Hi ha quelcom gairebé cinematogràfic en arribar a Frankfurt: des del tren, des del cotxe o des de l’aire, els gratacels apareixen com un teló de fons, com si algú els hagués col·locat allà expressament perquè un entengui de seguida de què va la ciutat. Això no és Berlín, ni Hamburg, ni Munic. Això és Manhattan [1], el cor financer d’Europa.

El perfil urbà de Frankfurt no és fruit de l’atzar. Després de la Segona Guerra Mundial, la ciutat va quedar profundament destruïda. L’absència d’un centre històric [2] intacte va afavorir una reconstrucció orientada cap al futur, on la verticalitat es va convertir en un tret d’identitat. Amb la consolidació del Bundesbank, la posterior instal·lació del Banc Central Europeu i l’establiment de nombroses entitats financeres internacionals, el creixement en alçada va passar a ser una necessitat funcional i un símbol de poder econòmic.

Des del 2020, Frankfurt ha viscut un nou auge en la construcció de gratacels, impulsat en part per la reubicació d’institucions després del Brexit i l’augment consegüent de la demanda immobiliària. Projectes com FOUR Frankfurt, un conjunt de quatre torres d’ús mixt, o la Millennium Tower, que amb els seus 288 metres serà l’edifici més alt d’Alemanya un cop finalitzat, il·lustren aquesta tendència. També destaquen l’Omniturm, amb la seva singular torsió en la façana, i l’Eden Tower, que aposta per una envolupant vegetal com a gest cap a la sostenibilitat.

Aquests desenvolupaments se situen en zones delimitades com el Bankenviertel, Gallus o Europaviertel, sota una planificació urbana que regula alçades, usos i contraprestacions socials. L’Ajuntament promou la integració d’habitatge assequible [3] i espais públics en aquests projectes, tot i que, en la pràctica, la seva presència sol ser més simbòlica que substancial davant la prevalença dels usos corporatius i residencials d’alt standing.

Des d’una mirada crítica, no falten veus que qüestionen a qui beneficia realment aquest model de ciutat en alçada. Les noves torres es destinen majoritàriament a oficines Premium, hotels i apartaments de luxe, mentre que l’habitatge assequible queda en un segon pla. A això s’hi afegeixen efectes urbans com l’increment de zones d’ombra, alteracions en la ventilació a peu de carrer i la pèrdua de vitalitat urbana fora de l’horari laboral.

El concepte de “gentrificació en alçada” resumeix bé una de les crítiques més habituals: l’exclusió ja no es produeix només horitzontalment, desplaçant les classes mitjanes i baixes cap a la perifèria, sinó també verticalment, allunyant-les dels nivells més “desitjables” del nou skyline.

En termes de sostenibilitat, molts d’aquests edificis compten amb certificacions com LEED o DGNB, i incorporen solucions energèticament eficients. Tot i això, construir en alçada també implica un alt consum de recursos materials i energètics, tant en la fase d’execució com en el manteniment. Això planteja dubtes sobre si la verticalitat és realment el model urbà més coherent amb els objectius climàtics actuals. Fent un exercici d’honestedat, probablement la pregunta seria si créixer cap amunt és sempre la solució més eficient, o només la més fotogènica.

La ciutat, mentrestant, es debat entre la imatge que projecta i l’experiència quotidiana dels seus habitants. Per al visitant, l’skyline és una icona moderna amb un cert aire novaiorquès. Per al resident, pot representar tant un orgull urbà com una distància social.

Frankfurt mira al cel, però la qüestió continua sent si aquest horitzó en ascens serà compartit o seguirà reservat per a uns pocs.

Carlos Vidal, arquitecte. Corresponsal del COAC a Frankfurt, Alemanya, abril de 2025

Fonts:

https://www.unstudio.com/projects/four-frankfurt/ [4]

https://www.skylineatlas.com/skyscrapers-on-the-millennium-area/ [5]

https://en.wikipedia.org/wiki/Omniturm [6]

https://sempergreenwall.com/news/the-vertical-gardens-of-eden-a-green-tower-rises-above-the-city/ [7]

https://www.euractiv.com/section/economy-jobs/news/turning-the-tide-frankfurt-attracts-london-banks/ [8]