RCR Programa Obert: Ila Béka & Louise Lemoine
En aquesta edició, el programa girarà al voltant del concepte "ATMOSFERES" i hi participaran Ila Béka & Louise Lemoine, Xevi Bayona i Kazuyo Sejima (Premi Pritzker d'Arquitectura 2010). Com en anteriors edicions, les xerrades s'acompanyaran d'una selecció de videocreacions que, sota el títol "MATÈRIA BOSC", celebren la força poètica dels arbres.
La primera de les conferències, que es durà a terme al Pati de l'Hospici d'Olot, porta per títol El poder emocional de l'espai. Aquesta anirà a càrrec d'Ila Bêka & Louise Lemoine, que ens parlaran de com influeix l'espai en el nostre estat físic, psicològic i emocional. Com a artistes, cineastes i investigadors, treballen en la intersecció de les arts visuals, el cinema de no ficció i l’arquitectura. Durant els últims vint anys, han experimentat amb noves formes narratives i cinematogràfiques per a explorar com les persones viuen, perceben i es relacionen amb l’espai des de perspectives emocionals, socials i culturals. La presentació d'aquesta conferència anirà a càrrec del filòsof, periodista i guionista especialitzat en televisió, cinema, cultura contemporània i pensament filosòfic, Joan Burdeus Soler.
Ila Bêka & Louise Lemoine
Ila Bêka (Latisana, Itàlia, 1967) es va graduar en arquitectura a la Università Iuav di Venezia i en la École Nationale Supérieure d’Architecture de Paris-Belleville, on va ser influenciat per figures tan destacades com Aldo Rossi, Manfredo Tafuri, Vittorio Gregotti, Massimo Cacciari, Bernardo Secchi, Gino Valle, Ugo La Pietra, Henri Ciriani i Jacques Lucan.
Louise Lemoine (Bordeus, França, 1981) va estudiar cinema i arts visuals en la Universitat de la Sorbona, on va desenvolupar un estil narratiu únic que combina tècniques documentals i narratives.
Les seves pel·lícules han obtingut reconeixement internacional i s’exhibeixen en importants festivals de cinema i museus d’art. L’any 2016, el MoMA de Nova York va adquirir la seva obra completa per a la seva col·lecció permanent. Els seus treballs també formen part d’altres col·leccions públiques i privades de gran rellevància, com el MAXXI – Museu Nacional de les Arts del Segle XXI (Roma, Itàlia), el CNAP – Centre Nacional de les Arts Plàstiques (París, França) i la Fondazione Prada (Milà, Itàlia), entre altres.
Han produït més de trenta pel·lícules, entre elles Koolhaas Houselife (2008), Barbicania (2014), The Infinite Happiness (2015), Moriyama San (2017), Tòquio Ride (2020) i l’odissea cinematogràfica sobre la ciutat en 12 pel·lícules, Homo Urbanus (2017-2023).
Són convidats regularment a impartir conferències i a ensenyar en universitats com la Graduate School of Design (GSD) d’Harvard, la Graduate School of Architecture, Planning and Preservation (GSAPP) de la Universitat de Columbia a Nova York, la Accademia di Architettura de Mendrisio (Suïssa) i la Architectural Association School de Londres (el Regne Unit).
Síntesis Arquitectòniques. De la caponera al búnquer. Evolució de la fortificació des de mitjans del segle XIX a mitjans del segle XX a Catalunya' de Dídac Gordillo Bel
Aquesta tesi doctoral, composta d'una introducció general i quatre capítols interconnectats, demostra que el búnquer és l'evolució de la caponera. L'estudi traça l'evolució de les fortificacions des de l'Antiguitat fins al segle XX, analitzant com els avenços en l'armament (artilleria d'ànima llisa, estriada i obús explosiu) van transformar les defenses. Cronològicament, mostra com les caponeres i galeries espitllerades dels fossats van evolucionar cap a construccions en camp obert, connectades per túnels, fins a arribar al búnquer: un element aïllat però visualment connectat amb altres per cobrir zones àmplies.
La investigació analitza el desenvolupament fortificat a Catalunya, amb Tortosa com a eix, estudia els forts en camps atrinxerats (la Torre d'Alfons XII de Girona i el fort de Sant Julià de Ramis) i examina els búnquers catalans construïts segons models normalitzats anteriors a la Guerra Civil, posteriorment repetits a la Línia P. La tesi conclou amb reflexions sobre possibles usos futurs d'aquestes construccions, considerant que només es conserva el patrimoni que s'utilitza, sense desvirtuar-lo amb intervencions agressives.
Dídac Gordillo Bel
Arquitecte (ETSAB-UPC), Doctor en Patrimoni Arquitectònic, Màster en Gestió i Valoració Urbana (CPSV-ETSAB) i Diplomat en Arquitectura Legal i Forense (UPF). Ha dirigit tres Jornades Internacionals de l'AADIPA (34è, 44è i 46è Curset) sobre Patrimoni, coordinant les actes corresponents. Professor Associat a l'EPSEB-UPC en Patrimoni Arquitectònic i professional lliberal especialitzat en valoració d'edificis històrics. Ponent en jornades sobre Patrimoni i professor convidat internacional (Finlàndia i Ecuador). Membre actiu de diverses associacions de Patrimoni: AADIPA, AAEPFM (COAC), ICOMOS, ASPAHR, Associació Castells Catalans, Acadèmia del Partal, Rehabimed, AEAC, Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa, ACRAM i AMCTAIC.
7 Temples. Les formes del culte en l'arquitectura de Federico Llorca
L'exposició "7 Temples. Les formes del culte en l'arquitectura de Federico Llorca", produïda per la Demarcació de l'Ebre el 2018, es pot visitar ara, fins al 5 de juliol, a la Sala Ferrer Malet de la Casa de Cultura de l’Hospitalet de l’Infant.
La Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes va produir, l’any 2018, l’exposició “7 Temples Les formes del culte en l'arquitectura de Federico Llorca”, que presenta una selecció d’esglésies que dona compte de 7 espais sacres, tots ells de nova planta o de gran reforma, redactats en el breu lapse de temps que transcorre de 1959 a 1967, pràcticament en paral·lel amb la convocatòria i el desenvolupament de l'ecumènic Concili Vaticà II.
En aquest context de demanda de renovació eclesiàstica i d'adaptació litúrgica als nous temps. cal entendre l'esforç de l'arquitecte F. Llorca (Tortosa, 1920-1999) per donar resposta a les exigències de la vida religiosa moderna. D’entre la seva extensa producció, la present exposició se centra en algunes de les seves propostes d’edificis per al culte catòlic.
Aquest plantejament portà l’autor a reflexionar sobre el fons i la forma dels temples; a revisar les diferents escales de l’edifici arribant, en alguns d’ells, a dissenyar-ne el mobiliari litúrgic i, fonamentalment, a intervenir en el binomi espai-llum on l’arquitecte tortosí assoleix els resultats més satisfactoris. Des del funcionalisme dels espais on els fidels són actors principals del ritual fins al dramatisme de la llum acolorida pels vitralls, tots els aspectes han estat devotament pensats i hàbilment esbossats en nom de l’experiència religiosa. Un ambient d’espiritualitat aconseguit, també, gràcies a l’estreta col·laboració amb altres disciplines artístiques. Tot plegat, un metòdic i fruitós tempteig de solucions arquitectòniques per tal d’aproximar-se plàsticament i sensorial al temple idoni i, en definitiva, a facilitar l’apropament a Déu.
Amb un llenguatge decididament renovador i sense oblidar l’austeritat preconitzada per l’Església catòlica, Federico Llorca dissenyà noves formes arquitectòniques per al culte constituint-se en precursor de la modernitat sacra a l’extens àmbit de la històrica Diòcesi de Tortosa.
Ara, amb motiu de la celebració del 60è aniversari de la inauguració del temple parroquial de Sant Pere de l’Hospitalet de l’Infant, l’exposició viatja fins aquest municipi on es podrà visitar fins el 5 de juliol.
Inauguració: dissabte, 28 de juny, a les 18:00 h.
SínTesis Arquitectòniques. Esdeveniment i ciutat. Quan allò extraordinari transforma allò ordinari. Les festes de la Mercè i Barcelona', a càrrec d'Anna Sala Giralt
L'objecte d'estudi de la investigació se centra en el potencial que tenen els esdeveniments extraordinaris a la ciutat com a eina de projecte. Parla de situacions en les quals la ciutat es transforma en laboratori per a l’experimentació d’estratègies que canvien les maneres de percebre-la i utilitzar-la o de ser viscuda de manera diferent.
Centrats en les festes de la Mercè i Barcelona, l'autora proposa observar aquestes situacions no ordinàries des d’una mirada arquitectònica i propositiva, entenent com a moments en els quals les conductes i les normatives es posen en pausa per a donar lloc a condicions urbanes distintes, creant un espai latent per allò espontani, allò inesperat o des-programat. En aquestes situacions es poden portar al límit capacitats i qualitats aparentment evidents de l’espai i del seu ús, valorant allò extrem com a oportunitat per a mostrar noves possibilitats a ser desvetllades. Llocs de manifestació per fer aflorar enteniments i modes de moure’s diferents, treure partit d’una sensibilització arquitectònica a través d’experimentar allò extravagant.
El cicle finalitzarà l'11 de juliol (19 h), a la Delegació de l'Alt Empordà del COAC, amb la tesi 'De la caponera al búnquer. Evolució de la fortificació des de mitjans del segle XIX a mitjans del segle XX a Catalunya', a càrrec de Dídac Gordillo BelTe.
Amb la col·laboració de l'Ajuntament d'Olot