Propers Actes
Presentació del llibre “Bata, Arquitectura i memòria"
Presentació del llibre “Bata,...
Tres propostes per al recinte firal de Montjuïc
Tres propostes per al recinte...
Visita al nou edifici ambulatori de l'Hospital Arnau...
Visita al nou edifici ambulatori...
Visita a la cimentera i a la planta de matèries primeres...
Visita a la cimentera i a la...
Les quatre estacions
Les quatre estacions

Los Mews de Londres
Una de las principales características de Londres es la variabilidad de su fábrica urbana, donde la yuxtaposición de edificios de diferentes épocas, estilos y escala, es más que habitual. Iglesias de la edad media, estaciones y galerías comerciales del siglo XIX, casas victorianas, y rascacielos contemporáneos son el material que genera la escenografía urbana de Londres. Al mismo tiempo, a diferencia de otras ciudades como París o Barcelona, la ciudad ha mantenido su estructura original sin desarrollar ensanches racionalistas o haussmannians.
Como muy bien explica Enric Gonzalez (periodista en El Mundo y en el País), en su libro "Historias de Londres", las calles de Londres son sinuosos y sin orden, y tanto su morfología como toponimia parecen diseñadas para generar la confusión del visitante, al que se añade un catálogo de vías urbanas bien extenso: Street, Avenue, Hill, Road, Grove, Lane, Mews, Street, Rise, Road. De estos, el Mews, son los que destacan por su singularidad.
Los Mews son calles o patios interiores, formados habitualmente por dos hileras de establos enfrentadas la una con la otra, que constituían la parte posterior de muchas mansiones construidas para las élites Victorianas o Georgianas durante los siglos XVII y XIX. Sobre los establos situados en la planta baja, se situaban los alojamientos del cochero y servicio de la casa principal. El término Mews proviene de Royal Mews, estables de la familia real situados en Charing Cross y llamados así por primera vez en el siglo XVI. La estructura típica de los Mews se desarrolla en dos plantas, o dos plantas y buhardilla. La planta baja se destinaba a las celdas por los caballos y carruajes. La planta superior para vivienda del servicio.
Los Mews pierden su función original con la aparición del coche, convirtiéndose en garajes o almacenes, pero los años 50-60 s comienzan a ser reconvertidos en residencia para artistas en busca de espacios económicos en el centro de Londres. Los Mews se convertirían así en uno de los primeros espacios donde se empezaría a manifestar el fenómeno que la socióloga Ruth Glass denominaría, precisamente en 1964, proceso de gentrificación (Glass definió el término al observar como las económicas casas de los barrios de Notting Hill y Islington eran ocupadas por parejas bohemias con recursos económicos suficientes para restaurarlas aprovechándose de las comunidades de estos barrios).
A pesar de su antigüedad y singularidad, pocos Mews se encuentran protegidos como patrimonio. Lo que ha facilitado que muchos de ellos hayan podido ser reformados en viviendas (dentro del marco de las normativas municipales) ha sido a partir de las siguientes acciones: integrando aberturas en las fachadas, redistribuciones interiores, o extensiones de volumen y cambios de uso. El acceso a los Mews se produce normalmente a través de un paso abierto en la planta baja a modo de portal en la planta baja, y es por eso por lo que habitualmente pasen desapercibidos o sean confundidos con un acceso al patio de una propiedad privada. Muchos de ellos están dedicados al uso residencial con la planta baja convertida en un estudio u oficina, pero también podemos encontrar pubs, restaurantes o boutiques. La calle conformada por los Mews, que en la mayoría de los casos conserva el pavimento de adoquines, suele ser de carácter peatonal, lo que favorece todo tipo de uso cívico.
Entre todos los Mews que se pueden encontrar en Londres podríamos destacar los siguientes por su excepcionalidad: Bathurst Mews, en Bayswater, uno de los Mews mayores de Londres. Warren Mews, en Fitzrovia, con su característica entrada. Cresswell Place Mews, en Gloucester road, donde el número 22 vivió Agatha Christie, y que sirvió de inspiración para su libro Murder in the Mews. Queen 's Gate Mews, en Kensington, donde se encontraba la primera gasolinera de Londres. Holland Park Mews, en Kensington, y uno de los Mews mejor conservados de Londres.
Robert Berenguer, arquitecto. Corresponsal del COAC en Londres, Reino Unido
Referencias
González, Enric. Historias de Londres. RBA Libros.2008.
https://en.wikipedia.org/wiki/Mews
https://bartlett100.com/article/ruth-glass-and-coining-gentrification
http://confiesoqueheleido.blogspot.com/2012/05/historias-de-londres-enric-gonzalez.html
https://www.telegraph.co.uk/finance/property/cities/8421162/Have-we-got-mews-for-you.html

- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català

Habitatge en sèrie al segle XXI. Crònica des d’Hamburg, Alemanya
Hamburg té l’ambició de ser la primera metròpoli europea que segueix creixent i, tot i això, els seus habitants poden seguir-hi vivint. Per aconseguir aquest objectiu tant lloable, la política (amb SPD al capdavant) està decidida resoludament a solucionar el problema de l’habitatge. Hi han moltes mesures sobre la taula, l’habitatge en sèrie també. A finals de 2020 es preveu que s’acabin de construir els primers blocs en sèrie a la ciutat, els primers de tot Alemanya.
Hamburg és ciutat d'acollida d’ençà de la crisi econòmica i des de 2012 es construeixen 6.000 habitatges cada any (2.000 de protecció oficial), xifra que es va augmentar a 10.000 a partir de l’any 2015 (3.000 de protecció oficial). I, tot i això, segueix tenint dèficit d’habitatge. Aquest dèficit provoca una alta demanda i porta com a conseqüència, que des de fa uns anys, els preus de l’habitatge augmentin considerablement any rere any.
Les altres grans ciutats alemanyes, com d’altres d’europees, estan en una situació semblant també des de fa temps. Per això, l’Estat Federal Alemany va posar en marxa el març de 2018 un paquet de mesures, anomenat “Ofensiva per l’habitatge” (www.die-wohnraumoffensive.de) per a accelerar i incrementar la construcció d’habitatge i, al mateix temps, per assegurar que aquest sigui assequible. A la cimera hi van participar representants dels Lands i dels municipis, els quals van aprovar moltes mesures, com ara, promocionar l’habitatge de lloguer a través de deduccions d’impostos pels promotors, continuar fent habitatge de protecció oficial, revisar els plans d’usos cercant més solars per a ús residencial o mixt, donar ajudes econòmiques a les famílies que vulguin comprar o construir una casa, reduir les comissions de les immobiliàries a la meitat o modificar la normativa per a accelerar el procés de licitacions públiques,… però hi ha una de les mesures que no deixa indiferent, i és la de la “llicència tipus”, que permet una obtenció d’una part de la llicència d’obres automàticament, gràcies a projectar una tipologia prèviament acordada amb les administracions de cada Land. La idea que hi ha darrera aquesta “llicència tipus” és que tots els aspectes que no depenen del lloc (com, per exemple, l’avaluació de l’estructura o l’avaluació de la seguretat contra incendis dins de l’edifici ) puguin estar prèviament aprovats per l’administració. Els detalls seguiran sent específics de cada projecte. Es vol, així, reduir el temps de l’administració per a atorgar les llicències d’obra (es calcula que es reduiria a la meitat), al mateix temps que es redueixen els costos de l’edifici al repetir sempre una mateixa estructura/tipologia (es calcula que seria una reducció d’un 15% o 20%).
Aquesta “llicència tipus” que promou l’habitatge en sèrie, té el seu origen en el “Sonderbauprogrammn” (=“programa de construcció excepcional”), que es va posar en marxa a arrel del desbordament que van viure les administracions alemanyes amb l’arribada massiva de refugiats (2015, any de major número d’arribada de refugiats a Alemanya, uns 890.000)que se sumaven als immigrants que ja venien per la crisi econòmica. Amb aquest programa, es va poder, per exemple, encarregar sense concurs públic, a l’empresa semi-pública Saga, la creació de 1.200 habitatges a Hamburg, que havien de ser construïts en el menor temps possible i que, al mateix temps, fossin el màxim d’econòmics. Aquí és on la Saga va començar a investigar amb duplicació i tipificació, mòduls i habitatges en sèrie.
Ara, després de l’aprovació de la “llicència tipus”, la Saga ha desenvolupat fins a 40 tipologies de bloc d’habitatge i 17 de cases adossades, en estreta cooperació amb el Departament d’Urbanisme i Habitatge d’Hamburg, amb l’arquitecte en cap de l’Ajuntament ( “Oberbaudirektor”), l’Oficina d’Edificació ( “Amt für Bauordnung und Hochbau”) i les administracions dels districtes. Aquest conjunt de tipologies l’han anomenat casa-sistema: “Systemhaus”.
El Systemhaus és el projecte pilot de bloc d’habitatge en sèrie a Alemanya, que es construirà a Hamburg, al districte de Farmsen. Es tracta d’uns 148 habitatges i es calcula que a finals de 2020 estarà acabat. 1.500 habitatges sumen tots els projectes de la Systemhaus que estan ara mateix en procés (a part de Farmsen, també als barris de Lurup, Fuhlsbüttel, Wandsbek i Hamm).
La Systemhaus es basa en el desenvolupament d’unes tipologies flexibles i combinables per a fer front als diferents solars i entorns urbans. Els habitatges es distribueixen al voltant d’un nucli d’escala. Les parets de separació entre habitatges, les façanes i els nuclis d’instal·lacions formen l’estructura i la base de la Systemhaus. La distribució de cada planta és flexible: s’hi pot encabir 2, 3 o fins a 4 habitatges i els blocs poden tenir una alçada d’entre 4 i 8 pisos. També hi ha la tipologia de cantonada. A part de poder variar la planta amb diferents tipologies d’habitatges, també es pot variar la posició i tamany de les finestres així com l’acabat de façana. En planta baixa es dóna l’opció de posar-hi una llar d’infants, una botiga o similar. Aquestes tipologies estan destinades a habitatge protegit o de lloguer assequible ( fins a 8€/m2 aprox.).
Davant d’aquesta iniciativa hi ha cert escepticisme, sempre que es pensa en la construcció de postguerra dels anys 60 i 70. Però, en realitat, la idea de cases en sèrie actual s’assembla més a la dels anys de gran expansió industrial a Alemanya a partir de 1871, l’anomenada “Gründerzeit”, on es repetien tipologies edificatòries semblants o iguals però cadascú hi posava el seu estil a l’ornamentació de la façana. En el cas específic de la Systemhaus, la idea és fer edificis de qualitat, com fins ara (complint totes les normatives, estàndards, eficiència energètica etc.), i per altra banda, al ser les tipologies flexibles i combinables en façana, pisos i plantes baixes, fer més senzilla la seva adaptació a l’entorn urbà. El fet de que existeixi la Systemhaus no vol dir que la Saga, per exemple, descarti els projectes individuals. Els seguiran construint allà on la Systemhaus no pugui donar resposta. Estarem atents als resultats. De moment, el lloguer dels pisos pilot a Farmsen costarà 6,3€/m2.
Guida Maymó Camps, arquitecta. Corresponsal del COAC a Hamburg, Alemanya. Setembre 2019
Referències:
www.detail.de “Serieller Wohnungsbau rückt in den fokus”
www.baunetz.de “Hamburg bekommt Systemhäuser mit Typengenehmigung”
www.sueddeutsche.de “Guten Typen”
www.bundesregierung.de “Bauen und Wohnen”
www.architekturblatt.de “Saga präsentiert Systemhaus Konzept”

- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español

Els Mews de Londres
Una de les principals característiques de Londres és la variabilitat de la seva fàbrica urbana, on la juxtaposició d’edificis de diferents èpoques, estils i escales, és més que habitual. Esglésies de l’edat mitjana, estacions i galeries comercials del segle XIX, cases victorianes i gratacels contemporanis són el material que genera l’escenografia urbana de Londres. Al mateix temps, a diferència d’altres ciutats com París o Barcelona, la ciutat ha mantingut la seva estructura original sense desenvolupar eixamples racionalistes o haussmannians.
Com molt bé explica Enric Gonzalez (periodista a El Mundo i El País) en el seu llibre “Historias de Londres”, els carrers de la ciutat són sinuosos i sense ordre, i tant la seva morfologia com la toponímia semblen dissenyades per generar la confusió del visitant, al que s’afegeix un catàleg de vies urbanes ben extens: Street, Avenue, Hill, Road, Grove, Lane, Mews, Street, Rise, Road. D’aquests, el Mews, són el que destaquen per la seva singularitat.
Els Mews són carrers o patis interiors, formats habitualment per dues fileres d’estables enfrontades l’una amb l’altra, que constituïen la part posterior de moltes mansions construïdes per a les elits Victorianes o Georgianes durant els segles XVIII i XIX. Sobre els estables situats a la planta baixa, se situaven els allotjaments del cotxer i servei de la casa principal.
El terme Mews prové de Royal Mews, estables de la família reial situats a Charing Cross i anomenats així per primer cop al segle XVI.
L'estructura típica dels Mews es desenvolupa en dues plantes o bé dues plantes i golfes. La planta baixa es destinava a les cel·les pels cavalls i carruatges. La planta superior per a habitatge del servei.
Els Mews perden la seva funció original amb l‘aparició del cotxe, esdevenint garatges o magatzems, però als anys 50-60’s comencen a ser reconvertits en residència per a artistes a la recerca d’espais econòmics al centre de Londres. Els Mews es convertirien així en un dels primers espais on es començaria a manifestar el fenomen que la sociòloga Ruth Glass denominaria, precisament l’any 1964, procés de gentrificacio (Glass va definir el terme al observar com les econòmiques cases dels barris de Notting Hill i Islington eren ocupades per parelles bohèmies amb recursos econòmics suficients per a restaurar-les aprofitant-se de les comunitats d’aquests barris).
Tot i la seva antiguitat i singularitat, pocs Mews es troben protegits com a patrimoni. El que ha facilitat que molts d’ells hagin pogut ser reformats en habitatges (dintre del marc de les normatives municipals) ha estat a partir de les següents accions: integrant obertures a les façanes, redistribucions interiors, o extensions de volum i canvis d’us. L’accés als Mews es produeix normalment a través d’un pas obert a la planta baixa a modus de portal a la planta baixa, i és per això que habitualment passin desapercebuts o siguin confosos amb un accés al pati d’una propietat privada. Molts d’ells estan dedicats a l’ús residencial amb la planta baixa convertida en un estudi o oficina, però també podem trobar pubs, restaurants o boutiques. El carrer conformat pels Mews, que en la majoria dels casos conserva el paviment de llambordes, sol ser de caràcter peatonal, la qual cosa afavoreix tot tipus d’us cívic.
Entre tots els Mews que es poden trobar a Londres podríem destacar els següents per la seva excepcionalitat: Bathurst Mews, a Bayswater, un dels Mews més grans de Londres. Warren Mews, a Fitzrovia, amb la seva característica entrada. Cresswell Place Mews, a Gloucester road, on al número 22 va viure l’Agatha Christie, i que va servir d’inspiració per al seu llibre Murder in the Mews. Queen’s Gate Mews, a Kensington, on es trobava la primera benzinera de Londres. Holland Park Mews, a Kensington, i un dels Mews més ben conservats de Londres.
Robert Berenguer, arquitecte. Corresponsal del COAC a Londres, Regne Unit
Referències
González, Enric. Historias de Londres. RBA Libros.2008.
https://en.wikipedia.org/wiki/Mews
https://bartlett100.com/article/ruth-glass-and-coining-gentrification
http://confiesoqueheleido.blogspot.com/2012/05/historias-de-londres-enric-gonzalez.html
https://www.telegraph.co.uk/finance/property/cities/8421162/Have-we-got-mews-for-you.html

- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español

Toronto: cosmopolita e innovadora
Toronto, el motor financiero de Canadá con el 50% de la población nacida en otro país, esconsiderada la séptima ciudad del mundo más activa en cuanto a construcción 1.
Desde principios del siglo XIX hasta gran parte del siglo pasado, Toronto se particulariza por su perfil victoriano debido a la influencia británica. Con la llegada de inmigrantes a causa de la Segunda Guerra Mundial, Toronto comenzó a abrirse a otras culturas y otras maneras de hacer, comenzó a desarrollarse como una de las ciudades más internacionales. Se podría decir que Toronto se ha transformado en una ciudad cosmopolita durante las últimas décadas, que es cuando se han levantado más rascacielos y más población se ha trasladado a la metrópoli. El crecimiento de la ciudad pero no siguió ningún planeamiento urbano. Se fueron agrupando asentamientos en diversas áreas donde había más actividad.
Durante los últimos años se han ido llenando los huecos entre los nodos céntricos con rascacielos a calles principales y viviendas unifamiliares en las zonas intermedias.
Cuando Mies Van der Rohe ya había construido su edificio icónico en Nueva York, el edificio Seagram, le encargaron un proyecto en el centro de la ciudad de Toronto, signo del deseo de ponerse a la altura de otras ciudades pioneras en construcción moderna. Seis torres y un podio que Mies nunca pudo ver terminado y que hoy en día forma parte de los rascacielos más reconocidos y a la vez más antiguos del skyline de Toronto 2.
En los últimos años se está poniendo mucho énfasis para estar a la vanguardia tanto en planeamiento urbano como las nuevas tecnologías. En el aeropuerto internacional de Toronto Pearson, THYSSENKRUP instaló las cintas transportadoras pioneras Accel, tapices rodantes de última generación donde los usuarios pueden recorrer 270m en tan sólo 2 minutos y 20 segundos, 3 veces menos que los andenes móviles estándares donde se tardaría 7 minutos en recorrer la misma distancia 3.
La visión radical y vanguardista de Bjarke Ingels también ha encontrado cabida en Toronto. De la mano de la promotora WESTBANK e inspirado por el Habitat 67 de Montreal del Arquitecto Moshe Safdie, Ingels ha propuesto una serie de cajas apiladas a modo de montaña (o iceberg como él también describe) con la idea de crear la atmósfera de un pequeño pueblo construido encima de edificios de ladrillo considerados patrimonio de la Ciudad 4. El verano pasado, BIG trasladó desde Londres hasta el corazón de Toronto su Serpentine Pavilion llamado Unzipped para acabar de convencer de su proyecto a los ciudadanos más conservadores 5. Después de 2 años y medio de negociaciones con el Departamento de Urbanismo y Arquitectura de la ciudad de Toronto, el proyecto ha sido finalmente aprobado.
El Sidewalk Labs, compañía filial de Google, está en boca de todos los habitantes de Toronto. La gran compañía está proponiendo un plan urbano para transformar una parte del frente marítimo de la ciudad en el barrio del futuro, en la primera Smart City que pretende ser un modelo a nivel mundial. Una ciudad inteligente diseñada sólo con madera que quiere promover la sostenibilidad, con otras innovadoras características como carreteras que pueden fundir la nieve, edificios que se adaptan a las condiciones climatológicas, un sistema de entrega subterránea y una gran cantidad de sensores de recogida de fechas las que Sidewalk Labs se compromete a no vender a terceros 6. Sin duda una propuesta innovadora, que mira hacia el futuro, un futuro que parece lejano pero quizás está más cerca de lo que todo el mundo piensa.
Fuentes
1 https://www.theb1m.com/video/the-10-cities-leading...
2 https://www.blogto.com/city/2011/12/when_the_toronto_skyline...
3 https://www.thyssenkrupp-elevator.com/es/productos/accel/
https://www.hoy.es/tecnologia/empresas/201410/23/evolucion-pasillo...
4 https://www.architecturaldigest.com/story/bjarke-ingels-group...
5 http://unzippedtoronto.com/
6 https://www.dezeen.com/2019/06/28/toronto-tomorrow-sidewalk...
https://www.forbes.com/sites/jilliandonfro/2019/06/24/alphabet...
Eva Sanllehi Ortin, arquitecta. Corresponsal del COAC en Toronto, Canadá. Septiembre 2019

- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català