Treballar d'arquitecte a la Xina (II)
Internacionalitzar un despatx d’arquitectura a la Xina
Conscient de la necessitat de mantenir el preu de l’habitatge assequible, el Govern de Pequín va adoptar fa uns anys les “Housing Purchase Restrictions” (HPR), que restringien el crèdit a constructores i famílies i limitaven els terrenys edificables, entre altres. Aquestes mesures sembla que han aconseguit estabilitzar el mercat immobiliari i amb l’arribada del nou any 2018 diverses ciutats ja han anunciat una flexibilització de les restriccions. S’ha perdut la por a la tan anunciada bombolla immobiliària. I els promotors, després d’uns anys de menys activitat, preveuen una reactivació de la urbanització a la Xina. Si bé difícilment la construcció tornarà a nivells d’anys anteriors, els arquitectes estrangers encara hi poden trobar oportunitats. Sobretot aquells especialitzats en arquitectura sostenible, ja que és aquest tipus de construcció el que vol afavorir el govern central de Beijing.
En l’article anterior vaig parlar dels joves arquitectes occidentals que a nivell individual decideixen emigrar a la Xina. En aquest em centraré en les empreses d’arquitectura que volen internacionalitzar-se en el país asiàtic i intentaré abocar una mica de llum sobre el sovint complicat sistema legal xinès, explicant les formes més habituals d’establir-hi una activitat econòmica.
Els tres models comuns d’obrir una oficina a la Xina són: Oficina de Representació, obrir un despatx d’arquitectura a la Xina o obrir una “consultoria d’arquitectura a la Xina”.
1- Oficina de Representació o servir els clients des del país d’origen:
A excepció de trobar i tractar amb els clients, per realitzar la seva feina, els arquitectes estrangers no han d’estar necessàriament establerts al país asiàtic. El gruix del projecte podria estar fet des de l’oficina mare i obrir una Oficina de Representació a la Xina per relacionar-se amb el client. El disseny, dibuixos i facturació es faria des del país d’origen.
Aquesta solució, tot i ser possible, suposa molts inconvenients. El primer és la reticència del client xinès a fer pagaments a l’estranger. Fer transferències internacionals i pagar en moneda estrangera, està molt controlat i restringit pel govern xinès. El segon inconvenient, és que el client xinès es queda sense una factura oficial xinesa, les anomenades fapiao. Les empreses estrangeres no poden emetre aquest tipus de factures i tampoc ho pot fer la seva Representative Office. Sense una fapiao, l’empresa xinesa no pot deduir les despeses i impostos. Per aquests motius, el client xinès sovint acaba insistint a l’empresa estrangera perquè obri una entitat al país.
2- WOFE (Wholy Owned Foreign Enterprise) per despatx d’arquitectura:
La normativa que regula l’activitat econòmica a la Xina és relativament rígida. L’empresa ha de definir quina activitat durà a terme i tramitar la llicència que l’habilitarà per emetre fapiaos per aquella determinada tasca i no cap altre.
Els requeriments per aconseguir llicència de despatx d’arquitectura varien segons el tipus de projectes que l’empresa pretén dur a terme. En general són requeriments de personal, experiència prèvia, instal·lacions del despatx i capital inicial (quasi sempre per sobre el milió de RMB). Un dels principals obstacles és els requeriments de personal. Entre altres, Un 25% dels treballadors han de ser arquitectes o enginyers estrangers amb doble titulació, la del país d’origen i la Xinesa. La dificultat de complir els requeriments és tan gran que a la realitat, tan sols algunes grans empreses amb un múscul financer important ho aconsegueixen.
Una manera de reduir el pes d’aquests requisits és fent una Joint Venture amb una empresa local (la cerca d’un soci xinès és un tema que ha donat per molts llibres) però tot i així segueixen essent uns requisits inassolibles per a la majoria, especialment per un despatx de la dimensió dels de casa nostra.
Per aquest motius, la majoria d’arquitectes estrangers que pretenen obrir despatx a la Xina ho fan segons la tercera alternativa:
3- WOFE per consultoria d’arquitectura:
La forma que sovint s’acaba utilitzant, és la d’establir una WOFE per a consultoria de disseny i arquitectura que assessora arquitectes xinesos. Aquestes entitats poden assessorar en disseny, estudis de mercat immobiliari, consultoria de paisatgisme, de disseny interior i consultoria de project management. Se li permet revisar els plànols fets per altres despatxos i fer el que anomenen preliminary design que equivaldria a un avantprojecte- projecte bàsic. No té permís, però per signar cap projecte ni licitar per cap obra.
A la pràctica, l’empresa estrangera s’encarrega del disseny, però qui adapta el projecte a la normativa local i firma el producte final és l’empresa Xinesa amb llicència. D’aquesta manera l’empresa estrangera pot seguir proveint els seus serveis i emetre fapiaos sense haver d’assolir tots els requisits de llicència per despatx d’arquitectura que demana la llei xinesa.
Com que els clients paguen els serveis de la WOFE a la Xina un problema comú és com enviar aquests diners al país d’origen de la manera menys gravada. Les empreses a la Xina paguen el 25% d’impostos d’activitat. Si aquests diners s’envien a l’estranger tenen un 10% d’impostos addicionals. Això significa una gran càrrega per les empeses, que sovint han de pagar els treballadors que han fet bona part de la feina des del país d’origen.
Una manera de deduir la base imposable és contractar arquitectes estrangers perquè treballin des de l’oficina de la Xina. L’empresa mare també pot enviar els seus treballadors a la Xina per treballar alguns mesos, i que li passi factura a la WOFE. Que l’empresa mare li passi una factura a la WOFE, pels treballadors, o per drets de royalty, etc. és una manera de reduir els beneficis i repatriar els diners. Els preus han de ser realistes i no poden estar inflats. La relació entre la WOFE i l’empresa mare s’ha de definir des del moment de constitució i totes les transaccions han de tenir un contracte que les avalin.
Isabel Cotchà, arquitecta. Corresponsal del COAC a Shanghai, La Xina
Cómo hacer ciudad en la era digital - Cataluña- Holanda
Por un lado, en Barcelona, la semana pasada teníamos el MCW 2018 donde se han presentado los nuevos retos que la tecnología móvil nos ofrece y del otro se celebraba en el centro de la ciudad, en el Pati Manning, la jornada "Urgente: soluciones innovadoras en vivienda pública "donde participaron como representante de Holanda (país de donde soy corresponsal) la Sra. A. Lagae del ayuntamiento de Ámsterdam.
En ciudades contemporáneas a los retos que representan la vivienda y la falta de vivienda social, se le ha de añadir la problemática de intentar reinventar sus núcleos históricos, amenazados por la pérdida de peso demográfico y económico.
Se pueden encontrar iniciativas recientes como la del ayuntamiento de Mataró: "Hacemos centro - Plan de impulso del centro de Mataró" donde se presenta un concurso urbanístico-económico para recoger ideas de cómo afrontar el estado en que se encuentra el centro de la ciudad. ¿Cómo se puede conseguir que ciudades como Mataró no se conviertan en ciudades dormitorios con los ejes comerciales en la periferia? ¿Qué se puede hacer para que nuestras ciudades Mediterráneas conserven su fuerza económica, cultural, social, estratégica e histórica?
Habría que encontrar la manera de establecer sinergias sincrónicas entre todas partes implicadas en la viabilidad del municipio.
Actualmente ya se están proponiendo vías de solución desde muchos municipios europeos:
• El proyecto APROP de vivienda social del ayuntamiento de Barcelona presentado en la jornada del pasado jueves 1 de marzo 2018.
• Programa para jóvenes y estudiantes en el ayuntamiento de Ámsterdam por el período 2014-18, presentando por la Sra. Lagae en Barcelona, prevé habilitar 2.500 viviendas para unos 8000 estudiantes y jóvenes. Cabe destacar de este proyecto la estrecha colaboración entre los diferentes agentes implicados, el ayuntamiento, las corporaciones de vivienda, los inversores y las instituciones educativas.
• El "Blurring": Al Estado Español, el "Blurring" se conoce como el hecho de desdibujar el límite entre profesional y privado. En la era de la tecnología móvil es frecuente estar recibiendo mensajes personales durante horas de trabajo y mensajes de trabajo durante las horas libres. Pero en Holanda, el efecto "Blurring" en el contexto económico describe el hecho de desdibujar la línea que separa las competencias entre los comercios. Una bodega que incorpora la opción de hacer catas o cenas, una librería donde se puede merendar, etc. Puede parecer extraño, pero hace poco también lo era el poder llegar a comprar un ordenador en un supermercado.
En Rotterdam se ha dado permiso a un número limitado de empresarios para probar estas iniciativas durante un año. En función de esta experiencia estudiarán la posibilidad de adecuar las normativas para que permitan dar de alta actividades conjuntas al mismo tiempo.
• Reivindicaciones ciudadanas para recuperar espacios de la ciudad como las que han publicado otros corresponsales "Die Planbude, la fuerza de la participación ciudadana en St. Paulino, Hamburgo, Alemania "
• Aplicaciones móviles para acercar las administraciones al ciudadano y el ciudadano a las administraciones como la plataforma "Línea verde" que incluye una serie de servicios para mejorar la gestión municipal, la resolución de problemas en la vía pública y fomentar la comunicación entre los ciudadanos.
• WhatsApp Buurtpreventie. Es una aplicación de iniciativa ciudadana que vela por la seguridad. Esta iniciativa surgió en Holanda en junio de 2015 mientras las administraciones pedían mayor compromiso y participación ciudadanas. En tres años se ha extendido por todo Holanda Bélgica, Alemania e incluso en España (Torremolinos). Las comisarías de policía y los ayuntamientos apoyan activamente estas iniciativas y trabajan juntamente con ellas.
Se debería encontrar la mejor manera de conseguir una interacción integral entre las partes que sostienen una ciudad. Un ejemplo de integración en construcción es la plataforma BIM (Building Information Modeling), que permite incorporar en una misma herramienta de trabajo las diversas intervenciones profesionales necesarias para llevar a cabo una edificación. Sin tener que ser arquitecto el BIM permite usar una misma interfaz para todos los agentes que intervienen: desde el proyecto arquitectónico, el cálculo de estructuras, las instalaciones de servicios (suministros de luz, gas, agua, ... ) acabados de carpintería, etc. Cada uno de ellos incorpora su parte y comparte las problemáticas e ideas con el resto del equipo casi en tiempo real.
No podemos hacer una ciudad sólo desde la arquitectura y el urbanismo, se necesitan economistas, legisladores, emprendedores, iniciativas sociales, etc. ¿Como puede articularse esta demanda? ¿Qué actores deben tomar la iniciativa? Se pueden encontrar ejemplos innovadores en el pasado de ciudades como Mataró. Fue la primera ciudad en agruparse alrededor del cooperativismo. La dictadura destruyó este espíritu de agrupación, el patrimonio de las cooperativas y la evolución de la democracia en todos los niveles. Hay que mencionar que en los casos europeos que se ponen de ejemplo no han tenido los años de dictadura, censura flota y miedo. Por eso a veces cuestan mucho entender en nuestro marco. O sea que además de encontrar las herramientas que la nueva tecnología puede proporcionar para acercar el desarrollo urbano al ciudadano, también hay que reencontrar un espíritu que quedó interrumpido durante la guerra civil, aplastado en la posterior dictadura y casi olvidado en la mal llamada transición. La fuerza de las ciudades es en sus habitantes. Con las nuevas tecnologías en las manos y recuperando la confianza del pueblo en sí mismo y en las administraciones (que deben estar al servicio del ciudadano) es el punto de partida para hacer ciudad. La manera de ocupar el territorio ha retratado siempre la cultura de cada civilización, de cada pueblo. Los cambios de los últimos años nos han llevado a una nueva manera de vivir. Habrá que ver si los nuevos cambios tecnológicos nos dan las herramientas para ser capaces de crear una sociedad equilibrada. Si somos capaces de crearla, seguro que seremos capaces de crear unos pueblos y ciudades dignas para vivir.
Marta Companys Taxés, arquitecta. Corresponsal del COAC en Gouda, Holanda. Marzo 2018
Com fer ciutat en l’era digital – Catalunya-Holanda
D’una banda, a Barcelona, la setmana passada teníem el MCW 2018 on s’han presentat els nous reptes que la tecnologia mòbil ens ofereix i de l’altre es celebrava al centre de la ciutat, al Pati Manning, la jornada “Urgent: solucions innovadores en habitatge públic” on van participar com a representant d’Holanda (país d’on sóc corresponsal) la Sra. A. Lagae de l’ajuntament d’Amsterdam.
En ciutats contemporànies als reptes que representen l’habitatge i la manca d’habitatge social, se li ha d’afegir la problemàtica d’intentar reinventar els seus nuclis històrics, amenaçats per la pèrdua de pes demogràfic i econòmic.
Es poden trobar iniciatives recents com la de l’ajuntament de Mataró : “Fem centre – Pla d’impuls del centre de Mataró” on es presenta un concurs urbanístic-econòmic per recollir idees de com afrontar l’estat en que es troba el centre de la ciutat. Com es pot aconseguir que ciutats com Mataró no es converteixin en ciutats dormitoris amb els eixos comercials a la perifèria? Què es pot fer per a que les nostres ciutats Mediterrànies conservin la seva força econòmica, cultural, social, estratègica i històrica?
Caldria trobar la manera d’establir sinèrgies sincròniques entre totes parts implicades en la viabilitat del municipi.
Actualment ja s’estan proposant vies de solució des de molts municipis europeus
- El projecte APROP d’habitatge social de l’ajuntament de Barcelona presentat en la jornada del passat dijous 1 de març 2018.
- Programa per joves i estudiants a l’ajuntament d’Amsterdam pel període 2014-18, presentant per la Sra. Lagae a Barcelona, preveu habilitar 2500 habitatges per a uns 8000 estudiants i joves. Cal destacar d’aquest projecte l’estreta col·laboració entre els diferents agents implicats, l’ajuntament, les corporacions d’habitatge, els inversors i les institucions educatives
- El “blurring “ : Al Estat Espanyol, el “ blurring” es coneix com el fet de desdibuixar el límit entre professional i privat. A l’era de la tecnologia mòbil és freqüent estar rebent missatges personals durant hores de treball i missatges de treball durant les hores lliures. Però a Holanda, l’efecte “blurring” en el context econòmic descriu el fet de desdibuixar la línia que separa les competències entre els comerços. Una bodega que incorpora la opció de fer tasts o sopars, una llibreria on es pot berenar, etc. Pot semblar estrany però fa poc també ho era el poder arribar a comprar un ordinador en un supermercat.
A Rotterdam s’ha donat permís a un número limitat d’empresaris per provar aquestes iniciatives durant un any. En funció d’aquesta experiència estudiaran la possibilitat d’adequar les normatives perquè permetin donar d’alta activitats conjuntes al mateix temps.
- Reivindicacions ciutadanes per recuperar espais de la ciutat com les que han publicat altres corresponsals “Die Planbude, la força de la participació ciutadana a St. Paulí, Hamburg, Alemanya “
- Aplicacions mòbils per acostar les administracions al ciutadà i el ciutadà a les administracions com la plataforma “Línia verda” que inclou una sèrie de serveis per millorar la gestió municipal, la resolució de problemes en la via pública i fomentar la comunicació entre els ciutadans.
- WhatsApp Buurtpreventie. És una aplicació d’iniciativa ciutadana que vetlla per la seguretat. Aquesta iniciativa va sorgir a Holanda al juny del 2015 mentre les administracions demanaven major compromís i participació ciutadanes. En tres anys s’ha estès per tot Holanda Bèlgica, Alemanya i fins i tot a Espanya (Torremolinos). Les comissaries de policia i els ajuntaments recolzen activament aquestes iniciatives i treballen conjuntament amb elles.
S’hauria de trobar la millor manera d’aconseguir una interacció integral entre les parts que sostenen una ciutat. Un exemple d’integració en construcció és la plataforma BIM (Building Information Modeling), que permet incorporar en una mateixa eina de treball les diverses intervencions professionals necessàries per dur a terme una edificació. Sense haver de ser arquitecte el BIM permet usar una mateixa interfície per a tots els agents que hi intervenen: des del projecte arquitectònic, el càlcul d’estructures, les instal·lacions de serveis (subministraments de llum, gas, aigua,...) acabats de fusteria, etc. Cadascun d’ells incorpora la seva part i comparteix les problemàtiques i idees amb la resta de l’equip quasi en temps real.
No podem fer una ciutat només des de l’arquitectura i l’urbanisme, calen economistes, , legisladors, emprenedors, iniciatives socials, etc. Com pot articular-se aquesta demanda? Quins actors han de prendre la iniciativa? Es poden trobar exemples innovadors en el passat de ciutats com Mataró. Va ser la primera ciutat en agrupar-se al voltant del cooperativisme. La dictadura va destruir aquest esperit d’agrupació, el patrimoni de les cooperatives i l’evolució de la democràcia a tots nivells. S’ha de fer esment que en els casos europeus que es posen d’exemple no han tingut els anys de dictadura, censura i por. Per això a vegades costen molt d’entendre en el nostre marc. O sigui que a més de trobar les eines que la nova tecnologia pot proporcionar per acostar el desenvolupament urbà al ciutadà, també cal retrobar un esperit que va quedar estroncat durant la guerra civil, aixafat en la posterior dictadura i gairebé oblidat en la mal anomenada transició.
La força de les ciutats és en els seus habitants. Amb les noves tecnologies a les mans i recuperant la confiança del poble en ell mateix i en les administracions (que han d’estar al servei del ciutadà) és el punt de partida per a fer ciutat.
La manera d’ocupar el territori ha retratat sempre la cultura de cada civilització, de cada poble. Els canvis dels últims anys ens han portat a una nova manera de viure. Caldrà veure si els nous canvis tecnològics ens donen les eines per a ser capaços de crear una societat equilibrada. Si som capaços de crear-la, segur que serem capaços de crear uns pobles i ciutats dignes per viure-hi.
Marta Companys Taxés, arquitecta. Corresponsal del COAC a Gouda, Holanda. Març 2018
Marruecos desconocido
Desde que llegué a Marruecos, en 2009, he conocido un país en plena evolución, a un ritmo no siempre constante, pero con una voluntad firme de situarse como punta de lanza en África, y por qué no decirlo, recuperar parte del protagonismo que tuvo a inicios del siglo XX, en gran medida aprovechando su posición geográfica estratégica.
Como era de esperar, esta evolución también ha sido visible en nuestro oficio. Los arquitectos y despachos internacionales han empezado a dejar su huella en todo el país. La Marina de Rabat de Norman Foster; el gran teatro de Zaha Hadid, también en la capital; la Torre de 260 apartamentos de Herreros Arquitectos en el antiguo aeropuerto Anfa-Casablanca, los centros comerciales de L35 en Marrakech ... Hay muchos ejemplos que podemos encontrar visitando cualquier página web especializada, como por ejemplo www.amush.org
Pero la arquitectura de firmas fácilmente identificables en Cataluña no es la única destacable. Los arquitectos marroquíes están firmando proyectos muy interesantes, como el recientemente inaugurado Museo Yves Saint Laurent en Marrakech, del estudio KO. Y por la evolución durante los últimos años, hay otros nombres a seguir, como el estudio Kilo Architectures (Oulalou + Choi), con despachos en Casablanca, Los Ángeles y París, la agrupación Groupe3Architectes en Rabat, Imad Ramouni en Marrakech o el joven Younes Diouri en Tánger.
Esta evolución ha llegado también a otras escalas, como el urbanismo y la transformación de las ciudades. Tánger, considerada en los inicios del siglo XX como la ciudad más cosmopolita del Mediterráneo, refugio de artistas y bohemios, ha sufrido un cambio completo los últimos años. El proyecto de reforma de su paseo marítimo ha mejorado enormemente su fachada al mar. Las nuevas avenidas y túneles han descongestionado el tráfico y se preparan para el Tánger del futuro. Sobre estas nuevas avenidas podemos encontrar ya las grandes cadenas hoteleras internacionales en edificios que cambian el skyline de la ciudad a gran velocidad. Una metamorfosis que viene ligada a las nuevas zonas francas, donde las grandes multinacionales han comenzado a deslocalizar su producción, ayudando al crecimiento constante en los últimos años del puerto de Tánger.
Y para aproximar Tánger a la capital económica, Casablanca, los primeros kilómetros de alta velocidad de todo el continente africano unirán las dos ciudades des de este mismo año 2018. Esto permitirá conectar el norte con el aeropuerto de Casablanca, el segundo aeropuerto más importante de África, con conexiones diarias con América, Asia, Europa y el resto del continente. Una vez más fortaleciendo este papel de Marruecos como país necesario para la entrada de las empresas a las oportunidades que ofrece todo el continente.
Un último ejemplo que vale la pena destacar es la voluntad del gobierno para que en Marruecos arraigue la conciencia de la sostenibilidad. Marrakech tomó el relevo de París, y el año 2016 fue la sede de la cumbre mundial por el cambio climático, la COP22. La oportunidad fue aprovechada para renovar el aeropuerto de la capital turística, y para mejorar las principales avenidas de la ciudad.
El próximo paso, por qué no, será la vertebración de todos estos cambios aprovechando la celebración de un evento de primer orden, que situará definitivamente el país en primer plano mundial, y por eso están luchando por la organización del mundial de fútbol 2026.
Juan Francisco Arribas Espinosa, Arquitecto. Corresponsal del COAC en Casablanca, Marruecos. Febrero 2018