Carta desde Cartagena de Indias. Colombia
Esta vez os escribo desde Cartagena de Indias. Una de las grandes ciudades intermedias con más de 3 millones de habitantes, donde destaca el puerto de mercancías como una de las grandes puertas del comercio internacional y el turismo.
Cartagena es mundialmente conocida por su ciudad amurallada, patrimonio cultural y humanidad mundial por la UNESCO, un collage poli cromático de casas señoriales de no más de dos pisos colocadas dentro de las murallas construidas entre el 1600 y 1876. Sus dos períodos históricos están enmarcados arquitectónicamente en dos tipologías de casas, las coloniales, construidas hasta su independencia en 1811 y las republicanas, fruto de este hecho. Las variedades son mínimas, una balaustrada que ahora está hecha de hormigón y unos portales de acceso a las casas rematados con bisagra que nos recuerda la arquitectura griega o romana. Esto no es más que una manera de enmarcar socialmente y arquitectónica la nueva situación de independencia, motivos que transmiten una fuerza y poder incluso desafiante ante la mirada de aquellos que piensen su reconquista.
La historia de Cartagena se puede resumir de una manera muy interesante en no más de 40 minutos y sobre un carruaje de época recorriendo las calles del casco antiguo mirando los edificios bajo la batuta del conductor hecho profesor de historia para la ocasión. Es un paseo arquitectónico muy interesante y cómodo, donde repentinamente nos podemos sentir sorprendidos ante la increíble historia que esconde una casa o edificio sin ningún misterio ni nada que el realce y que de otro modo pasaría al anonimato.
La aparente homogeneidad de las fachadas de las casas de la ciudad amurallada plantadas bajo una retícula urbana bastante regular hace que nos desorientamos con bastante facilidad. Esto sobre todo nos pasa a nosotros, los arquitectos, que vamos embobados mirando cada detalle, por pequeño que sea, deseando encontrar una puerta o ventana abierta para satisfacer nuestra curiosidad y descubrir qué queda escondido detrás de una arquitectura popular que se caracteriza por su profundidad y su patio interior. A la vez no deja de impactar el contraste entre los hoteles boutique o casas de alquiler de lujo conviviendo puerta a puerta con casas donde la pobreza se escribe con mayúsculas.
En el otro extremo, y no por ello menos interesante, nos encontramos con los barrios de Bocagrande y Castillogrande, inundados con pequeños rascacielos de más de 40 pisos que nos trasladan en un abrir y cerrar de ojos en el frente marítimo de Miami Beach. El primer barrio, donde sus playas se abren al mar caribe, destaca por una primera línea de grandes hoteles y apartamentos, separados de la arena por una calle y una acera que invitan a salir e ir directamente a pisar la playa. Se echa de menos un paseo marítimo que potencie la circulación de la gente que llegue hasta aquí y arregle un poco todo este pequeño desorden. Justo detrás en paralelo, encontramos la calle comercial, donde se mezcla de todo, para todos los gustos y costumbres, lo que no deja de ser interesante para nosotros que estamos acostumbrados a la orden y sentido común. En cuanto a Castillogrande encontramos la misma configuración, con la diferencia que no hay hoteles y está habitado por la gente con más recursos de Cartagena y del país. Esta parte tiene dos frentes marítimos separados por no más de 200m, uno con la playa más bonita que la de Bocagrande, y un bonito paseo dando al puerto y en Bocachica, una bahía que hacía de protección natural en la ciudad amurallada de los ataques marítimos.
Otra cosa que me ha sorprendido bastante de esta ciudad es el contraste tan radical entre la zona amurallada y la de los rascacielos, enviando mensajes tan diferentes cada uno de ellos. Me gusta ver cómo pueden convivir dos arquitecturas tanto dispares, un contraste que resalta a la otra, con respecto a pesar de todo el ruido arquitectónico e histórico, como lo hace de una manera más individual el MACBA de Meier en el casco antiguo de Barcelona.
Pau Nuñez Casamor, arquitecto. Corresponsal del COAC en Bogotá, Colombia. junio 2017
Carta des de Cartagena d’Índies, Colòmbia
Aquesta vegada us escric des de Cartagena d’Índies, una de les grans ciutats intermèdies, on destaca el port de mercaderies com una de les grans portes del comerç internacional i el turisme.
Cartagena és mundialment coneguda per la seva "ciutat emmurallada", Patrimoni Cultural de la Humanitat, un collage policromàtic de cases senyorials de no més de dos pisos, col·locades dins de les muralles construïdes entre el 1600 i 1876. Els seus dos períodes històrics estan emmarcats arquitectònicament en dues tipologies de cases: les colonials, construïdes fins a la seva independència l'any 1811, i les republicanes, posteriors a aquest fet. Les varietats són mínimes: una balustrada que ara està feta de formigó i uns portals d’accés a les cases rematats amb frontissa que recorda l’arquitectura grega o romana. Això no és més que una manera d’emmarcar socialment i arquitectònica la nova situació d’independència, motius que transmeten una força i poder inclús desafiant davant la mirada d’aquells que rumiïn la seva reconquesta.
La història de Cartagena es pot resumir d’una manera molt interessant en no més de 40 minuts i sobre un carruatge d’època recorrent els carrers del casc antic, mirant els edificis sota la batuta del conductor fet professor d’història per a l’ocasió. És un passeig arquitectònic molt interessant, on sobtadament ens podem sentir sorpresos davant la increïble història que amaga una casa o edifici sense cap misteri aparent, que d’altra manera passaria a l’anonimat.
La homogeneïtat de les façanes dins la ciutat emmurallada, en una retícula urbana bastant regular, fa que ens desorientem amb força facilitat. Això sobretot ens passa a nosaltres, els arquitectes, que anem embadalits mirant cada detall, per petit que sigui, desitjant trobar una porta o finestra oberta per satisfer la nostra curiositat i descobrir què resta amagat darrera una arquitectura popular que es caracteritza per la seva profunditat i el seu pati interior. A la vegada no deixa d’impactar el contrast entre els hotels boutique o cases de lloguer de luxe convivint porta a porta amb cases on la pobresa s’escriu amb majúscules.
A l’altre extrem, i no per això menys interessant, ens trobem amb els barris de Bocagrande i Castillogrande, inundats amb petits gratacels de més de 40 pisos que ens traslladen en un obrir i tancar d’ulls al front marítim de Miami Beach. El primer barri, on les seves platges s’obren al mar carib, destaca per una primera línia de grans hotels i apartaments, separats de la sorra per un carrer i una vorera que conviden a sortir-ne i anar directament a trepitjar la platja. Es troba a faltar un passeig marítim que potencií la circulació de la gent que arribi fins aquí i arregli una mica tot aquest petit desordre. Just darrera en paral·lel, trobem el carrer comercial, on es barreja de tot, per a tots els gustos i costums, cosa que no deixa de ser interessant per nosaltres que estem acostumats a l’ordre i sentit comú. Pel que fa a Castillogrande trobem la mateixa configuració, amb la diferència que no hi ha hotels i està habitat per la gent amb més recursos de Cartagena i del país. Aquesta part té dos fronts marítims separats per no més de 200m, un amb la platja més maca que la de Bocagrande, i un bonic passeig donant al port i a Bocachica, una badia que feia de protecció natural a la ciutat emmurallada dels atacs marítims.
Una altra cosa que m’ha sorprès força d’aquesta ciutat és el contrast tan radical entre la zona emmurallada i la dels gratacels, enviant missatges tan diferents cadascun d’ells. M’agrada veure com poden conviure dues arquitectures tant dispars, un contrast que fa ressaltar a l’altra, amb respecte malgrat tot el soroll arquitectònic i històric, com ho fa d’una manera més individual el MACBA de Meier al casc antic de Barcelona.
Pau Nuñez Casamor, arquitecte. Corresponsal del COAC a Bogotà, Colòmbia. Juny 2017
La convertibilidad Montevideana. viviendas para todos.
La convertibilitat de Montevideo. Habitatges per a tothom.
Per diferents raons, personals i professionals, des de molt al principi del meu exercici professional em vaig comprometre amb l'accessibilitat.
El disseny amb visió universalista i l'accessibilitat, han de formar part integral i de partida per a tota concepció espacial i de disseny en general.
I quan em refereixo a accessibilitat em refereixo a "la condició que compleix un espai, objecte, instrument, sistema o mitjà, perquè sigui utilitzable per totes les persones, amb seguretat, equitativa i de la manera més autònoma i confortable possible." norma UNIT 200.
L'accessibilitat com a condició o propietat d'un espai, mitjà, objecte, servei, etc., és una condició que afavoreix la integració social. I al no tenir-la en compte, en nombroses ocasions, és el mitjà que genera una discapacitat temporal en nosaltres com a usuaris. Aquesta important condició d'integració en alguns contextos socioeconòmics es torna transcendental.
A Uruguai des de fa diverses dècades s’està lluitant des de diferents organitzacions i organismes públics i privats, per donar un marc legal a l'accessibilitat. Un marc que faci viable l' "exercici del dret", més enllà de la disposició d'un "dret escrit" que pugui no resultar reglamentat o respectat (fet molt freqüent en països d'Amèrica Llatina).
En un context on durant molts anys les prioritats polítiques tenien els seus objectius en altres àrees més bàsiques, es va anar trobant el camí per arribar a integrar-la al marc normatiu urbà, edilici públic i sobretot a l'habitatge.
Sense aprofundir m'agradaria esmentar algunes fites per poder contextualitzar el camí fins al dia d'avui.
Montevideo, capital d'Uruguai, i amb la meitat de la població nacional, sol ser pionera en temes normatius.
El 1985 la seva Intendència Municipal (govern local) crea una Comissió Interdisciplinària i Interinstitucional, per generar propostes i mesures amb tendència a evitar i / o eliminar les barreres arquitectòniques, urbanístiques i del Transport
Després, per definir una reglamentació urbana a Montevideo contemplant l'accessibilitat, es va plantejar el 2002 la signatura d'un conveni estratègic entre la IM (Intendència de Montevideo, li competeix la regulació i control), UNIT (Institut Uruguaià de Normes Tècniques, membre ISO) i SAU (Societat d'Arquitectes de l'Uruguai, gremi de professionals, en compromís amb l'objectiu).
Arriba el 2010 un suggeriment molt encertat de l’APPCU Associació de Promotors Privats de la Construcció, la qual proposa la inclusió del concepte de convertibilitat.
Aquest gremi plantejava a la comissió tripartida la poca funcionalitat dels percentatges com a mecanismes normatius aplicat a habitatges per obtenir un nombre d'habitatges accessibles. El nou concepte portaria a un 100% la infraestructura d'habitatge de la ciutat a ser convertible. És a dir que el 100% dels habitatges que es construïssin a partir de la nova reglamentació, amb la previsió formal de mínimes adaptacions internes, possibilitaria la conversió dels habitatges en plenament accessibles a cada usuari.
Aquesta mesura va retornar als professionals que dissenyàvem, una nova eina, una possibilitat d'esponjament i creativitat, moltes vegades perduda en pro de l'especulació immobiliària i del centímetre quadrat. El beneficiari és ara novament l'usuari final i la plataforma residencial que es deixa a la ciutat, que és més funcional, flexible i amb possibilitats d'atendre una major quantitat i diversitat de persones.
Pel que fa al nostre exercici professional, tant en rehabilitació com en obra nova, un projecte ha de resoldre les dues situacions: el disseny del que es construirà i el disseny de la situació convertible. D'aquesta manera els propietaris o usuaris en comprar un habitatge sota aquest nou marc, tenen en el seu poder el permís d'aprovat també per a ambdues situacions.
La Resolució que integra la convertibilitat, la Res. 898/14, està vigent des d'octubre de 2014, s'aplica a programes d'habitatges i oficines que mitjançant la convertibilitat resulten potencialment accessibles i integrades a una infraestructura accessible.
Resulta molt interessant la proposta d'aquest concepte per sobre altres ja usats en altres països com ara l'adaptabilitat o el criteri base de disseny. Ja que aquesta explícit en el seu concepte la flexibilitat i adaptabilitat universalista.
La "Convertibilitat", és una eina idònia per a la generació de tot tipus de programa d'habitatge col·lectiu, ja siguin habitatges d'interès social o qualsevol altre programa d'edificis d'habitatges. Mitjançant la mateixa, qualsevol habitatge que se sumi al mercat resultarà potencialment accessible minimitzant limitacions.
Si entenem l'habitatge com a dret de tots, es potencia la capacitat d'elecció en comprar o arrendar i possibilita el seu ús per la major quantitat de persones, considerant la diversitat de situacions al llarg de la seva vida i millorant i democratitzant l'oferta d'infraestructura edilícia.
A més de dos anys de vigència de la reglamentació, l'aplicació és respectada amb resultats molt favorables i està planificada la seva adopció a nivell nacional, a través de l'estudi per part del Congrés d'Intendents (Congrés de governs locals, que integra els 19 departaments territorials del país). La convertibilitat de Montevideo vol ser uruguaiana.
Virginia Talmon, arquitecta. Corresponsal del COAC a Montevideo, Uruguai* juny2017
* Integrant del Comitè d'Accessibilitat al Medi Físic de UNIT - Institut Uruguaià de Normes
Tècniques - Membre ISO
Integrant de la Comissió d'Accessibilitat de SAU - Societat d'Arquitectes de l'Uruguai
Integrant de la comissió Tripartita IM, UNIT i SAU
