Revista de corresponsales: Repensando el estilo de vida en Toronto
Toronto es la ciudad más poblada de Canadá con casi 2,97 millones de habitantes (sin contar el área metropolitana) 1 y la cuarta más poblada de todo Norteamérica 2. Con la situación actual de la pandemia Covid-19, los ciudadanos han comenzado a replantearse su estilo de vida para adaptarse a la nueva normalidad.
Canadá es un país nuevo, comparado con los que encontramos en Europa, el viejo continente. La inmensa superficie de Canadá permite que los núcleos urbanos se desarrollen a baja densidad y que las ciudades sean muy extensas. Es por ello que el modelo urbano que encontramos en Toronto es de ciudad americana: una ciudad dispersa donde el centro (downtown) es básicamente financiero y la mayoría de residencias se encuentran en la periferia y están conectadas con el centro mediante ejes principales de circulación y comercio.
Hay dos tipologías de vivienda completamente opuestas: mientras que en las zonas suburbanas de baja densidad se encuentran las viviendas unifamiliares, en el centro y los ejes principales encontramos condominios de gran altura. Esta diferencia de tipología cambia radicalmente de una calle al otro, sin ser gradual, característica de Toronto que sorprende y atrae a la vez a sus ciudadanos y los turistas que visitan la ciudad. Las familias prefieren en general buscar una casa con jardín en barrios residenciales que ofrecen tranquilidad, parques y vegetación y seguridad para criar a sus hijos. Los jóvenes profesionales y jóvenes expatriados, en contra, suelen instalarse en apartamentos en 'downtown', cerca de la oficina donde trabajan, del ocio nocturno y de las áreas de entretenimiento.
Las empresas y oficinas también están instaladas en rascacielos, pero la mayoría localizados en 'downtown'. Así pues, la ciudad de Toronto no es una ciudad mixta como las que conocemos en Europa, donde vivienda, oficinas y comercio conviven formando un tejido urbano más denso. Este tipo de urbanismo, junto con el clima extremo en invierno, hace que el estilo de vida gire mayoritariamente alrededor del transporte, tanto público como privado. Los ciudadanos que viven en las zonas residenciales tienen que coger el coche para la mayoría de las actividades: desde desplazarse hasta el trabajo hasta la compra, ya que los supermercados suelen estar situados en parques comerciales debido a la gran dimensión que tienen. Uno de los problemas que tiene Toronto es la falta de un buen sistema de transporte público. Sólo hay 2 líneas de metro que conectan la periferia de Toronto con el centro, generando grandes colas a la hora de entrar en los vagones y retrasos en los trenes, situación que se agrava cuando nieva en la ciudad. Esta falta de un eficaz transporte público ocasiona que más gente elija moverse en transporte privado antes que en público.
Las ciudades compactas son más sostenibles ya que los habitantes necesitan recurrir menos kilómetros para sus desplazamientos diarios 3. Pero con la situación del Covid-19, en Toronto, como en el resto del mundo, el teletrabajo se ha impuesto a la vida diaria. Los trabajadores ya no tienen que desplazarse al centro para ir al trabajo. La gente quiere evitar ir a grandes centros comerciales y supermercados. Los ejes comerciales que se puedan encontrar cerca de las zonas residenciales están cogiendo popularidad, aunque sean calles cortas con pocos comercios, pero donde se puede encontrar todo lo esencial. Con todo esto, estamos viendo que los ciudadanos, y no sólo en Toronto, sino que también en Cataluña y en España, prefieren establecerse en las zonas suburbanas con menos densidad, menos aglomeraciones y más cerca de zonas verdes.
Así pues, la ciudad dispersa está ganando aún más adeptos, pero tomando más conciencia del comercio cercano y local. Los desplazamientos quedan reducidos y las actividades exteriores se producen en los alrededores inmediatos. El centro financiero de Toronto está mucho más vacío de lo habitual. Parece que el estilo de vida en las zonas suburbanas prevalece en los núcleos urbanos densos y mixtos. Que las casas unifamiliares en las afueras suben de valor y los apartamentos en condominios bajan. Y que este estilo de vida perdurará en el futuro, tal vez para mejor.
Eva Sanllehi Ortin, arquitecta. Corresponsal del COAC en Toronto, Canadá. diciembre 2020
2 https://en.wikipedia.org/wiki/Toronto
3 https://www.sostenible.cat/noticia/les-ciutats-compactes-son-mes-sostenibles-que-les-disperses
Revista de corresponsales: En Alemania el BIM es ahora
El BIM ya no es desconocido, al menos hemos oído hablar o hemos asistido a charlas donde nos han aclarado de qué va el tema. En este artículo no quiero hablar sobre qué es el BIM sino exponer como afectando la realidad del BIM aquí en Munich y en gran parte de Alemania.
En el último año y medio he estado trabajando por proyectos que se están desarrollando con BIM en diferentes puntos de Alemania. Está claro que tanto las grandes empresas como VW o ABB, los proyectos públicos y los inversores privados, se decantan por todas las ventajas que ofrece la digitalización, el mejor control y eficiencia que promete BIM.
Creo que para nuestro sector aún hay mucho camino por recorrer en esta "revolución industrial". También a lo largo de este año que he estado trabajando en diferentes proyectos viendo como el BIM implementaba, he observado que no es un camino fácil y sobre todo que para poder hacer BIM se necesitan recursos y una estructura que no tiene la clásica oficina de arquitectura. Esto no quiere decir que no valga la pena adentrarse en este mundo cuanto antes, porque ya es una realidad y es mejor no quedarse atrás.
En Alemania están surgiendo muchas iniciativas tanto públicas como privadas relacionadas con el BIM. Desde hace cinco años se celebra el congreso BIM World en Múnich que es referencia en todos los países de habla alemana. También en Alemania hay un Centro de digitalización de la Construcción que depende del gobierno y se ha encargado de establecer una agenda para establecer BIM en los proyectos de obra civil y pública hasta este año 2020. También el BIM en los últimos años en la Feria BAU de Múnich ha sido siempre uno de los temas importantes que ha tenido su espacio y cada vez va ganando más terreno en la exposición.
El BIM también es un tema que actualmente vende mucho, pero a la vez da mucha inseguridad y genera problemáticas en las contrataciones. Cuando el arquitecto y el equipo no tienen una sólida experiencia en este mundo acaban asumiendo responsabilidades y servicios que no están contemplados en los honorarios. En Alemania tanto los honorarios y los servicios que ofrece el arquitecto están estipulados. Ahora está a punto de salir una actualización del 2021 muy esperada desde los últimos años, ya que la última versión es de 2013. De todos modos seguramente el tema BIM seguirá siendo un tema que nos seguirá ocupando en los próximos años.
Finalmente, tal y como ya han comentado los otros corresponsales de Alemania, querría decir que actualmente el sector de la arquitectura por suerte ha sido uno de los sectores que está sufriendo menos por la pandemia. Una cara positiva de la situación es que está empujando no sólo a los arquitectos sino a los promotores y colaboradores en la digitalización. Esto para algunos supone una reducción de costes, ampliación de la red de colaboradores y la facilitación de trabajar en proyectos en otras regiones o incluso a otros países.
Lluís Casadevall, arquitecto. Corresponsal COAC en Munich, Alemania. Diciembre 2020
Revista de Corresponsals: Impactes de la COVID-19 en el col·lectiu d’arquitectes a França
De quina manera s'han adaptat els despatxos d'arquitectura a la crisi sanitària? A quines dificultats i proves s'han hagut d'afrontar? Quines oportunitats i desafiaments hi ha per als arquitectes post-Covid19?
Com tota epidèmia, l'actual ha rellevat forts buits entre l'organització de la ciutat i la societat que l’ocupa. Com tota epidèmia, certes idees obsoletes envers l'arquitectura i noves idees envers el futur de les ciutats s’acceleren i prenen forma. Qüestions com la ventilació natural, els espais mínims habitables, l’espai públic per a vianants i bicicletes, la ciutat dels 15 minuts, esdevenen una prioritat política per evitar contagis. En un moment marcat per la imposició d'un segon confinament decretat per l'estat francès, és encara d’hora per respondre a tots els dubtes que provoca aquesta crisi sanitària, però no són poques les conseqüències ja visibles per al col·lectiu d’arquitectes.
Estem passant un segon confinament, menys restrictiu, tot i que els comerços, sector de restauració, oci, cultura i esport estan tancats, el govern ha demanat expressament que les activitats relacionades amb la construcció no es parin i amb aquestes els estudis d’arquitectura i altres especialitats associades. En aquest sentit, el segon confinament que estem passant és menys problemàtic per al sector, no només per la continuïtat en la construcció sinó també per la continuïtat del funcionament de l’administració. Així, tots els processos de permisos d’obra i instancies públiques continuen amb un ritme que hauria de ser “normal”. Encara és molt aviat per tal d’avaluar si les conseqüències son més importants.
Primers impactes, primer confinament : Conseil Régional de l’Ordre des architectes de l’Ile de France, així com altres consells regionals com l’Ordre del Pays de la Loire han publicat, aquest setembre 2020, els primers resultats de l’enquesta realitzada entre el 28 abril i l’ 11 de maig per avaluar l’impacte del primer confinament. L’enquesta consta de més de 900 respostes i porta sobre l’activitat, les obres, els càrrecs professionals, la tresoreria, els salaris, etc...en definitiva, la situació general dels arquitectes i dels despatxos d’arquitectura de la regió de Paris durant el confinament. D’una manera general, es constata una baixada d’activitat quasi total en les obres, amb fortes dificultats de reactivació per causa dels subministraments de totes les mesures de protecció imposades per l’estat. Per altra banda, es constata la generalització del teletreball amb més d’un 50% de l’activitat mantinguda i amb períodes de formació intensificats. Més d’un 70% d’arquitectes han cursat una formació gratuïta a distància durant el primer període de confinament. La situació dels treballadors amb contracte no s’ha vist impactada, ja que els dispositius dels ERTOs o les vacances anticipades han permès de mantenir els llocs de treball però d’una manera general, s’espera que les conseqüències es veuran més directament al llarg del pròxim any.
L’administració ha jugat un paper important pel que fa al bloqueig dels visats i altres procediments com ara el bloqueig total dels jurats de concursos i altres procediments, immobilitzant i retardant els lliuraments i per conseqüència retardant i allargant el temps del projecte i les facturacions. Des del punt de vista de la comanda privada, les obres inicialment previstes durant la primavera s’han mantingut més que les obres publiques, tot i que no passa el mateix amb les obres de reforma de les copropietats (comunitats de veïns), per les quals les assemblees han estat aplaçades majoritàriament a finals d’any. En conseqüència, les votacions per a la realització d’obres o estudis previs han estat igualment bloquejades durant mesos, afeblint el teixit econòmic lligat a les obres de les comunitats.
Per altra banda, l’informe del consell d’arquitectes d’Europa(CAE) confirma una tendència divergent per als diferents països de la unió europea. El subministrament de materials i les noves mesures sanitàries han representat l’obstacle més important per a l’activació de la recuperació generalment en tots els països, però la paralització no ha estat la mateixa per a tots. De manera general l’impacte dels retards en els pagaments (o clarament no-pagaments) per causa de la pèrdua d’intensitat es una conseqüència generalitzada en els despatxos d’arquitectura de tots els països de la Unió Europea.
En la major part dels països, els governs han pres mesures per recolzar les petites i mitjanes empreses o els treballadors independents que troben dificultats econòmiques. Podem remarcar la reducció o aplaçament dels pagaments dels impostos (IVA, seguretat social...), la contribució als assalariats en cas de treball parcial o si l’empresa està sotmesa a una baixada d’ingressos, els préstecs garantits per l’estat i facilitats de crèdit, els fons de solidaritat per les petites i mitjanes empreses i independents i finalment mesures d’adaptació de les licitacions publiques entre altres.
Tot i aquestes mesures, l’impacte de la covid en la professió durant el primer període de confinament ha estat conseqüent, amb un 50% de reducció d’activitat en els despatxos d’arquitectura segons l’Unsfa (Union nationale des syndicats français d’architectes). Actualment estem travessant un segon confinament, menys restrictiu que el primer, però l’allau de publicacions i alertes a la premsa de la situació crítica que passen molts despatxos d’arquitectura no es pot obviar. Les comandes públiques s’han reduït fortament, no solament per a la conjuntura lligada al virus sinó per a la destrucció progressiva de les comandes públiques cap a muntatges de tipus privat com els “partenariat públic privé” (aliances públiques i privades) o les licitacions de tipus “reinventar” (concursos en sol públic de promoció i explotació privada i no remunerada, inèdit fins fa poc a França). Com diu l’article de Marie Crabié a la revista tema.archi del del 27 de novembre, “l’arquitecte lamenta així la “fallida del poder públic” que fa caure més que mai des de l’inici de la crisi molts despatxos en una situació de precarietat” ,
Més enllà de les conseqüències directes del confinament en l’activitat dels despatxos, aquesta crisi ha obert les portes a reqüestionar la professió de l’arquitecte a llarg terme i qüestionar la idoneïtat de les pràctiques en l’arquitectura i l’urbanisme de les últimes dècades d’acord amb les necessitats actuals i futures de la societat. La crisi ha obert el diàleg i ressituat les prioritats d’acció amb les perspectives socials, mediambientals i sanitàries com a punt de partida.
El primer confinament ha estat una situació inèdita per a la història recent, provocant situacions personals extremes de soledat i aïllament. Aquesta situació provoca una onada d’accions lligades al comunitarisme, tan desitjat en l’era de les avantguardes. La proximitat amb la família i la possibilitat de retrobar-se amb un mateix durant un període llarg ha estat el terreny de cultiu de noves idees per a construir un futur millor, deixant pensar que des d’aquell moment es podia fer un “reset” mundial i repensar com l’home ocuparà un mon de demà millor.
El Pavelló de l’Arsenal ha imaginat des de mitjans d’abril fins a finals de juny un fòrum per invitar els professionals del sector a intercanviar les seves propostes, amb el títol “ et demain on fait quoi?” ( i demà que farem?). El projecte neix amb l’idea de crear un espai de discussió per als experts en matèria urbana (arquitectes, urbanistes, paisatgistes, associacions, enginyers, promotors immobiliaris, sociòlegs, filòsofs,...) partint del principi que el “demà” seria diferent que l’avui i que la crisi sanitària és reveladora de les funcionalitats equivocades en les ciutats i la manera de projectar-la. El recull de les 198 contribucions per a pensar la ciutat es conclouen amb un llibre editat per el Pavillon de l’Arsenal que recull la col·lecció d’articles, dibuixos i projectes classificats cronològicament i sense cap filtre, com a testimoni d’un context molt particular. Qüestions com ara la solidaritat i el desafiament climàtic es conjuguen a les qüestions de proximitat d’espais i de temps. Qüestions de la vida metropolitana que havíem oblidat en els últims decennis amb la mundialització, esborrant totes les distàncies amb l’altre i amb el món.
Mentre el debat públic s’interessa al “món de després” i amb la perspectiva d’un tercer confinament, la qüestió per als despatxos d’arquitectura francesos és com afrontaran la situació, quina resiliència mostraran? La resiliència, definida com “una nova evolució que sorgeix després d’un traumatisme” segons l’escriptor Boris Cyrulnik, passarà per una reinvenció de la professió, probablement encara més important que la que varen passar els despatxos d’arquitectura catalans durant el decenni passat.
Com bé explica l’article de tema.archi citat més amunt, per l’arquitecte, les respostes a la crisi han de ser múltiples: concebre edificis reversibles, intemporals, amb principis de construcció simples, capaços d’adaptar-se al canvi de les estacions, climes i crisis. Conciliar la natura amb l’arquitectura, considerar la densitat com a una qualitat en les ciutats o bé reequilibrar qüestions de gènere per concebre junts una arquitectura més humana seran entre d’altres, algunes de les temàtiques de reinvenció necessàries per continuar existint.
Marina Daviu, arquitecta. Corresponsal del COAC a París, França. Desembre 2020
Revista de corresponsals: A Alemanya el BIM és ara
El BIM ja no és desconegut, com a mínim n'hem sentit a parlar o hem assistit a xerrades on ens han aclarit de què va el tema. En aquest article no vull parlar sobre què és el BIM sinó exposar com va afectant la realitat del BIM aquí a Munic i en gran part d‘Alemanya.
En l'últim any i mig he estat treballant per projectes que s'estan desenvolupant amb BIM en diferents punts d'Alemanya. És clar que tant les grans empreses com VW o ABB, els projectes públics i els inversos privats, es decanten per tots els avantatges que ofereix la digitalització, el millor control i eficiència que promet BIM.
Crec que pel nostre sector encara hi ha molt camí per recórrer en aquesta "revolució industrial". També al llarg d’aquest any que he estat treballant en diferents projectes veient com també el BIM s'implementava, he observat que no és un camí fàcil i sobretot que per poder fer BIM es necessiten recursos i una estructura que no té la clàssica oficina d'arquitectura. Això no vol dir que no valgui la pena endinsar-se en aquest món com més aviat millor, perquè ja és una realitat i és millor no quedar-se enrere.
A Alemanya estan sorgint moltes iniciatives tant públiques com privades relacionades amb el BIM. Des de fa cinc anys se celebra el congrés BIM World a Munic que és referència a tots els països de parla alemanya. També a Alemanya hi ha un Centre de digitalització de la Construcció que depèn del govern i s'ha encarregat d'establir una agenda per establir BIM en els projectes d'obra civil i pública fins aquest any 2020. També el BIM en els darrers anys a la Fira BAU de Munic ha sigut sempre un dels temes importants que ha tingut el seu espai i cada cop va guanyant més terreny en l'exposició.
El BIM també és un tema que actualment ven molt, però a la vegada dona molta inseguretat i genera problemàtiques en les contractacions. Quan l'arquitecte i l'equip no tenen una sòlida experiència en aquest món acaben assumint responsabilitats i serveis que no estan contemplats en els honoraris. A Alemanya tant els honoraris i els serveis que ofereix l'arquitecte estan estipulats. Ara està a punt de sortir una actualització del 2021 molt esperada des dels últims anys, ja que l'última versió és del 2013. De totes maneres segurament el tema BIM seguirà sent un tema que ens seguirà ocupant en els anys vinents.
Finalment, tal i com ja han comentat els altres corresponsals d'alemanya, voldria dir que actualment el sector de l'arquitectura per sort ha sigut un dels sectors que està patint menys per la pandèmia. Una cara positiva de la situació és que està empentant no només als arquitectes sinó als promotors i col·laboradors a la digitalització. Això per a alguns suposa una reducció de costos, ampliació de la xarxa de col·laboradors i la facilitació de treballar en projectes en altres regions o inclús a altres països.
Lluís Casadevall, arquitecte. Corresponsal del COAC a Munic, Alemanya. Desembre 2020
