Manuel Martín Madrid, In memoriam*

Parlar avui aquí davant de tots vosaltres és un privilegi que haig d’agrair a la família per rememorar la figura del nostre amic Manolo Martín Madrid. No és sense fonda emoció que quan ens deixa una figura d’aquest tipus i valors, s’apilonen a la ment una gran quantitat d’imatges, idees i records que hem compartit amb ell. Se’m fa difícil destriar l’home, de l’arquitecte, de l’amic.

En acabar la carrera a finals dels seixanta, decidit jo a iniciar la meva activitat a la meva estimada Girona natal, per comprovar i practicar de què anava tot “allò” de l'Arquitectura, em vaig trobar amb un grup de joves amb els que compartia aquelles inquietuds. En aquest context, amb els amics retrobats i altres de nous, ens vam reunir al pis que el Col·legi tenia al carrer Ultònia per conèixer millor que era “fer d’Arquitecte”...

Els arquitectes de més edat, ja consolidats professionalment, no estaven massa interessats en tot allò que ens motivava als “joves”..., tenien “feina” i no necessitaven reflexionar. Nosaltres si: volíem aprendre quina era la millor manera d’exercir la professió, no solament en els aspectes pràctics de feina, sinó en el que l'Arquitectura significava per a la Cultura i la Història, i, al mateix temps, hi afegíem molts temes per refer i renovar.

En aquell grup hi era present un jove Manolo Martín Madrid, que integrat a la ciutat, proposava una extensa visió i experiència sobre aquells temes, i, en certa manera, liderava aquella necessitat de canvis tant en l’àmbit de l'Arquitectura com de l’Urbanisme. La complicitat intel·lectual ens va fer amics i ara, aquí, avui, en aquest emotiu dia de comiat, passen per la meva ment centenars d’imatges d’aquell compromís d’amistat i  de coincidències arquitectòniques.

En aquests espais es fan estranyament propers les imatges dels primers viatges, amb l’Anna i la Montse..., i en Noni i altres amics... a veure el País i també eixamplar el coneixement a França, Anglaterra, Escòcia, Suècia i Finlàndia, Alemanya, Àustria, Suïssa... que ens van acostar aquelles arquitectures que ens agradaria emular. En aquells moments d’aprofundiment de l'amistat, vaig entendre ben aviat que aquelles inquietuds compartides amb en Manolo i la Montse –sempre estretament lligada a aquelles sensibilitats- ens va fer ressentir, de manera consonant, un ample espai de concòrdia.

La Montse és i ha estat un referent per ell tant en aquell entorn proper com per molta altre gent coneguda i, en major mesura, respecte a tothom; aquesta pèrdua d’avui no evitarà que els seus esperits romanguin per sempre junts, en el record dels bons i grans moments de vida i família, i també en altres complicitats de tota mena.

En Manolo, com a Arquitecte, era l'exigència pura, exigència vers ell mateix i vers els altres que feien possible la seva obra, així que exercia la seva professió amb rigor i transcendentals de tota mena...: l’Urbanisme, la Sociologia, la Construcció, la Història, la Política… Per aquestes circumstàncies recordo que en una recent exposició al COAC de Girona sobre els seus dibuixos, vaig voler destacar la precisió minuciosament mil·limètrica que exhibien els seus detalls constructius.

Recordar-lo avui aquí ens obre la porta a una permanència que es mostra – i es mostrarà de manera ben clara- en el conjunt de les seves magnífiques obres a Girona, a Olot i altres llocs, així com els seus estudis de planejament urbanístic.

Finalment, en Manolo ho ha estat tot menys superficial, home exigent amb ell i amb la societat, dotat d’una educació exquisida que transmetia confiança en els seus clients públics i privats, i amb una capacitat didàctica extraordinària que feia que el compromís per la feina fos comú envers els millors resultats possibles.

Acabo aquí, excuseu-me, però el parlar d’ell se m’ha fet curt, amb tantes idees que m'han vingut afegides al cap i que, més enllà de transmetre-us l'emoció d’aquest acte, podrien ampliar el coneixement d’aquest home bo i intel·ligent.

Només, humilment, he volgut representar el sentiment de tota la família, de tots aquells arquitectes que el van conèixer, de tots els clients que van tenir el favor de compartir les seves ambicions, de tota aquella gent que el va tractar en benefici d’una amistat fonda i autèntica, en aquesta trobada de comiat d’avui, on el nostre pensament romandrà permanentment en tots els que l’hem conegut…

Gràcies Manuel Martín Madrid per tot el que has donat a la comunitat i a tots nosaltres.

Arcadi Pla i Masmiquel, Girona, 17 de febrer de 2026.

*Text llegit durant la Cerimònia de Comiat.