Vancouver, construyendo puentes más allá del Atlántico
Desde Vancouver, ciudad construida a un ritmo vertiginoso y en constante transformación, resulta especialmente interesante observar cómo la profesión de arquitecto se vuelve cada vez más internacional. Este año, Canadá y la Unión Europea han dado un paso significativo en esta dirección con la aprobación del Acuerdo de Reconocimiento Mutuo de Cualificaciones Profesionales (MRA) para los arquitectos, que facilitará el reconocimiento profesional entre ambas jurisdicciones.
Más allá de su vertiente administrativa, el acuerdo simboliza un cambio de paradigma. Por primera vez, se establece un marco que permite acercar dos tradiciones profesionales que, a pesar de compartir muchos valores, han evolucionado bajo contextos urbanos, culturales y reguladores muy distintos. Lo que está en juego no es sólo la movilidad de los arquitectos, sino también la circulación de ideas, conocimientos y formas diversas de entender la ciudad.
De hecho, la misma idea de ejercer la profesión sigue teniendo significados diferentes según el lugar donde nos encontramos. Esta diversidad no existe únicamente entre Canadá y Europa; también la encontramos dentro de la propia Unión Europea. Las atribuciones profesionales, los sistemas de responsabilidad, las relaciones con la administración o la forma de desarrollar los proyectos varían de un país a otro. Lejos de representar una dificultad, esta pluralidad constituye una de las grandes riquezas de la profesión y una oportunidad para cuestionar las propias prácticas y aprender de las ajenas.
British Columbia, y especialmente Vancouver, ejemplifican bien ese potencial de intercambio. La región ha experimentado un crecimiento sostenido en las últimas décadas, impulsado por la llegada constante de población y por una fuerte presión sobre la vivienda y las infraestructuras urbanas. Los retos asociados a la densificación, sostenibilidad y accesibilidad de la vivienda forman parte del debate cotidiano de la ciudad.
A diferencia de muchas ciudades europeas, Vancouver es una ciudad relativamente joven. El peso de las preexistencias históricas es menor y, por tanto, la construcción de la identidad urbana se ha basado principalmente en la proyección hacia el futuro más que en la relación con el pasado. Esta condición ha favorecido una cultura arquitectónica abierta a la innovación, la experimentación y la incorporación de profesionales procedentes de todo el mundo.
Es precisamente en ese contexto donde la experiencia europea puede aportar un valor diferencial. Los arquitectos formados en ciudades con elevada densidad histórica están acostumbrados a trabajar con la complejidad de las preexistencias, la rehabilitación del patrimonio, la reutilización de edificios y la convivencia entre capas urbanas de diferentes épocas. Este conocimiento resulta especialmente relevante en un momento en que las ciudades canadienses empiezan a plantearse cómo crecer de manera más sostenible y cómo construir una identidad urbana que vaya más allá de la simple expansión.
Pero el intercambio es sin duda bidireccional. Europa también tiene mucho que aprender de la cultura profesional canadiense. Aquí, el ejercicio de la profesión ha evolucionado bajo una fuerte conciencia de la responsabilidad profesional y de la protección del interés público. Los mecanismos de control, los requisitos de formación continuada y la definición clara de responsabilidades han contribuido a configurar una práctica profesional especialmente rigurosa, aspectos que pueden resultar inspiradores en otros contextos.
En definitiva, el valor de ese acuerdo va mucho más allá de facilitar el acceso a nuevos mercados laborales. Representa una oportunidad para acercar dos formas de hacer arquitectura y para reforzar la idea de que los grandes retos de la profesión ya no pueden abordarse desde una perspectiva estrictamente local. La crisis de la vivienda, la adaptación al cambio climático, la sostenibilidad o la transformación de las ciudades exigen respuestas compartidas y una creciente capacidad de trabajar entre contextos diversos.
Desde Vancouver, este acuerdo se percibe como invitación a construir nuevos puentes profesionales. No sólo entre Canadá y la Unión Europea, sino también entre distintas experiencias, sensibilidades y culturas arquitectónicas. Quizás ésta sea, al fin y al cabo, su aportación más valiosa: recordarnos que la arquitectura sigue siendo una profesión profundamente arraigada en el lugar, pero cada vez más conectada al mundo.
Leyre Moreno, arquitecta. Corresponsal del COAC en Vancouver, Canadá. Septiembre 2026
Vancouver, construint ponts més enllà de l'Atlàntic
Des de Vancouver, ciutat construïda a un ritme vertiginós i en constant transformació, resulta especialment interessant observar com la professió d’arquitecte es torna cada vegada més internacional. Aquest any, el Canadà i la Unió Europea han fet un pas significatiu en aquesta direcció amb l’aprovació de l’Acord de Reconeixement Mutu de Qualificacions Professionals (MRA) per als arquitectes, que facilitarà el reconeixement professional entre ambdues jurisdiccions.
Més enllà del seu vessant administratiu, l’acord simbolitza un canvi de paradigma. Per primera vegada, s’estableix un marc que permet acostar dues tradicions professionals que, malgrat compartir molts valors, han evolucionat sota contextos urbans, culturals i reguladors molt diferents. El que està en joc no és només la mobilitat dels arquitectes, sinó també la circulació d’idees, coneixements i maneres diverses d’entendre la ciutat.
De fet, la mateixa idea d’exercir la professió continua tenint significats diferents segons el lloc on ens trobem. Aquesta diversitat no existeix únicament entre el Canadà i Europa; també la trobem dins de la mateixa Unió Europea. Les atribucions professionals, els sistemes de responsabilitat, les relacions amb l’administració o la manera de desenvolupar els projectes varien d’un país a un altre. Lluny de representar una dificultat, aquesta pluralitat constitueix una de les grans riqueses de la professió i una oportunitat per qüestionar les pràctiques pròpies i aprendre de les alienes.
British Columbia, i especialment Vancouver, exemplifiquen bé aquest potencial d’intercanvi. La regió ha experimentat un creixement sostingut durant les darreres dècades, impulsat per l’arribada constant de població i per una forta pressió sobre l’habitatge i les infraestructures urbanes. Els reptes associats a la densificació, la sostenibilitat i l’accessibilitat de l’habitatge formen part del debat quotidià de la ciutat.
A diferència de moltes ciutats europees, Vancouver és una ciutat relativament jove. El pes de les preexistències històriques és menor i, per tant, la construcció de la identitat urbana s’ha basat principalment en la projecció cap al futur més que no pas en la relació amb el passat. Aquesta condició ha afavorit una cultura arquitectònica oberta a la innovació, a l’experimentació i a la incorporació de professionals procedents d’arreu del món.
És precisament en aquest context on l’experiència europea pot aportar un valor diferencial. Els arquitectes formats en ciutats amb una elevada densitat històrica estan acostumats a treballar amb la complexitat de les preexistències, la rehabilitació del patrimoni, la reutilització d’edificis i la convivència entre capes urbanes de diferents èpoques. Aquest coneixement esdevé especialment rellevant en un moment en què les ciutats canadenques comencen a plantejar-se com créixer de manera més sostenible i com construir una identitat urbana que vagi més enllà de la simple expansió.
Però l’intercanvi és, sens dubte, bidireccional. Europa també té molt a aprendre de la cultura professional canadenca. Aquí, l’exercici de la professió ha evolucionat sota una forta consciència de la responsabilitat professional i de la protecció de l’interès públic. Els mecanismes de control, els requisits de formació continuada i la definició clara de responsabilitats han contribuït a configurar una pràctica professional especialment rigorosa, aspectes que poden resultar inspiradors en altres contextos.
En definitiva, el valor d’aquest acord va molt més enllà de facilitar l’accés a nous mercats laborals. Representa una oportunitat per acostar dues maneres de fer arquitectura i per reforçar la idea que els grans reptes de la professió ja no poden abordar-se des d’una perspectiva estrictament local. La crisi de l’habitatge, l’adaptació al canvi climàtic, la sostenibilitat o la transformació de les ciutats exigeixen respostes compartides i una capacitat creixent de treballar entre contextos diversos.
Des de Vancouver, aquest acord es percep com una invitació a construir nous ponts professionals. No només entre el Canadà i la Unió Europea, sinó també entre diferents experiències, sensibilitats i cultures arquitectòniques. Potser aquesta sigui, al capdavall, la seva aportació més valuosa: recordar-nos que l’arquitectura continua sent una professió profundament arrelada al lloc, però cada vegada més connectada al món.
Leyre Moreno, arquitecta. Corresponsal del COAC a Vancouver, Canadà. Setembre 2026
LA INTEGRACIÓN DEL BIM EN CATALUNYA Y EN LOS PAÍSES BAJOS
EL BIM y la arquitectura de los datos
Introducción: De la línea de rotring a la línea de código
Las herramientas para desempeñar la arquitectura están en constante transformación. En las últimas décadas hemos visto evolucionar nuestro oficio desde la delicadeza de la maqueta de madera y el trazo de tinta del rotring hacia la precisión vectorial de AutoCAD, para desembocar finalmente en la dimensión paramétrica del Digital Twin. En este recorrido, la profesión debe trascender la poética tradicional de los espacios, la luz y las proporciones para aprender a habitar también la arquitectura de los datos y la automatización. Este cambio de paradigma implica un tráfico inevitable: ya no se dibuja, se moldea; y el gesto que define el edificio se traslada desde el papel y las decisiones a pie de obra hacia los archivos IFC y la réplica digital.
En ese escenario, la metodología BIM deja de ser un simple software para convertirse en la plataforma de encuentro central entre todos los agentes del proceso constructivo. Sin embargo, esta transición puede generar ciertas reticencias en parte del colectivo arquitectónico, que la percibe con recelo o como una amenaza a la creatividad. Sin embargo, el riesgo real radica en la pasividad: si la profesión abandona el modelo digital en manos exclusivas de grandes ingenierías y constructoras, la arquitectura corre el peligro de quedar relegada a una función puramente estética o cosmética, con la consecuente pérdida de peso técnico en la toma de decisiones.
La respuesta pasa por asumir esta evolución digital como una oportunidad para liderar el diálogo desde la capacidad de síntesis que siempre ha caracterizado al oficio, abrazando marcos de trabajo verdaderamente colaborativos como el IPD (Integrated Project Delivery). Este enfoque garantiza que la visión espacial y el rigor técnico dialoguen de igual a igual con la estructura, instalaciones y ejecución desde el minuto cero.
Resulta apasionante analizar cómo estos cambios se articulan en cada territorio. Entre Cataluña y Países Bajos los retos tecnológicos son compartidos, pero la integración del BIM responde a realidades muy diferentes: la cultura constructiva (con un fuerte peso de la industrialización en el contexto holandés), el tejido empresarial, el marco administrativo y la propia definición del perfil profesional hacen que la metodología avance por caminos diferenciados. Es interesante analizar las dos formas de adaptarse a las nuevas herramientas para aprender mutuamente de las diversas experiencias.
Dos caminos de implantación: el impulso privado y la palanca pública
El análisis de la integración del BIM revela una interesante divergencia en su punto de partida. En Países Bajos, la transformación se ha articulado desde un modelo bottom-up surgido del propio tejido empresarial. El sector privado ha asumido el liderazgo del proceso para optimizar la complejidad operativa y mejorar la eficiencia de los proyectos, definiendo estándares comunes de trabajo colaborativo antes de que existiera ningún imperativo legal.
En Cataluña, en cambio, el principal motor sigue una estrategia top-down impulsada por la Administración Pública. Mediante iniciativas como la Estrategia BIM 2030 de la Generalidad de Cataluña, el sector público utiliza la contratación como palanca para dinamizar el tejido profesional y fijar requisitos progresivos tanto en la edificación como en la obra civil. Estas dos aproximaciones reflejan respuestas adaptadas a sus entornos: una nacida de la necesidad operativa y de mercado, y otra orientada a traccionar y coordinar un sector tradicionalmente fragmentado.
Cultura constructiva y entorno: de la fábrica al taller in situ
La forma en que se construye condiciona directamente cómo se adopta la tecnología digital. En los Países Bajos, la dureza del clima y una apuesta histórica por la eficiencia y la sostenibilidad han consolidado una arquitectura industrializada, en la que el edificio se concibe como un montaje de piezas prefabricadas de madera u hormigón. En un modelo donde los componentes llegan acabados de fábrica para un ensamblaje milimétrico, la tolerancia al error es mínima; en el contexto holandés, el BIM actúa como garantía indispensable de coordinación antes de llegar a la obra.
En Cataluña se mantiene un peso relevante de la construcción tradicional in situ. Esta cultura constructiva, de carácter más artesanal y adaptativo, dialoga con la ejecución de la obra de forma diferente. La adopción del BIM no nace de la urgencia de un proceso puramente de montaje industrial, sino de una voluntad clara por mejorar la trazabilidad, optimizar costes, reducir residuos y elevar la calidad de la ejecución.
Estándares, interoperabilidad y fuentes libres
Para que la colaboración sea realmente eficiente es necesario un lenguaje común que garantice la trazabilidad de la información. En los Países Bajos, esta estandarización se articula desde el BIM Loket, el organismo que centraliza herramientas como el BIM Bases ILS (unos requisitos mínimos de intercambio pactados por el mismo sector), el sistema de clasificación NL-SfB y el estándar estatal Rgd BIM Standard. En Cataluña, la referencia es la GuBIMclass, una herramienta nacida del consenso local para organizar los elementos según su función y secuencia constructiva.
Aunque cada territorio ha desarrollado sus propios "dialectos" (como la GuBIMclass en Cataluña o el BIM Bases ILS en los Países Bajos), ambos contextos juegan bajo el mismo marco de reglas globales: la serie de normas ISO 19650. Esta normativa internacional define el marco común para la organización y digitalización de la información
a lo largo de todo el ciclo de vida de un activo. Tanto la Estrategia BIM 2030 de la Generalitat como los protocolos holandeses se alinean con este estándar para garantizar que la gestión de los datos sea fiable, trazable y transparente.
Más allá de las clasificaciones, otra de las claves de la colaboración en la que ambos países coinciden es la apuesta por los formatos abiertos (OpenBIM/IFC), los cuales evitan la dependencia de tecnologías privativas y facilitan el trabajo en red. En este ámbito, Cataluña destaca con iniciativas de referencia como BIMROCKET, una plataforma open-source desarrollada por el Ayuntamiento de Sant Feliu de Llobregat. Este caso ejemplifica cómo la digitalización abierta puede ser accesible y aplicable desde la propia Administración local, conectando de forma transparente el modelado paramétrico, la automatización y la gestión de datos hacia el desarrollo de réplicas digitales (Digital Twins).
Conclusión: sumar alianzas y coordinar la visión global
La transición hacia el BIM invita a reflexionar sobre cómo evolucionan los procesos de trabajo y cómo se articulan los equipos multidisciplinares en el mundo de la construcción. La arquitectura, entendida como el arte de la construcción, se encuentra ante un nuevo cambio de paradigma en el que el proceso de proyectar, construir y trabajar con clientes, promotores, administración, constructoras, calculistas, instaladores, ingenieros y arquitectos técnicos cambia por momentos. Ante esta transformación, ¿puede el arquitecto seguir proyectando y construyendo como hasta ahora?
Hoy en día, el marco regulatorio y el visado colegial ofrecen protección jurídica y claras atribuciones para el arquitecto. Sin embargo, ante un futuro en el que estos mecanismos puedan evolucionar, flexibilizarse o incluso desaparecer, la competitividad de la profesión pedirá la redefinición del papel del arquitecto para no quedar relegado a un segundo plano. En este contexto, conocer y utilizar el lenguaje digital será la forma de asegurar que el arquitecto esté presente a lo largo de todo el proyecto, participando activamente en las decisiones técnicas y garantizando la sensibilidad y la calidad del diseño arquitectónico durante toda la obra.
Herramientas como el BIM y metodologías como el IPD no son una receta mágica, sino herramientas de trabajo que adquieren sentido cuando se utilizan para sumar. Conocer el idioma de los datos permite al arquitecto ser una pieza clave dentro de los equipos multidisciplinares, proyectando con ingenierías y calculistas y dirigiendo la obra con las constructoras. De esta forma, aportando una visión de conjunto y de síntesis desde el primer esbozo hasta el mantenimiento de la réplica digital, se consigue que la sensibilidad arquitectónica y la coherencia del proyecto se mantengan vivas a lo largo de toda la obra arquitectónica.
Marta Companys, arquitecta. Corresponsal del COAC en Gouda, Países Bajos. Septiembre 2026
LA INTEGRACIÓ DEL BIM A CATALUNYA I ALS PAÏSOS BAIXOS
EL BIM I L’ARQUITECTURA DE LES DADES
Introducció: De la línia de rotring a la línia de codi
Les eines per exercir l'arquitectura estan en constant transformació. En les darreres dècades hem vist evolucionar el nostre ofici des de la delicadesa de la maqueta de fusta i el traç de tinta del rotring cap a la precisió vectorial de l'AutoCAD, per desembocar finalment en la dimensió paramètrica del Digital Twin. En aquest recorregut, la professió ha de transcendir la poètica tradicional dels espais, la llum i les proporcions per aprendre a habitar també l'arquitectura de les dades i l'automatització. Aquest canvi de paradigma implica un trànsit inevitable: ja no es dibuixa, es modela; i el gest que defineix l'edifici es trasllada des del paper i les decisions a peu d'obra cap als arxius IFC i la rèplica digital.
En aquest escenari, la metodologia BIM deixa de ser un simple programari per convertir-se en la plataforma de trobada central entre tots els agents del procés constructiu. Tanmateix, aquesta transició pot generar certes reticències en part del col·lectiu arquitectònic, que la percep amb recel o com una amenaça a la creativitat. El risc real, però, rau en la passivitat: si la professió abandona el model digital en mans exclusives de grans enginyeries i constructores, l'arquitectura corre el perill de quedar relegada a una funció purament estètica o cosmètica, amb la conseqüent pèrdua de pes tècnic en la presa de decisions.
La resposta passa per assumir aquesta evolució digital com una oportunitat per liderar el diàleg des de la capacitat de síntesi que sempre ha caracteritzat l'ofici, abraçant marcs de treball veritablement col·laboratius com l'IPD (Integrated Project Delivery). Aquest enfocament garanteix que la visió espacial i el rigor tècnic dialoguin d'igual a igual amb l'estructura, les instal·lacions i l'execució des del minut zero.
Resulta apassionant analitzar com aquests canvis s'articulen a cada territori. Entre Catalunya i els Països Baixos els reptes tecnològics són compartits, però la integració del BIM respon a realitats ben diferents: la cultura constructiva (amb un fort pes de la industrialització al context holandès), el teixit empresarial, el marc administratiu i la mateixa definició del perfil professional fan que la metodologia avanci per camins diferenciats. És interessant analitzar les dues maneres d'adaptar-se a les noves eines per aprendre mútuament de les diverses experiències.
Dos camins d'implantació: l'impuls privat i la palanca pública
L’anàlisi de la integració del BIM revela una divergència interessant en el seu punt de partida. Als Països Baixos, la transformació s'ha articulat des d'un model bottom-up sorgit del mateix teixit empresarial. El sector privat ha assumit el lideratge del procés per optimitzar la complexitat operativa i millorar l'eficiència dels projectes, definint estàndards comuns de treball col·laboratiu abans que existís cap imperatiu legal.
A Catalunya, en canvi, el motor principal segueix una estratègia top-down impulsada per l'Administració Pública. Mitjançant iniciatives com l'Estratègia BIM 2030 de la Generalitat de Catalunya, el sector públic utilitza la contractació com a palanca per dinamitzar el teixit professional i fixar requisits progressius tant en l'edificació com en l'obra civil. Aquestes dues aproximacions reflecteixen respostes adaptades als seus entorns: una nascuda de la necessitat operativa i de mercat, i l’altra orientada a traccionar i coordinar un sector tradicionalment fragmentat.
Cultura constructiva i entorn: de la fàbrica al taller in situ
La manera com es construeix condiciona directament com s'adopta la tecnologia digital. Als Països Baixos, la duresa del clima i una aposta històrica per l'eficiència i la sostenibilitat han consolidat una arquitectura industrialitzada, on l'edifici es concep com un muntatge de peces prefabricades de fusta o formigó. En un model on els components arriben acabats de fàbrica per a un acoblament mil·limètric, la tolerància a l'error és mínima; en el context holandès, el BIM actua com la garantia indispensable de coordinació abans d'arribar a l'obra.
A Catalunya es manté un pes rellevant de la construcció tradicional in situ. Aquesta cultura constructiva, de caràcter més artesanal i adaptatiu, dialoga amb l'execució de l'obra d'una manera diferent. L'adopció del BIM no neix de la urgència d'un procés purament de muntatge industrial, sinó d'una voluntat clara per millorar la traçabilitat, optimitzar costos, reduir residus i elevar la qualitat de l'execució.
Estàndards, interoperabilitat i fonts lliures.
Perquè la col·laboració sigui realment eficient cal un llenguatge comú que garanteixi la traçabilitat de la informació. Als Països Baixos, aquesta estandardització s'articula des del BIM Loket, l'organisme que centralitza eines com el BIM Basis ILS (uns requisits mínims d'intercanvi pactats pel mateix sector), el sistema de classificació NL-SfB i l'estàndard estatal Rgd BIM Standard. A Catalunya, la referència és la GuBIMclass, una eina nascuda del consens local per organitzar els elements segons la seva funció i seqüència constructiva.
Tot i que cada territori ha desenvolupat els seus propis "dialectes" (com la GuBIMclass a Catalunya o el BIM Basis ILS als Països Baixos), ambdós contextos juguen sota el mateix marc de regles globals: la sèrie de normes ISO 19650. Aquesta normativa internacional defineix el marc comú per a l'organització i digitalització de la informació
al llarg de tot el cicle de vida d'un actiu. Tant l’Estratègia BIM 2030 de la Generalitat com els protocols holandesos s'alineen amb aquest estàndard per garantir que la gestió de les dades sigui fiable, traçable i transparent.
Més enllà de les classificacions, una altra de les claus de la col·laboració en què ambdós països coincideixen és l'aposta pels formats oberts (OpenBIM / IFC), els quals eviten la dependència de tecnologies privatives i faciliten el treball en xarxa. En aquest àmbit, Catalunya destaca amb iniciatives de referència com BIMROCKET, una plataforma open-source desenvolupada per l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Aquest cas exemplifica com la digitalització oberta pot ser accessible i aplicable des de la mateixa Administració local, connectant de manera transparent el modelatge paramètric, l'automatització i la gestió de dades cap al desenvolupament de rèpliques digitals (Digital Twins).
Conclusió: sumar aliances i coordinar la visió global
La transició cap al BIM convida a reflexionar sobre la manera com evolucionen els processos de treball i com s'articulen els equips multidisciplinaris en el món de la construcció. L'arquitectura, entesa com l'art de la construcció, es troba davant un nou canvi de paradigma on el procés de projectar, construir i treballar amb clients, promotors, administració, constructores, calculistes, instal·ladors, enginyers i arquitectes tècnics canvia per moments. Davant d'aquesta transformació, l'arquitecte pot continuar projectant i construint com fins ara?
Avui en dia, el marc regulatori i el visat col·legial ofereixen protecció jurídica i atribucions clares per a l'arquitecte. Tanmateix, davant d'un futur on aquests mecanismes puguin evolucionar, flexibilitzar-se o fins i tot desaparèixer, la competitivitat de la professió demanarà la redefinició del paper de l'arquitecte per no quedar relegat a un segon pla. En aquest context, conèixer i utilitzar el llenguatge digital serà la manera d'assegurar que l'arquitecte estigui present al llarg de tot el projecte, participant activament en les decisions tècniques i garantint la sensibilitat i la qualitat del disseny arquitectònic durant tota l'obra.
Eines com el BIM i metodologies com l'IPD no són una recepta màgica, sinó eines de treball que prenen sentit quan s'utilitzen per sumar. Conèixer l'idioma de les dades permet a l'arquitecte ser una peça clau dins dels equips multidisciplinaris, projectant amb enginyeries i calculistes, i dirigint l'obra amb les constructores.D'aquesta manera, aportant una visió de conjunt i de síntesi des del primer esbós fins al manteniment de la rèplica digital, s'aconsegueix que la sensibilitat arquitectònica i la coherència del projecte es mantinguin vives al llarg de tota l'obra arquitectònica.
Marta Companys, arquitecta. Corresponsal del COAC a Gouda, Països Baixos. Setembre 2026.