Conferencia en el COAC sobre la obra de Eladio Dieste
El jueves 1 de diciembre el arquitecto William Rey Ashfield, ofrecerá la conferencia titulada "Eladio Dieste: La estructura cerámica", en la sala de actos de plaza Nova, acompañado de los arquitectos Núria Ayala y Arturo Frediani que presentaran el acto.
William Rey Ashfield es arquitecto por la Facultad de Arquitectura, UDELAR, Uruguay y especialista en la figura de Eladio Dieste.
Es Doctor en Historia del Arte y Gestión del Patrimonio Cultural (2008), por la Universitat Pablo de Olavide, Sevilla. Autor de diferentes trabajos sobre historia de la arquitectura uruguaya y latinoamericana. Varios de sus artículos pueden encontrarse en publicaciones universitarias de Uruguay, Argentina, Chile, Bélgica, España, México, resultado de distintas investigaciones en los campos de la historia urbana, la arquitectura y el patrimonio cultural.
La obra del Ingeniero Eladio Dieste forma parte de los bienes culturales que Uruguay propone para integrar la Lista de Patrimonio Mundial, de UNESCO por sus cualidades de universalidad, excepcionalidad, integridad y autenticidad. Se trata de una obra que conecta con diversos actores de la modernidad americana y, muy especialmente, catalana, a través de la figura del arquitecto Antonio Bonet Castellana.
El sistema de cerámica armada que Dieste desarrolla, resultó ser un aporte al campo de la tecnología y el diseño estructural y un interesante camino de experimentación proyectual y espacial. Asimismo, se trató de una respuesta viable, particularmente adaptable a la realidad de las economías emergentes de muchos países latinoamericanos.
En la actualidad, los sistemas estructurales cerámicos han adquirido una nuevo interés por su eficacia, sostenibilidad y capacidad de diseño proyectual, que permiten una nueva aproximación a la obra de Dieste.
William Rey Ashfield es arquitecto por la Facultad de Arquitectura, UDELAR, Uruguay y especialista en la figura de Eladio Dieste.
Es Doctor en Historia del Arte y Gestión del Patrimonio Cultural (2008), por la Universitat Pablo de Olavide, Sevilla. Autor de diferentes trabajos sobre historia de la arquitectura uruguaya y latinoamericana. Varios de sus artículos pueden encontrarse en publicaciones universitarias de Uruguay, Argentina, Chile, Bélgica, España, México, resultado de distintas investigaciones en los campos de la historia urbana, la arquitectura y el patrimonio cultural.
Desde el año 1992 ha participado en múltiples encuentros científicos nacionales e internacionales, como ser congresos, simposios y seminarios, desarrollando ponencias y conferencias sobre la temática del Patrimonio y la Historia del Arte.
La sesión cuenta con la colaboración del Consulado General del Uruguay.
Ver el vídeo:
Conferència al COAC sobre l'obra d'Eladio Dieste
El dijous 1 de desembre l'arquitecte William Rey Ashfield, oferirà la conferència titulada "Eladio Dieste: La estructura cerámica", a la sala d'actes de plaça Nova acompanyat dels arquitectes Núria Ayala i Arturo Frediani que presentaran l'acte.
L'obra de l'enginyer Eladio Dieste forma part dels béns culturals que l'Uruguai proposa per integrar la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO per les seves qualitats d'universalitat, excepcionalitat, integritat i autenticitat. Es tracta d'una obra que connecta amb diversos actors de la modernitat americana i, molt especialment, catalana, a través de la figura de l'arquitecte Antonio Bonet Castellana.
El sistema de ceràmica armada que Dieste desenvolupa, va resultar ser una aportació al camp de la tecnologia i el disseny estructural i un interessant camí d'experimentació projectual i espacial. Així mateix, es va tractar d'una resposta viable, particularment adaptable a la realitat de les economies emergents de molts països llatinoamericans.
En l'actualitat, els sistemes estructurals ceràmics han adquirit una nou interès per la seva eficàcia, sostenibilitat i capacitat de disseny projectual, que permeten una nova aproximació a l'obra de Dieste.
William Rey Ashfield és arquitecte per la Facultat d'Arquitectura, UDELAR, d'Uruguay i especialista en la figura d'Eladio Dieste.
És Doctor en Història de l'Art i Gestió del Patrimoni Cultural (2008), per de la Universitat Pablo de Olavide, Sevilla. Autor de diferents treballs sobre història de l'arquitectura uruguaiana i llatinoamericana, diversos dels seus articles poden trobar-se en publicacions universitàries d'Uruguai, Argentina, Xile, Bèlgica, Espanya, Mèxic, resultat de diverses investigacions en els camps de la història urbana, l'arquitectura i el patrimoni cultural. Des de l'any 1992 ha participat en múltiples trobades científiques nacionals i internacionals, com ser congressos, simposis i seminaris, desenvolupant ponències i conferències sobre la temàtica del Patrimoni i la Història de l'Art.
La sessió compta amb la col·laboració del Consolat General de l'Uruguay
L'obra de l'enginyer Eladio Dieste forma part dels béns culturals que l'Uruguai proposa per integrar la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO per les seves qualitats d'universalitat, excepcionalitat, integritat i autenticitat. Es tracta d'una obra que connecta amb diversos actors de la modernitat americana i, molt especialment, catalana, a través de la figura de l'arquitecte Antonio Bonet Castellana.
El sistema de ceràmica armada que Dieste desenvolupa, va resultar ser una aportació al camp de la tecnologia i el disseny estructural i un interessant camí d'experimentació projectual i espacial. Així mateix, es va tractar d'una resposta viable, particularment adaptable a la realitat de les economies emergents de molts països llatinoamericans.
En l'actualitat, els sistemes estructurals ceràmics han adquirit una nou interès per la seva eficàcia, sostenibilitat i capacitat de disseny projectual, que permeten una nova aproximació a l'obra de Dieste.
William Rey Ashfield és arquitecte per la Facultat d'Arquitectura, UDELAR, d'Uruguay i especialista en la figura d'Eladio Dieste.
És Doctor en Història de l'Art i Gestió del Patrimoni Cultural (2008), per de la Universitat Pablo de Olavide, Sevilla. Autor de diferents treballs sobre història de l'arquitectura uruguaiana i llatinoamericana, diversos dels seus articles poden trobar-se en publicacions universitàries d'Uruguai, Argentina, Xile, Bèlgica, Espanya, Mèxic, resultat de diverses investigacions en els camps de la història urbana, l'arquitectura i el patrimoni cultural. Des de l'any 1992 ha participat en múltiples trobades científiques nacionals i internacionals, com ser congressos, simposis i seminaris, desenvolupant ponències i conferències sobre la temàtica del Patrimoni i la Història de l'Art.
La sessió compta amb la col·laboració del Consolat General de l'Uruguay
Veure el vídeo:
Petits arquitectes
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
Des de l’any 2005, la Delegació d’Osona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya obre les seves portes als infants, acostant l’arquitectura als més petits, a través de la construcció amb la utilització de peces de Lego.
A través del joc, i ajudats per monitors, els nens descobreixen diferents aspectes de l’arquitectura i al mateix temps desenvolupen una mecànica pedagògica mitjançant la construcció.
Descarrega el targetó.
Amb la col·laboració de:
A través del joc, i ajudats per monitors, els nens descobreixen diferents aspectes de l’arquitectura i al mateix temps desenvolupen una mecànica pedagògica mitjançant la construcció.
Descarrega el targetó.
Amb la col·laboració de:
"Les Adoberies de Josep Trilla" - El paisatgisme urbà d’un plenairista
Imatge:
© Ma Carme Castany
Parlar de Josep Trilla Subirana (Campdevànol, 1950) és parlar de dècades de paisatgisme osonenc i d’activisme cultural. L’exposició que acull la Delegació d'Osona del COAC vol deixar constància de l’interès d’aquest artista per les adoberies com a subjecte pictòric i com a símbol.
La sèrie
Dels seus pinzells n’ha acabat sorgint una sèrie dedicada exclusivament a l’illa adobera, feta a peu de cavallet al llarg d’aquests darrers mesos. Si es tractés de música, parlaríem de la ‘suite’ Adoberies. No és el cas, però gairebé. Perquè el silenci que se’n desprèn és, més que sonor, musical: intervals de sentiment, reflexió, records, presència, que planen sobre les notes de color de la sèrie.
Paisatgisme urbà i patrimoni
Josep Trilla arriba a aquesta expressió de paisatgisme urbà des del pleinairisme. I des del coneixement del territori. Durant dècades ha pintat indrets emblemàtics arreu de Catalunya, principalment a Osona, la Garrotxa i l’Empordà, i ens ha dibuixat a través de la seva obra una noció de paisatge entès com a patrimoni. Una noció ben actual, guiada per un intangible: el sentiment de pertinença al territori.
Unes pinzellades sobre l’artista
Com a activista cultural (actor en diríem ara), Josep Trilla és un entusiasta. Són més de 35 anys d’activitat continuada. És l’organitzador, des dels seus inicis, del Concurs anual de pintura ràpida (l’any 2015, el 25è) de Sant Julià de Vilatorta, municipi on resideix i on imparteix classes de dibuix i pintura. És, així mateix, el president d’El Cloquer de Vic, associació fundada el 1980 per a la pràctica de la pintura del natural amb model, encara ben activa enguany. També és president, des del 2004, de l’associació Tendències, creada el 1992 com a punt de confluència de pintors figuratius, entre ells més d’un paisatgista, i amb gran protagonisme en la vida cultural osonenca dels anys noranta.
Com a artista, ell mateix es considera autodidacta, tot i que va rebre formació de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic. La primera exposició l’hem d’anar a buscar l’any 1983, a la Caixa de Manlleu de Vic; les primeres crítiques sobre la seva obra les signaren mossèn Homs i Maria Àngels Ferrer. El 1984 ja exposa a Barcelona, a la Llotja d’Art de Sant Gervasi. Durant els anys noranta exposa amb el grup Tendències a la desapareguda Galeria Sadurní, de Vic. Més tard, a Madrid i a l’estranger, a Puebla, Mèxic, en una exposició sobre pintors catalans.
Josep Trilla, paisatgista
Diu Anton Carrera que el paisatge és un concepte d’ordre cultural, una invenció humana. Hi estic d’acord. Hi afegeix que un paisatge existeix quan un artista atorga valor estètic a un paratge. Hi estic també d’acord. Jo hi afegiria, com a motor d’aquest procés de transformació (de paratge a paisatge), l’intangible del què he parlat abans i, en conseqüència, una estima pel territori. En el cas de Josep Trilla, es tractaria d’una autèntica plusvàlua.
El patrimoni adober
Depenent del valor que li sapiguem donar al nostre patrimoni, un valor econòmic, social, ambiental o estètic, n’obtindrem una plusvàlua o una altra, tindrem un país o un altre, una cultura o una altra. El patrimoni adober no és una excepció i és ara mateix a la recerca d’un encaix que requereix del sentiment que ha guiat Josep Trilla en la realització de la seva sèrie: sentiment de pertinença i estima pel territori.
Gerard Vovelle
Llicenciat en Història de l’Art
La sèrie
Dels seus pinzells n’ha acabat sorgint una sèrie dedicada exclusivament a l’illa adobera, feta a peu de cavallet al llarg d’aquests darrers mesos. Si es tractés de música, parlaríem de la ‘suite’ Adoberies. No és el cas, però gairebé. Perquè el silenci que se’n desprèn és, més que sonor, musical: intervals de sentiment, reflexió, records, presència, que planen sobre les notes de color de la sèrie.
Paisatgisme urbà i patrimoni
Josep Trilla arriba a aquesta expressió de paisatgisme urbà des del pleinairisme. I des del coneixement del territori. Durant dècades ha pintat indrets emblemàtics arreu de Catalunya, principalment a Osona, la Garrotxa i l’Empordà, i ens ha dibuixat a través de la seva obra una noció de paisatge entès com a patrimoni. Una noció ben actual, guiada per un intangible: el sentiment de pertinença al territori.
Unes pinzellades sobre l’artista
Com a activista cultural (actor en diríem ara), Josep Trilla és un entusiasta. Són més de 35 anys d’activitat continuada. És l’organitzador, des dels seus inicis, del Concurs anual de pintura ràpida (l’any 2015, el 25è) de Sant Julià de Vilatorta, municipi on resideix i on imparteix classes de dibuix i pintura. És, així mateix, el president d’El Cloquer de Vic, associació fundada el 1980 per a la pràctica de la pintura del natural amb model, encara ben activa enguany. També és president, des del 2004, de l’associació Tendències, creada el 1992 com a punt de confluència de pintors figuratius, entre ells més d’un paisatgista, i amb gran protagonisme en la vida cultural osonenca dels anys noranta.
Com a artista, ell mateix es considera autodidacta, tot i que va rebre formació de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic. La primera exposició l’hem d’anar a buscar l’any 1983, a la Caixa de Manlleu de Vic; les primeres crítiques sobre la seva obra les signaren mossèn Homs i Maria Àngels Ferrer. El 1984 ja exposa a Barcelona, a la Llotja d’Art de Sant Gervasi. Durant els anys noranta exposa amb el grup Tendències a la desapareguda Galeria Sadurní, de Vic. Més tard, a Madrid i a l’estranger, a Puebla, Mèxic, en una exposició sobre pintors catalans.
Josep Trilla, paisatgista
Diu Anton Carrera que el paisatge és un concepte d’ordre cultural, una invenció humana. Hi estic d’acord. Hi afegeix que un paisatge existeix quan un artista atorga valor estètic a un paratge. Hi estic també d’acord. Jo hi afegiria, com a motor d’aquest procés de transformació (de paratge a paisatge), l’intangible del què he parlat abans i, en conseqüència, una estima pel territori. En el cas de Josep Trilla, es tractaria d’una autèntica plusvàlua.
El patrimoni adober
Depenent del valor que li sapiguem donar al nostre patrimoni, un valor econòmic, social, ambiental o estètic, n’obtindrem una plusvàlua o una altra, tindrem un país o un altre, una cultura o una altra. El patrimoni adober no és una excepció i és ara mateix a la recerca d’un encaix que requereix del sentiment que ha guiat Josep Trilla en la realització de la seva sèrie: sentiment de pertinença i estima pel territori.
Gerard Vovelle
Llicenciat en Història de l’Art