Revista de Corresposnales: Downtown Miami
La vuelta al downtown de las grandes ciudades. El regreso de los millenials y de las grandes capitales.
Miami, desde sus inicios, ha sido la ciudad de vacaciones por excelencia tanto para el público americano como el internacional. Conocido por su clima caribeño y el buen tiempo dentro de un país con garantías jurídicas y seguridad. En la actualidad, Miami sigue siendo esa ciudad de vacaciones, pero ahora con otro punto de vista.
Después del éxodo a la casa con jardín en los suburbios, el downtown cobra vida de nuevo con la creación imparable de nuevos edificios. La ciudad que antes era vacacional, ahora ofrece no solo buen tiempo y vacaciones 365 días del año, si no una gran ciudad en el país americano capaz de retener el talento, nuevas empresas, entidades financieras y capital mundial.
Miami es de las pocas ciudades americanas que todavía está por desarrollar. Para nosotros, que somos del viejo mundo, rodeado de edificaciones, alta densidad poblacional y con todo el parque edificatorio edificado, no sólo en las ciudades, si no en las cercanías, Miami ofrece en el s XXI terrenos disponibles en el centro.
Miami está compuesto por varios barrios inconexos, en general, y que a medida que se ha incrementado la población debido al éxodo por la pandemia, ha acelerado la formación de la ciudad de Miami conectando ahora esos barrios que antes era imposible de ir caminando. Miami, no Miami Beach, es la ciudad que está en el continente, que, a pesar de estar tocando el agua, no tiene playa. Miami está sufriendo uno de los mayores crecimientos poblacionales en los Estados Unidos. Esta situación, sumada a la ya establecida población ha provocado que de manera acelerada se esté edificando el centro de la ciudad con nuevas promociones de vivienda. La particularidad, claro está, son promociones de renta media-alta y alta. Las nuevas edificaciones, que están generando la expansión del downtown son edificios que, de media, rondan $800k de coste para pisos de una habitación hasta los varios millones de dólares.
Las nuevas promociones, están formando el famoso skyline de Miami que está cambiando continuamente con nuevos rascacielos de viviendas y oficinas. La ciudad crece, crece a un ritmo elevado acompañado de una alta demanda en vivienda. La suerte de ver este crecimiento en directo es además de poder observar cómo las nuevas tendencias en vivienda se muestran. Cuántos de nosotros nos podríamos imaginar rascacielos con LEDs por las noches en Barcelona. Esto pasa ahora en Miami, todo es nuevo, y, por lo tanto, nuevas tendencias y color nocturno.
La ciudad del Bitcoin, como también se la conoce, está atrayendo tecnologías, personal cualificado y por lo tanto una demanda de vivienda que no existía hace tan sólo 5 años. Esta nueva demanda y la respuesta en las edificaciones están cohesionando la trama urbanística creando el nuevo Miami.
Hace ya 6 años que me instalé en la ciudad de Miami, y en mi primer artículo comenté la desconexión de la ciudad debido a la no cohesión de barrios como estamos acostumbrados, pero como comento ahora, unos años después, la ciudad está rellenando los huecos entre barrios generando ya un downtown más del doble en tamaño desde hace ya más de 5 años. Gracias a esta nueva oleada de proyectos, la ciudad de Miami la vamos a empezar a ver como el Manhattan caribeño, tanto por el crecimiento de la población, como en sí, los habitantes, que mayoritariamente son del mismo estado o cercano (New York). Miami, con esta nueva situación, ya no es sólo la ciudad de vacaciones soñada, lugar de retirados para disfrutar del buen tiempo, si no de gente joven, activa y con ganas de emprender que está cambiando el paradigma urbano a marchas forzadas. La demanda empuja, se llena de oportunidades, y se generan nuevas sinergias entre miles de culturas que se reúnen en esta ciudad. La verdad es que cuesta encontrar población local, ya que, sin revisar datos oficiales, diría por mi experiencia que más del 90% de los residentes no son de Miami. Está creciendo un nuevo Miami, y está naciendo una nueva ciudad.
Joaquín Fernández, Arquitecto. Corresponsal del COAC en Miami, EUA
Octubre 2022
Revista de Corresponsals: Països Baixos – Floriade 22 – Exposicions universals, fent ciutat
El Floriade és una reconeguda (per la BIE : Bureau International des Expositions, Paris) exposició internacional que cada deu anys té lloc als Països Baixos.
La primera Floriade va ser al 1960 a Rotterdam, d’aquesta edició tots els que heu estat a Rotterdam recordareu una de les icones que va quedar per la ciutat: el Euromast.
El 1972 va tenir lloc la segona edició a Amsterdam i en aquesta ocasió es van projectar dos parcs : El Beatrixpark i el Amstelpark. Va ser una edició que va donar molt bons resultats, per això al 1982 es va tornar a fer a Amsterdam. La ciutat ho va veure com una bona ocasió per posicionar-se internacionalment. Aquesta edició van col·laborar amb KLM i la promoció del Floriade es va poder veure fins i tot a la pel·lícula del James Bond “never say never again”
En aquest Floriade es va fer a la Gaasperplas, zona sud-oest d’Amsterdam. El jardins temàtics i el planetari van ser un èxit. El disseny lligava les zones urbanes amb les zones més verdes dels afores de la ciutat.
Les següents edicions es van fer el 2002 a Hoofdorp, 2012 Venlo, 2022 a Almere.
Aquesta edició a Almere trobem que no només es parla de fer ciutat i que l’exposició serveixi per deixar unes infraestructures a la zona sinó que també es parla de com fer ciutats sostenibles i com construir de manera respectuosa amb el medi ambient.
Floriade Expo 2022 es caracteritza no només per les flors i les plantes sinó per una nova manera de mirar ¨el verd¨. La zona de l’Arboreto, amb 3.000 arbres, seguirà formant part del districte urbà ¨Hortus.
Els promotors, el consell d´horticultura holandès, l’Ajuntament d´Almere, la Província d´Almere i l’Estat van unir les seves forces perquè aquesta edició es mostressin solucions innovadores per construir unes ciutats més verdes i sostenibles.
Dins d´aquesta intenció destaquem el pavelló The Natural Pavilion on es presenten varis punts a tenir en compte per fer les ciutats més verdes, més saludables i més divertides.
El primer punt està basat en la “Het houtKern Bouwsysteem = The Wood Core Building Method” . Es basa en un sistema d’unions de la fusta que es poden muntar i desmuntar fàcilment. Es una estructura sense parets de càrrega que permet una distribució flexible i una construcció també flexible i desmuntable.
El segon punt es basa en materials constructius que venen de la natura i que garanteixen que es poden tornar a fer servir. Demostrant que la construcció circular és possible en habitatges. El 95% dels materials utilitzats són biodegradables i la quantitat de CO2 utilitzada per la construcció és menys del 80% de la construcció tradicional.
El punt tres fa referència a la fonamentació. La fonamentació a moltes zones dels PB és en pilars. Antigament eren de fusta però avui en dia són de formigó. El problema del formigó és l’alt percentatge d’emissions de CO2. L’alternativa fins ara era col·locar un pilar de fusta amb el cap de formigó per evitar que es faci malbé el pilar. En el pavelló s’ha fet un estudi per part del “woningbouwatelier” de fer el cap de formigó reciclat o de plàstics reciclats. El resultat d’aquest experiment es pot consultar posant-se en contacte amb qui ha fet aquest estudi.
El quart punt fa referència a la capacitat de recollir aigua i guardar-la cosa que serà primordial amb el canvi climàtic que anuncia èpoques de sequera seguides de grans tempestes. En les èpoques de sequera cal tenir aigua recollida i en les de tempesta cal gestionar-la per evitar inundacions. Per mitjà d’un sistema intel·ligent es controla la quantitat d’aigua que hi ha als tancs creats per guardar-la, es fa servir per regar les plantes de l’edifici i en cas de que vinguin tempestes es mira quanta aigua hi ha i es buiden per tenir capacitat d’emmagatzematge.
El cinquè punt fa referència a que la instal·lació sigui ¨energy-neutral¨ i per aconseguir-ho es té en compte la ventilació, l’orientació, els materials a utilitzar, es col·loquen panells solars, instal·lació elèctrica de led desmuntable, lamel·les per evitar el sol, etc.
Per últim punt destacar els més de vint industrials que han participat en aquest projecte innovant en els conceptes d’ economia/construcció circular . La construcció circular demana una nova mentalitat i ganes de totes les parts d’innovar plegades. En la construcció d´aquest pavelló s´ha optat per un equip multidisciplinari.
Més informació :
Linkedin i xarxes socials : Floriade 2022
Marta Companys, arquitecta. Corresponsal del COAC a Gouda, Països Baixos. Octubre 2022
Revista de corresponsals: Londres és Brutal
Londres és brutal. Literalment. Brutal d'acord amb la quarta accepció que fixa el Diccionari de la RAE: “molt gran”; brutal també en el sentit col·loquial tan estès ara, encara que no està reconegut pel diccionari, és a dir: “genial”, “magnífica”, “meravellosa”; i brutal, especialment, pel que fa a la seva abundància d’edificis brutalistes.
El Brutalisme va veure el seu origen al Regne Unit durant la dècada dels 50 en el marc dels projectes de reconstrucció de Londres després de la destrucció causada pel Blitz (els bombardejos de la Segona Guerra Mundial). La història del moviment és ben coneguda gràcies a Reyner Banham, escriptor i crític d'arquitectura britànic, que va escriure dos textos essencials en la matèria: el 1955 'The New Brutalism', i el 1966 'The New Brutalism, ethic or aesthetic?'. Des d'un inici va apuntar la connexió, d'una banda, amb Le Corbusier i “le Béton brut” i, de l'altra, amb l'Art Brut de Jean Dubuffet. Banham va donar especial importància al treball dels arquitectes londinencs Alison i Peter Smithson, responsables de la publicació per primera vegada el 1953 de la frase New Brutalism, quan aquests es referien a un projecte seu no construït: the Soho house.
L'origen del terme s'atribueix a Hans Asplund, fill del conegut arquitecte suec Erik Gunnar Asplund, quan el 1951 durant una visita d'uns col·legues anglesos va fer servir el terme “Neo-Brutalistes” per referir-se al treball dels seus col·legues Bengt Edman i Lennart Holm. El terme va ser importat des de Suècia al Regne Unit, i difós com a “Nou Brutalisme”. Amb una diferència rellevant, com explica Banham: el concepte “Neo-Brutalisme” definiria un estil, mentre “Nou Brutalisme” defineix una actitud en relació amb l'arquitectura.
Banham va establir les següents característiques per al moviment brutalista: "1, llegibilitat formal de la planta; 2, exposició clara de l'estructura, i 3, valoració dels materials per les seves qualitats inherents 'as found' (tal com es troben)". Sent un dels principis clau aconseguir el que Banham va anomenar “memorabilitat d'imatge”.
El moviment va ser promogut per Banham i els Smithsons com una ètica abans que una estètica, encara que a nivell popular va ser aviat associat a una determinada imatge, on Brutalisme va passar a ser sinònim d'edifici de formigó. Al Regne Unit el moviment va ser associat a la posició política d'esquerra, i àmpliament utilitzat en tota mena d'edificis públics: habitatges, escoles, universitats, hospitals, teatres, etcètera.
El moviment va ser abraçat als 50 per una generació jove d'arquitectes anglesos que van prendre com a referents arquitectes com Le Corbusier, Mies van der Rohe, Philip Johnson, Alvar Aalto, o Ernesto Rogers. Rebutjant els seus immediats predecessors britànics (a excepció potser de Well Coates), però abraçant generacions britàniques anteriors. Al documental “One Below the Queen: Rowley Way Speaks for Itself”, dedicat al complex d'habitatge social del mateix nom, Neave Brown, autor d'aquest complex brutalista, descriu això: “el projecte va obtenir la seva vitalitat en prendre ingredients que es remunten a l'Habitatge Anglès Històric, establint així una noció de continuïtat” (referint-se en aquest cas a obres com el Regent Crescent de John Nash completat el 1821).
Fora d'Anglaterra el treball de Le Corbusier, especialment a la Unité de Marsella (1952) i posteriorment a Chandigarh, va ser decisivament influent a nivell internacional. Una influència que s'estendria posteriorment al Metabolisme Japonès, amb Kenzo Tange, o els paral·lelismes americans, amb Paul Rudolph, arribant fins a Macedònia, amb Georgi Konstantinovski.
Històricament el Brutalisme ha despertat passions oposades, sent apreciat especialment per arquitectes, però moltes vegades fortament criticat per gran part del públic. Són famoses les declaracions del mateix Prince Charles, actual Rei del Regne Unit, quan a finals dels 80 va descriure el National Theatre de Denys Lasdun (una de les obres més refinades del moviment acabada el 1976) com “una mena de Central Nuclear al mig de Londres”. El mateix edifici va ser votat el 2001 en una enquesta de Radio Times com un dels “top 5” edificis més estimats i alhora més odiat del país. Jonathan Meades, escriptor i cineasta, descriu la dicotomia anterior al seu documental de 2014 “Bunkers, Brutalism and Bloodymindedness” de la següent manera: “un estrèpit ofensiu per a moltes orelles, però poesia en formigó per a mi”. Afegint: “el que per a uns és una monstruositat en formigó és per a altres arquitectura amb ganyes”.
La “memorabilitat d'imatge” que descrivia Banham, ha fet que multitud d'edificis brutalistes s'hagin colat com a teló de fons tant a pel·lícules com a videoclips musicals: Thamesmead Estate apareix a “A Clockwork Orange” de Stanley Kubrick, així com al videoclip de els Libertins 'What Became of the Likely Lads'; el Barbican apareix al videoclip dels Metronomy ‘Month of Sundays’; i Robin Hood Gardens al vídeo del projecte paral·lel d'Orbital, 8:58 – ‘The Clock’.
A l'última dècada el moviment ha atret un creixent interès amb la publicació de gran varietat de catàlegs i llibres de fotografia com: “Brutalist London Map” (2015), “This Brutal World” (2016), “Brutal London” (2016) , “SOS Brutalism: A Global Survey” (2017), “Atlas of Brutalist Architecture” (2018). Alguns exemples de caràcter més acadèmic inclouen: “Militant Modernism” (2009); el número 136 de la revista October (2011); Clog (2013); “Space, Hope, and Brutalism: English Architecture, 1945-1975” (2015); o “Brutalism Resurgent” (2017).
L'interès pel moviment s'estén a tota una nova generació d'artistes, fotògrafs, dissenyadors i crítics: Michael Abrahamson, amb el seu arxiu “Fuck Yeah Brutalism”; Louise Hayward, artista, printmaker, que utilitza com a tema central complexos d'habitatge social del Sud de Londres; així com els fotògrafs: Frederic Chaubin, centrat en edificis de la CCCP; Jan Kempenaers, Nicolas Moulien, Neil Montier i el seu treball amb collages; o Bas Princen.
El renovat interès i admiració pel Brutalisme ha arribat tard per a alguns dels edificis ja demolits o condemnats a demolició, com ara: Els complexos d'habitatge social a Robin Hood Gardens, d'Alison i Peter Smithson (1972); el Southwark Engati Estate de Tim Tinker (1974); o l'edifici comercial Sampson House de Fitzroy Robinson & Partners (1979).
Jonathan Meades descriu així el fenomen de la demolició: “La destrucció d’edificis brutalistes és més que la destrucció d’un determinat tipus d’arquitectura. És com cremar llibres. És una forma de censura del passat. És la venjança d´una era mediocre… la destrucció vergonyant d´un resolt optimisme”.
Les demolicions s'han vist compensades parcialment per l'augment del nombre d'edificis Brutalistes que han passat a ser part del catàleg d'edificis protegits de la ciutat. Algunes de les fites Brutalistes incloses al llistat de patrimoni històric londinenc són: Alexandra Road Estate de Neave Brown (1978); Royal College of Physicians de Denys Lasdun (1964); Haggerston Girls' School (1967), Trellick Tower (1972) i Balfron Tower (1967) d'Erno Goldfinger; o el Barbican (1962-82), gegant complex residencial de Chamberlin Powell & Bon.
La llista creixent i la protecció d'obres significatives del Brutalisme, així com la també creixent apreciació per part del públic i la conseqüent atenció a la reparació i el manteniment de l'arquitectura d'aquest període, garanteix que en un futur Londres segueixi sent una ciutat “brutal” .
Robert Berenguer i Segura, arquitecte.
Corresponsal del COAC a Londres, Regne Unit. Octubre 2022
Referències:
Banham, Reyner. The New Brutalism. Architectural Review.
1955. Banham, Reyner. The New Brutalism: Ethic or Aesthetic? The Architectural Press. 1966.
Gatley, Julia; King, Stuart. Brutalism Resurgent. Routledge. 2017.
Phipps, Simon. Brutal London. September Publishing. 2016.
Documentals:
“Bunkers, Brutalism and Bloodymindedness”. Director: Meades, Jonathan. BBC. 2014
“One Below the Queen: Rowley Way Speaks for Itself”. Realització: Residents d'Alexandra Road Estate. 2010
Revista de Corresposnals: Downtown Miami
La tornada al downtown de les grans ciutats. El retorn dels mil·lenials i de les grans capitals.
Miami, des dels seus inicis, ha estat la ciutat de vacances per excel·lència tant pel públic americà com internacional. Conegut pel clima caribeny i el bon temps dins d'un país amb garanties jurídiques i seguretat. Actualment, Miami continua sent aquesta ciutat de vacances, però ara amb un altre punt de vista.
Després de l'èxode a la casa amb jardí als suburbis, el downtown cobra vida de nou amb la creació imparable de nous edificis. La ciutat que abans era de vacances, ara ofereix no només bon temps i vacances 365 dies de l'any, sinó una gran ciutat al país americà capaç de retenir el talent, noves empreses, entitats financeres i capital mundial.
Miami és de les poques ciutats americanes que encara està per desenvolupar. Per nosaltres, que som del vell món, envoltat d'edificacions, alta densitat poblacional i amb tot el parc edificatori edificat, no només a les ciutats, sinó a les rodalies, Miami ofereix al s XXI terrenys disponibles al centre.
Miami està compost per diversos barris inconnexos, en general, i que a mesura que la població s'ha incrementat a causa de l'èxode per la pandèmia, ha accelerat la formació de la ciutat de Miami connectant ara aquests barris que abans era impossible d'anar caminant. Miami, no Miami Beach, és la ciutat que és al continent, que, tot i estar tocant l'aigua, no té platja. Miami està patint un dels majors creixements poblacionals als Estats Units. Aquesta situació, sumada a la població ja establerta ha provocat que de manera accelerada s'estigui edificant el centre de la ciutat amb noves promocions d'habitatge. La particularitat, és clar, són promocions de renda mitjana-alta i alta. Les noves edificacions, que estan generant l'expansió del downtown, són edificis que, de mitjana, ronden $800k de cost per a pisos d'una habitació fins als diversos milions de dòlars.
Les noves promocions estan formant el famós skyline de Miami que està canviant contínuament amb nous gratacels d'habitatges i oficines. La ciutat creix, creix a un elevat ritme acompanyat d'una alta demanda en habitatge. La sort de veure aquest creixement en directe és a més de poder observar com es mostren les noves tendències en habitatge. Quants de nosaltres ens podríem imaginar gratacels amb LEDs a les nits a Barcelona. Això passa ara a Miami, tot és nou, i, per tant, noves tendències i color nocturn.
La ciutat del Bitcoin, com també se la coneix, està atraient tecnologies, personal qualificat i per tant una demanda d'habitatge que no existia fa només 5 anys. Aquesta nova demanda i la resposta a les edificacions estan cohesionant la trama urbanística creant el nou Miami.
Ja fa 6 anys que em vaig instal·lar a la ciutat de Miami, i al meu primer article vaig comentar la desconnexió de la ciutat a causa de la no cohesió de barris com estem acostumats, però com comento ara, uns anys després, la ciutat està emplenant els buits entre barris generant ja un downtown més del doble en mida des de ja fa més de 5 anys. Gràcies a aquesta nova onada de projectes, la ciutat de Miami la començarem a veure com el Manhattan caribeny, tant pel creixement de la població, com en si, els habitants, que majoritàriament són del mateix estat o proper (New York) . Miami, amb aquesta nova situació, ja no és només la ciutat de vacances somiada, lloc de jubilats per gaudir del bon temps, sinó de gent jove, activa i amb ganes d'emprendre que està canviant el paradigma urbà a marxes forçades. La demanda empeny, s'omple d'oportunitats, i es generen noves sinergies entre milers de cultures que es reuneixen a aquesta ciutat. La veritat és que costa trobar població local, ja que sense revisar dades oficials diria per la meva experiència que més del 90% dels residents no són de Miami. Està creixent un nou Miami, i neix una nova ciutat.
Joaquín Fernández, Arquitecte. Corresponsal del COAC a Miami, EUA. Octubre 2022