió mediàtica han contribuït a convertir-lo en una escala metropolitana. La convocatòria competitiva de comunicacions científiques ha representat només una molt petita part del programa comparat a la gran majoria dels ponents que han estat seleccionats directament pel comissariat reforçant inevitablement un nou star system arquitectònic integrat per la generació millennial. També resulta significativa la geografia de l'esdeveniment, el desplaçament del congrés respecte al congres del 1996 cap al Fòrum i les Tres Xemeneies respon a una estratègia metropolitana on s’ubicarà una nova gran promoció immobiliària de noves centralitats urbanes, operació que recorda processos similars desenvolupats en la gran metròpoli de Nova York  com Long Island City en Queens [4] o Gowanus canal a Brooklyn [5], on la recuperació d'antigues àrees industrials ha anat acompanyada d'importants operacions immobiliàries i nous centres de negocis de tecnologia digital. Les Tres Xemeneies poden esdevenir un nou símbol metropolità, però també plantegen la mateixa pregunta que Nova York es fa des de fa dues dècades: ¿Aquestes noves centralitats són realment inclusives o acaben accelerant la substitució social dels barris?

Finalment, el mateix format dels espais de debat del Congrés Mundial d'Arquitectes mereix una reflexió. L'acte inaugural, patrocinat per una empresa del sector de les grues i la construcció, i una programació que reserva tres dies a espais de discussió delimitats per una tanca, d'accés restringit i orientats principalment al col·lectiu professional, evidencien una certa distància entre el debat arquitectònic i la realitat urbana. Resulta paradoxal que un congrés que aspira a repensar el futur de les ciutats desenvolupi els seus debats més estratègics allunyat de les comunitats que viuen diàriament les conseqüències de les transformacions urbanes i sense una participació realment interdisciplinària. Barcelona i Nova York comparteixen avui els mateixos grans desafiaments: garantir el dret a l'habitatge, adaptar-se al canvi climàtic i construir noves centralitats metropolitanes sense generar noves desigualtats. Però també comparteixen una pregunta fonamental: qui té dret a imaginar la ciutat del futur?

Com a corresponsal del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) a Nova York, ha estat un privilegi participar en les activitats de la Capitalitat i del Congrés Mundial d'Arquitectes, aportant, modestament, el meu petit gra de sorra a aquest debat. Aquesta experiència m'ha permès establir un diàleg entre dues metròpolis que, malgrat les seves diferències, afronten reptes sorprenentment similars. Aquesta és, probablement, la funció més valuosa d'un corresponsal: construir ponts entre realitats diverses, compartir mirades i recordar que l'arquitectura només adquireix sentit quan s'entén des d'una visió holística, capaç de dialogar amb el territori, amb les altres disciplines i, sobretot, amb les comunitats que l'habiten.

Rafael de Balanzó, arquitecte, corresponsal del COAC a Nova York, EUA. Setembre 2026