Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general

Concurs per al projecte de comissariat que representarà Catalunya a la Biennal de Venècia 2016

Imatge: 
Grafting Architecture a la Biennal d'Arquitectura de Venècia 2014. © Institut Ramon Llull

L’Institut Ramon Llull convoca per tercera vegada un concurs públic per escollir el projecte de comissariat que representarà Catalunya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia, que tindrà lloc el 2016.

El termini per presentar les sol·licituds de participació finalitza el dia 1 de juliol a les 12 h del migdia. En la primera fase del concurs només s’ha de presentar un pre-projecte que reflecteixi les idees generals de la proposta resumides en dos folis màxim.

Lluís Comerón, degà del COAC, i Fernando Marzà, director de l’Arxiu Històric i de la Biblioteca del COAC, formen part del Jurat, juntament amb Carme Pinós, Jordi Ros, Eva Prats i Damià Martínez.

Podeu consultar les bases aquí

 

18/06/2015
Tornar

Muere el artista noruego Carl Nesjar

Imatge: 
Autor deconocido. Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya

El pintor, escultor y fotógrafo Carl Nesjar murió el pasado 23 de mayo a la edad de 94 años. Reconocido como uno de los artistas contemporáneos más importantes de su país, Noruega, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya tenía una especial vinculación con él, al haberle encargado los esgrafiados de la fachada de su sede de Barcelona en base a unos dibujos realizados por Picasso. 

Carl Nesjar nació en la ciudad de Larvik el año 1920. Durante la Segunda Guerra Mundial cursó estudios de Arte y Diseño en la Academia de Oslo. Pasó su juventud en Nueva York, estudiando en el Pratt Institute primero y, años más tarde, en la Universidad de Columbia, con el profesor Meyer Schapiro. 

Su obra se caracterizó por la experimentación con distintos materiales, experimentación que le permitió desarrollar, en colaboración con el arquitecto Erling Viksjö, la entonces novedosa técnica de decoración gráfica sobre hormigón. Esta fue la técnica utilizada en la fachada de la sede de plaça Nova, permitiendo al Col·legi promover una nueva colaboración entre el pintor Pablo Ruiz Picasso y Carl Nesjar. Recordando este hecho, en el año 1987, el arquitecto Xavier Busquets, autor del proyecto de la nueva sede, describía la figura de Nesjar a través de sus recuerdos de su colaboración 25 años antes:


"Carl Nesjar, que conocía a Picasso y la nueva técnica de proyección a chorro de arena, ya había accedido a hacerse cargo de la obra y se trasladó a Barcelona.  Lo recuerdo como un hombretón nórdico, alto y cepado, barbudo. En el trabajo, le gustaba subrayar su aspecto un poco bárbaro con una gorra marinera de lana y unas botas muy caminadoras. Entonces era un hombre con una vitalidad impresionante. Se obstinaba a invitarme a la caza de ballenas, que practicaba en barcas provistas de un cañón con el cual se disparaba el arpón. Uno se lo imaginaba fácilmente entre las sólidas olas grises de su mar, rodeado de espuma helada y disparando el arpón contra una ballena frenética con toda la pasión que la escena exigía. Exactamente la misma vitalidad, la misma pasión minuciosa, puso Nesjar en la ejecución de los esgrafiados del Col·legi".

“Els esgrafiats de Picasso en el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona”. Discurso de ingreso del Académico Electo Ilm. Sr. Xavier Busquets i Sindreu, 9 de diciembre de 1987. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona, 1987.





15/06/2015
Tornar

Mor l’artista norueg Carl Nesjar

Imatge: 
Autor desconegut. Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya

El pintor, escultor i fotògraf Carl Nesjar va morir el passat 23 de maig a l’edat de 94 anys. Reconegut com un dels artistes contemporanis més importants del seu país, Noruega, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya hi tenia una especial vinculació, per haver-li encarregat els esgrafiats de la façana de la seva seu a la plaça Nova de Barcelona, en base a uns dibuixos realitzats per Picasso.

Carl Nesjar va néixer a la ciutat de Larvik (Noruega) l’any 1920. Durant la Segona Guerra Mundial va cursar estudis d’Art i Disseny a la Reial Acadèmia d’Oslo. Va passar la seva joventut a Nova York, estudiant al Pratt Institute primer i, anys més tard, a la Universitat de Columbia, amb el professor Meyer Schapiro. 

La seva obra es va caracteritzar per l’experimentació amb diferents materials, experimentació que li va permetre desenvolupar, en col·laboració amb l’arquitecte Erling Viksjö, l’aleshores nova tècnica de decoració gràfica sobre formigó. Aquesta fou la tècnica utilitzada a la façana de la seu de plaça Nova, permetent al Col·legi endegar una nova col·laboració entre el pintor Pablo Ruiz Picasso i Carl Nesjar. Recordant aquest fet, l’any 1987, l’arquitecte Xavier Busquets, autor del projecte de la nova seu, descrivia la figura de Nesjar a través dels records del seu tracte amb ell 25 anys abans:

"Carl Nesjar, que coneixia Picasso i la nova tècnica del raig de sorra, ja havia accedit a fer-se càrrec de l'obra i es va traslladar a Barcelona. El recordo com un homenàs nòrdic, alt i cepat, barbut. A la feina, li agradava de subratllar el seu aspecte una mica bàrbar amb una gorra marinera de llana i unes botasses molt caminadores. Llavors era un home d'una vitalitat impressionant. S'obstinava a convidar-me a la caça de balenes, que practicava en barques proveïdes d'un canó amb el qual es disparava l'arpó. Un se l'imaginava fàcilment enmig de les sòlides onades grises del seu mar, envoltat d'escumalls glaçats i disparant l'arpó contro una balena frenètica amb tota la passió que l'escena exigeix. Exactament la mateixa vitalitat, la mateixa passió minuciosa, va posar Nesjar a contribució en l'execució dels esgrafiats del Col·legi."

“Els esgrafiats de Picasso en el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona”. Discurs d’ingrés de l'Acadèmic Electe Il·lm. Sr. Xavier Busquets i Sindreu, 9 de desembre de 1987. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona, 1987.




15/06/2015
Tornar

CRÒNICA DE LA CONFERÈNCIA DE FABRIZZIO BAROZZI

Cinc projectes, una actitud. Fabrizzio Barozzi, de l’estudi Barozzi & Veiga, va pronunciar una xerrada que, presentant la Filharmònica de Szczecin recentment guardonada amb el premi de la Fundació Mies van der Rohe, tenia com a objecte definir l’estratègia amb què l’estudi afronta els seus projectes.

La Seu de la DO Ribera del Duero, a Roa, va ser presentada com un projecte seminal de la Filharmònica de Szczecin, paradigmàtic de la manera d’entendre l’arquitectura de l’estudi. Un buit a mena de plaça es converteix en el principal gest del projecte, capaç d’endollar-lo a la ciutat, de donar caràcter a l’edifici i de funcionar com a manifest dels arquitectes. Sota aquest buit el programa funcional de l’edifici es semienterra aprofitant el gran pendent del solar. Els petits edificis existents són preservats i reutilitzats com a lluernes. Una torre, gairebé l’única construcció visible de tot el projecte, el relaciona amb el paisatge circumdant, ja que l’edifici s’ubica al límit del municipi, li dóna escala i autonomitza el projecte de l’entorn que l’ha alimentat.

Aquesta és, precisament, l’estratègia de l’estudi: respecte pel lloc i per les tècniques locals, que proporcionen tots els materials de projecte necessaris, i, alhora, una certa voluntat d’autonomia formal del resultat final que, un cop arrelat sòlidament al lloc, sempre acaba provocant una certa estranyesa intencionada que li dóna caràcter. L’espai públic és, donades les característiques dels programes que solen treballar, una consideració central a totes les intervencions que practiquen. En el cas de Roa això s’aconsegueix mitjançant la plaça, la torre com a fet diferencial, l’ús de la mateixa pedra que basteix tots els edificis importants del lloc emprada amb tècniques diferents i l’ús d’uns buits circulars que contrasten amb les finestres de les construccions adjacents.

La Filharmònica de Szczecin és, en aquests termes, exactament el mateix projecte que Roa sense que hi hagi, però, el més mínim préstec formal entre un i altre. La ciutat, destruïda durant la Segona Guerra Mundial, ha recuperat una mínima part dels seus edificis històrics omplint els buits entre ells mitjançant edificis d’habitatge aïllats de formigó prefabricat. L’edifici presenta mitgera a una d’aquestes construccions històriques i forma, a l’exterior, un bloc sòlid definit per una successió de petites cobertes a dues aigües que donen a la cornisa de l’edifici el seu característic aspecte dentat i un gra que el permet relacionar-se amb les construccions adjacents. Un tractament unitari del material, un mur cortina de vidre translúcid muntat sobre uns poderosos muntants verticals que funcionen com lamel·les, retorna la percepció unitària a la intervenció mentre l’autonomitza formalment de la resta de construccions de la ciutat.

En planta l’edifici és molt senzill: la façana, d’un gruix important, actua com a espai servent  allotjant totes les parts privades del programa. Els auditoris es disposen a l’interior mitjançant caixes flotant al volum de la planta. Tot l’interstici entre aquestes dues operacions és un espai públic, una mena de plaça que, per raons climatològiques, ha d’estar coberta i climatitzada. L’edifici es pot entendre, doncs, com un enorme espai públic que serveix dues sales de concert, tractades i condicionades mitjançant l’ornamentació, que defineix unes geometries triangulars capaces de controlar acústicament les sales de concert amb molt pocs recursos. Aquesta decoració es revesteix enterament de pa d’or, executat per artesans locals com una picada d’ullet a la indústria del lloc. L’edifici, d’una enorme austeritat, actua com a teló de fons per als assistents als actes, veritables protagonistes de l’espai.

Els tres darrers projectes mostrats a la xerrada, actualment en curs al tractar-se de diverses propostes de concurs guanyades a Suïssa, aprofundien en aquesta actitud, destacant per sobre dels altres l’ampliació del Museu d’Art de Chur, novament subterrània, definida per una peça monolítica, contundent, de gran autonomia formal, que actua de foyeur i lluerna dels espais d’exhibició mentre es mesura amb el museu existent, concebut com una vil·la paladiana d’inspiració oriental, ampliada als anys 80 pel propi Peter Zumthor, que resideix molt a prop de la ciutat. L’ornamentació a base de peces de formigó prefabricat, de nou definides per industrials locals, i el domini de l’escala porten aquesta estratègia a ser capaç d’inserir-se amb naturalitat en aquest context tan complicat. L’estudi segueix treballant en la mateixa línia.

Pages