Aquesta “condició descentrada” de la que ens parla Ignasi de Solà-Morales, el fet de no tenir a Jujol ben endreçat a cap carpeta de la història, permet que cada generació el torni a inventar. Igual que ja van fer Ignasi de Solà-Morales o Josep Llinàs en el seu moment, Jujol sempre necessita tornar a ser rescatat del relat que hem fet d’ell mateix.

Si en el seu moment, l’emancipació definitiva de l’ortodòxia del moviment modern va permetre a una sèrie d’arquitectes tornar la mirada enrere cap a  les imatges més pertorbadores i incòmodes de les generacions anteriors, avui, definitivament alliberats del prejudici envers tot allò que és decoratiu, podem mirar encara més endins, mirar cara a cara el Jujol més concret, figuratiu i transgressor.

En una espiral inacabable de declivi i redempció, Jujol admet avui un nou rescat, una nova mirada que, prenent com a premissa la seva indefinida llibertat creativa, ens permeti hackejar-lo de posicions que, a base de repetir-les, han acabat caient en la trampa de l’acadèmia, un establishment de pensament que no volem que quedi fixat com a l’última paraula.

Per això, amb el convenciment que tenim més coses a dir a través de Jujol, sense prejudicis i por a equivocar-nos, amb tant de respecte com distància vers el discursos establerts, volem parlar de Jujol  sense cap motlle acadèmic,  potser descentrat, com deia Ignasi de Solà-Morales, però sempre viu i elèctric, i sempre nostre.