Muere el arquitecto Josep Puig Torné
El pasado miércoles 3 de junio murió el arquitecto Josep Puig Torné a los 90 años. Lo recordaremos como referente destacado de la arquitectura moderna en Cataluña y muy especialmente en Tarragona.
Gracias a la donación de su archivo profesional a la Demarcación de Tarragona del COAC, su memoria y su obra nos serán aún más cercanas y valiosas.
Descansa en paz amigo Josep.
Josep Puig Torné
Sarral, Tarragona, 9/12/1929 - Barcelona, 3/6/2020
Nacido en Sarral (Tarragona) el año 1929, Puig Torné se tituló como arquitecto en la ETSAB en 1957, justo cuando comenzaba el fuerte crecimiento económico del período 'desarrollista' de los años sesenta. Después de una breve etapa como arquitecto municipal del Ayuntamiento de Barcelona, donde participó en la planificación del Polígono Suroeste del Besòs, en el año 1958 recibe el encargo de proyectar una urbanización en la Costa Brava. Así inició una destacada trayectoria profesional, marcada inicialmente por su colaboración con el arquitecto Antoni Bonet Castellana: la casa Van der Veeken (1961), los apartamentos Chipre (1960-62), los apartamentos Madrid (1961-62) , los apartamentos Cala Vinya (1961-62) en el Cap de Salou o el Complejo Turístico "Politur" de Platja d'Aro (1961-63), etcétera.
Su primer éxito conjunto fue la Casa Rubio de Salou, una obra iniciada en 1959 y construida entre 1960 y 1962, que conectó a los arquitectos con los promotores de los planes para La Manga del Mar Menor (Murcia). También proyectó con Bonet el edificio Renault de Tarragona (1964), el Canódromo Meridiana (premio FAD 1963) y el edificio Mediterráneo (1960-63) de Barcelona.
En 1964, Puig Torné abandonó el despacho de Antoni Bonet para asociarse con Josep M. Esquius Prat (Manresa, 1939) y, más tarde, con su hija Elisa Puig. De esta fecunda etapa profesional nos dejará una importante y heterogénea producción repartida a lo largo de todo el país: Barcelona, Madrid, Mallorca, Sallent, Montblanc, Súria, la Seo de Urgel, Organyà, Manresa, ... o la prolífica obra andorrana los años 70 y 80, donde destacan la sede del Gobierno de Andorra (1980-87) o la Fundación Clara Rabassa (1988).
Una característica relevante de su trabajo será la búsqueda de una síntesis entre arquitectura, arte y diseño. Buena muestra de ello es la sede barcelonesa del diario Tele / eXprés (1965-67), realizada con la colaboración del escultor Josep M. Subirachs; la iglesia del padre Claret de Sallent (1966) y la ermita dels Sants Metges de Sarral (1966-70) con el artista Josep Grau Garriga; o la primigenia Capilla del Convento de la Sagrada Familia de la Seu d'Urgell (1959-60) proyectada con Josep Miquel Serra de Dalmases y donde participaron artistas de la talla de Tomás Bel, José M. Blay, Gerald Henderson o Matías Palau Ferrer.
La obra de Josep Puig Torné, conservada desde el año 2014 en el Archivo Histórico de la Demarcación de Tarragona del Colegio de Arquitectos de Cataluña (AHCOAC-T), pertenece ya a la mejor historia de la arquitectura catalana de la segunda mitad del siglo XX. Una arquitectura no excesivamente tecnificada, de proyectos elaborados con la máxima dignidad y pasión por el trabajo bien hecho.
No podríamos hacer algo mas?
La respuesta es SÍ!!! Podemos y debemos mejorar, sin perder nunca la visión de conjunto, pensar que la herencia que dejamos -nuestras obras-, debemos mejorarlas, respetando el entorno natural o construido. Debemos intentar desprendernos de tantas ligaduras, requerimientos, ordenanzas, presiones, angustias y nervios y buscar la obra equilibrada, sin egos, con humildad.
La arquitectura, la buena arquitectura, nunca debe ir atada, el acto de la creación arquitectónica necesita libertad, amor y ... buena voluntad por parte de todos!
Josep Puig Torné, 2003,
Dr. arquitecto
Premsa
Josep Puig Torné, el arquitecto artesano
Artículo publicado en el Diari de Tarragona el 22 de junio de 2020. Léelo
Mor l'arquitecte Josep Puig Torné
El passat dimecres 3 de juny va morir l'arquitecte Josep Puig Torné als 90 anys. El recordarem com a referent destacat de l’arquitectura moderna a Catalunya i molt especialment a Tarragona.
Gràcies a la donació del seu arxiu professional a la Demarcació de Tarragona del COAC, la seva memòria i la seva obra ens serà encara més propera i valuosa.
Descansa en pau, amic Josep.
Josep Puig Torné
Sarral, Tarragona, 9/12/1929 - Barcelona, 3/6/2020
Nascut a Sarral (Tarragona) l'any 1929, Puig Torné es va titular com arquitecte a l'ETSAB l'any 1957, just quan començava el fort creixement econòmic del període ‘desarrollista’ dels anys seixanta. Després d'una breu etapa com arquitecte municipal de l'Ajuntament de Barcelona, on va participà en la planificació del Polígon Sud-oest del Besòs, l'any 1958 rep l’encàrrec de projectar una urbanització a la Costa Brava. Així va iniciar una destacada trajectòria professional, marcada inicialment per la seva col·laboració amb l'arquitecte Antoni Bonet Castellana: la casa Van der Veeken (1961), els apartaments Xipre (1960-62), els apartaments Madrid (1961-62), els apartaments Cala Vinya (1961-62) al Cap de Salou o el Complex Turístic “Politur” de Platja d’Aro (1961-63), etcètera.
El seu primer èxit conjunt va ser la Casa Rubio de Salou, una obra iniciada al 1959 i construïda entre el 1960 i el 1962, que connectà als arquitectes amb els promotors dels plans per La Manga del Mar Menor (Múrcia). També projectà amb Bonet l'edifici Renault de Tarragona (1964), el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963) i l' edifici Mediterrani (1960-63) de Barcelona.
Al 1964, Puig Torné abandonà el despatx d'Antoni Bonet per associar-se amb Josep M. Esquius Prat (Manresa,1939) i, més tard, amb la seva filla Elisa Puig. D'aquesta fecunda etapa professional ens deixarà una important i heterogènia producció repartida al llarg de tot el país: Barcelona, Madrid, Mallorca, Sallent, Montblanc, Súria, la Seu d’Urgell, Organyà, Manresa, … o la prolífica obra andorrana dels anys 70 i 80, on destaquen la seu del Govern d'Andorra (1980-87) o la Fundació Clara Rabassa (1988).
Una característica rellevant del seu treball serà la recerca d'una síntesi entre arquitectura, art i disseny. Bona mostra d'això és la seu barcelonina del diari Tele/eXprés (1965-67), realitzada amb la col·laboració de l'escultor Josep M. Subirachs; l'església del pare Claret de Sallent (1966) i l'ermita dels Sants Metges de Sarral (1966-70) amb l'artista Josep Grau Garriga; o la primigènia Capella del Convent de la Sagrada Família de la Seu d’Urgell (1959-60) projectada amb Josep Miquel Serra de Dalmases i on van participar artistes de la talla de Tomás Bel, José M. Blay, Gerald Henderson o Matías Palau Ferrer.
L'obra de Josep Puig Torné, conservada des de l'any 2014 a l'Arxiu Històric de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (AHCOAC-T), pertany ja a la millor història de l'arquitectura catalana de la segona meitat del segle XX. Una arquitectura no excessivament tecnificada, de projectes elaborats amb la màxima dignitat i passió per el treball ben fet.
No podríem fer-hi quelcom més?
"La resposta és SÍ! Podem i hem de millorar, sense perdre mai la visió de conjunt, pensar que l'herència que deixem –les nostres obres-, hem de millorar-les, respectant l'entorn natural o construït. Hem d'intentar desprendre'ns de tantes lligadures, requeriments, ordenances, pressions, angúnies i nervis i cercar l'obra equilibrada, sense egos, amb humilitat.
L'arquitectura, la bona arquitectura, mai ha d'anar fermada, l'acte de la creació arquitectònica necessita llibertat, amor i... bona voluntat per part de tothom!"
Josep Puig Torné, 2003
Dr. Arquitecte
Premsa
Josep Puig Torné, l'arquitecte artesà
Article publicat al Diari de Tarragona el 22 de juny de 2020. Llegeix-lo
Muere el arquitecto Manel del Llano
Culto, inteligente y alegre. Así era Manel.
Amigo de los amigos, su círculo de amistades eran varias a la vez que diferentes; arquitectos, navegantes, amigos del motor, grupo SADE (David, Mariona, Luis), clubes náuticos, amantes de la música...
Su hablar era distendido y amable, sabía escuchar al otro y participar de la conversación.
En él la inteligencia precisaba algo más que el saber razonado, incorporaba la sensibilidad para detectar el matiz.
Esto era lo que le apasionaba, tener una visión del detalle para conocer el porqué de las cosas.
Manel podía estar una tarde dando explicaciones y dibujando todos los detalles de un motor Boxer en V o la construcción de una góndola y del porqué de su asimetría.
Pero, por encima de todo, era la arquitectura lo que le seduciría. Ésta sería la faceta más importante de su actividad. Dedicaría gran parte de sus esfuerzos y conocimientos trabajando como un artesano en su oficio, con claro desprecio hacia la profesionalidad de la arquitectura.
Los últimos encuentros los hacíamos en el bar Velódromo.
De aquel espacio teníamos antiguos recuerdos de épocas ya lejanas y podíamos disfrutar de una buena proximidad para hacernos entender, a pesar de que después de tantos años de amistad, en el que está todo dicho, los silencios se hacen más importantes que las palabras.
Ahora ha muerto un amigo y compañero al que conocí de joven dibujando en el aula de dibujo artístico de la escuela de arquitectura junto con Montse, y desde entonces hemos vivido desde el afecto de una profunda amistad.
Víctor Rahola
A la muerte de Manel
Ya no nos volverá a explicar por qué el viento no empuja las velas, sinó que las absorve. Le podías mostrar la foto de un velero de otro tiempo y deducía el nombre del diseñador, como podía distinguir a primera vista un Colin St John Wilson de un Erskine. Y sabía todos los ingenios, desde el polipasto hasta por qué los pernos son dextrógiros, y la Vespa, y las bicicletas.
Le gustaba la música, y era devoto de todas las Cecílies.
Era elegante, como elegante era Coderch, el joven Sostres o mossèn Ballarín.
Contaba la tensión que sentía, cuando dibujaba las casetas de Ventolà, en el despacho de Sostres, en la plaza Letamendi, doblado sobre el mostrador de dibujo. Sostres estaba todo el rato detrás de él, mirando cómo avanzaba el dibujo, tras su espalda. Él iba recibiendo en la nuca el aliento rítmico de la respiración, que se detenía de golpe cuando el lápiz llegaba a un punto comprometido del proyecto.
No entristece su muerte, anunciada por sus largas enfermedades. Entristece el trabajo que no ha hecho, que no le han dejado hacer. Era el más capacitado del curso a la hora de proyectar. Que este tiempo malo no haya sabido darle los trabajos que le esperaban es un signo más de la miseria de nuestra época, que prefiere dejar pista libre al histrionismo.
Con orgullo, hacemos parte de su generación, ya absorvida por el viento oscuro, y que deja atrás un mundo más oscuro todavía.
“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)
Pep Quetglas
Mor l'arquitecte Manel del Llano
Culte, intel·ligent i alegre. Així era en Manel.
Amic dels amics, el seu cercle d'amistats eren diverses alhora que diferents; arquitectes, navegants, amics del motor, grup SADE (en David, na Mariona, en Lluis), clubs nàutics, amants de la música...
El seu parlar era distès i amable, sabia escoltar l'altre i participar de la conversa.
En ell la intel·ligència precisava quelcom de més que el saber raonat, incorporava la sensibilitat per detectar el matís.
Això era el que l'apassionava, tenir una visió del detall per conèixer el perquè de les coses.
En Manel podia estar una tarda donant explicacions i dibuixant tots els detalls d'un motor Boxer en V o la construcció d'una góndola i del perquè de la seva asimetria.
Però, per damunt de tot, era l'arquitectura allò que el seduiria. Aquesta seria la faceta més important de la seva activitat. Hi dedicaria gran part dels seus esforços i coneixements, treballant com un artesà en el seu ofici, amb clar menyspreu cap a la professionalitat de l'arquitectura.
Les últimes trobades les fèiem al bar Velódromo.
D'aquell espai teníem antics records d'èpoques ja llunyanes i podíem gaudir d'una bona proximitat per fer-nos entendre, a pesar que després de tants anys d'amistat, en què està tot dit, els silencis es fan més importants que les paraules.
Ara ha mort un amic i company a qui vaig conèixer de jove dibuixant a l'aula de dibuix artístic de l'escola d'arquitectura junt amb la Montse, i des d’aleshores hem viscut des de l’afecte d’una profunda amistat.
Víctor Rahola
A la mort d’en Manel
Ja no ens tornarà explicar per què el vent no empeny les veles, sinó que les xucla. Li podies mostrar la foto d’un veler d’altre temps, i en deduïa el nom del dissenyador, com podia distingir a primera vista un Colin St John Wilson d’un Erskine. I sabia tots els enginys, des del polispast fins per què els perns són dextrògirs, i la Vespa, i les bicicletes.
Li agradava la música, i era devot de totes les Cecílies.
Era elegant, com elegant era en Coderch, el jove Sostres o mossèn Ballarín.
Contava la tensió que sentia, quan dibuixava les casetes de Ventolà, al despatx d’en Sostres, a plaça Letamendi, doblegat sobre el taulell de dibuix. En Sostres era tota l’estona darrere d’ell, mirant com avançava el dibuix, per sobre la seva esquena. Ell anava rebent al clatell l’alè rítmic de la respiració, que s’aturava de cop quan el llapis arribava a un punt compromès del projecte.
No entristeix la seva mort, anunciada per les seves llargues malalties. Entristeix la feina que no ha fet, que no li han deixat fer. Era el més capacitat del curs a l’hora de projectar. Que aquest temps dolent no hagi sabut donar-li les feines que l’esperaven és un signe més de la misèria de la nostra època, que s’estima més deixar pista lliure a l’histrionisme.
Amb orgull, fem part de la seva generació, ja xuclada pel vent fosc, i que deixa enrere un món més fosc encara.
“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)
Pep Quetglas