Lost in Transition: la importància del paper dels urbanistes en els propers 40 anys a França
En ocasió de la 47a trobada de les agències d’urbanisme Franceses (FNAU), que va tenir lloc a París a principis de novembre, es revela la importància del paper dels urbanistes en la mediació entre la classe política, les fractures socials i la urgència climàtica proclamada per nombrosos científics com Jean Marc Jacovichi, així com la importància de les noves investigacions sociològiques i científiques en relació a la nova dicotomia urbana/rural.
Valérie Pecresse, Presidenta del Consell Regional - Île-de-France parla d’una part d’urgència social com a conseqüència de les desigualtats territorials entre zones urbanes, rurals i peri-urbanes (moviment de Gilets Jaunes) i d’altra part d’urgència climàtica com a factor imposat més enllà de tot color polític. “Ja no podem pensar en un creixement econòmic de desenvolupament anàrquic, com ho fèiem antigament, ara ens hem de desenvolupar i crear treball al mateix temps que respectem el medi ambient” va dir a la xerrada d’inauguració de la 47èna trobada.
El tema central de debat que durarà 3 dies sencers és com re-conectar i crear nous lligams entre territoris. Com evitar que els territoris cada cop més desconnectats s’aïllin davant d’un mon híper-connectat, davant de ciutats-món. Com trencar amb la idea d’una “França perifèrica oblidada respecte una França de metròpolis guanyant”. La qüestió del lligam és una qüestió vital. Les fractures socials s’identifiquen com a fractures territorials ( enclavament, llunyania de serveis, mobilitat privada,etc…). Però les fractures no son solament socials, són numèriques, culturals, educatives, medi-ambientals, etc…
A l’Ile de France (regio Parisina) el 50% de les ciutats són rurals però solament representa un 5% de la població total. La qüestió de la descentralització, repartició dels equipaments, igualtat de serveis públics, educació, sanitat, i desenvolupament és encara un problema sense resoldre.
La visió dels urbanistes i la funció dels instituts d’urbanisme esdevé en aquest moment d’una responsabilitat transcendental en la mediació entre polítics i població per aconseguir una conciliació entre el creixement/desenvolupament territorial, identitat personal i preservació del planeta.
L’ecologia comença a estar en el cor d’algunes posicions polítiques, però per a molts científics com Jean Marc Jancovichi ja és massa tard per a continuar amb un creixement econòmic indefinit. Per a aquest enginyer, centrat en la recerca de temes d’energia i clima, estem perduts en una transició energètica sense rumb, com explica en la conferencia del 3 de setembre 2019 “Lost in transition” davant dels alumnes de Telecom.
Jean Marc Jancovichi desmenteix que els polítics s’hagin centrat en aconseguir una transició energètica real i els critica d’haver mentit durant els 10 últims anys en quant a tota voluntat de no passar el límit de 1.5° de escalfament global. Els critica també de seguir mantenint aquesta farsa i tancar els ulls cap a una catàstrofe socio-climatica. Jancovichi detalla que les energies renovables representen encara un percentatge molt minoritari respecte el consum total mundial d’energia i fa una demostració impecable entre la relació directa de l’augmentació del PIB en el sistema capitalista i el consum d’energia fòssil. En definitiva demostra que l’augmentació de les emissions de CO2 té una implicació linearment proporcional amb l’augmentació del PIB d’un país. En aquesta demostració, deixa per assabentat que el model capitalista té la seva fi en la mateixa catàstrofe social, perquè és basa en l’explotació de recursos naturals i aquests no son infinits. Així, arriba a la conclusió que si es vol conservar els 2° d’escalfament planetari del que ja comença a parlar la premsa, el consum d’energia (mundial) hauria de reduir-se per tres en els pròxims 30 anys respecte el consum que tenim avui en dia.
Sabent que el transport representa un 14% de les emissions, de CO2 globals, les cimenteres un 6% i l’agricultura un 20% la qüestió que exposa Valérie Pecresse sobre la necessitat de fer créixer la regió d’Ile de França com a conseqüència d’una quantitat importantíssima de nouvinguts anuals s’hauria de prendre encara més cautela i reflexió.
Es parla de nous lligams territorials, però des de el punt de vista de Jancovici aquests nous lligams haurien de ser la base del nou model econòmica-social, ja que segons el meu punt de vista, centrar-se en la resposta directe de creació de nous llocs de treball i nous allotjaments per als nouvinguts és prendre el problema des del punt de vista tradicional del desenvolupament urbà. Si es vol prendre la urgència climàtica i social seriosament, la resposta s’hauria de centrar solucions NO basades en el sistema d’allunyament entre el consum i la producció, afavorint l’emergència de noves polaritats econòmiques extra-metropolitanes i lligades a un model de consum (energètic, alimentari, etc…) basat purament en energies renovables, en una producció agrícola de processos no contaminants, en una minimització del transport en les transaccions mercantils, etc…Però sembla que aquestes mesures no són suficients sense un canvi en les polítiques capitalistes actuals cap a polítiques de repartició solidària dels recursos naturals i producció.
Com diu François Dubet en la 47èna trobada de la FNAU, les mobilitzacions dels Gilets Jaunes és una conseqüència directa de la urgència climàtica. El percentatge de participació a les manifestacions (i en particular als actes més violents d’aquestes) està directament lligat amb el grau de dependència del cotxe. La urgència social es tradueix avui per un problema de representació d’identitat individual, a diferencia de fa uns anys on els moviments socials eren de caràcter col·lectiu i representaven un estatut social (obrers-burgesia). Avui en dia, hi ha la sensació que ens construïm una vida en un món que no ho permet més. Des del punt de vista col·lectiu, aquesta experiència està fora de tota representació política i es desenvolupa al voltant d’una hostilitat cap a les elits. Les còleres individuals (i el fort sentiment de menyspreu) no permeten identificar-se amb un moviment polític precís sinó solament amb un sentiment de falta de respecte i odi contra les elits. Això no es un fet individualitzat de França ni una conseqüència directa a la crisis. Gilets Jaunes en anglès es diu brexit, en italià Salvini i si em puc permetre, en espanyol independentisme Català. Països com Noruega no es salven del populisme, tot i que és un dels països més rics d’Europa. Tot l’electorat de Trump té arrels un discurs militant per una valorització de la dignitat personal, fundada a partir de l’odi cap als altres (odiem els rics però odiem encara més els pobres).
François Dubet dona alguna pista de treball per a resoldre la multiplicació de les desigualtats que creen aquest sentiment. Segons ell no es pot construir un nou model de societat des de dalt, s’ha de començar per a resoldre els problemes des d’allò local, des dels pobles i les ciutats. Això, segons ell, donarà lloc a una nova concepció del model a seguir.
Malgrat la visió positiva de Dubet, Paula Vigano insisteix en la percepció d’abandó dels habitants de territoris peri-urbans i rurals, insistint en el perill d’extinció d’aquests últims. Vigano té raó en alertar que, malgrat la forta resiliència d’aquests territoris (habitats des de fa molt de temps i amb nombroses infraestructures desplegades durant la història) , hi ha una dinàmica destructiva creixent, de reducció de serveis, d’escoles que tanquen, d’accessibilitat mèdica, cultural i de serveis en general. A això se li afegeix la dinàmica de dependència del cotxe i una estigmatització del mal ciutadà.
Podíem pensar que la metropolitanització es pugui construir d’una manera diferent? Sense competició, sense una forta jerarquia entre els territoris?
Per Vigano, els urbanistes tenen una feina important a fer a nivell espacial en quant al tipus de relació creada entre aquests territoris i parla d’una nova concepció de ciutat : la metròpolis horitzontal, basada en dispositius de redistribució entre territoris equitables que deixin enrere la polarització de recursos.
Per a re-crear lligams reals, que suprimeixin les illes territorials, que suprimeixin aquesta societat d’arxipèlags que tant bé explica Jerôme Fourquet, l’urbanista juga un rol molt important de representació d’aquest mon. Els urbanistes hem de crear les eines de representació i comunicació que permetin sortir d’aquest vocabulari d’oposició entre les aglomeracions riques i els territoris pobres, per tal de minimitzar les conseqüències nefastes que aquest vocabulari implica en quant a l’esclat de desigualtats. Fourquet explica que la dimensió geogràfica es estructurant per a la representació individual en aquest paisatge de multiplicació de les discriminacions. “Hem creat imatges de les que hauríem de ser més cautelosos ». Per ell, oposadament al que proclama Jackes Lévi, la transició ecològica est pot fer a l’escala de la comuna i inter-comunal.
En la construcció d’un nou model de representació, l’ecologia podria ser revolucionaria en quant a la manera de crear les divisions de la societat en el futur. Actualment les forces polítiques ecologistes no tenen gaire força en els territoris no metropolitanes, però en la transició resideix la clau, i els urbanistes hi tenen un paper transcendental.
Marina Daviu, arquitecta. Corresponsal del COAC a París, França
Transformació de les cobertes del Maashaven silo, Rotterdam. Premi europeu LIFE@UrbanRoofs
De Maassilotop és el nom del projecte guanyador del concurs per a la transformació de les cobertes del Maashaven silo, edifici emblemàtic situat a l’històric moll Maashaven del port de Rotterdam. La proposta es basa en la creació d’un espai multifuncional que permet a l’edifici obrir-se a un públic més ampli i social. El projecte presentat per l’arquitecte mallorquí Joan Alomar (JA arquitectura) al concurs d’idees organitzat per l’ajuntament al 2017, va ser guardonat amb el premi europeu Life@urbanRoofs que en destaca la sostenibilitat de tota la proposta.
El Maashaven silo es va construir al 1910 en el Maashaven, port de Rotterdam. Un impressionant edifici de formigó que contenia una de les sitges de cereals més grans d’Europa. El primer edifici dissenyat per l’arquitecte Stok va ser ampliat posteriorment pels arquitectes de renom Brinkman&de Vlugt (1930) i Postma (1955). Aquest edifici industrial va ser dissenyat com una gran màquina; on el gra arribava transportat en vaixell, tren o camió, entrava pels sistemes d’elevació, es desplaçava per cintes i arribava a la sitja corresponent.
Al 2003 l’edifici quedà obsolet, les noves formes de producció exigien noves necessitats i es va desplaçar l’activitat de l’empresa propietària al Botlek i l’edifici del Graansilo Maashaven es va vendre a l’ajuntament. L’ajuntament va adquirir la propietat interessat en el solar, per la seva destacada localització. La primera idea de l’ajuntament era enderrocar el conjunt per fer-hi edificis d’habitatges, però el projecte es va desestimar ja que el cost d’enderroc de l’edifici era inassolible (19 milions euros). L’edifici es va posar al mercat de lloguer i els empresaris del club Now&Wow van llogar-lo per canviar-ne el seu ús remarcant el seu valor històrico-cultural. Van iniciar l’activitat com a pòdium cultural al 2004 a la planta baixa i progressivament s’han anat obrint altres parts de l’edifici per a la celebració d’esdeveniments, co-working, discoteca, etc.
Des del punt de vista urbanístic, la sitja de cereals es troba en una ubicació molt interessant de la ciutat. Es troba sobre eix de Hofplein-Zuidplein, aquesta es la columna vertebradora de la ciutat on es troben moltes de les activitats més importants. A través d'aquest eix vianants, bicicletes i vehicles connecten amb el centre de la ciutat al nord i Zuidplein al sud; a més de ser el portal de connexió amb les autopistes A15 i A29.
La bona connectivitat de l'edifici fa d'aquesta ubicació un lloc atractiu per a qualsevol negoci. El barri de Rotterdam Zuid ha deixat de ser un barri marginal per convertir-se en un barri vibrant a on s’hi han incorporat altres programes culturals i d'oci (Nieuwe Luxor Theatre, Ahoy, Fenix Food Factory, etc.) que ajuden a generar activitat i millorar Rotterdam Zuid. Aquestes activitats atreuen nous públics als barris de Zuid i afavoreixen la generació de noves activitats i negocis a la ciutat. A més, s’està treballant en el projecte per al desenvolupament urbanístic de la ciutat del Feyenoord, que significarà un gran salt en l'activitat i programació pública al barri.
En aquests moments l’edifici juga un paper crucial en la definició de l’urbanisme del barri del sud de la ciutat de Rotterdam. Conjuntament amb l’edifici està en marxa una gran operació paisatgística: el Getijdenpark (https://www.youtube.com/watch?v=ulqPfgYAwOI), que converteix les immediacions de l’edifici en un parc natural, lúdic i sostenible que donarà major accessibilitat a l’edifici.
El Getijdenpark és un parc que es projecta partint de la base de la pujada i baixada de la marea. El parc inundable ofereix una diversitat ecològica i paisatgística. Aquest parc s’ha de projectar, també, tenint en compte les necessitats d’amarratge de les embarcacions industrials que circulen pels canals del país i que formen part de l’estampa històrica de Rotterdam.
A l'entorn de l'edifici actualment hi ha moltes infraestructures de mobilitat que suposen fortes barreres urbanes per als vianants i una desconnexió entre barriades. Hi ha diversos projectes en desenvolupament per millorar aquesta situació. En un procés anomenat Citylab s’intenta connectar els diferents agents implicats en el projecte i els seus diversos interessos. Els habitants dels barris, els inversors, els propietaris dels vaixells, artistes, les associacions, l’ajuntament, etc.
L’arquitecte mallorquí ha fet un estudi de viabilitat per a la construcció del projecte de transformació de les cobertes i la seva influència sobre al resta de l’edifici i el barri. En el seu disseny es recuperen les geometries de formigó ocultes de les sitges, s’utilitzen com a recurs formal per transformar la coberta i les plantes superiors de l’edifici.
La coberta de l’edifici Stok es transforma en una terrassa multifuncional per a esdeveniments diversos i cabuda per a fins a 1.000 persones (concerts, teatre, presentacions de productes, esdeveniments corporatius, casaments, seminaris, etc.), tot això gaudint de les vistes sobre la ciutat de Rotterdam. La terrassa d’esdeveniments és continuada per l’Skygarden, un jardí de 950 m² elevat 35 metres sobre el nivell de carrer, on els usuaris poden gaudir de la diversitat de plantes que canvien estacionalment. Aquesta terrassa d’esdeveniments es completa amb una graderia polivalent que a manera de gran escalinata connecta la planta 7 de l’edifici Stok (The Creative Factory) amb la planta 10 de l’edifici Brinkman&de Vlugt (club Now&Wow). Aquestes parts de l’edifici abans inconnexes ara quedaran perfectament connectades, generant així un ampli ventall de possibles activitats.
El projecte es completa amb l’Energy farm, 3.300 m² de coberta verda que generen un aïllament natural per a l’edifici i serveix com una catifa freda per la gran instal·lació de panells solars. Aquesta coberta genera prou electricitat com per satisfer la demanda d’electricitat de l’edifici en cas d’activitat normal i, a més, es reactiva la sitja inactiva des de la dècada de 1980. Es reobre l’espai vacant de les sitges per instal·lar-hi les bateries que acumulen l’energia generada pels panells solars. També s’utilitzen les sitges per acumular aigua de les tempestes, d’aquesta manera es col·labora per evitar la saturació del sistema de clavegueram de la ciutat de Rotterdam amb les abundants pluges del clima holandès.
El jurat del concurs va destacar del projecte el sistema de cogeneració d’energia que s’incorpora a l’edifici històric de manera natural. Es combina aïllament tèrmic natural, producció fotovoltaica i energia hidràulica posant en valor parts sense ús de l’edifici.
Amb aquesta transformació de les cobertes es prepara l’edifici per a la transició energètica necessària per combatre el canvi climàtic i es dota al barri d’una amplia varietat de nous programes. Aquest tipus d’operació urbanística, on es posa en valor de manera sostenible un edifici històric i se li dona uns nous usos culturals i socials per tal de millorar el barri i la ciutat, serveix de contraposició a l’efecte Guggenheim que moltes ciutats arreu d’Europa van practicar durant la passada bombolla immobiliària i al llarg dels anys s’ha demostrat car i poc efectiu.
Marta Companys, arquitecta. Corresponsal del COAC a Gouda, Holanda. Novembre de 2019
Amb la col·laboració de: Joan Alomar
Un museu per a una sola peça a Croàcia
L'any 1996, un turista belga bussejant al mar Adriàtic, a una profunditat de 45 m, descobreix per casualitat una escultura i alerta a les autoritats de la seva troballa. En aquest moment s'inicia la història del Museu de l'Apoxiomeno a l'illa de Mali Lošinj, Croàcia.
El Ministeri de cultura de Croàcia decideix crear un museu en un palau de el segle XIX amb una única peça: una escultura grega en bronze, de 192 cm d'alçada, en un sorprenent estat de conservació i pràcticament completa.
El bronze grec que va reposar més de 2000 anys al fons de la mar representa un dels temes escultòrics favorits en l'Antiga Grècia: un jove atleta d'entre 20 i 25 anys en el moment de netejar-se amb un raspador la suor, la sorra i els olis de la seva pell després d'haver exercitat.
La peça va ser realitzada, amb tota seguretat, en una fosa grega entre el segle II i I A.C. com a rèplica d'un original del segle IV A.C. i probablement estava sent transportada per una nau mercant romana abans d'acabar, per raons desconegudes, en el fons llimós.
El 1999 es procedeix a la seva extracció i s'observa que està en un sorprenent estat de conservació i pràcticament completa, a excepció del dit petit de la mà esquerra, conservant fins i tot el plint original. Considerada com una de les més ben conservades escultures gregues de bronze al món, després de set anys d'un complex procés de restauració i conservació, s'exposa en museus com el Louvre, el Museu Britànic, el J. Paul Getty de Los Angeles.
Després d'un intens debat sobre el seu parador final, d'acord amb la política cultural de país, que prioritza la dispersió de museus fora de grans ciutats, les autoritats decideixen que aquesta magnífica peça ha de quedar-se prop de el lloc on havia estat trobada.
A la zona urbana de Lošinj, protegida és el seu conjunt com a zona patrimonial, no hi ha lloc per a obra nova, per la qual cosa s'opta per la reconstrucció d'un edifici existent per a albergar l'escultura.
El palau Kvarner, de la segona meitat de segle XIX, està situat a la part central d'un llarg passeig marítim. Inicialment va ser un cafè i sala de ball, més tard, va tenir ús de botiga. L'interior del palau no té importància, però els conservadors encarregats no deixen tocar cap de les façanes de l'edifici.
D'aquest fet prové la primera particularitat del projecte, realitzat per Randić i Turato després erigir-guanyadors en un concurs per invitació. Una de les troballes més importants a nivell mundial ha de ser albergat dins d'un edifici molt comú, les façanes no es poden tocar, mentre que en el disseny de l'interior disposaven de total llibertat.
A més, els restauradors (Institut de restauració de Croàcia) exigeixen construir una càmera que permeti mantenir unes condicions micro climàtiques molt exigents i dissenyen el concepte expositiu centrat en aquesta única peça.
El projecte realitzat en 2015 es pot resumir com un volum inserit dins de l'envoltant de l'palau: una càpsula metàl·lica amb aires de construcció naval que levita sobre la planta baixa sense arribar a tocar el perímetre construït preexistent.
La planta baixa rep al visitant amb un color blau intens que evoca una atmosfera marina, un espai concebut com l'extensió de passeig marítim dins el museu. El programa expositiu es situa a l'interior de la càpsula amb una superfície total de 190 m2, mentre que els espais auxiliars i administratius s'ubiquen a la zona intersticial entre la càpsula i els murs perimetrals preexistents.
La sala amb l'escultura forma el nucli de l'edifici, al voltant del qual graviten en un moviment lineal i un crescendo una sèrie d'ambients que presenten museogràficament diverses capes d'interpretació de la peça, deixant-la veure només parcialment i des de diferents punts de vista.
Dit trànsit espacial i temporal va preparant al visitant, mitjançant una successió d'espais de caràcter informatiu - didàctic amb ambients totalment diferenciats: Una primera sala amb panells expositius ens explica el descobriment i situa el bronze en el seu context d'origen, un espai esglaonat cobert completament per una catifa policromada acull una projecció sobre l'extracció i els processos de restauració, la sala d'el periscopi, a part de presentar l'impacte mediàtic que va tenir la troballa, ofereix el primer contacte visual amb l'escultura a través d'una escotilla al sostre. Passant per una escala trencadissa totalment revestida amb fusta d'olivera, desembarquem a una càmera completament blanca d'uns 30 m2, gairebé immaterial, que permet observar la impressionant peça en la seva màxima expressió, sense cap tipus d'interferència ja que tota la preparació intel·lectual de caràcter narratiu i educatiu ha estat portada a terme en els espais anteriors.
El viatge acaba al sota coberta, on una finestra horitzontal per sobre de el nivell de la façana original de l'palau (l'única intervenció a la façana), ens torna a la realitat, contemplant la bonica badia de Mali Losinj. S'ha produït una màgia espai-temporal que val la pena experimentar.
Des de l'obertura del museu, el jove atleta ha passat a formar part de l'imaginari sent un element indiscutible de la identitat local.
Javier Luri, arquitecte, corresponsal de COAC a Zagreb, Croàcia
Reflexions per un Torí estratosfèric. Festival Utopian Hours.
El cap de setmana del 18 al 20 d'octubre es va celebrar a Torí el festival Utopian Hours dedicat a la reflexió sobre les ciutats. Com explicava Luca Ballarini, organitzador de l'esdeveniment, aquesta edició del festival s'ha centrat especialment en imaginar i explicar la ciutat.
El festival, celebrat dins l'espai de l'antiga central elèctrica de la Nuvola Lavazza, ha comptat amb una gran varietat de conferències, debats, workshops i exposicions molt interessants i amb una actitud general molt optimista i propositiva. Personatges com Bibop Gresta (Hyperloop!), Iwan Baan, Matúš Vallo alcalde de Bratislava, Urban-Think Tank, Smith-Miller+Hawkinson Architects, Andrew Tuck de la revista Monocle, Charlie MacGregor creador de Student Hotel, Kevin Mathews, Patrick Gustavsson director del CopenHill, CISCO entre altres. Durant els tres dies s'ha parlat de temes tan diversos com la sostenibilitat i la tecnologia aplicades a l'urbanisme, l'economia circular, la participació en la projecció a través del joc amb l’ajuda de Play the city, el transport del futur, l'activisme com a motor per repensar i reformar les ciutats amb exemples com el Plan (B)ratislava o el Lonliness Lab, la innovació social per millorar els serveis, la inclusió i el benestar dels habitants, el projecte gràfic com a eina de creació de la identitat de la ciutat o com transformar les ciutats a través de petites operacions d'acupuntura o de conservació del patrimoni.
Durant el festival també es va parlar i reflexionar molt sobre Torí, utilitzant diferents formats i enfocaments per fer-ho. El debat de caràcter més institucional el van protagonitzar l'alcaldessa de la ciutat, la Compagnia SanPaolo, la Fundaciò CRT, els Sistemes Urbans de Ferrovie Stato, Edison, CISCO i Italtel.
Es va definir Torí com una ciutat que al moment es troba en una bifurcació i que ha de decidir si continuar sent només el centre d'activitat del territori que l'envolta o vol fer el pas per convertir-se en un actor global i de futur. Els diferents participants van explicar les activitats i projectes de futur que estan realitzant per la ciutat.
Per la seva part, la Compagnia SanPaolo es va focalitzar en el treball per conservar i mantenir de forma activa l'ampli patrimoni de la ciutat, i apostar per Torí com el lloc on experimentar noves polítiques socials, on fomentar l'art i la cultura, i potenciar la recerca i la sanitat, amb la finalitat de millorar el territori però també com a font de coneixement exportable internacionalment.
La Fundació CRT va exposar el seu projecte més important, la reconversió de l'espai de l'OGR, antiga oficina de grans reparacions ferroviàries, en un centre modern per la cultura, l'art i la innovació tecnològica, que actualment compta ja amb una gran demanda internacional.
Pel representant dels Ferrocarrils de l'Estat, Torí ha de continuar sent la ciutat referència italiana del pensament i els canvis. Segons de Vito, Torí ha de continuar construint el seu futur utilitzant i recuperant les velles infraestructures tal i com ha començat a fer, i va citar exemples com el gran projecte urbanístic de la Spina, que travessa tota la ciutat allà on una vegada passaven les vies del tren en superfície, o les ja esmentades OGR.
Edison es centrà en una anàlisi molt concreta sobre la poca eficiència energètica del centre històric de Torí, presentant diferents escenaris de millora, i els efectes positius que aquests suposarien per la ciutat a nivell d'estalvi energètic i econòmic, a més d'un augment de l'ocupació.
CISCO i Italtel van explicar el Torino CityLab que està realitzant diferents projectes en fase experimental, amb l'objectiu de convertir Torí en una smart city i exportar els coneixements adquirits a altres ciutats.
Per últim, l'alcaldessa de Torí va expressar el seu desig d'aconseguir que la ciutat esdevingui novament protagonista, tal i com ha sigut en altres moments del passat, i va presentar al públic el programa Torino 2030 basat en la capacitat d'innovació de la ciutat i en millorar-ne la seva resiliència. Un altre dels temes que va tocar, va ser com millorar la relació i comunicació entre Torí i Milà, començant pel transport integrat i mirant cap al futur amb la possibilitat de construir Hyperloop mitjà que consentiria connectar les dues ciutats en només 7 minuts.
El segon format per analitzar Torí que utilitzà el festival va ser l'Urban Explorer. Es tracta d'un experiment divertit i informal en el qual es conviden tres urbanistes que no han visitat mai la ciutat, perquè l'explorin a peu i exposin allò que els ha suggerit. Aquest any van comptar amb l'holandès Jorick Beijer, el francès Renaud Charles i la canadenca Michelle Senayah. Beijer va fer una proposta per convertir la ciutat en una “sticky city” millorant i implementant noves zones universitàries distribuïdes per tota Torí. Charles, autor d'Enlarge your Paris, va proposar extendre la ciutat més enllà dels seus límits burocràtics, creant un sistema format pels nombrosos espais verds de Torí i els parcs de les ciutats limítrofes. Per últim, Senayah va basar la seva presentació en dues parts, la primera i molt important, buscar formes per conscienciar els habitants de la ciutat sobre el respecte per l'espai i el mobiliari públic. La segona estava inspirada en els “dehors” torinesos, petites terrasses de les dimensions d'un aparcament, col·locats davant dels locals. Senayah proposà realitzar altres espais d'aquestes dimensions reduïdes, amb verd, bancs i jocs pels nens, augmentant així l'espai públic dels barris amb pocs parcs.
La tercera discussió sobre Torí, es va basar en tres xerrades amb tres habitants molt implicats en la vida de la ciutat, on manifestaven les seves idees per millorar-la.
La primera en fer-ho va ser la directora del Circolo del Design, que va reivindicar la necessitat de paritat i va proposar la ciutat com un dels agents per aconseguir-ho. El seu plantejament mirava molt cap a l'exemple finlandès, que coneix molt bé, on les llars d'infants resten obertes 24 hores al dia i els espais públics i equipaments estan ben adaptats perquè les famílies i els infants els puguin viure i gaudir plenament des que són nadons. El seu somni és que Torí sigui una ciutat més amable amb les famílies, que doni suport als pares i permeti als infants participar en la vida de la ciutat des de petits.
El fundador del Club to Club, festival de referència en el sector musical italià, va voler mirar cap al passat, més concretament als anys 90, quan la ciutat després d'una gran crisi industrial, era un lloc de gran ferment cultural i artístic, segons ell una veritable utopia. En aquell moment, les zones industrials abandonades van ser ocupades per artistes i iniciatives de caire cultural molt interessants. Per tant va proposar no oblidar el que s'ha fet i viscut a Torí, i continuar caminant en aquesta direcció creant i creient sempre en noves utopies.
Per últim, Souad Maddahi, activista per la integració de la comunitat musulmana dins el teixit de la ciutat, i defensora del paper de la dona com la clau per aconseguir-ho, va presentar diferents iniciatives que s'estan realitzant a Torí per assolir aquesta inclusió. El seu desig per Torí és que un arquitecte torinès construeixi la primera mesquita de la ciutat.
Finalment, destacar l’exposició que imaginava el futur de Torí a través d’un recull de visions utòpiques de la ciutat, un conjunt d'imatges realitzades per diferents estudis d'arquitectura torinesos, així com 5 projectes de placemaking amb poc pressupost i un cert grau de desobediència civil per potenciar 5 zones diferents de la ciutat, sense oblidar la retrospectiva sobre el gran Paolo Soleri.
Només afegir que estic convençuda que Torí gaudeix de bones bases per esdevenir estratosfèrica i una ciutat europea de referència tal i com somien els seus habitants. https://torinostratosferica.it/
Aina Pérez i Verge, arquitecta. Corresponsal del COAC a Torí, Itàlia. Novembre 2019