Carles Enrich Studio, guardonat als AR Emerging Architecture Awards 2020
El treball de l'estudi se centra en intervencions en paisatges històrics de Catalunya. El jurat ha valorat l'aproximació al context existent, destacant que "es tracta de reinterpretar més que de reconstruir, i es necessita una certa forma de llibertat –i molt poder persuasiu– per fer-ho amb èxit". El portforli de l'estudi mostra com "les grans idees es poden construir amb materials mínims, i la bona arquitectura s'ha d'imaginar plena de vida i recordar-nos que tot és efímer".
Carles Enrich
L'arquitecte Carles Enrich (ETSAB, 2005) combina la seva trajectòria professional amb la docència i la investigació. Actualment és professor de Projectes de l’ETSAB, professor del màster habilitant de la URL La Salle i professor visitant de la TEC de Monterrey (Mèxic). També ha estat director del Taller Vertical de l'ESARQ (2018) i professor convidat en diferents escoles d'arquitectura i disseny.
El 2013 va fundar Carles Enrich Studio, un despatx ubicat a Barcelona que treballa en diferents escales en els àmbits de l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatge, amb una mirada transversal i a partir d’una minuciosa diagnosi de les preexistències. L'estudi ha estat nominat als Premis Mies Van der Rohe (2017, 2019 i 2021) i ha rebut reconeixements com el Premi FAD de l'Opinió (2016 i 2021), Premi de la Biennal Espanyola d'Arquitectura i Urbanisme (2016, 2018, 2021), o el Premi ENOR d’Arquitectura Jove (2020). A més, la seva obra ha estat publicada i exposada en certàmens internacionals com la Biennal de Venècia (2012 i 2016).
Gràcies, mestre
Bohigas deixa un llegat polièdric que va més enllà de l’obra construïda, perquè va exercir l’arquitectura també des d’una dimensió política, social i cultural. I ho va fer amb ulls de ciutadà i vetllant sempre pel bé comú.
El seu nom s’impregna necessàriament de la firma MBM, despatx que va formar amb Josep Martorell i David Mackay. Sens dubte, la seva màxima aportació és la transformació de Barcelona per als Jocs Olímpics, així com l’obertura de la ciutat al mar i la dignificació dels barris.
De la mà de Narcís Serra i Pasqual Maragall, Bohigas es va introduir en el món de la política a l’Ajuntament de Barcelona, des d’on va dedicar-se a construir un relat per divulgar el poder reformador de l’arquitectura i l’urbanisme de qualitat per construir societats més obertes i igualitàries.
Bohigas també va destacar en l’àmbit educatiu, traslladant tot el seu coneixement a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, d’on va ser director i referent per a múltiples generacions.
És precisament des d’aquest compromís amb l’arquitectura, que Bohigas va crear l’Arxiu Històric del COAC, que més de 50 anys després, manté intacte la finalitat amb la qual va fer-lo néixer: que l’arquitectura catalana i els arquitectes que l’han feta possible perduri en el temps.
El seu llegat és patrimoni i exemple per a generacions senceres d’arquitectes.
Gràcies, mestre.
Junta de Govern del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
Oriol Bohigas, in memoriam
En Bohigas pensava, actuava, exercia l’arquitectura com un ciutadà. El que implica l’amor pel bé comú que va mostrar a totes les seves obres construïdes, la seva passió per l’espai de relació, el seu amor per la ciutat, que va demostrar en totes les escales i en tots els programes. La seva dimensió d’arquitecte, però, va molt més enllà. En Bohigas va reflexionar sobre aquest art. Després va escriure, ensenyar i construir aquestes reflexions. Ho va fer tant sobre l’arquitectura com sobre què significa ser arquitecte.
I aquí entra la resta: la seva dimensió com a urbanista. Com a professor, i catedràtic. El seu afany per deixar una teoria i una història escrites. El seu caràcter gestor. I, finalment, la seva dimensió política: la polèmica, desprestigiada política, que va donar-li la gran escala, particularment amb la democràcia, les aliances amb la societat civil que li van permetre transcendir l’escala de l’encàrrec. La política va servir-li per fer ciutat d’una manera decidida. I a escala urbana. Gràcies al fet que ell fes aquest pas, el més arriscat i noble que podia fer, la professió va tornar a transcendir els seus límits. El resultat: Barcelona té mar. Barcelona s'expandeix més enllà dels límits del Pla Cerdà. Barcelona es configura a partir dels barris. Gràcies a en Bohigas l’extraradi va deixar de dir-se extraradi. Barcelona: el que va del Llobregat al Besòs i de Collserola al mar.
Mentrestant, seguia pensant com un ciutadà. I aquí entra la seva dimensió d’activista pro-democràcia i anti-dictadura. Aquí entra la Caputxinada, la seva expulsió de l’escola que acabaria dirigint. També, quan les coses es van calmar, el seu paper davant la Fundació Miró primer i, més tard, a l’Ateneu. I el seu amor per les lletres, que el va portar a presidir Edicions 62. I abans i durant i després, a escriure. A escriure molt i bé: els seus llibres, articles, i, particularment, les seves memòries, d’una precisió, una sensibilitat i una qualitat literària excepcionals, són suficients com per a fer-lo passar a la història de les lletres catalanes.
Si cregués en alguna deïtat superior podria parlar de com els MBM estan, de nou, reunits. D’aquest estudi capaç de produir amb la capacitat d’una màquina i, sovint, d’emocionar-nos amb un sentit de la bellesa humà, terrenal, pedestre, amable. Capaç d’il·lusionar-nos quan passem davant de no pocs dels seus edificis. I això darrer, aquesta il·lusió amb què es recorda la seva obra, és el més important.
Adéu, mestre Bohigas. Adéu, Oriol.
Jaume Prat, arquitecte
Mor Oriol Bohigas, l’arquitecte de la modernitat catalana
De la mà de Josep Martorell i David Mackay, amb qui va formar el despatx MBM, van desenvolupar projectes com l’Escola Garbí (1962), l’Escola Thau (1972) i l’Escola Costa i Llobera (1976), l'illa de cases Pallars (1955-1959) i Habitatges Meridiana (1959-1965) o el projecte urbanístic de la Vila Olímpica i el Port Olímpic de Barcelona (1985-1992).
Al llarg de la seva vida, Bohigas va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals destaquen la Medalla d'Or del COAC (2007); la Medalla d'Or del CSCAE (1990); la Creu de Sant Jordi (1991); el Premi Nacional d'Arquitectura del Ministeri d'Habitatge (2006); el Premi Nacional de Cultura (2011); la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2013) o la Medalla d’Or de Barcelona (2018). A més, les seves obres han estat guardonades diverses vegades amb el Premi FAD, del qual va ser impulsor.
Un referent més enllà de l’arquitectura
Però l’aportació de Bohigas va més enllà de l’arquitectura, ja que també va dedicar part de la seva carrera a la docència i la política. Va dirigir l’Escola Tècnica superior d’Arquitectura de Barcelona, de la qual també va ser professor, entre 1977 i 1980. També va ser delegat de Serveis i conseller urbanístic a l’Ajuntament de Barcelona, així com regidor de Cultura.
El seu llegat, a l’Arxiu Històric
Bohigas va ser també l'impulsor i fundador de l’Arxiu Històric del COAC, que conserva el fons documental d’MBM i que permet explicar com la investigació arquitectònica i la capacitat per afrontar grans projectes els va portar a convertir-se en un despatx de referència.
La seva obra també es pot consultar al portal arquitecturacatalana.cat