BELGRAD SOBRE L’AIGUA
Un dels projectes més mediàtics que viu Belgrad, i que des del seu anunci el 2014 no ha deixat de despertar un gran foc d’interessos, opinions i qüestions, va ser llançat a principis del mandat del nou govern Serbi, tractant suposadament de trobar la píndola que curaria, no només la ciutat de Belgrad, sinó el país sencer.
Es tracta d’un mega projecte que es va presentar uns mesos després de la reorganització política del país, i que es basa en enormes inversions estrangeres que suposadament convertiran la ciutat en una de les més contemporànies i que, a la vegada, aportarà un gran nombre de nous llocs de treball. Un projecte que, inevitablement, resultarà en que el món sencer posi el focus en Sèrbia com a reconegut líder regional.
Després del mencionat anunci, un dels edificis antics i emblemàtics de Belgrad, que estava en desús pel seu estat lamentable i deteriorat, en qüestió de mesos va ser restaurat i dotat de brillantor. Cal recordar que aquesta no és una activitat que es doni freqüentment en aquesta ciutat, no perquè no hi hagi edificis per restaurar, sinó perquè la falta de diners i d’acords polítics no aconsegueixen trobar una fórmula que tingui per resultat una infraestructura política sòlida amb un creixement lent, però constant. Davant d’això, les solucions es busquen en les inversions estrangeres, i, per aconseguir-les, cal oferir alguna cosa.
L’edifici restaurat està dotat d’una placa amb les inicials BW (Belgrade Waterfront), un producte de l’empresa Eagle Hills (d’Emirats Árabs Units), i també de nombrosos banderins de la promotora que acompanyen el carrer fins a l’estació principal de trens, on es troba una gran pancarta de proporcions gegantines amb la imatge renderitzada del projecte, deixant clar als ciutadans que, si s’ha invertit tants diners en la promoció, definitivament s’està parlant d’una cosa seriosa. La idea que es transmet és que està començant un nou capítol, ple d’històries brillants on la gent de Belgrad són els protagonistes i els queda per davant un final molt feliç.
En l’interior de l’esmentat edifici, obert al públic, es troba una maqueta, que, més que als ciutadans, deixa bocabadat a qualsevol arquitecte que sàpiga el que costa fer una maqueta d’aquestes magnituds (tant econòmicament com en temps). La sorpresa és tal, que no et deixa espai per reflexionar sobre el sentit de la mateixa.
La presentació del projecte és tan ferma i definitiva que aparentment no sembla que faci falta qüestionar els processos de debat públics sobre la integració urbanística i desenvolupament que un projecte d’aquesta escala hauria d’haver passat. Sembla ser una proposta inqüestionable, en la que ja que s’han invertit tants diners que dóna la sensació de que aquest govern sap el que es fa. Quan un es prem un moment per pensar, el que veu es una proposta molt cridanera i atractiva escenogràficament, però totalment aliena a la cultura de Belgrad.
Es proposa una torre de 200 m d’alçada, un centre comercial de 200.000 m2, el desplaçament de l’estació de trens, 6.000 habitatges i centenars de milers de metres quadrats d’oficines; es parla de l’adaptació dels plans generals segons la recentment aterrada maqueta, de la nova imatge contemporània de la ciutat, d’innumerables nous llocs de treball, de la prosperitat de la indústria de la construcció, de la conversió de la ciutat en un destí turístic i, sobre tot, de la inversió estrangera de 3 ó 4 mil milions d’euros.
Evidentment, la relació entre la velocitat d’aterratge i la magnitud del projecte no ha deixat imparcial la opinió general de la professió, que ha plantejat immediatament des de qüestions conceptuals urbanístiques i arquitectòniques, fins a temes legals i de rendibilitat.
El govern està anunciant l’inici de les obres per aquesta primavera, mentre que les respostes a les preguntes com, per on anirà el transport públic?, com i on aparcar més de deu mil cotxes?, qui comprarà tots aquests habitatges i oficines?, on estan els edificis públics orientats a la cultura?, s’ha pensat realment en ells?, què passa amb les vistes protegides cap a l’escull de Belgrad que composen la identitat de la ciutat?, etc., han quedat borroses i vagues.
Tampoc es respon a temes tan importants com les valoracions sobre la capitalització del futur espai construït, o sigui, qui comprarà això, a quin preu i a quin ritme es guanyaran diners de la venda d’allò construït?, fins a quin punt participarà la ciutat en el possible benefici i quant hi guanyarà? o, al menys, quan serà capaç de tornar els crèdits que són inevitables per la preparació de la zona? Perquè els diners que ha dit que es necessiten per la preparació de la infraestructura de la zona (i que forma part del tracte amb l’inversor), la ciutat no els té.
Sobre el tema de què passarà si el benefici esperat no arriba en la quantitat suficient, no hi ha ni una paraula. Així que tot sembla una diversió de juguesques, només que, en aquest cas, la possible pèrdua no la carregaran els participants del joc, sinó els ciutadans i, probablement, unes quantes generacions futures.
Es difícil tenir una opinió fonamentada basada en les poques dades que tenim sobre els esdeveniments actuals a Belgrad. Donat que totes les qüestions polítiques (o els negocis importants) aquí semblen estar envoltats en un vel de misticisme i falta de transparència, aquest projecte no es una excepció. De manera que, com no som els que decidim i la política queda reservada pels que en saben, només ens queda observar i testificar l'evolució del projecte basat en les ràpides decisions d’uns pocs.Pàgina web oficial de BW: www.belgradewaterfront.com Branko Sekulić, Corresponsal COAC a Belgrad, Sèrbia.
BELGRADO SOBRE EL AGUA
Uno de los proyectos más mediáticos que vive Belgrado y que desde su anuncio en 2014 no ha dejado de despertar un gran fuego de intereses, opiniones y cuestiones, fue lanzado a principios del mandato del nuevo gobierno Serbio, tratando supuestamente de encontrar la píldora que sanaría no solo la ciudad de Belgrado, sino al país entero.
Se trata de un mega proyecto, que se presentó unos meses después de la reorganización política del país, y que se basa en enormes inversiones extranjeras que supuestamente convertirán la ciudad en una de las más contemporáneas y que, a la vez, aportará un gran número de nuevos puestos de trabajo. Un proyecto que inevitablemente resultará en que el mundo entero ponga el foco en Serbia como reconocido líder regional.
Después del mencionado anuncio ocurrió que uno de los edificios antiguos y emblemáticos de Belgrado, que estaba en desuso por su estado lamentable y deteriorado, en cuestión de meses fue restaurado y dotado de un nuevo brillo. Cabe recordar que esta no es una actividad que ocurra frecuentemente en esta ciudad, no porque no haya edificios por restaurar, sino porque la falta de dinero y de acuerdos políticos no consiguen encontrar una fórmula que tenga por resultado una infraestructura política solida con un crecimiento paulatino, pero constante. Frente a esto, las soluciones se buscan en las inversiones extranjeras, y para conseguirlas, hay que ofrecer algo.
El edificio restaurado está dotado de una placa con las iniciales BW (Belgrade Waterfront), un producto de la empresa Eagle Hills (de Emiratos Árabes Unidos), y también de numerosos banderines de la promotora que acompañan la calle hasta la estación principal de trenes donde se encuentra una gran pancarta de proporciones gigantescas con la imagen renderizada del proyecto, dejando claro a los ciudadanos que, si se ha invertido tanto dinero en la promoción, definitivamente se está hablando de algo serio. La idea que se transmite es que está empezando un nuevo capítulo, lleno de historias brillantes donde los belgradeses son los protagonistas y les queda por delante un final muy feliz.
En el interior de dicho edificio, abierto al público, se encuentra una maqueta, que, más que a los ciudadanos, deja boquiabierto a cualquier arquitecto que sepa lo que cuesta hacer una maqueta de estas magnitudes (tanto económicamente como en tiempo). El asombro es tal, que no te deja espacio para reflexionar sobre el sentido del mismo.
La presentación del proyecto es tan firme y definitiva que aparentemente no parece que haga falta cuestionar los procesos de debates públicos sobre la integración urbanística y desarrollo que un proyecto de esta escala debería haber pasado. Parece ser una propuesta incuestionable, ya que se ha invertido tanto dinero en ello que da la sensación de que éste gobierno sabe lo que hace. Cuando uno se toma un momento para pensar, lo que ve es una propuesta muy llamativa y atractiva escenográficamente pero totalmente alienígena a la cultura Belgradense.
Se propone una torre de 200 m de altura, un centro comercial de 200.000 m2, el desplazamiento de la estación de trenes, 6.000 viviendas y cientos de miles de metros cuadrados de oficinas; se habla de la adaptación de los planos generales según la recién aterrizada maqueta, de la nueva imagen contemporánea de la ciudad, de innumerables nuevos puestos de trabajo, de la prosperidad de la industria de la construcción, de la conversión de la ciudad en un destino turístico y sobre todo, de la inversión extranjera de 3 o 4 mil millones de euros.
Evidentemente, el ratio entre la velocidad de aterrizaje y la magnitud del proyecto, no ha dejado imparcial la opinión general de la profesión, que ha planteado inmediatamente desde cuestiones conceptuales urbanísticas y arquitectónicas, hasta temas legales y de rentabilidad.
El gobierno está anunciando el inicio de las obras para esta primavera, mientras que las respuestas a las preguntas como ¿por dónde irá el transporte público?, ¿cómo y donde aparcar más de diez mil coches?, ¿quién comprará todas estas viviendas y oficinas?, ¿dónde están los edificios públicos orientados a la cultura?¿se ha pensado realmente en ellos?, ¿qué ocurre con las vistas protegidas hacia el arrecife de Belgrado que componen la identidad de la ciudad?, etc. - han quedado borrosas y vagas.
Tampoco se responde a temas tan importantes como las valoraciones sobre la capitalización del futuro espacio construido, o sea, ¿quién va a comprar eso, a qué precio y a qué ritmo se ganará dinero de la venta de lo construido?, ¿cuánto participará la ciudad en el posible beneficio y cuanto ganará? o, al menos, ¿cuánto será capaz de devolver los créditos que son inevitables para la preparación de la zona? - porque el dinero que han dicho que se necesita para la preparación de la infraestructura de la zona (y que forma parte del trato con el inversor), la ciudad no lo tiene.
Sobre el tema de qué pasará si el beneficio esperado no llega en la cantidad suficiente, no hay ni una palabra. Así que todo parece una diversión de apuestas, solo que en este caso la posible pérdida no la cargarán los participantes del juego, sino los ciudadanos y probablemente, unas cuantas generaciones de ellos por venir.
Es difícil tener una opinión fundamentada basada en los pocos datos que tenemos sobre los acontecimientos actuales en Belgrado. Dado que todas las cuestiones políticas (o los negocios importantes) aquí parecen estar envueltos en un velo de misticismo y falta de transparencia, este proyecto no es una excepción. De modo que, como no somos los que deciden y la política se queda reservada para los que saben, nos queda observar y testificar la evolución del proyecto basado en las rápidas decisiones de unos pocos.
Página web oficial de BW: www.belgradewaterfront.com
Branko Sekulić. Corresponsal COAC en Belgrado, Serbia.
Sagrada Familia vs Opera House
SAGRADA FAMILIA vs OPERA HOUSE
The tourist movement. The icon of the city
It is surprising how each year, thousands of Catalans, cameras under the arm, visit Sydney to see the Opera House designed by Jorn Utzon at the same time that thousands of Australians go to Barcelona to see the Sagrada Familia. Many of these visitors will curiously cross their pathways in airports with similar goals but in different locations.
A part from the spatial experience of being in one of these masterpieces, what is it that these buildings can tell us about their cities they inhabit?
This article attends the understanding of both cities through the analysis of these two outstanding buildings.
ARCHITECTURE AND THE CITY
Spain is a country where the approach to architecture is a world precedent, Catalunya a region where one of the most powerful urban statements, l’Eixample Cerdà was rigorously developed and carried away to the greatest cities of the world. The professional training of the architect goes hand in hand with the urbanism as an inherent relation which if it does not exist it may have been set up in a wrongly isolated way. Therefore there is an assumed relation between the building and the environment, as a play between the mass and the void, or the void and the piece that it gives sense to the whole.
And it happens, when there is contemplation and analysis of the capital of the Wales State in Australia, the identification of this relationship between architecture and the city is often marginally casual. But, despite the absence of coherent relation to the urban realm, the spectator always takes a look back to what he came for, to what many spectators come from the other side of the world: to see the Sydney Opera House .
THE LANDMARK OF THE SYDNEYSIDERS
The Danish architect designed the masterpiece situated where the emptiness of the harbor granted its place. This masterpiece comes into not only a formal relation with its environment but also into a physical relation through “promenades” leading to views and landscape encounters.
The Opera House, as a landscape landmark, highlights the location of the maritime promenade exactly where the densest cityscape, the Central Business District enters in relation to the sea.
With its many incoming and outgoing movements of salt water, sometimes fresh water, Sydney is embracing a sea of embarkations. This space is understood as a space of ephemeral relations, a semi-urban space of waves and water squares generated around the Opera House. This building is situated to the limit of water and pavement, it provokes and attracts a whole mass movement, most of which are tourists, but also locals. It acts as a catalyst and it generates an economic, social and dynamic activation in the immediate place where it is situated.
The Opera House as an architectonic object locating the coastal city in the international panorama, whereas the Sagrada Familia does so with its Comtal city. Sagrada Familia attracts religious believers and intrigued tourists to see the geometric shapes Gaudí projected for the still unfinished religious entity.
THE PRIDE OF THE COMTAL CITY
As different to the Australian building, the Sagrada Familia Project, when it started to get built, was situated in the middle of what it was a rural medium. It has been an evolving building through its more than 130 years of history, together with the evolution of its environment, more urban every time. The originally planned relation with the Ensanche was to situate the cathedral in the middle of a cross laid out by five empty isles of the Ensanche, even though the city has been developing and growing until it took up this emblematic building. The unfinished piece liberates emptiness within the intense and dense fabric of Barcelona while its combined towers add a landscape character to the building as a whole creating a landmark to the city.
A GEOMETRIC PLAY IN COMMON
Apart from its strategic position in the city, there is a visual component helping these two icons to become worldwide referents. Both buildings have a very strong formal linkage in common, the geometric play based on complex structures from nature helping to aid resolve the elucidation of the architect. While the coastal piece of work uses the geometric language as a strategy to relate to its maritime-landscape environment, the modernist building uses the shape as a tool to express its content, the religious content, embracing the natural light with its catenary structure. One masterpiece is located in the hiatus creating landscape, the other created emptiness in the density of Barcelona.
These two landmarks are an exemplification of how each city has been built in its own urban morphology. One with the intense landscape relation, prioritizing its contact with nature and forgetting, for a moment, of its urban core; the other clearly defining the relationship of spaces of public domain affecting the society it inhabits.
BEYOND THE MASTERPIECE
There is certainly something highly admirable about the two buildings with such a powerful value to attract people from very diverse cultures. Despite both projects being initiated from the hand of an architect, there is a moment when the masterpiece is alive, trespassing the geniality of the creator and requiring the collaboration of a whole community, very often from people around the globe, to jointly work together and making it happen.
It is therefore, the moment when the masterpiece does not belong to the architect anymore and goes beyond the limits of the local and individual realm to become part of the collective imaginary of man. It defines the new limits of humanity to make something beyond the individual and the contemporary society, it defines the new limits to MAKE CITY.
Victor O.Alcami + Cristina Aranzubia, Corresponsals COAC a Sydney, Australia.
Sagrada Familia vs Opera House
SAGRADA FAMILIA vs OPERA HOUSE
El fenomen del moviment turista. La icona de la ciutat
No deixa de sorprendre que cada any, a la vegada que milers de catalans, càmeres en mà, es desplacen a Sydney per a veure la Opera House dissenyada per Utzon, milers d’australians es desplacen a Barcelona per a gaudir de la experiència de visitar la Sagrada Família. És curiós pensar que molts d’aquests visitants es creuaran als aeroports amb objectius similars però en localitats diferents.
Apart de l’experiència arquitectònica que és estar en una d’aquestes obres, que és el que aquests edificis ens diuen de les ciutats en les que habiten?
Aquest article tracta el que es pot entendre d’ambdues ciutats a través de l’anàlisi d’aquests dos edificis representatius.
RELACIÓ ARQUITECTURA I CIUTAT
Venint d’un país en el que la sensibilitat cap a l’arquitectura és un referent mundial, d’una regió de la que va sorgir un dels estaments urbans més forts dut a terme i desenvolupats amb rigor a las grans urbes del món, l’Eixample Cerdà, és implícit en la formació d’un arquitecte la relació inherent que existeix, i si no existeix es perquè s’ha plantejat de manera equivocadament aïllada, entre arquitectura i urbanisme. Entre l’edifici i l’entorn en el que s’implanta com un joc entre una massa i un vuit, o entre un vuit i la peça que li dona sentit entre d’altres.
I passa, quan es contempla i analitza la capital de l’estat de Gales a Austràlia, que hom tracta d’identificar aquesta relació sovint força marginadament casual. Però a pesar d’aquesta absència d’una relació coherent amb la urbe, a l’espectador sempre se li envà la mirada de nou cap a allò pel que havia vingut, allò pel que molts en definitiva es mouen d’un extrem a l’altra del món: veure la Opera House de Sydney.
LA FITA DELS SYDNEYSIDERS
L’arquitecte danès va dissenyar la peça col·locada allà a on el vuit del port li va cedir el seu lloc, aquesta peça que entra en relació no nomes formal amb el seu entorn, sinó també física a través de ‘promenades’ que porten a vistes i a encontres paisatgístics. L’Opera House, com a fita paisatgística que remarca la ubicació del passeig marítim allà on la part més densificada de la ciutat , el ‘Central Business District’ es relaciona amb el mar. Amb tots els entrants i sortints d’aigua salada, a vegades dolça, Sydney abraça un mar replet d’embarcacions que el converteixen en un espai de relacions efímeres, un espai semi urbà d’ones i places d’aigua que es generen al voltant de la Opera House. Aquest edifici situat al límit entre aigua i paviment, provoca y atrau a tot un moviment de masses, majoritàriament turístic però també local, actuant com a catalitzador i generant una activació econòmica, social i dinàmica al lloc immediat en el que es troba.
L’Opera House, objecte arquitectònic que col·loca la ciutat costanera en un punt de mira mundial, igual que La Sagrada Família ho fa amb la ciutat comtal, atraient a creients religiosos i turistes intrigats per a veure les formes geomètriques que Gaudí va projectar per a la encara inacabada entitat religiosa.
L’ORGULL DE LA CIUTAT COMTAL
A diferència de l’edifici australià, quan es comença a construir, el projecte de la Sagrada Família es situa aïllat enmig del que era aleshores un entorn rural. Es tracta d’un edifici que al llarg dels més de 130 anys d’història ha anat evolucionant a mesura que ho feia el seu entorn, cada vegada més urbà. En quant a la seva relació amb l’eixample, es va acordar que l’edifici quedés situat enmig d’una creu formada per 5 illes de l’eixample que quedarien buides. Tot i així, la ciutat ha anat creixent fins a absorbir aquest edifici tan emblemàtic que deixa un vuit dintre de la intensa densitat de Barcelona alhora que el seu conjunt de torres, afegeixen un caràcter paisatgístic a l’edifici, actuant a mode de fita enmig de la ciutat.
UN JOC GEOMETRIC COMÚ
Endemés de la seva posició estratègica a la ciutat, hi ha una component visual que fa d’aquests dos icones uns referents mundials. Ambdós edificis podrien tenir en comú un fort enllaç formal, el joc geomètric del qual està basat en estructures complexes de la natura que es fan presents per a resoldre la dilucidació de l’arquitecte. Mentre que la obra costanera utilitza el llenguatge geomètric com a estratègia per a relacionar-se amb l’entorn paisatgístic - marítim, l’edifici modernista utilitza la forma com a eina per a expressar el seu contingut, el religiós, acariciant la llum natural amb la seva estructura catenària. Una obra se situa en el vuit creant paisatge; l’altre obre un vuit en la densitat barcelonina.
I què si no exemplifica millor que aquestes dues fites, cóm cada ciutat s’ha constituït en la seva pròpia morfologia urbana. Una amb la seva intensa relació paisatgística, prioritzant el seu contacte amb la natura i oblidant-se, per el moment, del seu cor urbá; l’altre definint amb claredat la relació d’espais de domini públic que afecten a la societat que la habita.
MES ENLLÁ DE L’OBRA
Certament hi ha quelcom molt admirable en aquestes obres amb un valor tan potent com per atraure gent de cultures molt diverses. A pesar de que ambdós projectes comencen de la mà d’un arquitecte, arriba un moment en el que es la obra la que cobra vida, sobrepassant la genialitat del seu creador i requerint la col·laboració de tota una comunitat, sovint formada per gent d’arreu del món, per a treballar conjuntament i dur-la a terme.
És aleshores quan la obra deixa de pertànyer a l’arquitecte per anar molt més enllà; sobrepassats els límits de lo individual i lo local, passa a formar part de l’imaginari col·lectiu de l’home definint uns nous límits de la humanitat i fent quelcom que va més enllà de l’individu i la societat contemporània, fer ciutat.
Victor O.Alcami + Cristina Aranzubia, Corresponsals COAC a Sydney, Austràlia.