EL ROL DE L'ARQUITECTE EN LES TÈCNIQUES TRADICIONALS

Arquitectura sense arquitectes
Tota la saviesa constructiva que contenen les tècniques tradicionals, destil·lada al llarg dels segles, està continguda en l’extens repertori de l’arquitectura popular, també anomenada anònima o vernacular. Però segurament l’expressió més afortunada prové de l’arquitecte txec Bernard Rudofsky, amb la seva exposició “Architecture without architects” al MOMA de Nova York l’any 1964. Amb aquest títol, dirigia una crítica severa als arquitectes de l’anomenada arquitectura moderna que abraçava indiscriminadament un llenguatge al servei de la industrialització.

És en la figura de l’arquitecte que se centra la responsabilitat social que les administracions garanteixen davant els ciutadans. Tot i que els requisits varien segons les diferents jurisdiccions, l’arquitecte és responsable del disseny, l’estructura, la supervisió i el compliment de la normativa jurídica i de seguretat de l’obra durant la seva execució. El paper de l’arquitecte com l’entenem actualment existeix des de fa uns dos-cents anys, i ha esdevingut imprescindible a mesura que el nou sistema productiu industrialitzat s’ha establert en la societat urbana imperant. D’aquí s’entén que la disciplina arquitectònica hagi anat assentant-se sobre les bases del coneixement científic i eludint qualsevol bagatge dels coneixements ancestrals. Per aquest motiu, les tècniques tradicionals, que van nodrir totes les cultures arquitectòniques, han quedat relegades als minúsculs sectors de la restauració i l’autoconstrucció alternativa.

Els arquitectes davant la descarbonització
En l’escenari actual, d’urgència climàtica, l’arquitectura descarbonitzada ha esdevingut una necessitat, i per a la UE és ja un requisit normatiu. Aquesta realitat està obligant el col·lectiu d’arquitectes a incorporar els materials preindustrials en el repertori de la nova arquitectura. És aquí on apareix la disjuntiva entre coneixement científic reconegut i coneixements tradicionals per recuperar, a la qual els actuals arquitectes hauran de fer front.

Els arquitectes tenim el repte d’actualitzar l’ús dels materials preindustrials per incorporar-los als sistemes productius a gran escala. I encara més important: estem obligats a refer la normativa tècnica actual perquè aquests materials s’incorporin als sistemes garantistes sobre els quals se sustenta la nostra societat urbana.

En els darrers anys han sortit a la llum un grapat de nous exemples d’èxit que il·lustren la complexitat d’aquest repte. És fascinant comprovar com aquests joves arquitectes han reprès el control sobre el sistema productiu que vam perdre durant la industrialització. Ara, el disseny ha de tenir en compte tot el cicle de vida i recuperar els tancaments de cicle que sempre han caracteritzat les tècniques tradicionals. No n’hi ha prou d’obtenir una solució integrada estèticament, amb garanties estructurals i que compleixi les normatives, sinó que també hem de respondre sobre l’origen de les matèries primeres i l’energia incorporada en cadascuna de les seves fases. De fet, l’arquitecte actual es veu obligat a recuperar el software de les tècniques tradicionals per adequar-les als requisits de sostenibilitat. Una visió que tan sols recuperi les solucions formals (hardware) de l’arquitectura popular ja no pot ser una opció per a l’arquitecte del futur.

Més enllà de la qüestió tècnica
Si hi ha res que caracteritzi millor la professió de l’arquitecte és l’obligació de conjugar les aproximacions tècnica i humanista de l’acte constructiu. Tot i que les tècniques tradicionals estan esdevenint un repertori de solucions a l’hora d’afrontar reptes sostenibilistes, cal una profunda reflexió prèvia sobre què volem i què cal recuperar.

En aquest sentit, és l’arquitecte qui aporta un valor afegit amb la seva aproximació humanista, ja que en la seva figura recau la responsabilitat de discernir de quina manera actualitzarem les tècniques tradicionals perquè tornin a formar part de la pràctica arquitectònica corrent.

A diferència de l’òptica dels enginyers, adoctrinats per respondre amb precisió a preguntes concretes, els arquitectes tenim la tasca més intel·lectual de formular amb antelació la pregunta correcta d’acord amb les demandes de la societat. A les mans dels arquitectes hi ha saber discernir el que rescatem de les tècniques tradicionals i com ho fem, tot obviant una repetició simplista de maneres de fer del passat. Cal reincorporar l’ús de materials preindustrials lliures d’una visió nostàlgica del passat. Sovint els artesans que dominen els oficis tradicionals són esclaus dels repertoris formals i de detalls constructius pretèrits. Cal fer un pas més enllà per reinterpretar i poder incorporar amb èxit aquests coneixements tradicionals a la societat actual.

Sens dubte, aquest esforç ens obliga a definir un nou llenguatge arquitectònic emancipat dels principis de la modernitat llargament caducada, però també cal evolucionar respecte de la gramàtica vernacular d’on provenen les tècniques tradicionals. En resum, cal afrontar una nova arquitectura amb els materials de sempre, però evitant folklorismes.

Tot recuperant les limitacions dels materials disponibles, l’arquitecte actual té l’oportunitat de crear una arquitectura contextualitzada culturalment amb el territori. Seria desitjable que en les noves construccions fetes amb tècniques tradicionals se’n reconeguessin l’origen geogràfic (locus) i la realització contemporània (tempus), com sempre feia l’arquitectura sense arquitectes.

Oriol Roselló, arquitecte director de la jornada