Del árbol decorativo al árbol como infraestructura: una deuda en Latinoamérica, sobre todo en Colombia"
En Colombia, así como las ciudades latinoamericanas, el arbolado urbano sigue siendo gestionado como un elemento accesorio. Aunque su presencia es generalizada en algunas ciudades son abundantes, su tratamiento técnico no responde a su impacto real sobre el funcionamiento de la ciudad.
La brecha es clara, mientras el árbol cumple funciones estructurales como regulación térmica, manejo hídrico, cualificación del espacio público, permanece como una gestión no articulada; sin directrices claras ni integración institucional.
En el área metropolitana de Bucaramanga, esta condición se expresa en conflictos recurrentes entre arbolado e infraestructura, interferencias con redes, deterioro de andenes y podas severas como soluciones inmediatas o correctivas. No se trata de casos aislados, sino de un patrón operativo.
El problema no es la falta de cobertura arbórea o espacios verdes mejorados, sino la ausencia de un sistema técnico que permita gestionarla como parte integral de la ciudad.
A partir de esto, en el 2026 se realizó un documento o manual de silvicultura que realmente comience a dar lineamientos y estrategias de reverdecer la ciudad para preservar la vegetación de esta, y tener un instrumento que ayude a mejorar el ecosistema verde con especies regionales y algunas que se han adoptado por tiempo y función, sin generar daño y sí fortaleciendo algunas especies locales que estaban en peligro.
Un tema clave es “el vacío operativo”, los marcos normativos ambientales existentes establecen principios de protección y sostenibilidad, pero no resuelven el nivel operativo. No definen con precisión cómo intervenir el árbol en condiciones urbanas reales.
En el contexto colombiano, instrumentos como el “POT – Plan de Ordenamiento Territorial” o lineamientos ambientales regionales incorporan el arbolado como parte del sistema ecológico, pero no establecen parámetros de plantación o siembra, selección de especies por tipología urbana. Tampoco protocolos de mantenimiento o coordinación con redes de servicios.
Esta ausencia genera discrecionalidad técnica y decisiones inconsistentes entre entidades y contratistas.
En este caso “el manual como instrumento técnico” frente a este vacío, el desarrollo de un manual operativo de silvicultura urbana permite traducir la norma en criterios aplicables. No es un instrumento regulatorio adicional, sino una herramienta de estandarización.
Su estructura se aborda desde cuatro componentes:
1- Selección de especies
Clasificación según condiciones urbanas específicas: ancho de andenes, jerarquía vial, presencia de redes y disponibilidad de suelo. En Bucaramanga, la plantación histórica de especies de gran porte en secciones reducidas ha derivado en conflictos recurrentes que podrían evitarse con criterios previos de compatibilidad.
2- Protocolos de implantación
Definición de dimensiones mínimas de alcorques, volúmenes de suelo y distancias de plantación. La ausencia de estos parámetros explica la baja supervivencia de individuos y su crecimiento inadecuado.
3- Mantenimiento y manejo
Estandarización de podas, tratamientos fitosanitarios y ciclos de reposición. En el área metropolitana, gran parte de las intervenciones corresponden a podas correctivas, lo que incrementa costos y reduce la vida útil del árbol.
4- Articulación con infraestructura
Integración del arbolado con redes de servicios, mobiliario y sistemas de drenaje. La falta de coordinación entre entidades, evidente en múltiples corredores urbanos de Bucaramanga y su área metropolitana, es una de las principales causas del deterioro del sistema.
El cambio de enfoque es determinante. “El árbol como infraestructura” es como debería entenderse, con funciones específicas como El arbolado urbano debe funcionar como regulador térmico en entornos densos, manejo de aguas de las lluvias, mejora de condiciones de habitabilidad y estructuración del espacio público, este proceso se está implementando y es liderado por el Área Metropolitana de Bucaramanga y la alcaldía de este municipio.
En una ciudad como Bucaramanga, con alta exposición solar y pendientes marcadas, estas funciones no son accesorias. Sin embargo, la gestión actual no responde a esta condición, sino a una lógica fragmentada.
Asumir el árbol como infraestructura implica exigir estándares técnicos comparables a los de cualquier sistema urbano.
La implementación de un manual operativo permite un “Impacto en la gestión”, ayuda a reducir conflictos con redes e infraestructura, disminuir intervenciones correctivas, optimizar recursos públicos y mejorar la coherencia del paisaje urbano, más relevante aún, permite pasar de una gestión reactiva a una planificación anticipada del arbolado.
“En el contexto metropolitano de Bucaramanga, donde coexisten varios municipios con capacidades técnicas dispares, la estandarización adquiere un valor adicional: facilita la coordinación interinstitucional sin depender exclusivamente de marcos normativos.”
El valor del manual no reside en su formulación, sino en su adopción. Su efectividad depende de la incorporación obligatoria en contratación pública, uso por parte de operadores técnicos, capacitación institucional yseguimiento y actualización, sin estos elementos, el manual no modifica la práctica existente.En definitiva, las ciudades intermedias no requieren nuevos marcos conceptuales, sino herramientas operativas que permitan implementar los existentes. La gestión del arbolado urbano evidencia este desfase de manera clara.Un manual de silvicultura urbana permite estandarizar decisiones, reducir incertidumbre técnica y consolidar el árbol como parte estructural de la ciudad. Su aporte es práctico, ordenar la intervención y mejorar la eficiencia del sistema.Sin este tipo de instrumentos, la gestión seguirá siendo fragmentada y costosa, independientemente del marco normativo vigente.
Por esto se apuesta a un manual de silvicultura fácil de manejar y competente, información completa y aprobado por las autoridades ambientales y municipales, pero sobre todo el buen manejo por parte de las entidades públicas y privadas. La ciudad más verde es una estrategia clara para mejorar la calidad de vida en las ciudades y Bucaramanga y su Área Metropolitana se enfocan por esto.
Rodolfo Torres Puyana, Arquitecto. Corresponsal del COAC en Bucaramanga, Colombia. Abril 2026.
De l'arbre decoratiu a l'arbre com a infraestructura: un deute a Llatinoamèrica, sobretot a Colòmbia"
A Colòmbia, així com les ciutats llatinoamericanes, l'arbrat urbà continua sent gestionat com a element accessori. Encara que la seva presència és generalitzada a algunes ciutats són abundants, el seu tractament tècnic no respon al seu impacte real sobre el funcionament de la ciutat.
La bretxa és clara, mentre l'arbre compleix funcions estructurals com ara regulació tèrmica, maneig hídric, qualificació de l'espai públic, roman com una gestió no articulada; sense directrius clares ni integració institucional.
A l'àrea metropolitana de Bucaramanga, aquesta condició s'expressa en conflictes recurrents entre arbrat i infraestructura, interferències amb xarxes, deteriorament d'andanes i podes severes com a solucions immediates o correctives. No són casos aïllats, sinó un patró operatiu.
El problema no és la manca de cobertura arbòria o espais verds millorats sinó l'absència d'un sistema tècnic que permeti gestionar-la com a part integral de la ciutat.
A partir d’això, el 2026 es va realitzar un document o manual de silvicultura que realment comenci a donar lineaments i estratègies de reverderitzar la ciutat per preservar-ne la vegetació, i tenir un instrument que ajudi a millorar l'ecosistema verd amb espècies regionals i algunes que s'han adoptat per temps i funció, sense generar mal i sí que enfortint algunes espècies locals que estaven en perill.
Un tema clau és “el buit operatiu”, els marcs normatius ambientals existents estableixen principis de protecció i sostenibilitat, però no resolen el nivell operatiu. No defineixen amb precisió com intervenir l‟arbre en condicions urbanes reals.
En el context colombià, instruments com el “POT – Pla d'Ordenament Territorial” o lineaments ambientals regionals incorporen l'arbrat com a part del sistema ecològic, però no estableixen paràmetres de plantació o sembra, selecció d'espècies per tipologia urbana. Tampoc no protocols de manteniment o coordinació amb xarxes de serveis.
Aquesta absència genera discrecionalitat tècnica i decisions inconsistents entre entitats i contractistes.
En aquest cas, el manual com a instrument tècnic davant d'aquest buit, el desenvolupament d'un manual operatiu de silvicultura urbana permet traduir la norma en criteris aplicables. No és un instrument regulador addicional sinó una eina d'estandardització.
La seva estructura s'aborda des de quatre components:
1- Selecció d'espècies
Classificació segons condicions urbanes específiques: amplada d'andanes, jerarquia vial, presència de xarxes i disponibilitat de sòl. A Bucaramanga, la plantació històrica d'espècies de gran port en seccions reduïdes ha derivat en conflictes recurrents que es podrien evitar amb criteris previs de compatibilitat.
2- Protocols d'implantació
Definició de dimensions mínimes d'escocells, volums de sòl i distàncies de plantació. L´absència d´aquests paràmetres explica la baixa supervivència d´individus i el seu creixement inadequat.
3- Manteniment i maneig
Estandardització de podes, tractaments fitosanitaris i cicles de reposició. A l'àrea metropolitana, gran part de les intervencions corresponen a podes correctives, cosa que incrementa costos i redueix la vida útil de l'arbre.
4- Articulació amb infraestructura
Integració de l'arbratge amb xarxes de serveis, mobiliari i sistemes de drenatge. La manca de coordinació entre entitats, evident en múltiples corredors urbans de Bucaramanga i la seva àrea metropolitana, és una de les causes principals del deteriorament del sistema.
El canvi d’enfocament és determinant. L'arbre com a infraestructura és com s'hauria d'entendre, amb funcions específiques com L'arbrat urbà ha de funcionar com a regulador tèrmic en entorns densos, maneig d'aigües de les pluges, millora de condicions d'habitabilitat i estructuració de l'espai públic, aquest procés s'està implementant i és liderat per l'Àrea Metropolitana de Bucaramanga i l'alcaldia d'aquest municipi.
En una ciutat com Bucaramanga, amb alta exposició solar i pendents marcades, aquestes funcions no són accessòries. Tot i això, la gestió actual no respon a aquesta condició, sinó a una lògica fragmentada. Assumir l'arbre com a infraestructura implica exigir estàndards tècnics comparables als de qualsevol sistema urbà.
La implementació d'un manual operatiu permet un “Impacte en la gestió”, ajuda a reduir conflictes amb xarxes i infraestructura, disminuir intervencions correctives, optimitzar recursos públics i millorar la coherència del paisatge urbà, encara més rellevant, permet passar d'una gestió reactiva a una planificació anticipada de l'arbrat.
"En el context metropolità de Bucaramanga, on coexisteixen diversos municipis amb capacitats tècniques dispars, l'estandardització adquireix un valor addicional: facilita la coordinació interinstitucional sense dependre exclusivament de marcs normatius."
El valor del manual no rau en la seva formulació, sinó en la seva adopció. La seva efectivitat depèn de la incorporació obligatòria en contractació pública, ús per part d’operadors tècnics, capacitació institucional i seguiment i actualització, sense aquests elements, el manual no modifica la pràctica existent. En definitiva, les ciutats intermèdies no requereixen nous marcs conceptuals, sinó eines operatives que permetin implementar-ne els existents. La gestió de l'arbrat urbà evidencia aquest desfasament de manera clara. Un manual de silvicultura urbana permet estandarditzar decisions, reduir incertesa tècnica i consolidar l’arbre com a part estructural de la ciutat. La seva aportació és pràctica, ordenar la intervenció i millorar l'eficiència del sistema. Sense aquest tipus d’instruments, la gestió continuarà sent fragmentada i costosa, independentment del marc normatiu vigent.
Per això s'aposta a un manual de silvicultura fàcil de manejar i competent, informació completa i aprovat per les autoritats ambientals i municipals, però sobretot el bon maneig per part de les entitats públiques i privades. La ciutat més verda és una estratègia clara per millorar la qualitat de vida a les ciutats i Bucaramanga i la seva Àrea Metropolitana s'enfoquen per això.
Rodolfo Torres Puyana, Arquitecte. Corresponsal del COAC a Bucaramanga, Colòmbia. Abril 2026.
Dos capitales, dos modelos: Barcelona y Frankfurt ante el futuro de la arquitectura
Este año 2026, dos ciudades europeas se sitúan en el centro del debate internacional gracias a dos eventos de gran relevancia para la arquitectura y el urbanismo contemporáneos. Por un lado, el Congreso Mundial de Arquitectura UIA 2026 Barcelona y, por otro, la World Design Capital Frankfurt RheinMain 2026.
¿Estamos ante dos eventos comparables o ante dos aproximaciones distintas –y quizás complementarias– al papel de la arquitectura en la ciudad contemporánea?
Antes de responder a esta pregunta, conviene aclarar que este texto no pretende establecer una comparación en términos de valor, sino explorar dos aproximaciones contemporáneas que, lejos de excluirse, contribuyen a ampliar el campo de la arquitectura.
Mientras que en Barcelona el Congreso de la UIA se articula en torno a un marco disciplinar que da continuidad a la extensa trayectoria del congreso (Lausana, Suiza, 1948), con un foco en el debate profesional y en la producción de conocimiento arquitectónico, la World Design Capital, con un recorrido más reciente (Turín, Italia, 2008), plantea una escala más territorial –de ahí la referencia a la región RheinMain– y una visión transversal en la que la arquitectura se integra dentro de un ecosistema más amplio.
Ambos eventos constituyen, por tanto, dos marcos culturales distintos desde los que aproximarse a la ciudad y a la arquitectura contemporáneas, sin que estas diferencias deban interpretarse en términos de jerarquía, sino como expresiones complementarias de un campo en transformación. Veamos con mayor detalle cuáles son los enfoques de cada uno de ellos para entender las posibles sinergias.
El Congreso Mundial de Arquitectura de la UIA se presenta como una plataforma internacional de intercambio, debate y producción de conocimiento en torno al futuro de la arquitectura, reuniendo a profesionales, investigadores y estudiantes en un contexto global marcado por la transformación ambiental y social. Aunque centrado en la disciplina arquitectónica, el propio congreso enfatiza la necesidad de enfoques interdisciplinarios para abordar los desafíos contemporáneos del sector.
En este contexto, el congreso se estructura en torno a ponencias, mesas de debate y presentaciones de investigaciones que permiten abordar cuestiones como la transición ecológica, la transformación de las ciudades o el papel social de la arquitectura desde una perspectiva crítica y propositiva. Este formato favorece la construcción de un discurso colectivo dentro de la disciplina, donde la arquitectura actúa como marco desde el que se articulan problemáticas más amplias.
Un factor diferenciador de este evento es su formato: el congreso se dirige principalmente a un público profesional, con conferenciantes internacionales de alto nivel, y se concentra en unos pocos días. Se trata, en este sentido, de un espacio intensivo de intercambio y reflexión dentro del ámbito arquitectónico.
La designación como World Design Capital Frankfurt RheinMain 2026, por su parte, distingue a aquellas ciudades o regiones que integran el diseño en sus políticas y procesos como instrumento para mejorar la calidad de vida y afrontar los desafíos contemporáneos.
El World Design Capital no se limita a un formato concreto, sino que articula un programa híbrido que combina conferencias, exposiciones y encuentros profesionales con intervenciones urbanas, procesos participativos y proyectos estratégicos a escala territorial. En este caso, la ciudad se convierte en el propio soporte del evento, implicando tanto a profesionales como a la ciudadanía.
Esta estructura se materializa en una amplia red de actividades distribuidas en el territorio –desde instalaciones urbanas y proyectos piloto hasta talleres ciudadanos o programas educativos– que buscan activar la ciudad como espacio de experimentación. Más que concentrar el debate, lo despliega en múltiples escalas, incorporando a agentes diversos y conectando el diseño con la práctica cotidiana y las políticas urbanas.
Podría decirse que, en el caso de la UIA, el evento es el congreso, mientras que en el World Design Capital el evento es la experiencia de la ciudad a través del diseño a lo largo de un año.
Ambos marcos, sin embargo, comparten un trasfondo común. Cuestiones como la vivienda, la transformación urbana, la sostenibilidad o la gobernanza aparecen en el debate, abordadas desde enfoques que van desde la reflexión académica y profesional del congreso hasta la experimentación transversal propia del World Design Capital.
Ambos responden, en definitiva, a las mismas tensiones, aunque desde herramientas distintas.
Quizá la cuestión no sea hacia dónde debe ir la arquitectura, sino cómo es capaz de operar simultáneamente en ambos registros.
Carlos Vidal, arquitecto. Corresponsal del COAC en Frankfurt, Alemania, abril 2026
Fuentes:
Página oficial del congreso Mundial de Arquitectura UIA 2026 Barcelona
Página oficial del World Design Capital Frankfurt RheinMain 2026
Dues capitals, dos models: Barcelona i Frankfurt davant el futur de l’arquitectura
Aquest any 2026, dues ciutats europees se situen al centre del debat internacional gràcies a dos esdeveniments de gran rellevància per a l’arquitectura i l’urbanisme contemporanis. D’una banda, el Congrés Mundial d’Arquitectura UIA 2026 Barcelona i, de l’altra, la World Design Capital Frankfurt RheinMain 2026.
Ens trobem davant de dos esdeveniments comparables o bé davant de dues aproximacions diferents –i potser complementàries– al paper de l’arquitectura en la ciutat contemporània ?
Abans de respondre aquesta pregunta, convé aclarir que aquest text no pretén establir una comparació en termes de valor, sinó explorar dues aproximacions contemporànies que, lluny d’excloure’s, contribueixen a ampliar el camp de l’arquitectura.
Mentre que a Barcelona el Congrés de la UIA s’articula entorn d’un marc disciplinari que dona continuïtat a la llarga trajectòria del congrés (Lausana, Suïssa, 1948), amb un focus en el debat professional i en la producció de coneixement arquitectònic, la World Design Capital, amb un recorregut més recent (Torí, Itàlia, 2008), planteja una escala més territorial –d’aquí la referència a la regió RheinMain– i una visió transversal en què l’arquitectura s’integra dins d’un ecosistema més ampli.
Ambdós esdeveniments constitueixen, per tant, dos marcs culturals diferents des dels quals aproximar-se a la ciutat i a l’arquitectura contemporànies, sense que aquestes diferències s’hagin d’interpretar en termes de jerarquia, sinó com a expressions complementàries d’un camp en transformació. Vegem amb més detall quins són els enfocaments de cadascun d’ells per entendre les possibles sinergies.
El Congrés Mundial d’Arquitectura de la UIA es presenta com una plataforma internacional d’intercanvi, debat i producció de coneixement al voltant del futur de l’arquitectura, reunint professionals, investigadors i estudiants en un context global marcat per la transformació ambiental i social. Tot i estar centrat en la disciplina arquitectònica, el mateix congrés posa èmfasi en la necessitat d’enfocaments interdisciplinaris per abordar els reptes contemporanis del sector.
En aquest context, el congrés s’estructura al voltant de ponències, taules de debat i presentacions d’investigacions que permeten abordar qüestions com la transició ecològica, la transformació de les ciutats o el paper social de l’arquitectura des d’una perspectiva crítica i propositiva. Aquest format afavoreix la construcció d’un discurs col·lectiu dins de la disciplina, on l’arquitectura actua com a marc des del qual s’articulen problemàtiques més àmplies.
Un factor diferenciador d’aquest esdeveniment és el seu format: el congrés s’adreça principalment a un públic professional, amb ponents internacionals de gran nivell, i es concentra en uns pocs dies. Es tracta, en aquest sentit, d’un espai intensiu d’intercanvi i reflexió dins de l’àmbit arquitectònic.
La designació com a World Design Capital Frankfurt RheinMain 2026, per la seva banda, distingeix aquelles ciutats o regions que integren el disseny en les seves polítiques i processos com a instrument per millorar la qualitat de vida i afrontar els reptes contemporanis.
La World Design Capital no es limita a un format concret, sinó que articula un programa híbrid que combina conferències, exposicions i trobades professionals amb intervencions urbanes, processos participatius i projectes estratègics a escala territorial. En aquest cas, la ciutat es converteix en el mateix suport de l’esdeveniment, implicant tant professionals com la ciutadania.
Aquesta estructura es materialitza en una àmplia xarxa d’activitats distribuïdes pel territori –des d’instal·lacions urbanes i projectes pilot fins a tallers ciutadans o programes educatius– que busquen activar la ciutat com a espai d’experimentació. Més que concentrar el debat, el desplega en múltiples escales, incorporant agents diversos i connectant el disseny amb la pràctica quotidiana i les polítiques urbanes.
Es podria dir que, en el cas de la UIA, l’esdeveniment és el congrés, mentre que en la World Design Capital l’esdeveniment és l’experiència de la ciutat a través del disseny al llarg d’un any.
Ambdós marcs, però, comparteixen un rerefons comú. Qüestions com l’habitatge, la transformació urbana, la sostenibilitat o la governança apareixen en el debat, abordades des d’enfocaments que van des de la reflexió acadèmica i professional del congrés fins a l’experimentació transversal pròpia de la World Design Capital.
Ambdós responen, en definitiva, a les mateixes tensions, encara que des d’eines diferents.
Potser la qüestió no és cap a on ha d’anar l’arquitectura, sinó com és capaç d’operar simultàniament en ambdós registres.
Carlos Vidal, arquitecte. Corresponsal del COAC a Frankfurt, Alemanya, abril de 2026
Fonts:
Pàgina oficial del congrés Mundial d’Arquitectura UIA 2026 Barcelona
Pàgina oficial del World Design Capital Frankfurt RheinMain 2026