Cinc projectes, una actitud. Fabrizzio Barozzi, de l’estudi Barozzi & Veiga, va pronunciar una xerrada que, presentant la Filharmònica de Szczecin recentment guardonada amb el premi de la Fundació Mies van der Rohe, tenia com a objecte definir l’estratègia amb què l’estudi afronta els seus projectes.

La Seu de la DO Ribera del Duero, a Roa, va ser presentada com un projecte seminal de la Filharmònica de Szczecin, paradigmàtic de la manera d’entendre l’arquitectura de l’estudi. Un buit a mena de plaça es converteix en el principal gest del projecte, capaç d’endollar-lo a la ciutat, de donar caràcter a l’edifici i de funcionar com a manifest dels arquitectes. Sota aquest buit el programa funcional de l’edifici es semienterra aprofitant el gran pendent del solar. Els petits edificis existents són preservats i reutilitzats com a lluernes. Una torre, gairebé l’única construcció visible de tot el projecte, el relaciona amb el paisatge circumdant, ja que l’edifici s’ubica al límit del municipi, li dóna escala i autonomitza el projecte de l’entorn que l’ha alimentat.

Aquesta és, precisament, l’estratègia de l’estudi: respecte pel lloc i per les tècniques locals, que proporcionen tots els materials de projecte necessaris, i, alhora, una certa voluntat d’autonomia formal del resultat final que, un cop arrelat sòlidament al lloc, sempre acaba provocant una certa estranyesa intencionada que li dóna caràcter. L’espai públic és, donades les característiques dels programes que solen treballar, una consideració central a totes les intervencions que practiquen. En el cas de Roa això s’aconsegueix mitjançant la plaça, la torre com a fet diferencial, l’ús de la mateixa pedra que basteix tots els edificis importants del lloc emprada amb tècniques diferents i l’ús d’uns buits circulars que contrasten amb les finestres de les construccions adjacents.

La Filharmònica de Szczecin és, en aquests termes, exactament el mateix projecte que Roa sense que hi hagi, però, el més mínim préstec formal entre un i altre. La ciutat, destruïda durant la Segona Guerra Mundial, ha recuperat una mínima part dels seus edificis històrics omplint els buits entre ells mitjançant edificis d’habitatge aïllats de formigó prefabricat. L’edifici presenta mitgera a una d’aquestes construccions històriques i forma, a l’exterior, un bloc sòlid definit per una successió de petites cobertes a dues aigües que donen a la cornisa de l’edifici el seu característic aspecte dentat i un gra que el permet relacionar-se amb les construccions adjacents. Un tractament unitari del material, un mur cortina de vidre translúcid muntat sobre uns poderosos muntants verticals que funcionen com lamel·les, retorna la percepció unitària a la intervenció mentre l’autonomitza formalment de la resta de construccions de la ciutat.

En planta l’edifici és molt senzill: la façana, d’un gruix important, actua com a espai servent  allotjant totes les parts privades del programa. Els auditoris es disposen a l’interior mitjançant caixes flotant al volum de la planta. Tot l’interstici entre aquestes dues operacions és un espai públic, una mena de plaça que, per raons climatològiques, ha d’estar coberta i climatitzada. L’edifici es pot entendre, doncs, com un enorme espai públic que serveix dues sales de concert, tractades i condicionades mitjançant l’ornamentació, que defineix unes geometries triangulars capaces de controlar acústicament les sales de concert amb molt pocs recursos. Aquesta decoració es revesteix enterament de pa d’or, executat per artesans locals com una picada d’ullet a la indústria del lloc. L’edifici, d’una enorme austeritat, actua com a teló de fons per als assistents als actes, veritables protagonistes de l’espai.

Els tres darrers projectes mostrats a la xerrada, actualment en curs al tractar-se de diverses propostes de concurs guanyades a Suïssa, aprofundien en aquesta actitud, destacant per sobre dels altres l’ampliació del Museu d’Art de Chur, novament subterrània, definida per una peça monolítica, contundent, de gran autonomia formal, que actua de foyeur i lluerna dels espais d’exhibició mentre es mesura amb el museu existent, concebut com una vil·la paladiana d’inspiració oriental, ampliada als anys 80 pel propi Peter Zumthor, que resideix molt a prop de la ciutat. L’ornamentació a base de peces de formigó prefabricat, de nou definides per industrials locals, i el domini de l’escala porten aquesta estratègia a ser capaç d’inserir-se amb naturalitat en aquest context tan complicat. L’estudi segueix treballant en la mateixa línia.