Com hem arribat fins aquí a Belgrad?
És ben sabut en la investigació contemporània que cal que un desenvolupament de qualitat de la planificació urbana es basi en la planificació estratègica a llarg termini per part d'una entitat autònoma. Però la planificació estratègica a llarg termini també requereix una estabilitat del sistema polític i del desenvolupament econòmic. Belgrad, amb la seva turbulenta història de destrucció, mai va tenir l'oportunitat d'arribar a un nivell d'estabilitat per tenir les condicions adequades, no tant per a l'establiment, com per a la implementació de la planificació estratègica a llarg termini. De fet, a més dels moments de destrucció i enderroc de Belgrad, hi va haver moments brillants en la seva història, en què la ciutat mateixa es reconstruïa i construïa de nou, i també establia noves direccions i ideologies culturals en la planificació de l'entorn urbà.
No obstant això, avui dia, Belgrad s'enfronta a una cosa molt diferent i probablement molt més perillós: la destrucció de l'urbanisme institucional. Des del sorgiment de l'autogestió i el canvi de la Constitució de 1974, durant el període de l'ex SFRY (Socialista Federal República Iugoslàvia), el rígid sistema polític central s'ha anat esvaint lentament i les unitats locals, és a dir, els municipis, han anat obtenint el domini sobre la planificació del desenvolupament i l'ús de la terra. Desafortunadament, Belgrad, que consisteix en diversos municipis més petits, per culpa de la fluixa federació d'aquests, va perdre el seu poder polític i econòmic central, l'únic que podia establir una planificació estratègica a llarg termini que probablement hagués conduït a l'assoliment de la sostenibilitat de les funcions urbanes. Per contra, els municipis van canviar voluntàriament els plans urbans, i per endavant ja van permetre canvis en els propòsits i la construcció dels objectes, en contradicció amb els plans antics encara vàlids. L'excusa per a aquestes accions va ser la resolució "ad hoc" del dèficit en l'estoc d'habitatges a Belgrad causat per la gran afluència de mà d'obra provinent de la població de l'interior del país buscant un entorn urbà centralitzat amb més possibilitats, és a dir, Belgrad.
L'inici d'aquestes accions il·legals de manera lenta però segura s'ha convertit amb el temps en una pràctica per resoldre els esmentats problemes. La construcció il·legal va arribar al seu punt màxim en els anys noranta quan la ruptura de la SFRY va portar a una guerra civil, el que va resultar en la introducció de l'embargament econòmic a Sèrbia i una gran afluència de refugiats dels territoris veïns afectats per conflictes. En aquest context s'assigna cada vegada menys diners del pressupost nacional per a la realització dels plans, el que causa llargs retards. La paciència, tant de la població immigrada com dels autòctons de Belgrad, desapareix i emergeix l'aparició massiva de la construcció espontània amb l'objectiu d'aconseguir un nivell de confort satisfactori a l'habitatge. En aquest període, el fons nacional d'habitatge també desapareix, i el sector privat es fa càrrec de la construcció d'habitatges col·lectius de diversos pisos. El sector privat, per maximitzar els seus guanys, aplica l'esmentada pràctica i es desvia voluntàriament de les regulacions urbanes prescrites en els plans vàlids.
Quan això passa, el desenvolupament de plans urbanístics per a les àrees que estan cobertes per construcció il·legal, per coerció o per interès, es torna absurd, perquè la construcció il·legal a Belgrad està feta de materials de qualitat, el que representa un enorme capital capturat i es necessita molts diners per eliminar-la. En aquest moment, cap a finals dels anys noranta, l'Estat rebutja l'eliminació d'objectes il·legals com una de les solucions a aquest problema i es dedica a resoldre problemes amb recursos legals. Sorgeixen les primeres lleis sobre la legalització d'objectes que desafortunadament han xocat amb el seu major obstacle: les relacions legals de propietat no resoltes heretades de la SFRY.
L'arribada del segle XXI va portar canvis democràtics a la societat. Les autoritats comencen a canviar a intervals molt més curts respecte al cicle anterior. Cada arribada de noves eleccions, per tal de recol·lectar vots, cada partit o coalició utilitza la construcció il·legal com a promesa preelectoral, que mentrestant està cada vegada més estesa, assegurant que les condicions seran molt més favorables per la seva resolució que les que va proporcionar el govern anterior. Amb aquest gest, no només els constructors il·legals deixen de ser delinqüents i passen a ser considerats votants importants, sinó que tot acte de corrupció de les institucions realitzat en el període anterior queda anul·lat per l'adopció d'una nova llei. La llei actual sobre legalització, setena en els últims vint anys, s'ha reduït a una completa indulgència cap als constructors il·legals. A causa d'aquesta sensació que els constructors il·legals han estat recompensats pels seus delictes, els inversors actuals estan abandonant el procés regular de demanar llicències. En altres paraules, primer construeixen els objectes i sol·liciten permís a través de la llei de legalització, de manera que aconsegueixen un augment del benefici econòmic evitant pagar alts impostos a l'Estat per diverses empreses de serveis públics, i no perden els mesos necessaris per a l'obtenció d'una llicència en un procediment regular. Els inversors que volen seguir el curs legal ordinari no poden de cap manera aconseguir un preu competitiu en el mercat amb relació als constructors il·legals, que sens dubte rebran una llicència legal en algun període, com s'ha demostrat fins ara. Així hem arribat a una altra situació de gran absurditat.
Les conseqüències d'això són enormes. No registrar els objectes construïts, és a dir, no pagar impostos, fa malbé el pressupost nacional. La seguretat està en perill, per falta de coneixement dels ciutadans i per la construcció espontània en llocs perillosos: per exemple, terrenys no cohesionats o amb subsòls amb aqüífers. Es destrueixen zones verdes. Es sobrecarreguen les xarxes d'infraestructura existents. Es creen perfils de carrer inadequats. No es respecta el patrimoni cultural. I el bàsic, per al que serveix l'urbanisme institucional, s'ha perdut la comunicació entre tots els actors necessaris per aconseguir un entorn urbà sostenible. Així hem arribat fins aquí, queda perfectament reflectit a la foto.
Branko Sekulić, arquitecto. Corresponsal COAC a Belgrad, Sèrbia. 30 octubre 2018
Agraïment especial a l'arquitecte Nemanja Šipetić, per haver-me facilitat molta informació.
Hjällbo 1968-2018, la Brasília Europea a Göteborg
Segons dades demogràfiques, als suburbis del nord-est de Göteborg hi viu quasi exclusivament població d’origen immigrant, en contraposició al centre i altres zones de la ciutat on el percentatge és insignificant. A Göteborg, com a gran part del país, hi ha doncs un gran problema de segregació. Segons paraules de Hjorthén, un abisme. Hjällbo forma part de les anomenades àrees vulnerables(2), en termes de la policia sueca, que són aquelles àrees amb un índex elevat de criminalitat i exclusió social. De les 61 àrees catalogades com a vulnerables a tot el país l’any 2017, 60 formen part del programa del milió d’habitatges.
La pel·lícula segueix la trajectòria de Sagal Adan Husseini, una noia d’origen somali nascuda a la dècada dels anys 90 i que ha viscut tota la seva vida al barri, en té per tant un coneixement molt proper. La noia es el vehicle per una sèrie d’entrevistes a diferents especialistes en el camp de l’arquitectura i el planejament, la sociologia i l’economia que aporten diversitat de perspectives, contextualitzen i donen una visió històrica de la transformació del barri al llarg dels anys.
L'època d’expansió
La societat sueca es va modernitzar econòmicament i social en un període de creixement ininterromput que es va iniciar a la dècada dels 40 i va durar al voltant de 25 anys. El motor d’aquest desenvolupament econòmic van ser les exportacions, principalment de la indústria del sector de la enginyeria. En aquest context, Göteborg, seu d’empreses com VOLVO, SKF o d’algunes de les drassanes capdavanteres a nivell mundial de l’època, va ser una de les ciutats amb un creixement més elevat de tota Europa. Com a conseqüència d’aquesta expansió, es va iniciar un procés migratori d’arribada, tant des de les zones rurals del país com de més enllà de les fronteres. La ciutat creixia i necessitava acomodar els nouvinguts.
En contraposició al vigor econòmic, la ciutat presentava un greu dèficit d’habitatge. L’escala de la ciutat no es corresponia a la seva projecció. A més Göteborg es caracteritzava per tenir uns estàndards molt baixos d’habitatge, fins i tot a nivell europeu. La gent vivia en pisos foscos, humits i petits; sense aigua calenta i amb banys comunitaris. En resum, la ciutat estava massificada i calia construir-ne una de nova. En paraules de Torsten Henriksson, responsable de planejament de la ciutat de Göteborg (1955-1970) calia una Renovació Urbana radical, es proposaven enderrocar tot allò antic, erradicar la pobresa i la injustícia social per crear millors condicions per la indústria i la vida dels treballadors. A la nova ciutat, la segregació per renda estaria complertament prohibida.
Els grans programes
El 1964 es va instaurar el Comitè Governamental de Rehabilitació, per tal de definir les polítiques d’expansió urbanística que havien de representar una millora dels estàndards i permetre la implantació d’un nou model d’habitatge social. El ràpid desenvolupament urbanístic va portar el govern a recolzar les operacions a gran escala, la modernització de la indústria de la construcció, i en particular la de l’habitatge. L’ època es caracteritza pels grans programes de reforma a nivell nacional. Aquests es van dur a terme amb tècniques de planejament relacionades amb anàlisi de sistemes inspirats en el racionalisme radical de les forces de defensa dels estats units(3).
Les grans empreses de construcció van prendre el control del mercat adoptant l’arquitectura funcionalista com a model, tot des de la perspectiva de l’enginyeria, veritable ànima de la transformació del país. Les empreses contractistes, no els arquitectes, van prendre el control d’aquesta transformació amb l’objectiu de trobar solucions que abaratissin els costos. El gran projecte de país d’aquest període va ser l’anomenat Programa del milió d’habitatges. Aquest planejava construir 1.000,000 d’habitatges en una dècada, del 1965-1974. Suècia en aquell temps es presentava com a líder mundial en la producció de d’habitatges, en pocs anys doncs el país va capgirar la situació i es van solucionar gran part dels dèficits que hi havia en qüestió de qualitat de l’habitatge per adoptar un dels estàndards més alts de tota Europa.
La Brasília europea
En aquell context de bonança econòmica, Göteborg liderava el creixement a nivell nacional. La seva indústria i el seu port, el més important de tota la regió, feien possible imaginar un escenari en el que la ciutat es convertís en el motor de tota Escandinàvia. Calia doncs construir una nova ciutat, la ciutat ideal, una ciutat pensada per la classe mitja treballadora sueca. Polítics i arquitectes de l’època van viatjar al Brasil. La nova capital del País Sud-americà era el símbol de la híper modernitat, la ciutat moderna construïda al mig de la jungla, i a més en poc mes de tres anys. Així van decidir construir el nou Göteborg, el que anomenaren Hjällbo, la ciutat Nord-Est al mig dels boscos de les afores de la ciutat i per un màxim de 200.000 habitants tot seguint el mateix model.
Hjällbo havia de seguir els principis de la ciutat ideal pensada per Le Corbusier en la seva proposta de ville Radieuse. La ciutat verda, il·luminada, connectada amb sistemes de transport eficients, que havia de contribuir a crear una societat millor. Situada a 15 minuts en transport públic del centre de la ciutat, amb els seus barris connectats a les zones de producció industrial mitjançant modernes infraestructures. Hjällbo era el model que mostrava la perfecció del planejament suec i dels mètodes de construcció industrialitzada. Segons publicitat de l’època, tot dimensionat amb generositat però calculat amb precisió:
Cel·les urbanes autònomes situades enmig del bosc, amb unes condicions ambientals privilegiades. Barris lliures de vehicles gràcies a una eficient separació dels diferents tipus de mobilitat: vehicles, bicicletes i vianants. El trànsit es deixa a la perifèria, mitjançant zones d’aparcament situades al perímetre. Els centres són ocupats per equipaments; escoles biblioteques, petit comerç. Els edificis s’emplacen tot protegint dels forts vents de l’Oest, per afavorir les vistes de l’entorn. Accés a àrees verdes, zones esportives, i parcs infantils tot a pocs metres de casa. Serveis comuns i bugaderies a les plantes baixes.
Nous reptes urbans
En l’actualitat, si repassem la premsa local, dels suburbis només n’arriben notícies negatives, problemes de segregació, exclusió social, atur, pobresa, fracàs escolar, violència, drogues.... La perifèria té molt mala reputació entre els mitjans, retraten uns suburbis plens de problemes. Durant la campanya del 2018 la seguretat relacionada amb la immigració i l’ús de l’espai públic ha ocupat el debat electoral dels partits conservadors, és per tant un tema sensible que no es pot deslligar dels problemes de segregació que pateixen les ciutats. A l’extrem hi ha sectors de l’opinió pública que defensen que la millor manera de solucionar els grans problemes urbans és enderrocar els barris del programa del milió. Relacionen edificis de gran escala amb criminalitat.
En canvi, els que hi han viscut tota la vida a Hjällbo, com la Sagal, tenen un visió completament diferent, són conscients dels problemes, però diuen que no s’imaginen un lloc millor per la seva infantesa, ple de zones verdes, sense trànsit, formant part d’una comunitat propera i diversa, barreja de gent d’arreu del món. Una comunitat on quasi tots es coneixen.
De moment, el resultat és que per a molts, Hjällbo, és un punt de partida i un lloc de pas: quan la gent progressa marxa del barri i n’arriben d’altres amb nous problemes.
És innegable que els temps han canviat radicalment respecte els criteris econòmics i socials que van impulsar la construcció d’aquests barris. Per tant necessitem noves estratègies, nous models que ens ajudin a reinterpretar la infinitat de qualitats que aquest barris encara tenen i representen. L’arquitectura necessita adaptar-se al seu temps i acceptar els nous reptes que se’ns presenten.
Joaquim Tarrasó, arquitecte. Corresponsal del COAC a Göteborg, Suècia. 30 octubre 2018
(1) http://www.svenskafilmstudion.com/movie-archive/europas-brasilia-production/
(2) https://en.wikipedia.org/wiki/Vulnerable_area
(3) 20TH CENTURY ARCHITECTURE, SWEDEN, pg 143 C.Caldeby, J. Lindvall, W. Wang. editorial Prestel
(4) https://www.expressen.se/gt/kultur/hjallbo---drommen-som-kraschade/
(*) Https://www.google.com/maps/@57.7681096,12.0039285,4581m/data=!3m1!1e3
100 anys de Bauhaus 1919-2019, des de Berlín
La influència de la Bauhaus en el món de l'arquitectura i el disseny del segle XX és avui dia un fet inqüestionable, així com la seva gran repercussió a nivell internacional. Si es fa un repàs general de la història de la Bauhaus, resulta sorprenent com una institució que només va poder existir com a tal durant catorze anys hagi pogut marcar tan decisivament la trajectòria de l'art i l'arquitectura i el seu nom segueixi essent avui dia tan vigent.
La Bauhaus va néixer a Weimar l'any 1919 amb el nom de "Staatliches Bauhaus in Weimar" i va ser dirigida per l’arquitecte alemany Walter Gropius fins al 1928. Es tractava de l'escola estatal d'art i pretenia integrar la pràctica dels vells oficis (pintura, escultura, fusteria…) amb la vessant més teòrica de l'art, que en aquella època es centrava en el caràcter social de la professió. Eren els temps de la República de Weimar, quedava enrere la primera Guerra Mundial i l'antiga jerarquia social. Es respiraven aires de renovació social i calia trobar el llenguatge artístic per als objectes que produia la industrialització i que havien de servir als nous ciutadans. En aquest primer període van participar-hi com a professors grans artistes del moviment modern, com Paul Klee, Wassily Kandinsky o László Moholy-Nagy.
Les eleccions del 1924 a Turíngia van portar al govern la nova dreta alemanya i les retallades en el pressupost de l'escola van provocar l'any 1925 el trasllat de la Bauhaus a Dessau, on governava una majoria socialdemòcrata. Aquesta ciutat tenia un carácter més industrial que afavoriria la producció dels dissenys que es treballaven a l'escola, com els mobles d'acer tubular de Marcel Breuer. La nova seu de l'escola a Dessau, obra de Walter Gropius, així com la zona residencial que es va desenvolupar per acollir als estudiants i professors, són mostra d'aquest període més pràctic, on es pot reconèixer el moviment modern que es va originar a la Bauhaus.
L'any 1931 el nacionalsocialisme va arribar al poder també a Dessau i va provocar el tancament de la Bauhaus per la seva clara orientació política contrària al règim. Mies van der Rohe era aleshores el director de l'escola i l'any 1932 va traslladar-la al sud de Berlín (Lankwitz) com a institució privada. Aquest període és probablement el més desconegut i també el més curt, ja que el 1933 es va produir el seu tancament definitiu. Tot i els moviments d'aproximació de Mies van der Rohe al nou règim, el nacionalsocialisme ja havia decidit ser representat per una arquitectura neoclàssica monumental que va liderar l'arquitecte Albert Speer durant el règim nazi. Walter Gropius, Mies van der Rohe i molts altres membres de la Bauhaus van haver d'emigrar, principalment cap als Estats Units, i van contribuir amb la seva trajectòria professional en la difusió internacional dels principis de l’arquitectura moderna.
L'any 2019 serà el centenari del naixement de la Bauhaus, el qual se celebrarà amb la mateixa intensitat en les tres ciutats que la van acollir: Weimar, Dessau i Berlín. Les tres entitats que actualment vetllen pel llegat de la Bauhaus són la Fundació Clàssica de Weimar, la Fundació Bauhaus Dessau i l'Arxiu de la Bauhaus-Museu de Disseny (Berlín). Totes tres treballen de forma conjunta en el programa que durant tot l’any 2019 ha de celebrar la història de la Bauhaus.
Com a punt culminant d'aquesta celebració està prevista a Weimar i a Dessau la inauguració de les noves seus per als seus museus, on actualment la manca d'espai només permet mostrar una part molt limitada de les coleccions que disposen. En aquestes dues ciutats es van convocar concursos internacionals oberts per a la selecció de l'equip redactor dels projectes i a Dessau va ser seleccionada la proposta de l'equip d'arquitectes Addenda de Barcelona. L'arquitecta berlinesa Heike Hanada és l'autora de la proposta guanyadora a Weimar. Els actes d'inauguració estan previstos a Weimar el dia 6 d'abril i a Dessau el 8 de setembre.
A Berlín l'Arxiu de la Bauhaus també té prevista l'ampliació del seu museu, però en aquest cas les obres encara no han començat. La proposta arquitectònica escollida és obra de l'estudi Staab Architekten de Berlín, que no va guanyar en un concurs d’arquitectura obert sinó en un procés de selecció per invitació, tal com lamenta la presidenta del Col·legi d’arquitectes de Berlín (Architektenkammer), l’arquitecta Christine Edmaier, qui vetlla per la convocatòria de concursos públics oberts que permetin la contractació d’arquitectes joves. Tal com ens explica la presidenta, és una tasca complexa i no sempre exitosa.
El Col·legi d’arquitectes de Berlín també vol aportar el seu granet de sorra al centenari de la Bauhaus i ha organitzat un concurs per a les escoles de Berlín i Brandenburg "Mein Bauhaus-Meine Moderne" amb un format molt lliure, en el qual els nens poden expressar què els suggereix la Bauhaus. Aquesta iniciativa prové del grup de treball del Col·legi "Arquitectura i escola" que s’orienta als escolars i realitza nombrosos projectes directament a les aules de les escoles. D’altra banda, el Col·legi oferirà diverses passejades temàtiques per la ciutat de Berlín, allà on trobem el testimoni dels membres de la Bauhaus.
Tot i que no es coneix encara el programa detallat del centenari, hi ha dues setmanes que destaquen en el calendari: el Festival d’Obertura del 16 al 24 de gener i la Setmana de la Bauhaus de Berlín del 31 d’agost, coincidint am la llarga nit dels museus, fins al 7 de setembre, dia de portes obertes dels monuments històrics de Berlín.
En el Festival d’Obertura participaran les autoritats i també reconeguts artistes internacionals que seran convidats perquè en diferents formats facin reviure l‘original Setmana de la Bauhaus del 1923, amb exposicions, representacions, concerts, projeccions, instal.lacions, workshops, etc. El so i el moviment, així com la relació entre l’home i la màquina, en seran els temes centrals.
La Setmana de la Bauhaus a Berlín vol portar la Bauhaus a l’espai públic i mostrar la seva història, la seva influència, el dia a dia a l’escola en el període de Weimar (les festes temàtiques, el treball de grups interdisciplinars) així com els productes clàssics que encara avui s’exporten arreu del món. Es busca la participació de les botigues, que a través dels seus aparadors oferiran aquests continguts als vianants, que de sobte es trobaran envoltats de la història d’aquesta institució.
El debat sobre el llegat de la Bauhaus i la seva influència a la nostra societat segur que també formaran part del programa en el format de conferències, projeccions o performances. Un tema interessant per a la responsable del Col·legi d’arquitectes de Berlín, és el contrast existent entre els ideals utòpics, d’esquerres i internacionalistes, dels primers temps de la Bauhaus en la recerca del nou llenguatge formal per als objectes de la industralització, i el fet que els grans clàssics elements de mobiliari d’aquella època s’hagin convertit en productes de disseny, elitistes i costosos que només es troben a l’abast d’una minoria privilegiada. És a causa dels elevats costos de producció? O dels drets d’autoria? O de la voluntat actual de la Bauhaus de pertànyer al selecte món del disseny? Aquesta qüestió i segurament moltes altres trobaran en aquesta celebració del centenari el marc ideal per a la investigació i el debat.
Laura Gil, arquitecta. Corresponsal del COAC a Berlín, Alemanya. Octubre 2018
Webs d’interès:
*Imatge de l’edifici Walter-Gropius-Haus a Berlín, obra del fundador de la Bauhaus en ocasió de l’Exposició Internacional IBA del 1957. Forma part del Hansaviertel juntament amb les obres de molts altres arquitectes moderns com Alvar Aalto, Arne Jacobsen, Oscar Niemeyer o Bruno Taut.
Frankfurt o el luxe de viure a una metròpolis
Cada vegada més es parla sobre els efectes de la gentrificació i de l'augment dels preus de lloguer i de compra dels habitatges, especialment a les grans capitals europees. A Frankfurt i la seva àrea metropolitana, aquest canvi s'ha accelerat els últims anys i ha entrat en una fase en la qual són necessàries noves propostes per mantenir una certa estabilitat entre les diferents classes socials presents a la metròpolis. Resumidament, la gentrificació es dona quan als barris més barats comença a instal·lar-s'hi gent amb un poder adquisitiu més alt, provocant un canvi en el teixit del barri que afavoreix als més adinerats i repercuteix negativament en aquells amb menys recursos. A diferència de Barcelona, on el turisme és una de les principals raons i motors de la gentrificació, en el cas de Frankfurt aquest canvi té un origen més vinculat al creixement econòmic de la ciutat i a la necessitat d'allotjament dels treballadors, que busquen un habitatge cèntric i amb bones infraestructures.
I és que a Frankfurt trobem grues i tanques per tot arreu. A un ritme de creixement que l'any passat va arribar a la xifra d'11.500 persones, es necessiten nous habitatges amb urgència. Aquesta tendència es preveu encara més pronunciada en els pròxims anys a causa de l'efecte del Brexit, donat que Frankfurt es considera la capital financera d'Europa i moltes empreses del Regne Unit miren cap a Frankfurt en cas de canviar les seves seus i oficines centrals. Però precisament els directius d'aquests bancs i empreses relacionades amb el sector financer són els que menys problemes tindran a l'hora de trobar un habitatge a Frankfurt. I és que d'habitatge car sí que n'hi ha, i cada vegada més. De fet, en els últims anys, ja no són només les classes socials més pobres o desfavorides les que tenen problemes per trobar un habitatge assequible, sinó també la classe mitjana té problemes per trobar un habitatge que es pugui pagar amb un sou normal, especialment a les ciutats grans com Frankfurt.
Les persones amb menys recursos han tingut des de fa dècades accés a habitatges socials subvencionats per l'estat. El preu de lloguer d'aquests habitatges oscil·la, en la seva variant més subvencionada, entre 5 €/m2 i 6,5 €/m2. No obstant això, per accedir a habitatges socials els ingressos familiars han de ser extremadament baixos per l'estàndard alemany, de l'ordre de 15.500 € anuals nets per sol·licituds individuals i 23.500 per dues persones. La franja de població amb ingressos que sobrepassen lleugerament el màxim per accedir a l'habitatge social té molts problemes per arribar a final de mes, donat que han de pagar preus no subvencionats que suposen un percentatge important dels ingressos mensuals d'aquestes famílies. Per tractar de contrarestar aquest fenomen, la ciutat de Frankfurt ha posat en marxa altres plans d'habitatge subvencionat dirigits precisament a la classe mitjana, a persones que tenen uns ingressos bruts de fins a 58.000 € bruts anuals (per dues persones). Els preus de l'habitatge subvencionat per la classe mitjana es situa, depenent dels ingressos familiars, entre un 15% i un 35% per sota del preu de mercat.
Així i tot, aquestes iniciatives suposen un percentatge anecdòtic si ho comparem amb les necessitats reals de la població. El 2016 hi havia a Frankfurt 26.000 habitatges socials. L'Institut per l'Habitatge i el Medi Ambient de Darmstadt (Darmstädter Institut Wohnen und Umwelt) calcula que entorn del 49% de totes les llars a Frankfurt tindrien dret a un habitatge social. En el cas de l'habitatge subvencionat per la classe mitjana el percentatge que hi tindrà accés seria del 19%. En conjunt, només un 8,5 % dels habitatges de lloguer a Frankfurt compleixen aquests requisits. Les dades posen de manifest la necessitat urgent de crear més habitatges subvencionats a la ciutat de Frankfurt, la qual cosa ha portat al fet que sorgeixin iniciatives ciutadanes que exigeixen als dirigents polítics quotes mínimes per la construcció d'habitatges socials, com la iniciativa "Mietentscheid", un joc de paraules en alemany entre "Miete" que vol dir lloguer i "Entscheid" que vol dir decisió i que es podria traduir com "participació en les decisions sobre el lloguer”.
Un cas apart però no menys important són els estudiants. Gairebé 17.000 estudiants varen començar l'any passat els seus estudis a Universitats de Frankfurt, Wiesbaden i la seva àrea metropolitana. Molts d'aquests estudiants necessiten un espai per viure si venen de regions més allunyades. A la llista d'espera per obtenir una plaça a una de les residències que gestiona l'associació d'estudiants de Frankfurt hi ha més de 3.000 persones. La manca d'habitatge assequible per estudiants, fa que alguns -els que s'ho poden permetre- paguin fins a 700 € per una habitació de 25 m2 a Frankfurt. Altres opten per llogar una habitació als afores de la metròpolis, però han d'adaptar-se a la despesa de temps i els retards que implica l'ús del transport públic a les hores puntes. Molts d'aquests estudiants es queixen que els hi queden molt pocs diners per viure, fins hi tot aquells que treballen als anomenats "Studentenjobs", que són treballs per estudiants.
En conjunt doncs, ens trobem a Frankfurt amb un panorama complicat pel que fa a l'habitatge assequible, almenys en els pròxims anys, tot i els esforços de l'administració per controlar aquest fenomen. En aquest sentit, a Frankfurt també hi ha diverses iniciatives populars de co-habitatge i de construcció autogestionada d'habitatges (Baugemeinschaften), un tema que explica en detall la nostra companya Guida Maymó en el seu recent article sobre el co-habitatge a Hamburg.
Carlos Vidal, Corresponsal del COAC a Frankfurt, Alemanya. Octubre 2018