Rabat 2016: 1a edició del Festival d'Arquitectura
Tour BMCE © Revista L'observateur
El 14 de gener de 2016 es va inaugurar la primera edició del Festival d’Arquitectura iniciat pel Ministeri d’Urbanisme i Planificació del territori a Rabat amb la col·laboració del Col·legi Nacional d’ Arquitectes, sota el lema “Architecture du Maroc: Identité et Créativité” (Arquitectura de Marroc: Identitat i Creativitat).
Aquesta trobada anual té com a objectiu debatre sobre el patrimoni arquitectònic nacional i fomentar la creativitat, modernitat i sostenibilitat en la concepció urbana. El programa d’aquesta edició, que es va desenvolupar entre el 14 i el 19 de gener, constava de conferències, exposicions, visites guiades a monuments històrics, i també comptava amb esdeveniments culturals i artístics. Durant el Festival, es van comunicar dos propòsits importants en els quals em centro a continuació:
D. Merroun, Ministre d’urbanisme, va engegar l’inici de la creació d’empreses d’arquitectura a Marroc per tenir la capacitat de presentar-se a grans projectes i facilitar la política d’obertura cap al món àrab i Àfrica.
El president del Col·legi Nacional d’Arquitectes, A. Mountassir, va insistir sobre la necessitat d’establir mesures disciplinàries per fer front a las pràctiques fraudulentes dels arquitectes signataris que perjudiquen la professió. El 30% dels professionals firmen plans que no han dissenyat, és a dir, un 60% de projectes autoritzats, estan realitzats per persones alienes a la professió que compren la firma a un arquitecte. La qual cosa constitueix un risc per la seguretat dels ciutadans i dels béns. El Col·legi Nacional d’Arquitectes condemna aquestes pràctiques i ha posat en marxa una campanya per sanejar la professió.
Seguint els principis de sostenibilitat, una de les principals atraccions del Festival d’aquest any, és l’ inici de la construcció de la torre més alta d’Àfrica. Amb els seus 45 pisos i 250 metres d’alt, la torre integra diferents tecnologies d’eficàcia energètica com las façanes amb plaques fotovoltaiques per a la producció d’energia elèctrica.El projecte del grup bancari marroquí de comerç exterior, BMCE Bank, inclou un programa multifuncional: un auditori de 350 places, comerços a la planta baixa, oficines en els 12 primers pisos, una part residencial i un hotel en las plantes superiors.La torre està situada al llarg del río Bouregreg a prop de Rabat, i suposa la culminació del programa de desenvolupament cultural d’aquesta ciutat (2014-2018), “Rabat Ville Lumière, Capitale Marocaine de la Culture” (Rabat Ciudad Luz, Capital Marroquí de la Cultura), iniciat pel rei Mohammed VI el mes de maig de 2014.
El pla de desenvolupament urbà de Rabat inclou la creació de varis equipaments culturals innovadors; como el gran teatre de Rabat, la casa de les arts i de la cultura, la biblioteca d’arxius nacionals, el museu arqueològic i de les ciències de la terra, un cine multiplex, una galeria d’escultures, un business center, centres comercials i diversos hotels amb marina.
El context actual de Marroc és un mercat d’oportunitats però controlat. Els arquitectes estrangers estan obligats a associar-se a un arquitecte local per poder participar a concursos o dur a terme un projecte.
Aida EL Kabbaj, arquitecta.Corresponsal COAC en Rabat.
Aquesta trobada anual té com a objectiu debatre sobre el patrimoni arquitectònic nacional i fomentar la creativitat, modernitat i sostenibilitat en la concepció urbana. El programa d’aquesta edició, que es va desenvolupar entre el 14 i el 19 de gener, constava de conferències, exposicions, visites guiades a monuments històrics, i també comptava amb esdeveniments culturals i artístics. Durant el Festival, es van comunicar dos propòsits importants en els quals em centro a continuació:
D. Merroun, Ministre d’urbanisme, va engegar l’inici de la creació d’empreses d’arquitectura a Marroc per tenir la capacitat de presentar-se a grans projectes i facilitar la política d’obertura cap al món àrab i Àfrica.
El president del Col·legi Nacional d’Arquitectes, A. Mountassir, va insistir sobre la necessitat d’establir mesures disciplinàries per fer front a las pràctiques fraudulentes dels arquitectes signataris que perjudiquen la professió. El 30% dels professionals firmen plans que no han dissenyat, és a dir, un 60% de projectes autoritzats, estan realitzats per persones alienes a la professió que compren la firma a un arquitecte. La qual cosa constitueix un risc per la seguretat dels ciutadans i dels béns. El Col·legi Nacional d’Arquitectes condemna aquestes pràctiques i ha posat en marxa una campanya per sanejar la professió.
Seguint els principis de sostenibilitat, una de les principals atraccions del Festival d’aquest any, és l’ inici de la construcció de la torre més alta d’Àfrica. Amb els seus 45 pisos i 250 metres d’alt, la torre integra diferents tecnologies d’eficàcia energètica com las façanes amb plaques fotovoltaiques per a la producció d’energia elèctrica.El projecte del grup bancari marroquí de comerç exterior, BMCE Bank, inclou un programa multifuncional: un auditori de 350 places, comerços a la planta baixa, oficines en els 12 primers pisos, una part residencial i un hotel en las plantes superiors.La torre està situada al llarg del río Bouregreg a prop de Rabat, i suposa la culminació del programa de desenvolupament cultural d’aquesta ciutat (2014-2018), “Rabat Ville Lumière, Capitale Marocaine de la Culture” (Rabat Ciudad Luz, Capital Marroquí de la Cultura), iniciat pel rei Mohammed VI el mes de maig de 2014.
El pla de desenvolupament urbà de Rabat inclou la creació de varis equipaments culturals innovadors; como el gran teatre de Rabat, la casa de les arts i de la cultura, la biblioteca d’arxius nacionals, el museu arqueològic i de les ciències de la terra, un cine multiplex, una galeria d’escultures, un business center, centres comercials i diversos hotels amb marina.
El context actual de Marroc és un mercat d’oportunitats però controlat. Els arquitectes estrangers estan obligats a associar-se a un arquitecte local per poder participar a concursos o dur a terme un projecte.
Aida EL Kabbaj, arquitecta.Corresponsal COAC en Rabat.
Desviarse de la ruta prevista en la costa este de los EUA
© La Bet
Levantarse un sábado de hinvierno por la mañana, decidir que coges el coche hacia Portland (Maine) a pasar la jornada recorriendo la bonita costa de New England, y... “oh wait!”
Sí, sí. mientras haces el café y coges cuatro cosas, haciendo un ‘google’ descubres que por el camino, si te desvías un poco, te encontrarás con uno de los míticos edificios de Louis Khan. Aquello que hacemos por deformación profesional los arquitectos, nada nuevo por los que están acostumbrados a acompañarnos...
He aquí que nos dirigimos a Exeter (NH) . La impresión sólo llegar es que la pequeña ciudad vive alrededor de este complejo universitario que ocupa la parte más central de la actual trama urbana, siendo seguramente el primer desarrollo urbano que surgió a finales de siglo XIX. Hoy en día esta posición ya es central.
Estadio de futbol americano y campos de tennis a lo grande, entre otros, bien unidos con un montón de edificios estudiantiles de principios del s XX. Todo bien representativo de la arquitectura georgiana de New England. Pero, entre todo el complejo estudiantil aparece este cubo de ladrillo rojo, con las aristas desmochadas y la voluntad de cerrarse a su entorno más immediato. Protegido pero permeable.
Si, la Exeter Library (class of 1945 library) de Louis Khan (1972).
El acceso a través de una escalinata de piedra te conduce a la planta principal, donde se desenvolupa un immenso atrio culminado por una gran claraboya, y que organiza a su alrededor todas las plantas de la biblioteca.
Maestro en la jerarquización de los espacios, Khan organiza los núcleos de comunicación verticales en dos de las aristas del volúmen. Les plantas se alternan entre planta completa y altillos, disponiendo los epacios de estudio en los dobles alzados creados en la fachada. La caldad espacial generada, con el diseño específico de cada escritorio de estudiante que en sí mismo forma parte del módulo de las carpinterías de fachada combinado con la gran cantidad de luz natural que penetra en estos espcios, confieren una levedad y recogimiento en el estudio que nunca había experimentado hasta entonces.
Alomejor si que en Exeter lo mejor que se podía hacer era estudiar.
En cada una de las plantas que dan al atrio central, tableros de consulta te decantan a admirar la estructura circular que te emarca. Todo eest corazón de hormigón, donde lo que no es estructura está muy detalladamente acabado en madera, se ilumina a través de la gran claraboya que culmina el atrio. La sensación de elevación y silencio tienen algo de monástico...
Ir acompañado de alguien a quien le apasiona la fotografía convirtió este giro de la trama del sábado en algo que inesperadament ambos recordaremos por la magia de este edificio y por el buen material fotográfico que salió. Senzillamente inspirador.
Unos quilómetros més allá había una vivienda de Wright (Zimmerman House) pero por surte de mi compañía, no era abierta y conseguimos pasar almenos la mitad de la jornada donde la habíamos planificado de inicio, en Portland...A modo de anécdota decir que en Portland se come muy bién, pero si nunca váis no la recordaréis por su buena arquitectura y sensibilidades urbaníticass. Siempre es un buen consejo apartarse de la ruta prevista, pueds encontrarte con alicientes inesperados!
Sí, sí. mientras haces el café y coges cuatro cosas, haciendo un ‘google’ descubres que por el camino, si te desvías un poco, te encontrarás con uno de los míticos edificios de Louis Khan. Aquello que hacemos por deformación profesional los arquitectos, nada nuevo por los que están acostumbrados a acompañarnos...
He aquí que nos dirigimos a Exeter (NH) . La impresión sólo llegar es que la pequeña ciudad vive alrededor de este complejo universitario que ocupa la parte más central de la actual trama urbana, siendo seguramente el primer desarrollo urbano que surgió a finales de siglo XIX. Hoy en día esta posición ya es central.
Estadio de futbol americano y campos de tennis a lo grande, entre otros, bien unidos con un montón de edificios estudiantiles de principios del s XX. Todo bien representativo de la arquitectura georgiana de New England. Pero, entre todo el complejo estudiantil aparece este cubo de ladrillo rojo, con las aristas desmochadas y la voluntad de cerrarse a su entorno más immediato. Protegido pero permeable.
Si, la Exeter Library (class of 1945 library) de Louis Khan (1972).
El acceso a través de una escalinata de piedra te conduce a la planta principal, donde se desenvolupa un immenso atrio culminado por una gran claraboya, y que organiza a su alrededor todas las plantas de la biblioteca.
Maestro en la jerarquización de los espacios, Khan organiza los núcleos de comunicación verticales en dos de las aristas del volúmen. Les plantas se alternan entre planta completa y altillos, disponiendo los epacios de estudio en los dobles alzados creados en la fachada. La caldad espacial generada, con el diseño específico de cada escritorio de estudiante que en sí mismo forma parte del módulo de las carpinterías de fachada combinado con la gran cantidad de luz natural que penetra en estos espcios, confieren una levedad y recogimiento en el estudio que nunca había experimentado hasta entonces.
Alomejor si que en Exeter lo mejor que se podía hacer era estudiar.
En cada una de las plantas que dan al atrio central, tableros de consulta te decantan a admirar la estructura circular que te emarca. Todo eest corazón de hormigón, donde lo que no es estructura está muy detalladamente acabado en madera, se ilumina a través de la gran claraboya que culmina el atrio. La sensación de elevación y silencio tienen algo de monástico...
Ir acompañado de alguien a quien le apasiona la fotografía convirtió este giro de la trama del sábado en algo que inesperadament ambos recordaremos por la magia de este edificio y por el buen material fotográfico que salió. Senzillamente inspirador.
Unos quilómetros més allá había una vivienda de Wright (Zimmerman House) pero por surte de mi compañía, no era abierta y conseguimos pasar almenos la mitad de la jornada donde la habíamos planificado de inicio, en Portland...A modo de anécdota decir que en Portland se come muy bién, pero si nunca váis no la recordaréis por su buena arquitectura y sensibilidades urbaníticass. Siempre es un buen consejo apartarse de la ruta prevista, pueds encontrarte con alicientes inesperados!
Esteve Solà, arquitecto. Corresponsal del COAC en San Francisco, EUA
Desviar-se de la ruta prevista a la costa est dels EUA
© La Bet
Llevar-se un bon dissabte al matí d’hivern, decidir que agafes el cotxe cap a Portland (Maine) a passar la jornada recorrent la bonica costa de New England, i... “oh wait!”
Sí, sí. Mentre fas el cafè i agafes quatre coses, tot fent un ‘google’ descobreixes que pel camí, si et desvies una mica, toparàs amb un dels mítics edificis d’en Louis Khan. Allò que fem per deformació professional els arquitectes, res de nou pels qui estan avesats a acompanyar-nos...
I vet-ho aquí que cap a Exeter (NH) que anem. La impressió només arribar és que la petita ciutat viu al voltant d’aquest complex universitari que ocupa la part més central de l’actual trama urbana, essent segurament el primer desenvolupament urbà que hi sorgí a finals de segle XIX. Avui dia aquesta posició ja és central.
Estadi de futbol americà i camps de tennis a cor que vols, entre d’altres, ben relligats amb un munt d’edificis estudiantils de principis del s XX. Tot ben representatiu de l’arquitectura georgiana de New England. Emperò, enmig de tot el complex estudiantil hi apareix aquest cub de maó vermell, amb les arestes escapçades i la voluntat de tancar-se al seu entorn més immediat. Protegit però permeable.
Si, l’Exeter Library (class of 1945 library) d’en Louis Khan (1972).
L’accés a través d’una escalinata de pedra et condueix a la planta principal, on es desenvolupa un immens atri culminat per una gran lluerna, i que organitza al seu voltant totes les plantes de la biblioteca.
Mestre en la jerarquització dels espais, Khan organitza els nuclis de comunicació verticals en dues de les arestes del volum. Les plantes s’alternen entre planta complerta i altells, disposant els espais d’estudi en les dobles alçades creades en façana. La qualitat espacial generada, amb el disseny específic de cada escriptori d’estudiant que en si mateix forma part del mòdul de les fusteries de façana combinat amb la gran quantitat de llum natural que penetra a aquests espais, confereixen una lleugeresa i recolliment a l’estudi que mai havia experimentat fins llavors.
Potser si que a Exeter el millor que es podia fer era estudiar.
En cadascuna de les plantes que donen a l’atri central, taulells de consulta t’aboquen a admirar l’estructura circular que t’emmarca. Tot aquest cor de formigó, on el que no és estructura està molt detalladament acabat en fusta, s’il·lumina per la gran lluerna que culmina l’atri. La sensació d’elevació i silenci tenen quelcom monàstic...
Anar acompanyat d’algú a qui li apassiona la fotografia convertí aquest gir de la trama de dissabte en quelcom que inesperadament ambdós recordarem per la màgia d’aquest edifici i pel bon material fotogràfic que en sorgí. Senzillament inspirador.
Uns quilòmetres més enllà hi teníem un habitatge d’en Wright (Zimmerman House) però per sort de la meva companyia, no era oberta i vàrem aconseguir passar almenys la meitat de la jornada on l’havíem planificat d’inici, a Portland...A tall d’anècdota dir que a Portland s’hi menja molt bé, però si mai hi passeu no la recordareu pas per la seva bona arquitectura i sensibilitats urbanístiques. Sempre és un bon consell desviar-se de la ruta prevista, pots topar amb al·licients inesperats!
Sí, sí. Mentre fas el cafè i agafes quatre coses, tot fent un ‘google’ descobreixes que pel camí, si et desvies una mica, toparàs amb un dels mítics edificis d’en Louis Khan. Allò que fem per deformació professional els arquitectes, res de nou pels qui estan avesats a acompanyar-nos...
I vet-ho aquí que cap a Exeter (NH) que anem. La impressió només arribar és que la petita ciutat viu al voltant d’aquest complex universitari que ocupa la part més central de l’actual trama urbana, essent segurament el primer desenvolupament urbà que hi sorgí a finals de segle XIX. Avui dia aquesta posició ja és central.
Estadi de futbol americà i camps de tennis a cor que vols, entre d’altres, ben relligats amb un munt d’edificis estudiantils de principis del s XX. Tot ben representatiu de l’arquitectura georgiana de New England. Emperò, enmig de tot el complex estudiantil hi apareix aquest cub de maó vermell, amb les arestes escapçades i la voluntat de tancar-se al seu entorn més immediat. Protegit però permeable.
Si, l’Exeter Library (class of 1945 library) d’en Louis Khan (1972).
L’accés a través d’una escalinata de pedra et condueix a la planta principal, on es desenvolupa un immens atri culminat per una gran lluerna, i que organitza al seu voltant totes les plantes de la biblioteca.
Mestre en la jerarquització dels espais, Khan organitza els nuclis de comunicació verticals en dues de les arestes del volum. Les plantes s’alternen entre planta complerta i altells, disposant els espais d’estudi en les dobles alçades creades en façana. La qualitat espacial generada, amb el disseny específic de cada escriptori d’estudiant que en si mateix forma part del mòdul de les fusteries de façana combinat amb la gran quantitat de llum natural que penetra a aquests espais, confereixen una lleugeresa i recolliment a l’estudi que mai havia experimentat fins llavors.
Potser si que a Exeter el millor que es podia fer era estudiar.
En cadascuna de les plantes que donen a l’atri central, taulells de consulta t’aboquen a admirar l’estructura circular que t’emmarca. Tot aquest cor de formigó, on el que no és estructura està molt detalladament acabat en fusta, s’il·lumina per la gran lluerna que culmina l’atri. La sensació d’elevació i silenci tenen quelcom monàstic...
Anar acompanyat d’algú a qui li apassiona la fotografia convertí aquest gir de la trama de dissabte en quelcom que inesperadament ambdós recordarem per la màgia d’aquest edifici i pel bon material fotogràfic que en sorgí. Senzillament inspirador.
Uns quilòmetres més enllà hi teníem un habitatge d’en Wright (Zimmerman House) però per sort de la meva companyia, no era oberta i vàrem aconseguir passar almenys la meitat de la jornada on l’havíem planificat d’inici, a Portland...A tall d’anècdota dir que a Portland s’hi menja molt bé, però si mai hi passeu no la recordareu pas per la seva bona arquitectura i sensibilitats urbanístiques. Sempre és un bon consell desviar-se de la ruta prevista, pots topar amb al·licients inesperats!
Esteve Solà, arquitecte. Corresponsal del COAC a San Francisco, EUA
Entre dos mundos. La primera piedra en Accra
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
“buildings and bridges
are made to bend in the wind
to withstand the world
that’s what it takes
all that steel and stone
are no match for the air, my friend
what doesn’t bend breaks
what doesn’t bend breaks” (Ani DiFranco)
Hoy hablaremos de la vida en el extranjero. No será una crítica de arquitectura o una reseña de exposición. Os explicaré como empezamos con la primera piedra de los edificios que estamos construyendo en Accra, Ghana.
Hace días que el constructor me hablaba de hacer un acto de inauguración de la construcción, y yo le decía que adelante, pero que la “propiedad” no estaba dispuesta a asumir los gastos.
La cosa fue de la siguiente manera: El constructor quería hacerse un poco de propaganda y, a la vez, cumplir con los trabajadores que estaban un poco mosca porque no habíamos empezado la obra como era necesario, que era a la manera ghanesayi no a la anglosajona.
No encontramos un ¨xaman¨ apropiado a un precio asequible y nos decidimos por el ritual tradicional protestante Baptista o similar. Nos asignaron dos capellanes de dos congregaciones diferentes. Llegados a la localización, hicimos un hueco con una pala y se cantaron unos salmos. Seguidamente, un buldócer comenzó a desbrozar el solar, para dejarlo preparado para la ceremonia que tendría lugar más adelante.
Pasadas dos semanas, los trabajadores volvieron a la carga diciendo que hacía falta una verdadera benedicción de la obra “a la ghanesa”, con un xaman o más. No había escapatoria. Finalmente, decidimos buscar el mejor equipo para llevar a cabo el ritual, y evitar así que hubiese una desgracia a causa de nuestra negativa.
El primer obstáculo fue el precio. El "cura” quería $5,000 y que asumiéramos el coste del material. El material eran dos cabras y dos gallinas. Como que era la época de “la Fiesta del Sacrificio”, las cabras se vendían a un precio bastante más elevado de lo habitual, y tuvimos que negociar que lo haríamos en 15 días, utilizando una cabra que no se hubiese vendido, y el “cura” aceptó cobrar $3,000 por todo el equipo.
Así decidimos escoger un viernes (tal como lo haríamos en Barcelona) pensando que, en la finalización de la ceremonia, los trabajadores ya podrían dar la jornada por terminada. En la ejecución del ritual inaugural, entran en juego el aguardiente, dos gallinas, dos cabras, unos cuchillos, un xaman y sus acólitos. El aguardiente no me extrañó. En otras ceremonias donde había asistido, como el “Naming Ceremony” de un bebé, ya lo habían utilizado, los asistentes y el propio homenajeado.
Oriol Mateu, arquitecto. Corresponsal del COAC en Accra, Ghana