Un dels millors edificis de la Barcelona moderna es va projectar en tres mesos. En menys d’un any estava construït. Aquest edifici és la Facultat de Dret, que aleshores s’erigia gairebé aïllada al nou campus de la Diagonal. Només l’empenta de tres arquitectes de poc més de trenta anys va fer possible aquesta gesta. Ha mort el darrer membre d’aquest equip, Guillermo Giráldez. Ell va ser el coautor, juntament amb Pedro López Iñigo i Xavier Subías, d’aquest edifici que, poc menys de trenta anys després del Pavelló de Barcelona, actualitzava l’obra de Mies no a través de revivals i fotografies, sinó d’una obra consistent que s’estenia com una manta per la seva parcel·la a base d’una malla ortogonal d’aules i passadissos que atrapaven la vegetació mediterrània actualitzant sense pudor el Moviment Modern per presentar-lo a la ciutat en tot el seu esplendor, en la seva versió internacional per primer cop a la ciutat, una joia blanca a la que s’entra per sota d’un fris d’Antoni Cumella i Subirachs encarregat pels mateixos arquitectes.

Guillermo Giráldez va pertànyer a la mateixa quinta d’Oriol Bohigas i Josep Martorell. Com la generació prèvia amb el GATCPAC, ells s’expressaran mitjançant les idees del Grup R: no tan sols l’hauran format. Són els que s’hauran format amb ell. Giráldez encarnarà més que ningú el que significa i portarà els seus postulats a una maduresa plena. Bohigas i Martorell, després d’una primera etapa molt comú a la de Giráldez, derivaran vers altres tipus d’encàrrecs, altres influències i altres maneres d’expressar-se. Giráldez, sempre amb López Iñigo i Subías, despullaran les estructures acadèmiques fins a deixar-les en pell i os. Des d’allà evolucionaran l’arquitectura fins a trobar una manera particular de connectar el Moviment Modern més ortodox amb l’arquitectura mediterrània produint un bon número d’obres emocionants i compromeses pel camí.

Dels seus llapis surt aquest somni que és Montbau, el polígon més perfecte de tots els que es van construir a la ciutat: alguna cosa semblant al traçat de la Facultat de Dret, però a escala urbana: patis, horitzontalitat. Sol. Vegetació. Centres cívics. Solucions imaginatives en les tipologies dels habitatges. Imaginació. Un rigor constructiu finalment amable, domèstic. Un lloc encara ara especial. L’exposició del COAC sobre Montbau, que es va poder veure a Plaça Nova l’any passat, mostrava l’exemplaritat arquitectònica i urbanística del barri a través del nombrós material dipositat al nostre Arxiu Històric.

Després, la maduresa: encàrrecs enormes ben resolts, encàrrecs de país que s’han convertit en part de la nostra cultura. La primera UAB, tota passadissos i sales on fer assembleees, aules flexibles, circulacions segregades, possibilitat de créixer i enriquir-se amb altres arquitectures, és obra seva. L’Hospital Duran Reynals, per dècades la porta d’entrada de Barcelona des de l’Aeroport, amb el seu aspecte contundent i brutalista que amaga espais amables i assolellats, és també obra seva. Com també ho és, a l’altra banda de la Gran Via, el millor bloc d’habitatges de Bellvitge. Impossible perdre’s: el que té terrasses i balcons i més sol i un coronament vibrant i amable. Canyelles, la Facultat d’Econòmiques, diverses escoles més: sempre la mateixa voluntat d’economia expressiva i constructiva. Una voluntat de servei tan contundent com amable.

Guillermo Giráldez ha estat el darrer representant d’aquesta manera de fer reivindicable i vigent. La seva obra ja és paisatge, una obra tan urbana sense la que no es pot entendre ni Barcelona ni trajectòries posteriors d’altres arquitectes que, explícitament, van inspirar-se en la seva obra. La seva memòria i la del seu estudi, custodiada per l’Arxiu del COAC, quedarà a disposició de qui la vulgui gaudir i investigar.

Descansi en pau.