Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general

Revista de corresponsals: Construccions amb maó a Córdoba, Argentina: tradició i sostenibilitat

© bibiana Sciortino

Amb la utilització del maó a les primitives construccions comença la història de les civilitzacions i cultures al món.

Amb més de 11.000 anys d’història, és un dels materials de construcció més antics. El totxo està unit al desenvolupament tecnològic i cultural de la humanitat, i la seva evolució i perfeccionament a les diferents èpoques de la història configura la base per a la seva vigència.

Les construccions en maó constitueixen una de les baules fonamentals a la història de l'arquitectura. El seu origen se situa a Mesopotàmia al 2.200 a. de C. en temps de la civilització accàdia. Després es va expandir a Egipte i la Xina i més tard a Europa a través de Grècia i Roma. Excavacions arqueològiques a l'antiga ciutat d'Ur demostren que el 4.000 a. de C. sumeris i babilonis assecaven maons al sol, i per reforçar murs i muralles recobrien les parts externes amb maons cuits per ser aquests més resistents, que en ocasions s'esmaltaven per aconseguir efectes decoratius.

Aquesta tècnica arriba a Amèrica amb els colonitzadors al segle XVI, i posteriorment amb els successius corrents d'immigrants europeus als segles XIX i XX.

Tot i que els mètodes de fabricació han evolucionat al llarg del temps, els seus components i la forma rectangular han experimentat pocs canvis.

Per a la seva producció l'argila és la matèria primera que barrejada amb aigua i modelada passa a un procés d'assecatge i cocció. Segons la qualitat de la matèria primera i el tractament d'elaboració es pot aconseguir un producte d'alt rendiment amb varietat de resistència mecànica i diferents tipus: maó massís, maó buit, etc.

Actualment s'han guanyat noves propietats per a diferents usos a la construcció que ho fan avantatjós en comparació a altres sistemes constructius. Les principals característiques són: sostenibilitat, durabilitat, resistència al foc, condicionament tèrmic i acústic.

Sostenibilitat: La producció del maó pot ser sinònim de sostenibilitat. L'argila, un recurs abundant a la natura, és el material principal per a la seva elaboració. Com que no té agregat de productes químics és ecològic i respectuós amb el medi ambient. A més, els maons poden reutilitzar-se i reciclar-se una vegada i una altra, evitant la generació de runes, permetent tornar el material a la terra i aportant a un desenvolupament circular.

Durabilitat: El procés de cocció atorga a la rajola una alta resistència al pas del temps, a l'impacte i a la humitat. Per això és un dels materials de construcció més duradors, cosa que s'evidencia a les nombroses construccions colonials que es mantenen fins avui en bon estat. Actualment, la fabricació industrial ha incrementat encara més les qualitats.

Resistència al foc: El seu alt poder de resistència al foc és una altra característica que distingeix el maó, condició que s'aconsegueix durant el procés productiu, ja que la cocció arriba a temperatures de fins a 920 °C. A més, en el cas d'incendis, els blocs ceràmics no emeten gasos perjudicials per a la salut humana i es converteixen en un material segur i fiable.

Condicionament tèrmic i acústic: per la seva elevada massa tèrmica, construir amb maons pot ajudar a reduir les fluctuacions de temperatura. Així mateix, en zones que exigeixen més condicionament tèrmic, hi ha solucions que s'adossen fàcilment al mur de paleta com a elements d'aïllament i acabament interior o exterior.

El maó ha demostrat a través del temps que és una solució constructiva de rendiment òptim. Actualment, quan l'arquitectura tradicional s'enfronta a noves tecnologies i materials innovadors, l'eficàcia del totxo continua vigent.

Podem comprovar que per aquestes característiques la tècnica del totxo és un dels sistemes constructius més utilitzats al món, i principalment a Llatinoamèrica com a material que representa tant la tradició com la innovació local. Exemple d'això el trobem a Córdoba, Argentina, on hi ha una cultura constructiva lligada a la qualitat de l'argila que s'expressa en l'ús estès d'aquest material per a construccions de diferents tipologies, i caracteritza la imatge urbana del lloc.

 

Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal del COAC a Córdoba, Argentina, març 2024

PDF version

Tornar

Revista de corresponsales: EL CAMINO HACIA LA DESCARBONIZACIÓN DE LA ARQUITECTURA EN COLOMBIA

© Rodolfo Torres

En Colombia, al igual que en otros países, la descarbonización en la arquitectura ha cobrado importancia como respuesta a la urgencia de abordar el cambio climático y reducir las emisiones de gases de efecto invernadero. Aunque las iniciativas y políticas específicas (Ley 2099 de 2019 transición energética) pueden evolucionar, aquí hay algunas tendencias y acciones que pueden estar influyendo en la descarbonización de la arquitectura en Colombia: 

1. Regulaciones y políticas: El gobierno colombiano puede implementar regulaciones y políticas que fomenten la sostenibilidad en la construcción. Estas políticas pueden incluir estándares de eficiencia energética, requisitos para el uso de materiales sostenibles y la promoción de energías renovables en los proyectos de construcción. Además, el Ministerio de Vivienda, Ciudad y Territorio de Colombia ha desarrollado una serie de programas y proyectos para promover la descarbonización de la arquitectura. Estos programas incluyen el Programa de Arquitectura Sostenible (PAS), que brinda asistencia técnica a los constructores para implementar prácticas de construcción sostenibles. 

2. Certificaciones sostenibles: La adopción de certificaciones sostenibles, como LEED o el Sistema de Evaluación de Sostenibilidad de Viviendas (Ces) en Colombia, puede ser una estrategia para fomentar la descarbonización en la arquitectura. Estas certificaciones reconocen y promueven prácticas sostenibles en el diseño y la construcción de edificaciones.

3. Colaboración entre sectores: La colaboración entre el gobierno, el sector privado, las instituciones académicas y la sociedad civil es fundamental para impulsar la descarbonización en la arquitectura. Esto podría incluir la promoción de investigación y desarrollo en tecnologías sostenibles, así como la sensibilización y educación sobre prácticas arquitectónicas sostenibles.

4. Energías renovables: Colombia tiene un gran potencial para aprovechar fuentes de energía renovable, como la energía solar, energía eólica y la hidroeléctrica. La integración de tecnologías de energías renovables en el diseño arquitectónico puede contribuir significativamente a la descarbonización.

5. Innovación en materiales de construcción: La búsqueda y adopción de materiales de construcción con bajas emisiones de carbono y opciones sostenibles es esencial. Esto podría incluir el uso de materiales locales, reciclados o de bajo impacto ambiental. El uso de materiales de construcción sostenibles: Los materiales de construcción sostenibles, como la madera, el bambú y los materiales reciclados, producen menos emisiones de GEI que los materiales de construcción convencionales. 

6. Educación y capacitación: La formación de arquitectos, ingenieros y profesionales de la construcción en prácticas sostenibles y técnicas de diseño eficientes desde el punto de vista energético es crucial para avanzar en la descarbonización. Las universidades ya están implementado asignaturas o espacios de aprendizaje para crear una mayor conciencia y sobre todo profesionales con la información suficiente para afrontar estos nuevos retos.

Es importante tener en cuenta que la situación puede cambiar con el tiempo, y nuevas políticas y proyectos pueden surgir para abordar específicamente la descarbonización de la arquitectura en Colombia. La participación de todos los actores involucrados es clave para lograr avances significativos en este ámbito.

La descarbonización es un desafío urgente para Colombia. Sin embargo, también es una oportunidad para crear un futuro más sostenible, resiliente y próspero. Para alcanzar las metas de descarbonización, se requiere un esfuerzo conjunto del gobierno, el sector privado, la academia, la sociedad civil y los ciudadanos.

  1. Implementar un plan de acción nacional para la descarbonización con metas ambiciosas y plazos específicos.
  2. Crear un fondo nacional para la descarbonización para financiar proyectos en todos los sectores.
  3. Fortalecer la educación y la capacitación en temas de cambio climático y descarbonización.
  4. Promover la participación de la sociedad civil en el proceso de descarbonización. 

La descarbonización no es una opción, es una necesidad. Colombia tiene el potencial para ser un líder en la lucha contra el cambio climático y la construcción de un futuro sostenible.

 

Rodolfo Torres Puyana. Arquitecto. Corresponsal del COAC en Bucaramanga, Colombia. Febrero 2024.

Con la colaboración de: Sergio A. Tapias Uribe Arquitecto, Decano Facultad de Arquitectura U. Santo Tomas - Colombia.

PDF version

Tornar

Revista de corresponsals: EL CAMÍ CAP A LA DESCARBONITZACIÓ DE L'ARQUITECTURA A COLÒMBIA

© Rodolfo Torres

A Colòmbia, tal com passa en altres països, la descarbonització a l'arquitectura ha adquirit importància com a resposta a la urgència d'abordar el canvi climàtic i reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. Tot i que les iniciatives i polítiques específiques (Llei 2099 de 2019 transició energètica) poden evolucionar, aquí hi ha algunes tendències i accions que poden estar influint en la descarbonització de l'arquitectura a Colòmbia:

1. Regulacions i polítiques: El govern colombià pot implementar regulacions i polítiques que fomentin la sostenibilitat a la construcció. Aquestes polítiques poden incloure estàndards deficiència energètica, requisits per a l’ús de materials sostenibles i la promoció d’energies renovables en els projectes de construcció. A més, el Ministeri d’Habitatge, Ciutat i Territori de Colòmbia ha desenvolupat una sèrie de programes i projectes per promoure la descarbonització de l’arquitectura. Aquests programes inclouen el Programa d'Arquitectura Sostenible (PAS), que ofereix assistència tècnica als constructors per implementar pràctiques de construcció sostenibles.

2. Certificacions sostenibles: L'adopció de certificacions sostenibles, com ara LEED o el Sistema d'Avaluació de Sostenibilitat d'Habitatges (Ces) a Colòmbia, pot ser una estratègia per fomentar la descarbonització a l'arquitectura. Aquestes certificacions reconeixen i promouen pràctiques sostenibles en el disseny i construcció d'edificacions.

3. Col·laboració entre sectors: La col·laboració entre el govern, el sector privat, les institucions acadèmiques i la societat civil és fonamental per impulsar la descarbonització a l'arquitectura. Això podria incloure la promoció de recerca i desenvolupament en tecnologies sostenibles, així com la sensibilització i l'educació sobre pràctiques arquitectòniques sostenibles.

4. Energies renovables: Colòmbia té un gran potencial per aprofitar fonts d'energia renovable, com ara l'energia solar, l'energia eòlica i la hidroelèctrica. La integració de tecnologies d'energies renovables al disseny arquitectònic pot contribuir significativament a la descarbonització.

5. Innovació en materials de construcció: La recerca i l'adopció de materials de construcció amb baixes emissions de carboni i opcions sostenibles és essencial. Això podria incloure l’ús de materials locals, reciclats o de baix impacte ambiental. L'ús de materials de construcció sostenibles: Els materials de construcció sostenibles, com ara la fusta, el bambú i els materials reciclats, produeixen menys emissions de GEH que els materials de construcció convencionals.

6. Educació i capacitació: La formació d’arquitectes, enginyers i professionals de la construcció en pràctiques sostenibles i tècniques de disseny eficients des del punt de vista energètic és crucial per avançar en la descarbonització. Les universitats ja estan implementant assignatures o espais d'aprenentatge per crear més consciència i sobretot professionals amb la informació suficient per afrontar aquests nous reptes.

És important tenir en compte que la situació pot canviar amb el temps i noves polítiques i projectes poden sorgir per abordar específicament la descarbonització de l'arquitectura a Colòmbia. La participació de tots els actors involucrats és clau per assolir avenços significatius en aquest àmbit.

La descarbonització és un desafiament urgent per a Colòmbia. Tanmateix, també és una oportunitat per crear un futur més sostenible, resilient i pròsper. Per assolir les metes de descarbonització, cal un esforç conjunt del govern, el sector privat, l'acadèmia, la societat civil i els ciutadans.

1. Implementar un pla d'acció nacional per a la descarbonització amb metes ambicioses i terminis específics.

2. Crear un fons nacional per a la descarbonització per finançar projectes a tots els sectors.

3. Enfortir l'educació i la capacitació en temes de canvi climàtic i descarbonització.

4. Promoure la participació de la societat civil en el procés de descarbonització.

La descarbonització no és una opció, és una necessitat. Colòmbia té el potencial per ser líder a la lluita contra el canvi climàtic i la construcció d'un futur sostenible.

 

AutoRodolfo Torres Puyana. Arquitecte. Corresponsal del COAC a Bucaramanga, Colòmbia. Febrer 2024.

Amb la col·laboració de: Sergio A. Tapias Uribe Arquitecte, Degà Facultat d'Arquitectura U. Santo Tomas - Colòmbia.

PDF version

Tornar

REVISTA DE CORRESPONSALES: EDIFICIO VORTEX EN LAUSANA

© Universitat de Lausanne i de la EPFL

El edificio Vortex, situado en el Campus Universitario de Lausana, emerge como un símbolo arquitectónico de vanguardia, fusionando funcionalidad con estética y sostenibilidad. Este artículo explorará el diseño innovador, el impacto social y ambiental del edificio.

El concurso de arquitectura. El origen de Vortex remonta a los primeros esbozos plasmados para los arquitectos visionarios que concibieron este proyecto. Su inspiración, influencias artísticas y aspiraciones para crear un espacio único en el Campus Universitario de Lausana son plenamente exploradas. Desde los primeros conceptos hasta su realización, la historia del edificio destaca el compromiso con la innovación y la funcionalidad. El nombre latino Vortex, que hace referencia a una espiral de gran diámetro, es el nombre escogido para el proyecto del concurso ganado por el estudio de arquitectura Dürig AG, con sede en Zúrich, en 2015.

Las viviendas rectangulares se yuxtaponen como cajas de vivienda a lo largo de una rampa curvilínea de 2,8 km de largo y se desplazan a medida que subimos. Los claros resultantes de las formas ortogonales insertadas en un círculo permiten colocar salas comunes o crear juegos espaciales. Todas las viviendas están orientadas hacia vidrieras en un pasillo periférico que favorece la vinculación con el exterior y el contacto humano. La forma del edificio, el círculo, también invita a los residentes a mostrarse más solidarios y compartir un sentimiento de pertenencia a un todo.

Desde un punto de vista morfológico, el concepto apuesta por un círculo, erigido a tal escala, que puede inducir a un sentimiento de comunidad entre 1000 cohabitantes que no necesariamente se conocen. Esta propensión se ha explotado en muchos contextos, desde nuevas ciudades y centros turísticos hasta viviendas sociales y sedes de grandes empresas.

Por tanto, este régimen se aplica idealmente a una comunidad estudiantil, cuyos individuos son tanto volátiles como intercambiables. Más allá del simbolismo, la geometría sitúa a los sujetos situados en torno a su circunferencia en relaciones equitativas (vistas- situación).

Con un diámetro exterior de unos 137m. (diámetro interior de 105 m.), la espiral de hormigón se eleva constantemente un 1% en casi ocho rotaciones, alcanzando una altura total de unos 27 m. El área desocupada en torno a las cajas de viviendas está diseñada como dos calles del pueblo que giran dentro y alrededor del vasto cilindro.

Si bien la descripción de los volúmenes y espacios diseñados por los arquitectos es bastante sencilla, no podría decirse lo mismo de su construcción. El objetivo era garantizar que los plazos de construcción fueran compatibles con el YOG (Youth Olimpic Games 2020) en enero de 2020 y mantener los costes dentro de los límites aceptables para el cliente, asegurándose de que se respetaran las ideas sólidas del proyecto ganador.

La principal dificultad para construir el Vortex reside en su principal originalidad: encajar 712 apartamentos (incluyendo 829 habitaciones para estudiantes y 76 apartamentos para clientes académicos) en un solo edificio en forma de espiral. Una figura con una geometría fácilmente definible –un radio y una pendiente– pero cuya concreción como estructura de hormigón es compleja, sobre todo porque las cajas de vivienda están todas dispuestas ortogonalmente en espiral, en direcciones norte-sur u oeste- este. Aunque estas diversas formas se caracterizan por una gran simplicidad conceptual, su combinación implica problemas de geometría.

El Vortex reúne un trozo entero de la ciudad en un solo edificio. Con su forma de anillo, se convierte en un hito del paisaje hacia el que todo converge. Por su extensión, marca el territorio y se convierte en un nexo de unión entre la ciudad y las universidades. Por último, sus viviendas se disponen a lo largo de una rampa helicoidal de 2,8 km. que serpentea en 10 niveles.

Este edificio circular es un sitio único y comunicativo dentro del campus y su rampa, elemento fundacional de esta nueva unidad social, fomenta un sentimiento único de pertenencia, contactos sociales, intercambios y una forma de solidaridad.

Gabriel Sibils, arquitecto. Corresponsal del COAC en Lausana, Suiza. Febrero 2024

PDF version

Tornar

Pages