De com quatre benaurats es varen enfrontar solets a la bèstia especulativa

Uns quants industrials amb poques ganes de treballar, un grup de traficants del nostre territori capitanejats per un exalcalde i un cacic propietari de terres i ànimes van protagonitzar una de les reaccions més agressives contra l’intent de racionalitzar la organització del territori d’un dels racons més preuats del Baix Empordà.

* * *

Ara farà 50 que la Diputació de Girona va convocar un concurs públic per redactar el Pla General d'Ordenació Urbana dels municipis de la Bisbal, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l'Heura, Corçà, Ullastret, Parlavà, La Pera, Foixà, Rupià, Madremanya, i Fonteta, Vulpellac i Peratallada, aquests últims englobats en un nou ens anomenat Forallac.

Érem al 1975. En Franco agonitzava i el país intentava una transició democràtica. En aquell moment no existia cap estructura política capaç de vehicular moviments en defensa del territori. Malgrat això, anaven apareixent associacions de veïns i entitats culturals que reclamaven una regeneració de la gestió pública. A la Bisbal, el Patronat del Castell, una incipient associació de veïns, i un moviment sindical que, malgrat la clandestinitat, ja eren força actius, ens animaren a presentar-nos-hi.

Els economistes Ramon Romaguera i Joan Cals i els arquitectes Maria Dolors (Miós) Nadal, Ignasi Bosch i jo mateix ens vam constituir com a equip, i la Diputació ens va adjudicar el concurs. L’enyorança dels companys de viatge, la Miós i l’Ignasi, m’empeny a relatar-vos aquells fets, que per molts són desconeguts o oblidats. És des d’aquesta malaurada absència que escriuré el relat, sense poder contrastar amb ells els records i vivències, havent-me de refiar només de la meva memòria i dels abundants retalls de diari que encara guardo en una carpeta blava del despatx.

Ens trobàvem en un moment històric molt significatiu: la devastació de la Costa Brava estava donant senyals de saturació i els interessos immobiliaris començaven a fixar-se en el pastís per encetar que el Baix Empordà suposava. La façana a mar de les Gavarres començava a saturar-se d’urbanitzacions i la voracitat dels constructors ja havia començat a fer els primers passos cap a la façana interior. A més, tots aquests pobles, la Bisbal inclosa, estaven orfes de regulació urbanística, cosa que els donava una vulnerabilitat perfecta per ser un objectiu fàcil per a l’especulació. En un context com aquest, la concessió del concurs per a la redacció del Pla de la Bisbal va suposar l’inici d’una lluita que va durar set anys i que ens va obligar a fer front a la reacció de “l’antic sistema”, molt dura des del primer moment. A tall d’exemple, la trucada que vam rebre el mateix dia que la Diputació ens va adjudicar la redacció del Pla: eren dos quarts de 10 del vespre i l’alcalde de la Bisbal, Ramon Fina de Nouvillas, ens feia saber que tots els regidors l’havien amenaçat de dimitir si no aconseguia que nosaltres pleguéssim. Ell, és clar, també volia la nostra renúncia. Evidentment, no vam plegar i aquells mals (bons) auguris ens van donar l’empenta per emprendre amb més força l’aventura.

Ràpidament ens vàrem posar en marxa per recollir informació i preparar les dues directrius mestres del procés. D’una banda, vam endegar la participació activa de la ciutadania mitjançant una sèrie de convocatòries populars —i això ens va convertir en pioners en fomentar la participació dels veïns en aquesta mena de processos— i, de l’altra, conscients que necessitàvem un assessorament de qualitat per tal d’anar més enllà del simple formalisme arquitectònic i de tenir una visió acurada del territori, vàrem ampliar l’equip. Els nous membres eren els doctors Marisa Molina i Lluís Polo, responsables de la càtedra de la facultat de Biologia de Girona, i el desaparegut  enginyer agrícola Jordi Peix i Massip, que anys després va ser director general d’Agricultura del primer Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (1978). A més, vam comptar amb l’historiador local Jordi Frigola, que també ens ha deixat, i la càtedra d’urbanisme de Lluís Cantallops, de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, els alumnes del qual van fer l’aixecament topogràfic dels carrers de la Bisbal. Finalment, els estudis demogràfics i sociològics van ser responsabilitat de Joan Cals, Ramon Romaguera es va ocupar dels aspectes de caire econòmic, i Ignasi Bosch, de les qüestions legals. Tant el pinyol de l’equip com les noves incorporacions compartíem la voluntat d’analitzar el territori amb una mirada completa i oberta: el nostre plantejament, amb un marcat accent pluridisciplinari que ara veiem com a imprescindible, no era gens habitual.

Recordo discussions en les reunions periòdiques amb l’equip per buscar la manera de resoldre els problemes que es presentaven: protegir les masses forestals del procés urbanitzador, conduir les Gavarres cap a “parc natural”,  lidiar amb els conflictes entre els ramaders i els nous assentaments, lluitar perquè les possibles instal·lacions turístiques de dins el territori no perjudiquessin les altres activitats i donar suport a l’economia de la zona sense espatllar el paisatge. Recordo també la feina de camp que fèiem amb la doctora Molinas, que estava  en aquells moments embarassada. A vegades no podia transitar muntanya avall però comptava amb l’ajut del seu marit, el doctor Pascual. L’equip va funcionar perfectament, i l’anàlisi de la situació i el territori resultant crec que ha esdevingut un document històric.

Cal dir que totes aquestes col·laboracions varen ser pràcticament altruistes, ja que el pressupost de l’encàrrec era molt minso.

Els planejaments urbanístics del moment es limitaven a decidir per on creixien les poblacions i a formalitzar de la millor manera possible el traçat dels carrers i les qualificacions edificatòries de cada zona. L’antiga Llei del Sòl (1957) es limitava a indicar la necessitat d’efectuar algunes proteccions patrimonials i de reservar, encara que de manera molt genèrica, algunes zones verdes i alguns espais per a equipaments. La nova llei, de 1975, que tot just estrenàvem, era molt més completa i explícita amb els sistemes de gestió i distribució de càrregues urbanístiques, i ja indicava que era necessari informar i realitzar consultes a la població afectada pel planejament.

Un altre dèficit que ens vàrem trobar era la precarietat de material topogràfic a l’abast. Pràcticament només existia el topogràfic realitzat per l’exèrcit a escala 1/50.000 i el Fotovol dels americans de l’any 1957. Va ser just en aquella època que es va crear a Girona una empresa pionera en treballs topogràfics, de nom Polux, que va iniciar restitucions topogràfiques de vols actualitzats que van ser com aigua beneïda per poder definir físicament el planejament.

Joan Escribà Serra
Arquitecte i enginyer industrial

Continua llegint