8.500 habitatges nous anuals a Munic no són suficients
Tota persona que hagi passat una curta o llarga temporada a Munic en els últims anys, ja sigui com a estudiant o bé com a professional, s’haurà adonat que no és fàcil trobar un habitatge a la ciutat. Això no només passa als nouvinguts, sinó que també es troben amb aquest problema els mateixos autòctons, que tenen noves necessitats i no poden trobar una alternativa. Buscar un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer, s'ha convertit en una feina, ja que avui en dia es necessita: un CV, omplir formularis, una carta de presentació, intencions de futur, entrevistes...
Hi ha un dèficit d'habitatges perquè es construeix "poc" per la demanda que hi ha. La població en aquest últim any ha tingut un creixement de 13.240 persones, a més cada any es traslladen a la ciutat unes 30.000 i s'ha d'afegir que hi ha un dèficit d’entre 60.000-80.000 habitatges. El que es construeix és molt car i cada nou habitatge fa que el preu del lloguer sigui més car. Els habitatges que fins ara encara estaven a l'abast del ciutadà mitjà són comprats per inversos, que els modernitzen o restauren i com a resultat incrementen el preu de compra o lloguer. El preu del lloguer actualment està sobre els 19.27€/m².
L'any 2016 es va iniciar un pla públic per a la ciutat de Munic de desenvolupament de l’habitatge, que s'anomena "Wohnen in München VI" on es preveia construir 8.500 habitatges anuals entre el període 2017 fins el 2021. L'interès d'aquesta iniciativa no és només que no hi hagi suficients habitatges i a un preu assequible, sinó que l'objectiu també és aconseguir una barreja d'estrats socials. Dit d’una altra manera, que no es creïn barris segregats per classes socials. Per poder accedir a l'habitatge social s'han de complir uns requisits, que s'anomenen "München Model", i amb aquest programa s'ha facilitat que un grup més ampli de població pugui accedir-hi. També un punt important en aquest programa és tenir en compte l'eficiència energètica.
La problemàtica a la ciutat de Munic no s'acaba aquí. A aquesta ciutat, des de fa molt de temps, no s'ha construït en alçada per decisió dels urbanistes. La densitat de l'edificació es podria optimitzar, ja que actualment també es construeix, a causa de la mateixa decisió, de forma molt espaiada. Això no ajuda a fer que el preu de l'habitatge baixi. Aquesta forma de créixer de la ciutat, també destrueix molts espais que actualment són espais agrícoles o zones verdes.
Altres temes que a poc a poc van sorgint en aquesta forma de creixement i que s'hauria de planejar d'acord amb el creixement de l'habitatge, són els temes de la comunicació viària, la xarxa de transport públic i els equipaments. Munic és una de les ciutats d'Alemanya on hi ha un percentatge més alt de gent que perd més temps en el desplaçament per carretera per anar a treballar. La xarxa viària és radial i poc a poc es vol reduir el trànsit en el centre de la ciutat per tal de reduir les emissions. La xarxa de transport públic és relativament eficient, però ja hi ha actualment saturacions en diferents punts de la xarxa a les hores punta. Per acabar, i ja seria més un tema que es podria tractar en un altre article, no podem oblidar el dèficit en equipaments: actualment ja es nota a la ciutat una manca d'instal·lacions esportives i escoles bressol, per exemple.
Lluís Casadevall, arquitecte. Corresponsal del COAC a Munic, Alemanya. Desembre 2018
Croàcia: una nova vida del patrimoni arquitectònic
Com a conseqüència dels esdeveniments polítics, econòmics i socials del segle passat a Croàcia, un nombre elevat d'edificis històrics es troben en un estat preocupant de conservació. A diferència de la zona costanera, tradicionalment orientada al turisme i per tant amb major nombre de recursos patrimonials activats formant part de l'oferta turística, a la part continental del país el patrimoni arquitectònic ha estat descuidat i exposat a un deteriorament tot i estar sota la tutela del Ministeri de cultura. En els últims anys s'aprecia una major conscienciació sobre la necessitat d'actuar de manera urgent, sobretot gràcies a iniciatives i projectes d'experts en els àmbits d'arquitectura i urbanisme, història de l'art i economia.
En aquest article centrarem el nostre interès en els nombrosos palaus i els palauets de la Croàcia continental, sent aquests una de les tipologies del patrimoni arquitectònic més exposades al deteriorament. Es tracta d'edificis de l'època del renaixement tardà i del barroc, construïts després de la retirada dels Otomans a partir del segle XVI. Aquest territori en l'època de construcció dels palaus formava part de la monarquia dels Habsburg i posteriorment l'Imperi austrohongarès, de manera que les característiques formals d'aquesta arquitectura presenten una clara influència centreeuropea, encara que generalment són de proporcions més humils. Donat el seu gran nombre i la seva varietat tipològica, aquests palaus juguen un paper molt important en la identitat historicocultural en les localitats on s'ubiquen.
És interessant conèixer que aquests palaus funcionaven com a centres de sistemes autosostenibles de les hisendes nobiliàries, tant des del punt de vista administratiu i econòmic com cultural, ja que moltes vegades van ser llocs de la producció artística i espiritual.
A excepció d'uns pocs casos, aquests edificis avui en dia no tenen cap ús o no tenen un ús apropiat, generant als seus propietaris (principalment de caràcter públic) costos de manteniment a la llarga no sostenibles.
Les administracions locals i institucions regionals veuen en els fons (a fons perdut) de la Unió Europea una oportunitat única per restaurar-los i dotar-los de funció. No obstant això, resulta problemàtic idear nous continguts i usos que assegurin la seva revitalització i sostenibilitat a llarg termini. Val a dir que des de 2014 (Croàcia va entrar el 2013 a la Unió Europea) no permet mitjançant els fons europeus finançar la transformació dels palaus en hotels heritage, pràctica habitual en altres països de transició a la EU, sinó que es condiciona que l'ús principal sigui destinat a cultura. L'objectiu d'aquests nous usos és l'enriquiment cultural de la comunitat local i el suport al seu desenvolupament econòmic i turístic.
Un dels usos apropiats per a aquests edificis històrics és el de museu o continguts similars com a espais expositius i centres d'interpretació. No obstant això, també els museus (especialment els de tipus local) es troben actualment en un punt d'inflexió, en el qual han d'adaptar els nous hàbits i expectatives del públic la seva forma de comunicar els seus continguts i presentar les seves col·leccions, si pretenen seguir sent rellevants. Més que mai, els museus s'han d'integrar en la societat i convertir-se en els llocs d'aprenentatge, investigació i oci.
Quin és el paper de l’arquitecte en aquest tipus de projectes? Donant per fet el compliment obligatori dels requisits de conservació per tal de protegir, mantenir i presentar les estructures originals, és imprescindible innovar en la recerca de solucions funcionals, constructives i estètiques per adaptar els espais trobats als nous continguts. L'arquitecte ha d'aspirar a aconseguir un equilibri entre els requeriments i expectatives del client, la seva aportació conceptual i el marc legal, evitant l'adaptació banal d'un valuós edifici històric que pugui esdevenir en un historicisme artificial. L'aportació contemporània a la reconstrucció ha de crear un nou valor basat en la síntesi de l'antic i del nou.
Generalment resulta complex, fins i tot no desitjable, interferir en l'aspecte exterior dels palaus amb intervencions contemporànies. No obstant això, a l'interior, certes característiques tipològiques com la enfilada o successió d'habitacions de dimensions similars, permeten la innovació en la interpretació i la presentació museològica, afavorint la utilització de llenguatges contemporanis i la introducció de noves tecnologies per fomentar la interactivitat i la participació.
Un dels possibles enfocaments museològics és presentar les col·leccions sota un concepte temàtic. Un fil argumental que es percep amb tots els sentits i desperta interès entre diversos perfils de públic, fent-los sentir identificats. D'aquesta manera es creen les bases per interconnectar subjectes interessats dels sectors econòmic, educatiu i cultural. I així es fomenten les col·laboracions i associacions a llarg termini i de qualitat en benefici de tota la comunitat.
A tall de conclusió, un edifici històric renovat pot resultar sostenible si es fa servir de forma contínua i es gestiona de forma creativa, comptant amb el suport i la participació de la seva comunitat. A l'hora de triar els seus nous usos ens hem de guiar per les característiques específiques del lloc, per les seves possibilitats i necessitats, així com la seva perspectiva turística, prioritzant la protecció i promoció del patrimoni, l'experiència satisfactòria dels visitants i el desenvolupament de la comunitat local. És clau integrar els coneixements i competències d'un equip indisciplinar a més de tractar cada edifici de forma individual aplicant solucions que reafirmin la seva singularitat amb l'objectiu final de presentar i potenciar la identitat cultural.
Javier Luri, arquitecte. Corresponsal del COAC a Zagreb, Croàcia. Novembre 2018
Agraïments: Marko Blagec, arquitecte
Bibliografia:
- Models de revitalització i de foment del patrimoni cultural. Diàleg multidisciplinar., Col·loqui organitzat per l'organització HERU (Heritage Urbanism), publicació HRZZ - 2032, 2017.
- Dundović, Boris (2017) - Models de conservació arquitectònica per a la revitalització dels palaus i hisendes
- Dundović, Boris (2015) - ¿Què passarà amb els palaus croats ?, revista bimensual per a cultura "Vijenac", 23 (565); 24, Zagreb (Croàcia)
Croàcia: una nova vida del patrimoni arquitectònic
Com a conseqüència dels esdeveniments polítics, econòmics i socials del segle passat a Croàcia, un nombre elevat d'edificis històrics es troben en un estat preocupant de conservació. A diferència de la zona costanera, tradicionalment orientada al turisme i per tant amb major nombre de recursos patrimonials activats formant part de l'oferta turística, a la part continental del país el patrimoni arquitectònic ha estat descuidat i exposat a un deteriorament tot i estar sota la tutela del Ministeri de cultura. En els últims anys s'aprecia una major conscienciació sobre la necessitat d'actuar de manera urgent, sobretot gràcies a iniciatives i projectes d'experts en els àmbits d'arquitectura i urbanisme, història de l'art i economia.
En aquest article centrarem el nostre interès en els nombrosos palaus i els palauets de la Croàcia continental, sent aquests una de les tipologies del patrimoni arquitectònic més exposades al deteriorament. Es tracta d'edificis de l'època del renaixement tardà i del barroc, construïts després de la retirada dels Otomans a partir del segle XVI. Aquest territori en l'època de construcció dels palaus formava part de la monarquia dels Habsburg i posteriorment l'Imperi austrohongarès, de manera que les característiques formals d'aquesta arquitectura presenten una clara influència centreeuropea, encara que generalment són de proporcions més humils. Donat el seu gran nombre i la seva varietat tipològica, aquests palaus juguen un paper molt important en la identitat historicocultural en les localitats on s'ubiquen.
És interessant conèixer que aquests palaus funcionaven com a centres de sistemes autosostenibles de les hisendes nobiliàries, tant des del punt de vista administratiu i econòmic com cultural, ja que moltes vegades van ser llocs de la producció artística i espiritual.
A excepció d'uns pocs casos, aquests edificis avui en dia no tenen cap ús o no tenen un ús apropiat, generant als seus propietaris (principalment de caràcter públic) costos de manteniment a la llarga no sostenibles.
Les administracions locals i institucions regionals veuen en els fons (a fons perdut) de la Unió Europea una oportunitat única per restaurar-los i dotar-los de funció. No obstant això, resulta problemàtic idear nous continguts i usos que assegurin la seva revitalització i sostenibilitat a llarg termini. Val a dir que des de 2014 (Croàcia va entrar el 2013 a la Unió Europea) no permet mitjançant els fons europeus finançar la transformació dels palaus en hotels heritage, pràctica habitual en altres països de transició a la EU, sinó que es condiciona que l'ús principal sigui destinat a cultura. L'objectiu d'aquests nous usos és l'enriquiment cultural de la comunitat local i el suport al seu desenvolupament econòmic i turístic.
Un dels usos apropiats per a aquests edificis històrics és el de museu o continguts similars com a espais expositius i centres d'interpretació. No obstant això, també els museus (especialment els de tipus local) es troben actualment en un punt d'inflexió, en el qual han d'adaptar els nous hàbits i expectatives del públic la seva forma de comunicar els seus continguts i presentar les seves col·leccions, si pretenen seguir sent rellevants. Més que mai, els museus s'han d'integrar en la societat i convertir-se en els llocs d'aprenentatge, investigació i oci.
Quin és el paper de l’arquitecte en aquest tipus de projectes? Donant per fet el compliment obligatori dels requisits de conservació per tal de protegir, mantenir i presentar les estructures originals, és imprescindible innovar en la recerca de solucions funcionals, constructives i estètiques per adaptar els espais trobats als nous continguts. L'arquitecte ha d'aspirar a aconseguir un equilibri entre els requeriments i expectatives del client, la seva aportació conceptual i el marc legal, evitant l'adaptació banal d'un valuós edifici històric que pugui esdevenir en un historicisme artificial. L'aportació contemporània a la reconstrucció ha de crear un nou valor basat en la síntesi de l'antic i del nou.
Generalment resulta complex, fins i tot no desitjable, interferir en l'aspecte exterior dels palaus amb intervencions contemporànies. No obstant això, a l'interior, certes característiques tipològiques com la enfilada o successió d'habitacions de dimensions similars, permeten la innovació en la interpretació i la presentació museològica, afavorint la utilització de llenguatges contemporanis i la introducció de noves tecnologies per fomentar la interactivitat i la participació.
Un dels possibles enfocaments museològics és presentar les col·leccions sota un concepte temàtic. Un fil argumental que es percep amb tots els sentits i desperta interès entre diversos perfils de públic, fent-los sentir identificats. D'aquesta manera es creen les bases per interconnectar subjectes interessats dels sectors econòmic, educatiu i cultural. I així es fomenten les col·laboracions i associacions a llarg termini i de qualitat en benefici de tota la comunitat.
A tall de conclusió, un edifici històric renovat pot resultar sostenible si es fa servir de forma contínua i es gestiona de forma creativa, comptant amb el suport i la participació de la seva comunitat. A l'hora de triar els seus nous usos ens hem de guiar per les característiques específiques del lloc, per les seves possibilitats i necessitats, així com la seva perspectiva turística, prioritzant la protecció i promoció del patrimoni, l'experiència satisfactòria dels visitants i el desenvolupament de la comunitat local. És clau integrar els coneixements i competències d'un equip indisciplinar a més de tractar cada edifici de forma individual aplicant solucions que reafirmin la seva singularitat amb l'objectiu final de presentar i potenciar la identitat cultural.
Javier Luri, arquitecte. Corresponsal del COAC a Zagreb, Croàcia. Novembre 2018
Agraïments: Marko Blagec, arquitecte
Bibliografia:
- Models de revitalització i de foment del patrimoni cultural. Diàleg multidisciplinar., Col·loqui organitzat per l'organització HERU (Heritage Urbanism), publicació HRZZ - 2032, 2017.
- Dundović, Boris (2017) - Models de conservació arquitectònica per a la revitalització dels palaus i hisendes
- Dundović, Boris (2015) - ¿Què passarà amb els palaus croats ?, revista bimensual per a cultura "Vijenac", 23 (565); 24, Zagreb (Croàcia)
100 años de Bauhaus 1919-2019, desde Berlín
La influencia de la Bauhaus en el mundo de la arquitectura y el diseño del siglo XX es hoy en día un hecho incuestionable, así como su gran repercusión a nivel internacional. Si se hace un repaso general de la historia de la Bauhaus, resulta sorprendente como una institución que sólo pudo existir como tal durante catorce años haya podido marcar tan decisivamente la trayectoria del arte y la arquitectura y su nombre siga siendo hoy día tan vigente.
La Bauhaus nació en Weimar en 1919 con el nombre de '' Staatliches Bauhaus in Weimar " y fue dirigida por el arquitecto alemán Walter Gropius hasta el 1928. Se trataba de la escuela estatal de arte y pretendía integrar la práctica de los viejos oficios (pintura, escultura, carpintería, ...) con la vertiente más teórica del arte, que en aquella época se centraba en el carácter social de la profesión. Eran los tiempos de la República de Weimar, quedaba atrás la primera Guerra Mundial y la antigua jerarquía social. Se respiraban aires de renovación social y había que encontrar el lenguaje artístico para los objetos que producía la industrialización y que debían servir a los nuevos ciudadanos. En este primer período participaron como profesores grandes artistas del movimiento moderno, como Paul Klee, Wassily Kandinsky o László Moholy-Nagy.
Las elecciones de 1924 en Turingia llevaron al gobierno a la nueva derecha alemana y los recortes en el presupuesto de la escuela provocaron en 1925 el traslado de la Bauhaus en Dessau, donde gobernaba una mayoría socialdemócrata. Esta ciudad tenía un carácter más industrial que favorecería la producción de los diseños que se trabajaban en la escuela, como los muebles de acero tubular de Marcel Breuer. La nueva sede de la escuela en Dessau, obra de Walter Gropius, así como la zona residencial que se desarrolló para acoger a los estudiantes y profesores son muestra de este periodo más práctico, donde se puede reconocer el movimiento moderno que se originó en la Bauhaus.
En 1931 el Nacionalsocialismo llegó al poder también en Dessau y provocó el cierre de la Bauhaus por su clara orientación política contraria al régimen. Mies Van der Rohe era entonces el director de la escuela y en 1932 se trasladó al sur de Berlín (Lankwitz) como institución privada. Este período es probablemente el más desconocido y también el más corto, ya que en 1933 se produjo su cierre definitivo. A pesar de los movimientos de aproximación de Mies Van der Rohe al nuevo régimen, el Nacionalsocialismo ya había decidido ser representado por una arquitectura neoclásica monumental que lideró el arquitecto Albert Speer durante el régimen nazi. Walter Gropius, Mies Van der Rohe y muchos otros miembros de la Bauhaus tuvieron que emigrar, principalmente hacia los Estados Unidos, y contribuyeron con su trayectoria profesional en la difusión internacional de los principios de la arquitectura moderna.
El año 2019 será el gran año de la Bauhaus y el centenario se celebrará con la misma intensidad en las tres ciudades que la acogieron: Weimar, Dessau y Berlín. Las tres entidades que actualmente velan por el legado de la Bauhaus son la Fundación clásica de Weimar, la Fundación Bauhaus Dessau y el Archivo de la Bauhaus-Museo de diseño (Berlín). Las tres trabajan de forma conjunta en el programa que durante todo el año 2019 ha de celebrar la historia de la Bauhaus.
Como punto culminante de esta celebración está prevista en Weimar y en Dessau la inauguración de las nuevas sedes para sus museos, donde actualmente la falta de espacio sólo permite mostrar una parte muy limitada de las colecciones que disponen. En estas dos ciudades se convocaron concursos internacionales abiertos para la selección del equipo redactor de los proyectos y en Dessau fue seleccionada la propuesta del equipo de arquitectos Adenda de Barcelona. La arquitecta berlinesa Heike Hanada es la autora de la propuesta ganadora en Weimar. Los actos de inauguración están previstos en Weimar el día 6 de abril y en Dessau el 8 de septiembre.
En Berlín el Archivo de la Bauhaus también tiene prevista la ampliación de su museo, pero en este caso las obras aún no han comenzado. La propuesta arquitectónica elegida es obra del estudio Staab Architekten de Berlín, que no participó en un concurso de arquitectura abierto sino en un proceso de selección por invitación, tal como lamenta la presidenta del Colegio de arquitectos de Berlín ( Architektenkammer), la arquitecta Christine Edmaier, quien vela para la convocatoria de concursos públicos abiertos que permitan la contratación de arquitectos jóvenes. Pero tal como nos cuenta la presidenta es una tarea compleja y no siempre exitosa.
El Colegio de arquitectos de Berlín también quiere aportar su granito de arena al centenario de la Bauhaus y ha organizado un concurso para las escuelas de Berlín y Brandenburgo "Mein Bauhaus- Meine Moderne" con un formato muy libre, en el que los niños pueden expresar qué les sugiere la Bauhaus. Esta iniciativa proviene del grupo de trabajo del Colegio "Arquitectura y escuela" que se orienta a los escolares y realiza numerosos proyectos directamente en las aulas de las escuelas. Por otra parte, el Colegio ofrecerá varias paseos temáticos por la ciudad de Berlín, allí donde encontramos el testimonio de los miembros de la Bauhaus.
Aunque no se conoce todavía el programa detallado del centenario, hay dos semanas que destacan en el calendario: el Festival de Apertura del 16 al 24 de enero y la Semana de la Bauhaus de Berlín del 31 de agosto, coincidiendo con la larga noche de los museos, hasta el 7 de septiembre, día de puertas abiertas de los monumentos históricos de Berlín.
En el Festival de Apertura participarán las autoridades y también reconocidos artistas internacionales que serán invitados para que en diferentes formatos hagan revivir la original Semana de la Bauhaus de 1923, con exposiciones, representaciones, conciertos, proyecciones, instalaciones, workshops, etc. El sonido y el movimiento, así como la relación entre el hombre y la máquina, serán los temas centrales.
La Semana de la Bauhaus en Berlín quiere llevar la Bauhaus en el espacio público y mostrar su historia, su influencia, el día a día en la escuela en el período de Weimar (las fiestas temáticas, el trabajo de grupos interdisciplinares) así como los productos clásicos que todavía hoy se exportan en todo el mundo. Se busca la participación de las tiendas, que a través de sus escaparates ofrecerán estos contenidos a los peatones, que de pronto se encontrarán rodeados de la historia de esta institución.
El debate sobre el legado de la Bauhaus y su influencia en nuestra sociedad seguro que también formarán parte del programa en el formato de conferencias, proyecciones o performances. Un tema interesante para la responsable del Colegio de arquitectos de Berlín, es el contraste existente entre los ideales utópicos, de izquierdas y internacionalistas, de los primeros tiempos de la Bauhaus en la búsqueda del nuevo lenguaje formal para los objetos de la industrialización, y el hecho de que los grandes clásicos elementos de mobiliario de aquella época se hayan convertido en productos de diseño, elitistas y costosos que sólo se encuentran al alcance de una minoría privilegiada. Es debido a los elevados costes de producción? O de los derechos de autoría? O de la voluntad actual de la Bauhaus de pertenecer al selecto mundo del diseño? Esta cuestión y seguramente muchas otras encontrarán en esta celebración del centenario el marco ideal para la investigación y el debate.
Laura Gil, arquitecta. Corresponsal del COAC en Berlín, Alemania. Octubre 2018
Webs de interés: