Revista de Corresponsals: Holanda 2020. Habitage social - Vivenda cooperativa
Ara mateix, en temps de confinament, replantejar-se l’habitatge torna a ser primordial. L’habitatge és un dret. L’habitatge hauria de ser sa, sostenible, confortable. Cal canviar les polítiques d’habitatge que han permès construir habitatges massa petits, sense balcons, mal ventilats. Polítiques i promotors que han portat a uns dissenys d’habitatges il·lògics. Com per exemple, que a un país mediterrani amb moltes hores de sol es construeixin edificis de nova planta sense panells solars, i on no hi ha opció per als habitants d'assecar la roba a l’exterior i se’ls obliga a consumir energia elèctrica mitjançant secadores. Fa falta una bona legislació ja que l’habitatge no hauria de ser mai, mai una font d’especulació. Una de les grans diferències en la xarxa d’habitatges a Holanda respecte d’Espanya és que a Holanda no s’ha permès especular-hi tant.
Si mirem la situació d’Holanda per comparar-la amb la nostra, cal entendre primer l’evolució de l'habitatge social/corporatiu a Holanda. Primer de tot trobem les WONINGCORPORATIES que es van crear als voltants del 1900 amb l’objectiu de garantir el dret a l’habitatge per a tothom, també a les persones amb baixos ingressos. En el seu inici eren de l'estat però en el procés de privatització de finals del segle passat, les “woningcorporatie” es van fer semi-independents. Es van convertir en empreses privades controlades per l’Estat. Això va suposar que a principis de segle es detectessin operacions marcades per les lleis del capitalisme. S’havia oblidat l’objectiu principal, es va especular i algunes van acabar als jutjats. Com sempre, qui va pagar el resultat dels anys de males gestions van ser els llogaters ja que per compensar els buits creats es van apujar els lloguers, alguns habitatges social es van vendre i les llistes per poder accedir a un habitatge social encara a dia d'avui són llarguíssimes, amb anys en llistes d’espera.
Amb la reforma de la Llei de l’habitatge (2015) va sorgir una modalitat nova: WOONCOÖPERATIE. Es tracta de la possibilitat de formar una cooperativa d’habitatge en forma d'associació (no de fundació com els wooningcorporties). Normalment sorgeixen de la voluntat de viure conjuntament, majoritàriament lligades a una determinada filosofia de vida. Aquesta associació permet als seus membres gestionar i mantenir de forma independent les cases que habiten. La condició és que hi hagi almenys cinc llogaters que ho vulguin. Per tant no as tracta de la propietat de les cases sinó de la seva gestió. La idea és que el lloguer pot ser menor perquè els seus habitants s’ocupen del manteniment i la gestió del conjunt de vivendes.
Avui en dia doncs, a Holanda, a part de la vivenda social que està subjecte a una legislació estricta, hi ha també les cooperatives d’habitatges. Aquesta última modalitat equivaldria a les iniciatives sorgides també a casa nostra.
Sobre aquestes noves formes de cooperativisme de l'habitatge a Holanda podem trobar:
- http://www.gemeenschappelijkwonen.nl/ National Association for Common Living. Informació general
- http://www.gemeenschappelijkwonen.nl/gw-op-de-kaart Exemples arreu del territori
Algunes de les iniciatives a Catalunya són :
- http://ladinamofundacio.org/ És una fundació a Catalunya que neix amb l’objectiu de fomentar i promoure l'ús de l'habitatge cooperatiu
- https://sostrecivic.coop/projectes/walden-xxi/ Exemple a Sant Feliu de Guíxols
- https://sostrecivic.coop/projectes/princesa49/ Primera iniciativa d’habitatge cooperatiu a Barcelona
Marta Companys Taxès, corresponsal del COAC a Gouda, Països Baixos
Juliol 2020
- Log in to post comments
Revista de Corresponsals: El San Francisco del WFH
El protagonista de SF 2020 és el mateix que a la resta del món, el COVID-19. Ens estem enfrontant, globalment, a un fet històric i, per tant, escriure un article d'actualitat sense mencionar els fets més recents seria ignorar la realitat.
A la ciutat, la quarantena va començar la mitjanit del 16 de març. Per trobar-se a la costa oest del país, és el punt d’arribada inicial al continent, des de la Xina, i va ser una de les primeres ciutats dels EUA en ordenar el tancament de la ciutadania tan aviat com es van detectar els primers casos. Gràcies a la gestió de la crisi sanitària de la nostra alcaldessa, London Breed, i del governador de Califòrnia, Gavin Newsom, totalment i obertament desmarcada de les polítiques del govern central, s’ha aconseguit que l’impacte del COVID al Bay Area hagi estat molt inferior del que podria haver estat.
Comparat amb les notícies que arriben des de Catalunya, a San Francisco el “Shelter in Place” s'ha viscut amb una certa paciència i tranquil·litat. S’ha pogut sortir al carrer per fer exercici, els supermercats han estat en tot moment ben abastits (excepte pel paper higiènic!) i moltes empreses han passat el 100% de la plantilla a W.F.H. (Working From Home), amb gairebé total normalitat. Es fa palesa la proximitat al Silicon Valley d’Amazon, Google, Netflix i Zoom (entre d’altres). Vivint al Bay Area, i treballant en un estudi internacional d’arquitectura, la rapidesa i efectivitat amb què s'ha produït el canvi, amb una coordinació tecnològica impecable, li ha donat un toc de dolçor autòcton a l’experiència.
Indiscutiblement, l'impacte a l'economia de l'àrea ha estat devastador. El sector de la restauració ha estat el més afectat, deixant empremta en centenars d'aparadors que probablement no tornaran a obrir mai, donat que els preus dels lloguers són inviables sense un rendiment complert de facturació. El sector de la construcció, a la ciutat, ha romàs absolutament parat durant dos mesos, traduint-se en factures sense pagar, projectes pausats i una reducció de projectes a concurs per plans futurs que mai arribaran a materialitzar-se. Encara no se sap quins seran els efectes a mig i llarg termini però, ara que la ciutat comença a reprendre la vida, els començarem a veure, mica a mica.
Recentment, però, es va produir un altre fet que ha alterat el país, posant la quarantena en segon pla per prioritzar les protestes per la mort de l'afro-americà George Floyd. La vivència, en primera persona, d'un esdeveniment social tan intens i poderòs que va prendre unes dimensions d'alliberament social, és quelcom que mai oblidarem. Després de setmanes de carrers buits, tensió, por i incertesa, veure la població unida, manifestant-se al voltant d’un missatge comú, és una mostra de l’empatia ciutadana per la claustrofòbia i el patiment d’aquesta part de la societat. Molts comerços ja tancats van tapiar els seus aparadors amb panells de fusta, els quals, amb el tarannà típic del Bay Area, van aparèixer el dia següent amb murals magnífics proclamant la igualtat de gènere, origen i raça. Aquest clima social i reivindicatiu ha anat lligat amb la reapertura parcial de certs serveis que, a hores d’ara, ja inclou bars i restaurants, encara que amb limitacions.
Un breu incís: si heu visitat San Francisco, sabreu que l'espai públic no és un dels punts forts de la ciutat; l’estat de les voreres és deplorable, el poc espai públic que hi ha no s’utilitza perquè l'espai privat desenvolupa les activitats pròpies a l’interior i, degut a l’enorme quantitat de sense sostre, tampoc hi ha bancs per seure.
Com a arquitecta i urbanista, sento un immens plaer en veure la ciutadania gaudint de l’espai públic. Ara mateix, la supervivència dels establiments a peu de carrer depèn de la vorera que tenen davant! Crec que és un dels moments en què San Francisco ha tingut més vida “visible” i un dels moments en què els seus ciutadans han pogut gaudir més de la comunitat i la ciutat. Tan de bo coses així es mantinguin en el futur.
Lea Eidler, corresponsal del COAC a San Francisco, Estats Units d'Amèrica
Juliol 2020
- Log in to post comments
Revista de Corresponsals: "Make Architecture great again"
Els Estats Units d'Amèrica han estat un referent en l'arquitectura des dels inicis de la industrialització el passat segle XIX. Des del referent Louis Sullivan amb l'experimentació del llenguatge de l'arquitectura per a un nou avanç tecnològic, els gratacels, considerat el “father of skyscrapers” i “father of modernism”, i posteriorment amb el gran arquitecte Frank Lloyd Wright creant el nou llenguatge de l'arquitectura Americana, estem ara en una època de declivi arquitectònic on s'ha perdut el rumb de l'arquitectura.
L'aparició dels nous gratacels gràcies a la tecnologia, en una època en què l'arquitectura estava molt relacionada amb la tecnologia, va fer florir nous conceptes de construcció, edificis i solucions plàstiques com a resposta a la nova demanda d'espai en vertical versus horitzontal en les grans ciutats. Aquests canvis a més venen molt relacionats amb l'urbanisme, donant a experimentar a la societat la relació espai, alçada i connexió.
Pel que fa al llenguatge arquitectònic, juntament amb la creació de nous conceptes edificatoris com la distribució en planta i en relació a la vertical, els primers edificis en alçada seguien encara el llenguatge clàssic de base, fust i capitell, tancant la composició arquitectònica d'un edifici que mai abans havia existit.
En aquest nou concepte i en la nova societat americana, Wright va començar a experimentar llenguatges on mai abans ningú havia experimentat. Cal tenir en compte que no hi ha tradició arquitectònica en aquesta part del món, no hi ha una base històrica com passa a Europa. Amèrica comença a despertar i no tenen un llenguatge que els identifiqui, ja que el resultat americà és una barreja interracial mundial, majoritàriament europea. El resultat són les cases colonials, llenguatge clàssic tradicional tret del Vitruvi i de la nostra tardana tradició neoclàssica.
Amb aquesta reflexió Wright crea el llenguatge de l'arquitectura americana donant com a resultat l'excel·lent trajectòria en què l'arquitecte forma part en l'enteniment de la societat, composició i creació d'una identitat pròpia.
La meva pregunta, un cop passats gairebé 4 anys de treball i aprenentatge als Estats Units, on estem avui, tenint l'herència de grans de l'arquitectura estudiats a Europa que sembla que han oblidat els hereus d'aquest saber.
Després d'analitzar el treball dels nostres companys americans i la seva evolució, arribo a la conclusió que la industrialització de l'arquitectura ha fet que els arquitectes es comportin més com a cercadors de productivitat, rendibilitat i repetició arquitectònica, on el treball de l'arquitecte queda totalment oblidat. S'està donant massa importància a la voluntat del comprador, sense educar-lo, oferint productes totalment absurds.
Com a exemple, m'he trobat projectes on el menjador de la casa no té ni una sortida a l'exterior del jardí privat perquè estan les habitacions, deixant la parcel·la totalment lliure i sense ús per a l'usuari. S'ha estudiat la ubicació, s'ha revisat l'orientació de la casa i les necessitats de l'usuari? O simplement aquest projecte es va repetint, una i altra vegada, per minimitzar costos en no alterar res per evitar canvis normatius que implicarien pensar un nou projecte.
Doncs és el que la meva experiència m'està mostrant. L'arquitectura ha desaparegut quedant només la capacitat de produir plànols, sense considerar l'usuari, la vida i molt menys la nostra evolució. La meva pregunta, ara que tinc 42 anys d'edat i més de 15 d'experiència, és si això ha existit sempre, i és que ara m'acabo d'adonar, o és que estem perdent la nostra identitat.
L'arquitectura no s'ha d'entendre com un producte financer, comercial i de tendència. L'arquitectura és tendència perquè s'adapta a la gent; és financer perquè és un actiu a present i futur; serà comercial quan la particularitat del resultat de la creació faci que sigui únic i, per tant, comercialitzable com a obra d'art.
El menyspreu cap a l'arquitecte, entès l'arquitecte com crec que hem d'entendre'l, fa que la societat cada cop més ens vegi com persones que només "fem plànols", però en realitat som els intervinents necessaris de creació d'hàbitat, ciutat i país. Les persones visiten ciutats no per a veure noves persones, sinó per a veure la nostra ciutat, les nostres obres d'art i les nostres construccions. Si no, per què tenim una Barcelona mundialment coneguda, tant que molts em parlen de Gaudí i del trencadís, entre altres. Les persones visitem espais, i aquests són creats per arquitectes. La meva lluita personal, perquè és la meva passió, és que continuem sent creadors d'espais on el valor del coneixement multidisciplinar de l'arquitecte sigui d'instrument de creació i evolució contínua per adaptar-se a les noves formes de vida.
'Make architecture great again', ha de servir perquè continuem la trajectòria de Wright, que sense ser una figura com els principals d'ara, va fer amb el seu treball la grandesa de l'arquitectura. Ara és un dels grans, però en el seu moment, simplement es va centrar en fer la seva feina, i això és ser arquitecte.
Joaquín Fernández, corresponsal del COAC a Miami, Estats Units d'Amèrica.
Juny 2020
Revista de Corresponsales: "Make the Architecture great again"
Los Estados Unidos de América han sido un referente en la arquitectura desde los inicios de la industrialización en el pasado siglo XIX. Desde el referente Louis Sullivan con la experimentación del lenguaje de la arquitectura para un nuevo avance tecnológico, los rascacielos, considerado el “father of skyscrapers” y “father of modernism”, y con el posterior gran arquitecto Frank Lloyd Wright creando el nuevo lenguaje de la arquitectura Americana, estamos en una época de declive arquitectónico donde se ha perdido el rumbo de la arquitectura.
La aparición de los nuevos rascacielos gracias a la tecnología, época en la que la arquitectura estaba muy relacionada con la tecnología , daba a florecer nuevos conceptos de construcción, edificios y soluciones plásticas cómo respuesta a la nueva demanda de espacio en vertical versus horizontal en las grandes ciudades. Estos cambios además vienen muy relacionado con el urbanismo dando a experimentar a la sociedad la relación espacio, altura y conexión en donde se van a ir experimentando.
El lenguaje arquitectónico, junto con la creación de nuevos conceptos edificativos como la distribución en planta y en relación a la vertical, los primeros edificios en altura seguían todavía el lenguaje clásico de base, fuste y capitel, cerrando la composición arquitectónica de un edificio que nunca antes existía.
En este nuevo concepto y en la nueva sociedad americana, Wright empezó a experimentar lenguajes donde nunca nadie antes había experimentado. Hay que tener en cuenta que no hay tradición arquitectónica en esta parte del mundo, no hay una base histórica que nos guíe como nos pasa en Europa. América empieza a despertar y no tienen un lenguaje que la identifica, ya que el resultado americano es una mezcla interracial mundial, mayoritariamente europea. El resultado son las casas coloniales, leguaje clásico tradicional sacado del Vitruvius de nuestra tardía tradición neoclásica.
Con esta reflexión Wright crea el lenguaje de la arquitectura americana dando como resultado la excelente trayectoria dónde el arquitecto forma parte en el entendimiento de la sociedad, composición, y creación de una identidad propia.
Mi pregunta, una vez pasado casi 4 años de trabajo y aprendizaje en los Estados Unidos, donde estamos hoy, teniendo la herencia de grandes de la arquitectura estudiados en Europa que parece que se han olvidado los herederos de este saber.
Tras analizar el trabajo de nuestros compañeros americanos, la evolución, y relacionando el artículo del año pasado, llego a la conclusión que la industrialización de la arquitectura ha hecho que los arquitectos se comporten más como buscadores de la productividad, rentabilidad y repetición arquitectónica donde el trabajo del arquitecto queda totalmente olvidado. Se le está dando demasiada importancia a la voluntad del comprador, sin educarlo dando productos totalmente absurdos.
Como ejemplo, me he encontrado proyectos donde el comedor de la casa no tiene ni una salida al exterior del jardín privado por que están las habitaciones, dejando la parcela totalmente libre y sin uso para el usuario. Se ha estudiado la ubicación, se ha revisado la orientación de la casa y las necesidades del usuario? o simplemente este proyecto se va repitiendo, una y otra vez, para minimizar costes, rapidez y sencillez en no alterar nada para evitar cambios normativos que harían pensar un nuevo proyecto.
Pues es lo que mi experiencia me está contando. La arquitectura ha desaparecido quedando sólo la capacidad de producir planos, sin considerar el usuario, la vida y mucho menos nuestra evolución. Mi pregunta es que ahora que tengo 42 años de edad y más de 15 de experiencia, ha existido siempre, y es que ahora me acabo de dar cuenta, o es que estamos perdiendo nuestra identidad.
La arquitectura no se ha de entender como un producto financiero, comercial y de tendencia. La arquitectura es tendencia por que se adapta a la gente; es financiero porque es un activo a presente y futuro; será comercial cuando la particularidad del resultado de la creación hace que es único y por lo tanto comercializable como una obra de arte.
El menos precio del arquitecto, entendido el arquitecto cómo creo que tenemos que entenderlo, hace que la sociedad cada vez más nos vean como personas que sólo hacemos “planito”, pero en realidad somos los intervinieres necesarios de creación de habitat, ciudad y país. Las personas visitan ciudades no por ver nuevas personas, es para ver nuestra ciudad, nuestras obras de arte y nuestras construcciones. Si no por qué tenemos una Barcelona mundialmente conocida, tanto que muchos me hablan de Gaudí, el trencadís, entre otras cosas. Las personas visitamos espacios, y estos son creados por arquitectos. Mi lucha personal, por que es mi pasión, es que sigamos siendo creadores de espacios donde el valor del conocimiento multidisciplinar del arquitecto sea de instrumento de creación y evolución continua para adaptarse a las nuevas formas de vida.
Make the architecture great again, ha de servir para que sigamos la trayectoria de Wright, que sin ser una figura como los principales de ahora, hizo con su trabajo la grandeza de la arquitectura. Ahora es uno de los grandes, pero en su momento, simplemente se centró en hacer su trabajo, y eso es ser arquitecto.
Joaquín Fernández, corresponsal del COAC en Miami, Estados Unidos.
Junio 2020