Revista de corresponsals: Lausana – “Métamorphose”
La ciutat de Lausana, inicia un projecte global de transformació urbana, implicant diferents projectes en sectors claus de la ciutat, el projecte rep el nom de “Métamorphose”. 5 intervencions puntuals que transformaran la ciutat d'aquí al 2030.
Métamorphose té com ambició respondre a les necessitats de la població en matèria d'habitatge, sectors d'activitat econòmica i equipaments esportius, afavorint les construccions ecològiques així com la mixcitat social i Inter generacional.
Quarta ciutat de Suïssa amb més de 140,000m habitants i 434,000 amb la zona metropolitana, Lausana, capital Olímpica, és una ciutat esportiva, basada en la formació i la recerca gràcies à la presència de la Universitat Politècnica Federal de Lausana amb un important creixement demogràfic gràcies a la seva posició territorial i el dinamisme dels seus sectors d'activitat econòmica. Aquest desenvolupament justifica la transformació necessària per al futur de la ciutat amb la creació nous ecos-barris ecològics així com la renovació de les seves infraestructures.
Métamorphose s'inscriu dins del desenvolupament de l'aglomeració metropolitana de la “Grand Lausanne” a fi efectes de dotar la ciutat d'habitatges sostenibles, d'un transport públic de qualitat, de nous llocs de treball i d'equipaments esportius suplementaris.
Els 5 punts estratègics de la ciutat es desenvolupen als voltants d'una important xarxa de transport públic i la creació d'una nova línia de metro i de tramvia.
La particularitat, és que les zones de desenvolupament, la ciutat és propietària dels terrenys posant-los a disposició per construir habitatges de qualitat. El fet de no vendre els terrenys sinó llogar-los, permet reduir el cost de la habitatge tant sigui de lloguer com de compra. Els dos nous eco-barris preveuen l'arribada de 13,500 nous habitants a la ciutat pel 2030.
Els habitatges estan concebuts per afavorir la mixcitat social, permetent l'accés a diferents nivells socials i generacionals, una part de l'habitatge serà habitatge subvencionat, altres estaran sotmeses a controls de lloguers i finalment la resta es dedicarà a la venda a propietaris. D'aquesta manera el projecte de transformació urbana, aconsegueix que es converteixi en ciutat social i mitjançant el lloguer del terreny de les noves construccions, reduint així el cost d'accés als habitatges tant de lloguer com de compra.
Dos nous barris en construcció, Ecobarri Les plaines du Loup, situat al nord de la ciutat sobre l'eix de comunicació de la nova línia 3 del metro i l'Ecobarri Près-de-Vidy, situat a l'oest de la ciutat vertebrat sobre el metro línia 1. Ambdós barris tenen per ambició acollir una societat més igualitària i sostenible, responent al concepte de societat 2,000 Watts, que és l'ambició de la confederació Suïssa així que els seus 26 Estats-Cantons d'arribar al 2050 a la neutralitat climàtica i que el consum energètic per habitant sigui de 2000 Watts és a dir 3'5 vegades inferior al consum mig actual.
El més important dels dos nous ecos-barris, Les Plaines-du-Loup, té una superfície de 38.5 hectàrees, projecte d'ordenació Urbana ,que va resultar guanyadora del concurs internacional, la proposta de l'estudi de Lausana anomenat TRIBU sota el lema ZIP, per la seva voluntat de cosir els teixits urbans heterogenis dels voltants d'aquest important peça urbana.
El projecte implica a la població actual i futura, mitjançant processos participatius creant així sinergies entre les institucions i els col·lectius. El 2014 el Pla director és aprovat per les institucions creant així 55,000 m2 de sostre.
El 95% del sòl és propietat municipal, això implica l'exigència de sotmetre el desenvolupament de totes les peces urbanes mitjançant un concurs públic, seleccionant així, diferents operadors, ja siguin cooperatives d'habitants, cooperatives privades, societats immobiliàries, societats d'utilitat pública o fundacions, utilitzant com a mecanisme la concessió permanent de l'ús del sòl.
El procés participatiu i la selecció per concurs de totes les peces urbanes que componen els futurs ecos-barris, permet la concepció de diferents tipus d'habitatges per a una societat heterogènia de diversitat social i funcional que es tradueixen en formes arquitectòniques variades en un marc urbà planificat i de construcció unitària.
Com tot projecte urbà de grans dimensions, planificat i construït de cop i de manera unitària, ha d'intentar resoldre la delicada equació entre coherència i control del conjunt del projecte amb la singularitat de cada edifici guanyat per concurs públic.
Amb un avançament important de construcció dels 5 punts estratègics, tants sols ens queda esperar al 2030 per veure el resultat d'aquest ambiciós projecte transformador.
Gabriel Sibils, arquitecte. Corresponsal del COAC a Lausana, Suïssa. Juny 2022
Revista de corresponsales: Tesoros ocultos del norte de Portugal: A Quinta de Cabanas
A lo largo del último tercio del siglo XX en el norte de Portugal se ha producido la propagación gradual de la conciencia protectora en toda la sociedad del patrimonio histórico anónimo. Las transformaciones profundas del tejido productivo, económico y social han ido provocando la obsolencia funcional y a su vez han ido aumentando el valor testimonial y sentimental de esta arquitectura, símbolo de una organización productiva y familiar fundamental en la historia del país.
Al igual que cualquier área, el norte de Portugal contiene unas características definitorias con unas sutilezas que la han conferido el carácter que lo identifica con esta zona tan concreta y particular. Se trata de un saber técnico profundamente anclado a esta zona que se han creado a través de unos principios bajo los cuales se estableció la tradición local como resultado de la creación de asentamientos humanos sostenibles resultado de factores ecológicos y culturales.
El patrimonio arquitectónico auna multitud de papeles en las sociedades eurocéntricas. Este reconocimiento es de vital importancia para poder plantear la naturaleza de las intervenciones en el patrimonio que a lo largo del tiempo serán necesario realizar tanto para mantenimiento como para adaptación a las nuevas realidades que vayan surgiendo. Así como para comprender las referencias culturales que han conformado los modelos cognitivos de la colectividad.
En resumen lo que subyace es que el patrimonio arquitectónico encarna universos simbólicos que contienen rasgos identificatorios, relacionales e históricos. Sus formas e imágenes generan, lo que se conoce como seguridad ontológica, es decir, la confianza en la continuidad del pasado, presente y futuro, y que las conecta con las prácticas sociales rutinarias (Giddens, 2013).
Desde esta perspectiva el Norte de Portugal contienen tesoros no siempre visibles al interesado arquitecto que visita la zona. Un ejemplo notable de este patrimonio lo representa la casa señorial de “A Quinta de Cabanas”.
Un espacio de libertad en la época de Salazar donde un importante, pero casi olvidado poeta portugués, Pedro Homem de Mello, encontró su refugio. Vivió la mayor parte de su vida en Afife en su residencia del Convento de Cabanas, que fue su refugio y lugar de inspiración para escribir. Situado en una ladera de la margen derecha del río Afife, este convento forma parte de la Quinta de Cabanas y consta de una iglesia con torre campanario, presbiterio y dependencias conventuales.
El convento fue construido en 570, por S. Martinho de Dume y en 746 destruido por los árabes, siendo reconstruido posteriormente. Siglos después el conjunto conventual fue reformulado a principios del siglo XVII, en una serie de obras que le dio el aspecto actual.
Ya en 1834, con la extinción de las Órdenes Religiosas, el convento y los bienes circundantes pasaron al Tesoro Nacional, siendo vendidos en marzo de ese año en pública subasta al General Luís do Rego, Vizconde de Geraz do Lima; a partir de entonces el convento pasaría a tener varios propietarios. En el siglo XX, el Convento de São João de Cabanas se hizo conocido por ser el lugar de vacaciones del poeta Pedro Homem de Mello.
Este monumento fue clasificado por IPPAR (Instituto Português do Patrimónioo Arquitetónico) ya extinto, en 1997, como Bien de Interés Público.
REFERENCIAS
Giddens, A. (2013). The consequences of modernity. Hoboken.
Pedro Homen de Mello: Poeta do ‘Povo que lavas no rio’! (2022, Mayo 2). In Minho Digital. Retrieved from https://www.minhodigital.com/news/pedro-homem-de-mello-poeta.
Mònica Alcindor, arquitecta. Corresponsal del COAC a Viana de Castelo, Portugal. Mayo 2022
Revista de corresponsals: Tresors Ocults del Nord de Portugal: “A Quinta de Cabanas”
Al llarg del darrer terç del segle XX al nord de Portugal s'ha produït la propagació gradual de la consciència protectora a tota la societat del patrimoni històric anònim. Les transformacions profundes del teixit productiu, econòmic i social han anat provocant l'obsolència funcional i han augmentat alhora el valor testimonial i sentimental d'aquesta arquitectura, símbol d'una organització productiva i familiar fonamental a la història del país.
Com qualsevol àrea, el nord de Portugal conté unes característiques definitòries amb unes subtileses que li han conferit el caràcter que l'identifica amb aquesta zona tan concreta i particular. Es tracta d´un saber tècnic profundament ancorat a aquesta zona que s´ha creat a través d´uns principis sota els quals es va establir la tradició local com a resultat de la creació d´assentaments humans sostenibles resultat de factors ecològics i culturals.
El patrimoni arquitectònic té una multitud de papers a les societats eurocèntriques. Aquest reconeixement és de vital importància per poder plantejar la naturalesa de les intervencions en el patrimoni que al llarg del temps caldrà fer tant per a manteniment com per a adaptació a les noves realitats que vagin sorgint. Així com per comprendre les referències culturals que han conformat els models cognitius de la col·lectivitat.
En resum, el que subjau és que el patrimoni arquitectònic encarna universos simbòlics que contenen trets identificatoris, relacionals i històrics. Les seves formes i imatges generen, cosa que es coneix com a seguretat ontològica, és a dir, la confiança en la continuïtat del passat, present i futur, i que les connecta amb les pràctiques socials rutinàries (Giddens, 2013).
Des d'aquesta perspectiva, el Nord de Portugal contenen tresors no sempre visibles a l'interessat arquitecte que visita la zona. Un exemple notable d'aquest patrimoni el representa la casa senyorial “A Quinta de Cabanas”.
Un espai de llibertat a l'època de Salazar on un important, però gairebé oblidat poeta portuguès, Pedro Homem de Mello, va trobar el seu refugi. Va viure la major part de la seva vida a Afife a la seva residència del Convent de Cabanas, que va ser el seu refugi i lloc d'inspiració per escriure. Situat en un vessant del marge dret del riu Afife, aquest convent forma part de la “A Quinta de Cabanas” i consta d'una església amb torre campanar, presbiteri i dependències conventuals.
El convent va ser construït en 570, per S. Martinho de Dume i en 746 destruït pels àrabs, sent reconstruït posteiorment. Segles després el conjunt conventual fou reformulat aprincipis del segle XVII, en una sèrie d'obres que li donà l'aspecte actual.
Ja en 1834, amb l'extinció de les Ordres Religioses, el convent i els béns circumdants van passar al Tresor Nacional, sent venuts al març d'aquell any en pública subhasta al General Luís do Rego, Vescomte de Geraz do Lima; a partir de llavors el convent passaria a tenir diversos propietaris. Al segle XX, el Convent de Són João de Cabanas es va fer conegut per ser el lloc de vacances del poeta Pedro Homem de Mello.
Aquest monument va ser classificat per IPPAR (Institut Português do Patrimónioo Arquitetónico) ja extint, en 1997, com a Bé d'Interès Públic.
Mònica Alcindor, arquitecta. Corresponsal del COAC a Viana de Castelo, Portugal. Maig 2022
Referències
Giddens, A. (2013). The consequences of modernity. Hoboken.
Pedro Homen de Mello: Poeta do 'Povo que rentes no rio'! (2022, Maig 2). In Minho Digital. Retrieved from https://www.minhodigital.com/news/pedro-homem-de-mello-poeta
Revista de corresponsales: Hábitat saludable en Argentina
Hoy, al igual que sucedía en épocas pasadas, los arquitectos debemos hacer frente a los inesperados desafíos que se presentan y demandan soluciones atendiendo cuidadosamente las distintas disciplinas implicadas en el acto creativo del hábitat o de la vivienda.
Los últimos acaecimientos sucedidos como la pandemia en el 2020 y sus consecuencias como el confinamiento obligatorio y las condiciones de habitabilidad de las viviendas, han focalizado toda nuestra atención y nos han obligado a una profunda reflexión.
Hechos que nos llevan a examinar nuevamente el hacer arquitectura para dar soluciones a necesidades básicas y esenciales “olvidadas” o no siempre tenidas en cuenta según las “modas” o por distintos intereses desatendiendo el bienestar de los habitantes.
Si proyectamos una mirada atrás y observamos algunos de los distintos sucesos ocurridos aproximadamente desde el siglo XIX, como los avances en la industrialización, en la ciencia y salud, en nuevas tecnologías y podemos comprobar como en determinados periodos estos acontecimientos influyeron directamente en la evolución del hábitat y en la vida de los individuos y en el conjunto de la sociedad.
Una aportación trascendental para la salud y vivienda como para el bienestar de la humanidad fueron las teorías higienistas desarrolladas principalmente por investigadores de la salud (hacia fines del siglo XVIII, en Francia) y que llegaron como resultado de sus investigaciones la aplicación de políticas apropiadas para luchar contra la insalubridad de las viviendas. Sol, aire, higiene.
Influenciados por estas teorías, arquitectos y urbanistas integraron el Movimiento higienista, a finales del XIX y principio del XX, la Casa Lovell de Richard Neutra (1927-1929) donde aplicó sus ideas sobre la vivienda saludable.
Fundamental aportación, también, se debe al método de planificación urbana iniciado en 1898 por Ebenezer Howard (1850-1928) en el Reino Unido, conocido como Movimiento Ciudad Jardín.
Fue una idea revolucionaria dejando un legado de principios y enfoques de planificación. Los principios de planificación se derivaron de evitar la degradación ambiental debido a la migración de personas del campo a las ciudades durante la revolución industrial en la Inglaterra del siglo XIX.
Con las premisas urbanísticas de hoy podemos decir que Las ciudades jardín estaban destinadas a ser comunidades sostenibles planificadas y autosuficientes, rodeadas de verde, que contenían áreas proporcionales de residencias, industria y agricultura.
En Argentina también encontramos ejemplos contemporáneos del modelo inglés. Puede destacarse la Ciudad Jardín de El Palomar Inaugurada en 1944 en Buenos Aires. Con los años fueron sufriendo modificaciones a causa de la especulación del uso el suelo avalado por las políticas urbanísticas.
Ejemplo de ello es el actual Código de Edificación en Córdoba, Argentina, que en el año 1985 fue modificado para promover la densificación de la ciudad. Con ese objeto se establecieron “corredores” donde se aumentó la altura de edificación y no se tuvo en cuenta el asoleamiento de las viviendas y su influencia en la salud de sus habitantes, como también la sobresaturación de las redes de servicios lo que conlleva un desmedro de la calidad de vida de sus habitantes.
Podemos decir que los avances en la prevención de las enfermedades han sido vinculados con el mejoramiento de la vivienda, así como lo dedujo la higienista Florence Nightingale (1820-1910) hace más de un siglo, quien demostró que la vivienda tiene un rol crítico, no solo en la salud de cada familia, sino también en el bienestar de las comunidades y, por último, en el contexto global. Ya en 2010, para el Día mundial de la salud, se escogió como lema “urbanización y salud” como testimonio de los importantes vínculos entre el entorno construido y la sanidad.
Estamos en una época de transición a una mejora en la calidad de vida, en la cual los ámbitos de la política pública y el financiamiento no pueden tratar los problemas de urbanismo, vivienda y salud por separado, sino que es necesario atender la relación entre las distintas áreas y dar soluciones en conjunto.
Esto debe incluir más financiamiento para investigar los beneficios para la salud a través de las mejoras en el hábitat, creando viviendas y comunidades más sostenibles.
Por lo tanto, podemos reflexionar si los principios de planificación legados por estos movimientos aún tienen vigencia. Consideramos que su aplicación es factible con los ajustes y cambios necesarios en los diferentes contextos para la planificación urbanística sostenible de nuestro tiempo, ya que sus políticas y estrategias de planificación apuntaban a la calidad de vida, la prosperidad de las personas, el acceso a viviendas saludables, servicios y empleos sostenibles, y participación en la comunidad, tan indispensables y de tanta actualidad.
Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal COAC en Córdoba, Argentina. Abril 2022