Les Dones Fem Paisatge: Visita al Mirador del Semàfor, en homenatge a l’arquitecta Roser Amadó
L’activitat tindrà lloc el dilluns 22 de setembre a les 18.00 h. La visita serà conduïda per l’arquitecte Lluís Domènech i comptarà amb la presentació de Sandra Bestraten, presidenta de la Demarcació de Barcelona del COAC.
Cal inscripció prèvia
La visita serà a l'aire lliure i és necessària la inscripció prèvia, ja que les places són limitades.
El punt de trobada serà l'Aparcament mirador d’avions (Coordenades GPS 41.308806, 2.112025).
Roser Amadó
Nascuda a Barcelona el 1944, Amadó va ser una de les primeres dones que va estudiar Arquitectura a Catalunya. Es va graduar com a arquitecta especialista en urbanisme a l’ETSAB el 1968.
El 1974 va començar a treballar amb Lluís Domènech, amb qui va realitzar nombroses rehabilitacions, habitatges i equipaments culturals, com la Facultat Universitària Pont de Lleida o la Fundació Tàpies de Barcelona.
Destaca especialment la seva tasca en l’àmbit urbanístic. Juntament amb Domènech, van formar part de l’equip que va redactar el Pla del Centre Històric de Lleida, gràcies al qual van obtenir gran reconeixement internacional i el Premi Nacional d’Urbanisme el 1985. També porten la firma d’Amadó l’edifici d’habitatges del Rec Comtal, la seu social de Carburos Metálicos o l’edifici de 240 habitatge de la Maquinista.
A principis de la dècada del 2000, Roser Amadó i Lluís Domènech, juntament amb Ramon Domènech i Sander Laudy, van crear l'estudi B01 arquitectes, amb especial dedicació en el camp de la sostenibilitat. Una de les obres de l'estudi és el Mirador del Semàfor, al Prat de Llobregat.
Mirador del Semàfor
Al marge dret de la rectificada llera del riu Llobregat i a redós de la llacuna de la Ricarda, el front de mar s’ha preservat íntegre i és un espai natural protegit on nien algunes especies d’ocells. Enmig de la plana i lluminosa platja es conserven dues construccions enrunades d’origen militar. Una és una antiga caserna de la que només queden una sèrie de murs entrecreuats amb grans obertures que comuniquen els espais. L’altra és una vil·la neoclàssica que ha perdut el sostre però que conserva les cornises, motllures i frontons.
Es va encarregar a B01 arquitectes la reconstrucció de les runes per destinar-les a mirador-observatori de les aus. L'estudi va considerar que la relació de les ruïnes amb l’entorn de la platja era tant perfecta que era impropi modificar aquesta condició i, per tant, va entendre que el programa que es donava era bo interpretar-lo en un sentit mínim. La primera de les ruïnes va ser només consolidada. La romàntica vil·la també es va, simplement, reforçar, conservant els carreus de pedra caiguts al seu lloc i deixant créixer una figuera en un dels espais sense sostre. La necessitat d’accedir al pla superior per guaitar els ocells, i l’actual norma d’accessibilitat els va donar l’argument per crear un contrapunt a la ruïna. La nova rampa necessària desenvolupa la inacabable longitud construint una “promenade” que travessa l’edifici i permet contemplar-lo des de tots punts de vista.
Descobreix la intervenció realitzada:
Cicle de xerrades "Les dones fem"
El cicle organitzat pel Grup Obert de Dones Arquitectes del COAC s'emmarca en el punt 7 del decàleg "El nostre clam per l'equitat" de la Comissió de Dones i Igualtat de la Intercol·legial, que estableix que "el Col·legi ha d’implementar paritàriament la visibilització de les dones al món professional". Recupera les anteriors sessions del cicle a la pàgina del Grup Obert.
Urbanisme Comparat. "Mèxic. El valor de la negociació"
A Mèxic, el procés planificador es trasllada de l'espai planificat regulat a un altre basat en raons de necessitat i oportunitat política i econòmica, en el procés d'execució a curt termini o immediat.
És un procés que requereix una negociació entre les parts involucrades, que generalment es resol políticament. I, quan es tracta de regularitzar habitatge informal, crear habitatge social o demanar una inversió pública, es requereix la col·laboració i el recurs econòmic a altres òrgans de govern, ja que l'espai legislatiu i institucional en matèria urbanística mexicà es basa en la triple concurrència intergovernamental, els municipis, els estats i la federació, sempre amb uns recursos limitats, amb una dèbil governança pública i social.
En aquesta sessió d’Urbanisme Comparat s'exposarà aquest escenari i el cas d'estudi de la ciutat fronterera de Ciudad Juárez, d'on és professor d'urbanisme el Dr. Andreu Marfull.
La sessió anirà a càrrec d'Andreu Marfull Pujadas, arquitecte i doctor en Geografia, especialitzat en planificació, gestió i valoració urbanística. Des de l'any 2018, és professor i investigador a temps complet a la Universidad Autónoma de Ciudad Juárez (UACJ), a Chihuahua, Mèxic. Els seus interessos de recerca se centren en la Nova Agenda Urbana, la marginalitat del procés urbanitzador per raons econòmiques i la crítica a l'economia política. És autor de diversos llibres, capítols de llibre i articles als àmbits de la geografia crítica, l’urbanisme, la història i el patrimoni.L'acte és gratuït, però cal inscripció prèvia.
“Voldria un jardí de quadres i llibres”, per a Manuel Gausa Navarro
Manuel Gausa haurà marxat d’aquest mon massa d’hora, sense dubte. Vull creure que no va patir físicament, li feia terror.
Tot mirant d’escriure aquest text breu, em ve la necessitat d’estendre’m sobre la seva gran humanitat més que sobre la influència de la seva reflexió arquitectònica, o més que sobre la seva obra i projectes on va portar a la pràctica idees innovadores en l’àmbit de l’habitatge i de la concepció urbana.
Així per començar, el perfil de Manuel se’m fa totalment polièdric; si es pot dir que ens anem construint per contradiccions, ell en devia ser el gran paradigma.
Provenia d’una família d’artistes, tant per part de mare, Esperanza Navarro, que era actriu radiofònica i que va morir aquest gener passat, com per part de pare, Manel Gausa, actor i fotògraf. Igualment, li agradava saber-se en la línia més seriosa i potser convencional dels seus avis Manuel Gausa i Raspall i el besavi Manuel Joaquim Raspall, tots dos bons arquitectes.
D’aquests ancestres, Manuel en va recollir una fantasia innata i una curiositat infinita, una certa folia que neutralitzava amb el món més realista, responsable i pragmàtic dels seus estudis Bac C-Batxillerat Científic al Lycée Français de Barcelona. Així, els estudis d’Arquitectura, i la carrera subseqüent, li van permetre combinar raó i una manera més visionària o il·luminada per a enfrontar-se al dia a dia.
Manuel es va comprometre en les activitats que va emprendre sense límits, es va abocar en tot, d’una manera gairebé èpica -i potser tràgica- amb tanta energia com n’era capaç. Alhora, per contradicció, solia explicar amb molta naturalitat que ell era un mandrós de mena, per això havia nascut de cesària!
Va construir un itinerari professional coherent, dotant el seu coneixement de corpus teòric i alhora d’experiències reals: el pas primer per la redacció de Quaderns d’Arquitectura el va portar a ser-ne després un director obert a les tendències i alhora influent, per a seguir amb l’editorial Actar de la que fou cofundador, juntament amb Ramon Prat. Va participar en simpòsiums, escriure articles especialitzats i va publicar llibres, però segurament serà més recordat per Metàpolis i per Archilab, iniciatives que va desenvolupar amb Vicente Guallart i Willy Muller, teoritzacions urbanes que arrenquen una nova manera de considerar l’espai urbà, la seva forma i el seu creixement, tot fonamentat en tecnologies avançades i principis sociològics contemporanis. Alhora d’aquestes visions gairebé futuristes, es va interessar per les formes de viure, més concretes, que li van ser matèria per a la seva tesi doctoral entorn de l’habitatge. Per necessitat de portar a la pràctica alguns dels seus arguments, i també per l’ambició lícita personal de construir, va obrir despatx professional. El primer amb Montse Torras i Aureli Santos, després amb Florence Raveau, des del qual va participar en nombrosos concursos i realitzar alguns edificis dels quals destaca el bloc d’habitatges a París, al barri de Clichy-Batignolles.
L’ensenyament ha estat un fil conductor en la seva carrera. Ordenar les idees pròpies per a poder explicar-se i així oferir generosament el coneixement, ser “mestre” era natural en ell. Sempre li va agradar la transmissió d’informació, la conversa positiva i perquè no la polèmica. No obstant això, Manuel era abans de tot pacifista, i evitava les confrontacions que no fossin en les idees. Sense dubte li hauria agradat ser reconegut a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, com bé apuntava en Vicente Guallart a Toni Ribas en l’Ara del 23 d’agost del 2025. Va trobar altres plataformes: L’IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya) de la qual va ser cofundador amb Vicente Guallart va ser una tribuna des de la qual explicar les idees inicialment encaixades en Metàpolis i evolucionades cap a la construcció d’un món sostenible. Després va guanyar plaça de professor i seguidament de catedràtic a la facultat d’arquitectura de Gènova. Hi tenia el prestigi imprescindible perquè li encarreguessin aquest estiu la lectura de 600 publicacions com a comissari de la qualitat científica dels seus col·legues italians.
Per a engegar aquest motor imparable que podia ser Manuel un cop vençuda una certa peresa inicial, s’havia de produir prèviament un enamorament, un acostament produït per la curiositat, per una ambició intel·lectual, pel desvetllament d’una certesa, un repte personal o una allau de generositat, a vegades per un cert vertigen que el conduïa a situacions de risc. La seva força no responia a una anàlisi estratègica de conveniències personals, actuava per conviccions i per compromís, i a voltes també per impuls.
Refinat i afrancesat, ben plantat, delicat en les maneres i amb un cert aire “négligé” elegant, era també un gran tímid que aconseguia gràcies a una dosi alta de sentit de l’humor i bonhomia resoldre les situacions divertides o complicades en què es va trobar, sovint desencadenant una riallada sonora i amiga que no oblidarem.
No fa gaire Manuel va escriure que ja tenia ganes de retir: “com Voltaire, “à cultiver mon jardin”, encara que sigui un jardí de quadres i llibres en lloc de flors.” Una il·lusió en la que comptava amb la seva Isabel inseparable, el seu fill Desislav i amb la colla d’amics incondicionals del seu curs del Lycée.
Marta Cervelló, agost 2025
Mor Manel Gausa, doctor arquitecte i ex director de Quaderns
Nascut a Barcelona l’any 1959, Gausa havia desenvolupat una trajectòria reconeguda internacionalment que combinava la pràctica arquitectònica, la docència i la reflexió teòrica. Actualment residia entre Catalunya i Itàlia, on era professor d’arquitectura i paisatgisme a la facultat d’arquitectura de la Università degli Studi de Gènova (UNIGE), i on coordinava un doctorat d’arquitectura i disseny i un laboratori de recerca urbana i territorial.
Figura clau en la transició de l’arquitectura moderna cap al segle XXI, Gausa defensava una concepció de l’“arquitectura entorn”, entesa com a escenaris en cruïlla i no com a objectes tancats, i incorporava a la disciplina aportacions de l’art, la física, les matemàtiques, la computació, la biogenètica, la literatura o la filosofia. Aquesta mirada es va concretar en les seves “arquitectures reactives”, capaces de dialogar i respondre al medi.
Gausa es va graduar a l’ETSAB-UPC el 1986, on va exercir de professor entre 1995 i 2000, i es va doctorar el 2005.
Va ser cofundador de l’editorial d’arquitectura Actar juntament amb Ramon Prat, i entre el 1991 i el 2000 va dirigir la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme. També va ser un dels impulsors del grup Metapolis, amb Vicente Guallart i Willy Müller, que l’any 2000 van ser convidats per Massimiliano Fuksas a la Biennal d’Arquitectura de Venècia sota el lema “Més ètica, menys estètica”. Fruit d’aquell moviment creatiu, sorgiria poc després l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), del qual Gausa n’era cofundador i responsable de la part teòrica.
El 2004 va fundar amb Florenece Raveau, l'estudi Gausa+Raveau Actararquitectura, amb el qual va desenvolupar projectes d'arquitectura i urbanisme.
Va ocupar també càrrecs institucionals rellevants, com el de vicepresident del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) de la Generalitat de Catalunya (2008-2012) i membre del Consell Consultiu de l’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona (2011-2014). En el seu vessant professional, en els darrers anys havia guanyat diversos concursos per fer habitatges a París, i va ser distingit amb la Medalla de l’Arquitectura de França. A més, va realitzar projectes i concursos tant d'àmbit internacional com nacional com la co-comissaria del Pavelló d'Espanya en la II Biennal d'Arquitectura de Rotterdam 2008, la Plaça Pablo Picasso a Montornès, el Polígon Arrahona a Sabadell i les Wood Houses a Nantes.
Entre els seus articles i publicacions, hi destaquen Housing, new alternatives, new systems, Metapolis Dictionary of Advanced Architecture, HiperCatalunya: Research Territories o Operative Optimis.
