Des de Vancouver, ciutat construïda a un ritme vertiginós i en constant transformació, resulta especialment interessant observar com la professió d’arquitecte es torna cada vegada més internacional. Aquest any, el Canadà i la Unió Europea han fet un pas significatiu en aquesta direcció amb l’aprovació de l’Acord de Reconeixement Mutu de Qualificacions Professionals (MRA) per als arquitectes, que facilitarà el reconeixement professional entre ambdues jurisdiccions.

Més enllà del seu vessant administratiu, l’acord simbolitza un canvi de paradigma. Per primera vegada, s’estableix un marc que permet acostar dues tradicions professionals que, malgrat compartir molts valors, han evolucionat sota contextos urbans, culturals i reguladors molt diferents. El que està en joc no és només la mobilitat dels arquitectes, sinó també la circulació d’idees, coneixements i maneres diverses d’entendre la ciutat.

De fet, la mateixa idea d’exercir la professió continua tenint significats diferents segons el lloc on ens trobem. Aquesta diversitat no existeix únicament entre el Canadà i Europa; també la trobem dins de la mateixa Unió Europea. Les atribucions professionals, els sistemes de responsabilitat, les relacions amb l’administració o la manera de desenvolupar els projectes varien d’un país a un altre. Lluny de representar una dificultat, aquesta pluralitat constitueix una de les grans riqueses de la professió i una oportunitat per qüestionar les pràctiques pròpies i aprendre de les alienes.

British Columbia, i especialment Vancouver, exemplifiquen bé aquest potencial d’intercanvi. La regió ha experimentat un creixement sostingut durant les darreres dècades, impulsat per l’arribada constant de població i per una forta pressió sobre l’habitatge i les infraestructures urbanes. Els reptes associats a la densificació, la sostenibilitat i l’accessibilitat de l’habitatge formen part del debat quotidià de la ciutat.

A diferència de moltes ciutats europees, Vancouver és una ciutat relativament jove. El pes de les preexistències històriques és menor i, per tant, la construcció de la identitat urbana s’ha basat principalment en la projecció cap al futur més que no pas en la relació amb el passat. Aquesta condició ha afavorit una cultura arquitectònica oberta a la innovació, a l’experimentació i a la incorporació de professionals procedents d’arreu del món.

És precisament en aquest context on l’experiència europea pot aportar un valor diferencial. Els arquitectes formats en ciutats amb una elevada densitat històrica estan acostumats a treballar amb la complexitat de les preexistències, la rehabilitació del patrimoni, la reutilització d’edificis i la convivència entre capes urbanes de diferents èpoques. Aquest coneixement esdevé especialment rellevant en un moment en què les ciutats canadenques comencen a plantejar-se com créixer de manera més sostenible i com construir una identitat urbana que vagi més enllà de la simple expansió.

Però l’intercanvi és, sens dubte, bidireccional. Europa també té molt a aprendre de la cultura professional canadenca. Aquí, l’exercici de la professió ha evolucionat sota una forta consciència de la responsabilitat professional i de la protecció de l’interès públic. Els mecanismes de control, els requisits de formació continuada i la definició clara de responsabilitats han contribuït a configurar una pràctica professional especialment rigorosa, aspectes que poden resultar inspiradors en altres contextos.

En definitiva, el valor d’aquest acord va molt més enllà de facilitar l’accés a nous mercats laborals. Representa una oportunitat per acostar dues maneres de fer arquitectura i per reforçar la idea que els grans reptes de la professió ja no poden abordar-se des d’una perspectiva estrictament local. La crisi de l’habitatge, l’adaptació al canvi climàtic, la sostenibilitat o la transformació de les ciutats exigeixen respostes compartides i una capacitat creixent de treballar entre contextos diversos.

Des de Vancouver, aquest acord es percep com una invitació a construir nous ponts professionals. No només entre el Canadà i la Unió Europea, sinó també entre diferents experiències, sensibilitats i cultures arquitectòniques. Potser aquesta sigui, al capdavall, la seva aportació més valuosa: recordar-nos que l’arquitectura continua sent una professió profundament arrelada al lloc, però cada vegada més connectada al món.

Leyre Moreno, arquitecta. Corresponsal del COAC a Vancouver, Canadà. Setembre 2026