La economía del entretenimiento en Arabia Saudí
Los ingresos medios de una familia de Arabia Saudita son entre 1.500 y 2.000 euros aportados en la mayoría de casos únicamente por el hombre de la casa, ya que la mayor parte de mujeres no trabajan. Con ello se mantiene una casa, o un piso según la región, los gastos familiares (la educación y la salud son gratuitos), dos coches, una persona de servicio y, estirando mucho el salario, un chófer para las mujeres de la casa ya que no pueden conducir. Las personas solteras que trabajan viven en casa de los padres hasta que se casan, suelen disponer de todo su salario a menos que tengan que aportar en casa un porcentaje.
Desde hace unos 30 años, en Arabia Saudita, el Ministerio de Cultura e Información daba los permisos para actividades de entretenimiento. Pero estos permisos estaban filtrados por la autoridad religiosa: la Policía para la Promoción de la Virtud y Prevención del Vicio. Esto se ha traducido en la limitación al entretenimiento bajo la excusa de que la cultura occidental destruirá las tradiciones y la cultura árabe alejando a la población del camino recto que, obviamente, es el religioso añadiendo que la población local no está interesada en este tipo de cultura. Mejor dicho, el ministerio no daba de permisos.
El hecho es que la cultura ha sido secuestrada por el poder religioso representado en un departamento del Ministerio de Interior, es decir, de la autoridad policial. La prohibición del entretenimiento engloba el cine, las representaciones, los conciertos, la música en general e incluso la educación en literatura occidental, filosofía o música. Las galerías de arte deben obtener un permiso especial para cada exposición y ésta es controlada por un departamento que la censura en cuanto haya algo que no entienden.
El estudio de la música está prohibido en la educación pública, así como la filosofía, y no se oye música ni a comercios ni restaurantes ni a cafés, excepto en contados lugares. El cine está prohibido, pero, por ejemplo, los aviones de Saudi Airlines se pueden ver películas convenientemente seleccionadas, cortadas y la piel de las mujeres difuminada, incluso los escotes de las hadas de Disney. Podemos ver gente matándose a tiros, pero no podemos ver un beso en la mejilla. Se dice bromeando que la película Thelma & Louise, road movie femenino, duraría aproximadamente 5 minutos en todos los cortes que deberían hacer para no mostrar mujeres conduciendo. Añadamos que la separación de sexos se ubicua: los restaurantes o los cafés en las universidades y escuelas.
Actualmente Arabia Saudí es el máximo consumidor de vídeos YouTube per cápita del mundo, según Reuters 2013, y todo el mundo que puede está abonado a Netflix, servidor online de entretenimiento audiovisual: películas, series, documentales etc. También hay mucha gente que tiene una sala privada de cine en casa y que muchos árabes se reúnen para tocar el laúd y oír música a diario.
Con el cambio de monarca, la publicación del programa Vision 2030 ha abierto el 2016 la Autoridad General para el Entretenimiento y ha movido al poder religioso bajo el Ministerio de Cultura e Información, quitándole el poder policial que tenía. La Autoridad para el Entretenimiento tiene un presupuesto para atraer entretenimiento en el país, pagando a las empresas privadas que lo hacen, y ha conseguido llevar a Jeddah a Mohammed Abdu, "el artista de los árabes", ya Riad un concierto de jazz, después de 7 y 25 años sin conciertos respectivamente a las dos ciudades. La llegada del cine es inminente ya que la Autoridad apoya el Saudi Film Festival con algunos cines de nueva construcción que están cerrados a la espera de la autorización y muchos que aún están por construir. La excusa sobre el poco interés de la población local para estos eventos culturales es obviamente inconsistente si consideramos que las entradas se agotan el mismo día que se ponen a la venta y la reventa alcanza los 6.000 euros. El país está cambiando muy rápidamente.
¿Pero hasta ahora, los ciudadanos donde han encontrado entretenimiento? Fuera del país. Según el Banco Mundial - En cuanto al Turismo Internacional, los españoles se gastaron unos 15.500 millones de euros en el extranjero por turismo en 2014, unos 335 euros por habitante. En cambio, Arabia Saudí tuvo un gasto al mismo año de 23.000 millones a 700 euros por habitante.
A menudo vemos árabes alojados en los hoteles de lujo y comprando en tiendas caras y suponemos que todos son "ricos". El motivo por el que los árabes les gusta el lujo y el bling bling (la ostentación con objetos grandes y brillantes) podemos hablar otro día, pero si tenemos en cuenta la oferta de entretenimiento actual y las oportunidades de tener una vida de ocio normal en Arabia Saudí, no debería extrañarnos que las familias ahorren una buena parte de su salario en concepto de viajes. Quién sabe cuándo será la próxima vez que podrán hacer todas las cosas que, para nosotros, los europeos, son "normales".
Jaime Torres, arquitecto. Corresponsal del COAC en Riad, Arabia Saudita. 30 de marzo 2017
L’economia de l’entreteniment a l’Aràbia Saudita
Els ingressos mitjans d’una família de l’Aràbia Saudita són entre 1.500 i 2.000 euros aportats en la majoria de casos únicament per l’home de la casa, ja que la major part de dones no treballen. Amb això es manté una casa, o un pis segons la regió, les despeses familiars (l’educació i la salut són gratuïts), dos cotxes, una persona de servei i, estirant molt el salari, un xofer per a les dones de la casa ja que no poden conduir. Les persones solteres que treballen viuen a casa dels pares fins que es casen, acostumen a disposar de tot el seu salari a no ser que hagin d’aportar a casa un percentatge.
Des de fa uns 30 anys, a l’Aràbia Saudita, el Ministeri de Cultura i Informació donava els permisos per activitats d’entreteniment. Però aquests permisos estaven filtrats per l’autoritat religiosa: la Policia per la Promoció de la Virtut i Prevenció del Vici. Això s’ha traduït en la limitació a l’entreteniment sota l’excusa de que la cultura occidental destruirà les tradicions i la cultura àrab allunyant a la població del camí recte que, òbviament, és el religiós afegint que la població local no està pas interessada en aquest tipus de cultura. Més ben dit, el ministeri no en donava de permisos.
El fet és que la cultura ha estat segrestada pel poder religiós representat en un departament del Ministeri d’Interior, és a dir, de l’autoritat policial. La prohibició de l’entreteniment engloba el cinema, les representacions, els concerts, la música en general i fins i tot l’educació en literatura occidental, filosofia o música. Les galeries d’art han d’obtenir un permís especial per cada exposició i aquesta és controlada per un departament que la censura tan bon punt hi hagi quelcom que no entenen.
L’estudi de la música està prohibit a l’educació pública, així com la filosofia, i no se sent música ni a comerços ni a restaurants ni a cafès, excepte a comptats llocs. El cinema està prohibit però, per exemple, als avions de Saudi Airlines es poden veure pel·lícules convenientment seleccionades, tallades i la pell de les dones esborronada, inclús els escots de les fades de Disney. Podem veure gent matant-se a trets però no podem veure un petó a la galta. Es diu fent broma que la pel·lícula Thelma & Louise, road movie femení, duraria aproximadament 5 minuts amb tots els talls que haurien de fer per no mostrar dones conduint. Afegim que la separació de sexes es ubiqua: dels restaurants o els cafès a les universitats i escoles.
Actualment l’Aràbia Saudita és el màxim consumidor de vídeos YouTube per càpita del món, segons Reuters 2013, i tothom que pot està abonat a Netflix, servidor online d’entreteniment audiovisual: pel·lícules, sèries, documentals etc. També hi ha molta gent que té una sala privada de cinema a casa i que molts àrabs es reuneixen per tocar el llaüt i sentir música diàriament.
Amb el canvi de monarca, la publicació del programa Vision 2030 ha obert al 2016 l’Autoritat General per l’Entreteniment i ha mogut al poder religiós sota el Ministeri de Cultura i Informació, traient-li el poder policial que tenia. L’Autoritat per l’Entreteniment té un pressupost per atraure entreteniment al país, pagant a les empreses privades que ho fan, i ha aconseguit portar a Jeddah a Mohammed Abdu, “l’artista dels àrabs”, i a Riad un concert de jazz, després de 7 i 25 anys sense concerts respectivament a les dues ciutats. L’arribada del cinema és imminent ja que l’Autoritat dóna suport al Saudi Film Festival amb alguns cinemes de nova construcció que estan tancats a l’espera de l’autorització i molts que encara estan per construir. L’excusa sobre el poc interès de la població local per aquests esdeveniments culturals és òbviament inconsistent si considerem que les entrades s’exhaureixen el mateix dia que es posen a la venda i la revenda arriba als 6.000 euros. El país està canviant molt ràpidament.
Però fins ara, els ciutadans on han trobat entreteniment? Fora del país. Segons el Banc Mundial – Pel que fa al Turisme Internacional, els espanyols es van gastar uns 15.500 milions d’euros a l’estranger per turisme al 2014, uns 335 euros per habitant. En canvi, l’Aràbia Saudita va tenir una despesa al mateix any de 23.000 milions a 700 euros per habitant.
Sovint veiem àrabs allotjats als hotels de luxe i comprant a botigues cares i suposem que tots són “rics“. El motiu pel qual als àrabs els hi agrada el luxe i el bling bling (l’ostentació amb objectes grans i brillants) en podem parlar un altre dia, però si tenim en compte l’oferta d’entreteniment actual i les oportunitats de tenir una vida d’oci normal a l’Aràbia Saudita, no ens hauria d’estranyar que les famílies estalviïn una bona part del seu salari en concepte de viatges. Qui sap quan serà la propera vegada que podran fer totes les coses que per nosaltres, els europeus, són “normals”.
Jaime Torres, arquitecte. Corresponsal del COAC a Riad, Aràbia Saudita. 30 març 2017
Arquitectrua catalana en la India, Costa Calsamiglia en Bangalore
la India uno de los países más poblados del mundo donde a pesar del bajo índice en educación, dentro de pocos años será uno de los países con más arquitectos del mundo (actualmente hay unas trescientas escuelas de arquitectura). Este es el país de las paradojas que también se ha caracterizado por su proteccionismo cargando con elevados aranceles los productos extranjeros, un proceso que la liberalización de la economía a los 90 está ya dando sus frutos (a ritmo hindú ...), Amazon ya hace tiempo que se implantó y Ikea no tardará mucho. Por todo esto es una gran noticia y un motivo de ilusión conocer hace pocas semanas la inauguración de la sede de la empresa EFD Induction en Bangalore (oficialmente Bangalore, la capital de Karnakata y de la industria high-tech, la ciudad más moderna y desarrollada del país) proyectada por Guim Costa Calsamiglia.
El edificio de volumetría potente, es una estructura compacta perforada por cinco grandes patios vidriados que permiten la entrada de luz natural, ventilación cruzada y comunicación visual directo entre los diferentes departamentos de la empresa. La eficiencia energética era una de las premisas del proyecto -así como la racionalidad, simplicidad y la transparencia- de modo que EL GUILGuim Costa trabajó con la consultora barcelonesa Aiguasol desde las primeras líneas. El proyecto parte del programa, ciertamente complejo, que combinaba el espacio de producción -la "fábrica" - con los departamentos de diseño y desarrollo, investigación y oficinas, espacios "limpios". Todos estos componentes comparten una misma estructura rectangular perforada para permitir la ventilación cruzada y tratada para aislar el edificio de la insolación. La zona de producción ocupa el ala norte y las oficinas la sur, dejando a los laterales del acceso y la carga y descarga. El tratamiento de los espacios interiores es deliberadamente neutro (se han escogido el blanco, la madera y los tonos claros) para permitir concentración y un buen ambiente de trabajo, en contraste con el cargado ambiente de la calle, lleno de color y ruidoso.
Guim Costa explica cómo llegó el encargo, que "fue fruto de hacer conocimiento del director general de la empresa en la India a través de un amigo mío que trabajaba para EFD. Cenando los tres una tarde en Barcelona, charlando sobre arquitectura y eficiencia energética, el director de EFD me brindó la posibilidad de hacer una propuesta para su nuevo edificio en Bangalore. Dediqué un mes a trabajar una buena presentación, la propuesta gustó y me contrataron. me pidieron que me sacara un NIF indio y nos pusimos manos a la obra. " La India no reconoce -de momento-los títulos de la Unión Europea (sólo los de Inglaterra) por lo que es imprescindible tener un socio para poder trabajar. Guim Costa hizo tándem con un equipo local (Nu Associates) que desarrollaron el prohecto ejecutivo y parte de la dirección de la obra. Costa Calsamiglia es el autor del proyecto básico (y jefe del proyecto), hizo un seguimiento del proyecto ejecutivo y de la obra que le hicieron viajar a Bangalore cada 4 o 5 meses. Un proceso que duró dos años dels cual Costa Calsamiglia extrae una experiencia muy positiva. También destaca el trabajo en equipo, desde los arquitectos indios "que ha funcionado muy bien porque ha habido un respeto muy grande hacia las ideas iniciales, los projects managers (Ducker International), que hicieron bien su trabajo y permitieron controlar de cerca el proyecto. Los condicionantes económicos han sido importantes (el presupuesto del proyecto inicial se redujo en un 25%) pero se ha conseguido encajar bien (cualquier cambio pasaba por mi control) y se ha podido respetar mucho el proyecto original. "When the team works, the building smiles" dije en la presentación del proyecto, el día de la inauguración ante 500 invitados (entre ellos el presidente de Baden-Wuttenberg y el ministro de industria del estado de Karnataka). el CEO noruego de EFD también estaba contento, al salir me dijo que aquel edificio era lo mejor que tenía la empresa. Ahora estamos hablando del próximo proyecto, esta vez, en Europa. "
Ariadna Alvarez Garreta, arquitecta. Corresponsal del COAC en Chandigarh, India. marzo 2017
Arquitectura catalana a l'Índia. Costa Calsamiglia a Bangalore
L’Índia és un dels països més poblats del món. Tot i el baix índex en educació, d'aquí a pocs anys serà un dels països amb més arquitectes (actualment hi ha unes tres-centes escoles d'arquitectura). Aquest és el país de les paradoxes, que també s'ha caracteritzat pel seu proteccionisme, carregant amb elevats aranzels els productes estrangers, un procés de liberalització de l'economia als anys 90 que està ja donant els seus fruits (a ritme hindú...). Amazon ja fa temps que s'hi va implantar i Ikea no trigarà gaire. Per tot això, és una gran notícia i un motiu d'il·lusió conèixer fa poques setmanes la inauguració de la seu de l'empresa EFD Induction a Bangalore (oficialment Bengaluru, la capital de Karnakata i de la indústria high-tech, la ciutat més moderna i desenvolupada del país), projectada per l'arquitecte català Guim Costa Calsamiglia.
L'edifici, de volumetria potent, és una estructura compacta perforada per cinc grans patis vidriats que permeten l'entrada de llum natural, ventilació creuada i comunicació visual entre els diferents departaments de l'empresa. L'eficiència energètica era una de les premisses del projecte -així com la racionalitat, simplicitat i transparència- de manera que Guim Costa va treballar amb la consultora barcelonina Aiguasol des dels primers esbossos. El projecte parteix del programa, certament complex, que combinava l'espai de producció -la "fàbrica"- amb els departaments de disseny i desenvolupament, recerca i oficines, espais "nets". Tots aquests components comparteixen una mateixa estructura rectangular perforada per permetre la ventilació creuada i tractada per aïllar l'edifici de la insolació. La zona de producció ocupa l'ala nord i les oficines la sud, deixant als laterals l’accés i la càrrega i descàrrega. El tractament dels espais interiors és volgudament neutre (s'han escollit el blanc, la fusta i els tons clars) per permetre concentració i un bon ambient de treball, en contrast amb el carregat ambient del carrer.
Guim Costa explica com va arribar l'encàrrec, que "va ser fruit de conèixer el director general de l'empresa a l'Índia, a través d'un amic que treballava per a EFD. Sopant tots tres un vespre a Barcelona, xerrant sobre arquitectura i eficiència energètica, el director d'EFD em va brindar la possibilitat de fer una proposta per al seu nou edifici a Bangalore. Vaig dedicar un mes a treballar una bona presentació, la proposta va agradar i em van contractar."
L’Índia no reconeix -de moment- els títols d'arquitectura de la Unió Europea (només els d'Anglaterra), de manera que és imprescindible tenir un soci indi per poder-hi treballar. Guim Costa va fer tàndem amb un equip local (Nu Associates), que van desenvolupar el projecte executiu i part de la direcció d'obra. Costa Calsamiglia és l'autor del projecte bàsic i el cap de projecte. Va fer un seguiment del projecte executiu i de l'obra que el van fer viatjar a Bangalore cada 4 o 5 mesos.
En total va ser un procés que va durar dos anys, del qual Costa Calsamiglia n'extreu una experiència molt positiva. En destaca el treball en equip, des dels arquitectes indis "que ha funcionat molt bé perquè hi ha hagut un respecte molt gran cap a les idees inicials, als project managers (Ducker International), que van fer bé la seva feina i van permetre controlar de prop el projecte. Els condicionants econòmics han estat importants (el pressupost del projecte inicial es va reduir en un 25%), però s'ha aconseguit encaixar bé i s'ha pogut respectar molt el projecte original. 'When the team works, the building smiles', vaig dir a la presentació del projecte, el dia de la inauguració davant de 500 convidats (entre ells el president de Baden-Wuttenberg i el ministre d'indústria de l'estat de Karnataka). El CEO d'EFD també estava content; en sortir va dir que aquell edifici era el millor que tenia l'empresa. Ara estem parlant del proper projecte, aquest cop a Europa."
Ariadna Álvarez Garreta, arquitecta. Corresponsal del COAC a Chandigarh, Índia. Març 2017