L'evolució urbanística d'Olot està lligada als seus orígens remots al segle IX. Però serà a partir del XIII, i sobretot després dels terratrèmols de 1427 i 1428 que es viuran els períodes més importants. Al segle XVIII Olot assolirà la seva màxima expansió, que subsistí amb poques variacions fins la guerra de 1936-39. Cadascun dels períodes han deixat restes identificables, tant a la trama urbana com als edificis que la integren, amb les seves llindes, portes, finestres i balcons.

Miquel Àngel Fumanal Pagès (Barcelona, 1976)
És doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona (UB) i DECA en teologia per l'Institut Superior de Ciències Religioses de Catalunya (ISCR). El seu camp acadèmic i professional abasta des de l'arquitectura, l'escultura i el vitrall medievals fins a la construcció i les infraestructures d'època moderna a l'antiga Corona d'Aragó. És president del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca (PEHOC) des del 2019.

Andreu Reixach Nogué (La Canya, 1992)
És arquitecte per la Universitat de Girona (UdG). ha treballat en tot tipus de projectes civils, incloent intervencions en arquitectura d'època moderna. En la seva trajectòria combina l’arquitectura i l’urbanisme amb la recerca i la divulgació del patrimoni històric de la Garrotxa.El 2019 es va incorporar com a vocal a la junta del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), entitat de la qual és secretari des de 2024.