LA INTEGRACIÓ DEL BIM A CATALUNYA I ALS PAÏSOS BAIXOS
EL BIM I L’ARQUITECTURA DE LES DADES
Introducció: De la línia de rotring a la línia de codi
Les eines per exercir l'arquitectura estan en constant transformació. En les darreres dècades hem vist evolucionar el nostre ofici des de la delicadesa de la maqueta de fusta i el traç de tinta del rotring cap a la precisió vectorial de l'AutoCAD, per desembocar finalment en la dimensió paramètrica del Digital Twin. En aquest recorregut, la professió ha de transcendir la poètica tradicional dels espais, la llum i les proporcions per aprendre a habitar també l'arquitectura de les dades i l'automatització. Aquest canvi de paradigma implica un trànsit inevitable: ja no es dibuixa, es modela; i el gest que defineix l'edifici es trasllada des del paper i les decisions a peu d'obra cap als arxius IFC i la rèplica digital.
En aquest escenari, la metodologia BIM deixa de ser un simple programari per convertir-se en la plataforma de trobada central entre tots els agents del procés constructiu. Tanmateix, aquesta transició pot generar certes reticències en part del col·lectiu arquitectònic, que la percep amb recel o com una amenaça a la creativitat. El risc real, però, rau en la passivitat: si la professió abandona el model digital en mans exclusives de grans enginyeries i constructores, l'arquitectura corre el perill de quedar relegada a una funció purament estètica o cosmètica, amb la conseqüent pèrdua de pes tècnic en la presa de decisions.
La resposta passa per assumir aquesta evolució digital com una oportunitat per liderar el diàleg des de la capacitat de síntesi que sempre ha caracteritzat l'ofici, abraçant marcs de treball veritablement col·laboratius com l'IPD (Integrated Project Delivery). Aquest enfocament garanteix que la visió espacial i el rigor tècnic dialoguin d'igual a igual amb l'estructura, les instal·lacions i l'execució des del minut zero.
Resulta apassionant analitzar com aquests canvis s'articulen a cada territori. Entre Catalunya i els Països Baixos els reptes tecnològics són compartits, però la integració del BIM respon a realitats ben diferents: la cultura constructiva (amb un fort pes de la industrialització al context holandès), el teixit empresarial, el marc administratiu i la mateixa definició del perfil professional fan que la metodologia avanci per camins diferenciats. És interessant analitzar les dues maneres d'adaptar-se a les noves eines per aprendre mútuament de les diverses experiències.
Dos camins d'implantació: l'impuls privat i la palanca pública
L’anàlisi de la integració del BIM revela una divergència interessant en el seu punt de partida. Als Països Baixos, la transformació s'ha articulat des d'un model bottom-up sorgit del mateix teixit empresarial. El sector privat ha assumit el lideratge del procés per optimitzar la complexitat operativa i millorar l'eficiència dels projectes, definint estàndards comuns de treball col·laboratiu abans que existís cap imperatiu legal.
A Catalunya, en canvi, el motor principal segueix una estratègia top-down impulsada per l'Administració Pública. Mitjançant iniciatives com l'Estratègia BIM 2030 de la Generalitat de Catalunya, el sector públic utilitza la contractació com a palanca per dinamitzar el teixit professional i fixar requisits progressius tant en l'edificació com en l'obra civil. Aquestes dues aproximacions reflecteixen respostes adaptades als seus entorns: una nascuda de la necessitat operativa i de mercat, i l’altra orientada a traccionar i coordinar un sector tradicionalment fragmentat.
Cultura constructiva i entorn: de la fàbrica al taller in situ
La manera com es construeix condiciona directament com s'adopta la tecnologia digital. Als Països Baixos, la duresa del clima i una aposta històrica per l'eficiència i la sostenibilitat han consolidat una arquitectura industrialitzada, on l'edifici es concep com un muntatge de peces prefabricades de fusta o formigó. En un model on els components arriben acabats de fàbrica per a un acoblament mil·limètric, la tolerància a l'error és mínima; en el context holandès, el BIM actua com la garantia indispensable de coordinació abans d'arribar a l'obra.
A Catalunya es manté un pes rellevant de la construcció tradicional in situ. Aquesta cultura constructiva, de caràcter més artesanal i adaptatiu, dialoga amb l'execució de l'obra d'una manera diferent. L'adopció del BIM no neix de la urgència d'un procés purament de muntatge industrial, sinó d'una voluntat clara per millorar la traçabilitat, optimitzar costos, reduir residus i elevar la qualitat de l'execució.
Estàndards, interoperabilitat i fonts lliures.
Perquè la col·laboració sigui realment eficient cal un llenguatge comú que garanteixi la traçabilitat de la informació. Als Països Baixos, aquesta estandardització s'articula des del BIM Loket, l'organisme que centralitza eines com el BIM Basis ILS (uns requisits mínims d'intercanvi pactats pel mateix sector), el sistema de classificació NL-SfB i l'estàndard estatal Rgd BIM Standard. A Catalunya, la referència és la GuBIMclass, una eina nascuda del consens local per organitzar els elements segons la seva funció i seqüència constructiva.
Tot i que cada territori ha desenvolupat els seus propis "dialectes" (com la GuBIMclass a Catalunya o el BIM Basis ILS als Països Baixos), ambdós contextos juguen sota el mateix marc de regles globals: la sèrie de normes ISO 19650. Aquesta normativa internacional defineix el marc comú per a l'organització i digitalització de la informació
al llarg de tot el cicle de vida d'un actiu. Tant l’Estratègia BIM 2030 de la Generalitat com els protocols holandesos s'alineen amb aquest estàndard per garantir que la gestió de les dades sigui fiable, traçable i transparent.
Més enllà de les classificacions, una altra de les claus de la col·laboració en què ambdós països coincideixen és l'aposta pels formats oberts (OpenBIM / IFC), els quals eviten la dependència de tecnologies privatives i faciliten el treball en xarxa. En aquest àmbit, Catalunya destaca amb iniciatives de referència com BIMROCKET, una plataforma open-source desenvolupada per l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Aquest cas exemplifica com la digitalització oberta pot ser accessible i aplicable des de la mateixa Administració local, connectant de manera transparent el modelatge paramètric, l'automatització i la gestió de dades cap al desenvolupament de rèpliques digitals (Digital Twins).
Conclusió: sumar aliances i coordinar la visió global
La transició cap al BIM convida a reflexionar sobre la manera com evolucionen els processos de treball i com s'articulen els equips multidisciplinaris en el món de la construcció. L'arquitectura, entesa com l'art de la construcció, es troba davant un nou canvi de paradigma on el procés de projectar, construir i treballar amb clients, promotors, administració, constructores, calculistes, instal·ladors, enginyers i arquitectes tècnics canvia per moments. Davant d'aquesta transformació, l'arquitecte pot continuar projectant i construint com fins ara?
Avui en dia, el marc regulatori i el visat col·legial ofereixen protecció jurídica i atribucions clares per a l'arquitecte. Tanmateix, davant d'un futur on aquests mecanismes puguin evolucionar, flexibilitzar-se o fins i tot desaparèixer, la competitivitat de la professió demanarà la redefinició del paper de l'arquitecte per no quedar relegat a un segon pla. En aquest context, conèixer i utilitzar el llenguatge digital serà la manera d'assegurar que l'arquitecte estigui present al llarg de tot el projecte, participant activament en les decisions tècniques i garantint la sensibilitat i la qualitat del disseny arquitectònic durant tota l'obra.
Eines com el BIM i metodologies com l'IPD no són una recepta màgica, sinó eines de treball que prenen sentit quan s'utilitzen per sumar. Conèixer l'idioma de les dades permet a l'arquitecte ser una peça clau dins dels equips multidisciplinaris, projectant amb enginyeries i calculistes, i dirigint l'obra amb les constructores.D'aquesta manera, aportant una visió de conjunt i de síntesi des del primer esbós fins al manteniment de la rèplica digital, s'aconsegueix que la sensibilitat arquitectònica i la coherència del projecte es mantinguin vives al llarg de tota l'obra arquitectònica.
Marta Companys, arquitecta. Corresponsal del COAC a Gouda, Països Baixos. Setembre 2026.
Nueva York y Barcelona 2026: los mismos retos urbanos, dos visiones de futuro
El 2026 es el año de Barcelona como la Capital Mundial de la Arquitectura de la UNESCO y sede del Congreso Mundial de Arquitectos de la UIA. Desde Nueva York, esta coincidencia invita inevitablemente a comparar dos metrópolis globales que comparten tensiones similares como la vivienda, la emergencia climática y el proceso de transición hacia un futuro sostenible.
La primera gran cuestión es la vivienda. Tanto Nueva York como Barcelona sufren una fuerte presión inmobiliaria, la turistificación de determinados barrios y procesos continuados de gentrificación. En Nueva York, la llegada de Zohran Mamdani al centro del debate político ha vuelto a situar a la vivienda como una infraestructura pública esencial. Las propuestas de reforzar el parque público, ampliar el control de los alquileres y limitar la especulación han reabierto una discusión que trasciende a la arquitectura y entra de lleno en la justicia social. Barcelona también ha desarrollado políticas de regulación y promoción de la vivienda asequible, pero sigue debatiéndose entre su proyección internacional y la dificultad creciente para que sus residentes puedan seguir viviendo en el centro de la ciudad. En ambos casos, la pregunta es la misma: ¿qué modelo urbano se construye cuando la vivienda deja de ser un derecho para convertirse en un activo financiero?
Un segundo campo de contraste es la relación entre ciudad y agua. Por ejemplo, las actividades de la Capitalidad, como los Resilience Thinking Walkshops, han planteado una aproximación pedagógica muy sugerente como recuperar la memoria hidrológica, urbana y social de las aguas vivas de la cuenca de Barcelona para que los estudiantes de bachillerato entiendan que la resiliencia no depende únicamente de grandes infraestructuras, sino también de la redundancia, sino también de la redundancia. que durante siglos estructuraron los barrios de Barcelona. Esta mirada, inspirada en la historia territorial, convive, sin embargo, con una planificación institucional que sigue centrándose casi exclusivamente en las grandes infraestructuras como los depósitos pluviales, la desalinizadora, la potabilización del Llobregat o los embalses como el de Sau. El debate sobre la transición ecológica hacia la biorregión sigue siendo, todavía hoy, secundario. Nueva York ofrece una lectura distinta. El concepto de ciudad esponja formará parte del propio espacio público. Las grandes bioswales, en los parques inundables, y los equipamientos deportivos se proyectan para que absorban, infiltren y regulen el agua de lluvia antes de que llegue al alcantarillado. La infraestructura deja de ser invisible para convertirse en paisaje urbano, espacio educativo y mecanismo de adaptación climática. La ciudad hace visible el ciclo del agua, mientras Barcelona sigue confiando principalmente en las macro-infraestructuras y centralizadas.
El tercer elemento de comparación es el propio Congreso Mundial de Arquitectos UIA 2026. La programación ha apostado claramente por un evento tipo macro-festivales internacionales. Las actividades en el Fórum y en las Tres Chimeneas, los grandes nombres invitados y la dimensión mediática han contribuido a convertirlo en una escala metropolitana. La convocatoria competitiva de comunicaciones científicas ha representado sólo una muy pequeña parte del programa comparado con la gran mayoría de los ponentes que han sido seleccionados directamente por el comisariado reforzando inevitablemente un nuevo star system arquitectónico integrado por la generación milenial. También resulta significativa la geografía del evento, el desplazamiento del congreso respecto al congreso de 1996 hacia el Foro y las Tres Chimeneas responde a una estrategia metropolitana donde se ubicará una nueva gran promoción inmobiliaria de nuevas centralidades urbanas, operación que recuerda procesos similares desarrollados en la gran metrópoli de Nueva York como Long Island City en Queens o Gowanus canal a Brooklyn donde la recuperación de antiguas áreas industriales ha ido acompañada de importantes operaciones inmobiliarias y nuevos centros de negocios de tecnología digital. Las Tres Chimeneas pueden convertirse en un nuevo símbolo metropolitano, pero también plantean la misma pregunta que Nueva York se hace desde hace dos décadas: ¿Estas nuevas centralidades son realmente inclusivas o acaban acelerando la sustitución social de los barrios?
Por último, el mismo formato de los espacios de debate del Congreso Mundial de Arquitectos merece una reflexión. El acto inaugural, patrocinado por una empresa del sector de las grúas y la construcción, y una programación que reserva tres días a espacios de discusión delimitados por una valla, de acceso restringido y orientados principalmente al colectivo profesional, evidencian cierta distancia entre el debate arquitectónico y la realidad urbana. Resulta paradójico que un congreso que aspira a repensar el futuro de las ciudades desarrolle sus debates más estratégicos alejado de las comunidades que viven a diario las consecuencias de las transformaciones urbanas y sin una participación realmente interdisciplinaria. Barcelona y Nueva York comparten hoy los mismos grandes desafíos: garantizar el derecho a la vivienda, adaptarse al cambio climático y construir nuevas centralidades metropolitanas sin generar nuevas desigualdades. Pero también comparten una pregunta fundamental: ¿quién tiene derecho a imaginar la ciudad del futuro?
Como corresponsal del Colegio de Arquitectos de Cataluña (COAC) en Nueva York, ha sido un privilegio participar en las actividades de la Capitalidad y del Congreso Mundial de Arquitectos, aportando modestamente mi pequeño grano de arena a este debate. Esta experiencia me ha permitido establecer un diálogo entre dos metrópolis que, a pesar de sus diferencias, afrontan retos sorprendentemente similares. Ésta es, probablemente, la función más valiosa de un corresponsal: construir puentes entre realidades diversas, compartir miradas y recordar que la arquitectura sólo adquiere sentido cuando se entiende desde una visión holística, capaz de dialogar con el territorio, con las demás disciplinas y, sobre todo, con las comunidades que lo habitan.
Rafael de Balanzó, arquitecto, corresponsal del COAC en Nueva York, EE. UU, septiembre 2026
Nova York i Barcelona 2026: els mateixos reptes urbans, dues visions de futur
L'any 2026 es l'any de Barcelona com la Capital Mundial de l'Arquitectura de la UNESCO i seu del Congrés Mundial d'Arquitectes de la UIA. Des de Nova York, aquesta coincidència convida inevitablement a comparar dues metròpolis globals que comparteixen tensions similars com l´habitatge, l´emergència climàtica i el procés de transició cap un futur sostenible.
La primera gran qüestió és l'habitatge. Tant Nova York com Barcelona pateixen una forta pressió immobiliària, la turistificació de determinats barris i processos continuats de gentrificació. A Nova York, l'arribada de Zohran Mamdani al centre del debat polític ha tornat a situar l'habitatge com una infraestructura pública essencial. Les propostes de reforçar el parc públic, ampliar el control dels lloguers i limitar l'especulació han reobert una discussió que transcendeix l'arquitectura i entra de ple en la justícia social. Barcelona també ha desenvolupat polítiques de regulació i promoció de l'habitatge assequible, però continua debatent-se entre la seva projecció internacional i la dificultat creixent perquè els seus residents puguin continuar vivint al centre de la ciutat. En ambdós casos, la pregunta és la mateixa: quin model urbà es construeix quan l'habitatge deixa de ser un dret per convertir-se en un actiu financer?
Un segon camp de contrast és la relació entre ciutat i aigua. Per exemple les activitats de la Capitalitat, com els Resilience Thinking Walkshops, han plantejat una aproximació pedagògica molt suggeridora com recuperar la memòria hidrològica, urbana i social de les aigües vives de la conca de Barcelona perquè els estudiants de batxillerat entenguin que la resiliència no depèn únicament de grans infraestructures, sinó també de la redundància dels sistemes tradicionals de pous, mines, fonts, recs i basses que durant segles van estructurar els barris de Barcelona. Aquesta mirada, inspirada en la història territorial, conviu, però, amb una planificació institucional que continua centrant-se gairebé exclusivament en les grans infraestructures com els dipòsits pluvials, la dessalinitzadora, la potabilització del Llobregat o els embassaments com Sau. El debat sobre la transició ecològica cap a la bioregió continua sent, encara avui, secundari. Nova York ofereix una lectura diferent. El concepte de ciutat esponja formarà part del mateix espai públic. Les grans bioswales, els parcs inundables i els equipaments esportius es projecten perquè absorbeixin, infiltrin i regulin l'aigua de pluja abans que arribi al clavegueram. La infraestructura deixa de ser invisible per convertir-se en paisatge urbà, en espai educatiu i en mecanisme d'adaptació climàtica. La ciutat fa visible el cicle de l'aigua, mentre Barcelona continua confiant principalment en les macro-infraestructures i centralitzades.
El tercer element de comparació és el mateix Congrés Mundial d'Arquitectes UIA 2026. La programació ha apostat clarament per un esdeveniment tipus macro-festivals internacionals. Les activitats al Fòrum i a les Tres Xemeneies, els grans noms convidats i la dimensió mediàtica han contribuït a convertir-lo en una escala metropolitana. La convocatòria competitiva de comunicacions científiques ha representat només una molt petita part del programa comparat a la gran majoria dels ponents que han estat seleccionats directament pel comissariat reforçant inevitablement un nou star system arquitectònic integrat per la generació millennial. També resulta significativa la geografia de l'esdeveniment, el desplaçament del congrés respecte al congres del 1996 cap al Fòrum i les Tres Xemeneies respon a una estratègia metropolitana on s’ubicarà una nova gran promoció immobiliària de noves centralitats urbanes, operació que recorda processos similars desenvolupats en la gran metròpoli de Nova York com Long Island City en Queens o Gowanus canal a Brooklyn, on la recuperació d'antigues àrees industrials ha anat acompanyada d'importants operacions immobiliàries i nous centres de negocis de tecnologia digital. Les Tres Xemeneies poden esdevenir un nou símbol metropolità, però també plantegen la mateixa pregunta que Nova York es fa des de fa dues dècades: ¿Aquestes noves centralitats són realment inclusives o acaben accelerant la substitució social dels barris?
Finalment, el mateix format dels espais de debat del Congrés Mundial d'Arquitectes mereix una reflexió. L'acte inaugural, patrocinat per una empresa del sector de les grues i la construcció, i una programació que reserva tres dies a espais de discussió delimitats per una tanca, d'accés restringit i orientats principalment al col·lectiu professional, evidencien una certa distància entre el debat arquitectònic i la realitat urbana. Resulta paradoxal que un congrés que aspira a repensar el futur de les ciutats desenvolupi els seus debats més estratègics allunyat de les comunitats que viuen diàriament les conseqüències de les transformacions urbanes i sense una participació realment interdisciplinària. Barcelona i Nova York comparteixen avui els mateixos grans desafiaments: garantir el dret a l'habitatge, adaptar-se al canvi climàtic i construir noves centralitats metropolitanes sense generar noves desigualtats. Però també comparteixen una pregunta fonamental: qui té dret a imaginar la ciutat del futur?
Com a corresponsal del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) a Nova York, ha estat un privilegi participar en les activitats de la Capitalitat i del Congrés Mundial d'Arquitectes, aportant, modestament, el meu petit gra de sorra a aquest debat. Aquesta experiència m'ha permès establir un diàleg entre dues metròpolis que, malgrat les seves diferències, afronten reptes sorprenentment similars. Aquesta és, probablement, la funció més valuosa d'un corresponsal: construir ponts entre realitats diverses, compartir mirades i recordar que l'arquitectura només adquireix sentit quan s'entén des d'una visió holística, capaç de dialogar amb el territori, amb les altres disciplines i, sobretot, amb les comunitats que l'habiten.
Rafael de Balanzó, arquitecte, corresponsal del COAC a Nova York, EUA. Setembre 2026