Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general

Revista de corresponsals: Arquitectura vernacla i sostenible a Argentina

© Creative Commons Iglesia Nuestra Señora de Andacollo

Actualment aconseguir un hàbitat sustentable constitueix una àrea de desenvolupament científic i tecnològic de gran importància en les investigacions orientades al coneixement de l'ús eficient de recursos i la reducció de l'impacte ambiental en el disseny, la construcció i el manteniment de l'hàbitat i l'arquitectura per a assolir un desenvolupament sostenible.

L'Organització de les Nacions Unides difon principis vinculats amb l'arquitectura bioclimàtica, l'eficiència energètica i l'ús de materials constructius de baix impacte ambiental orientats a garantir la disponibilitat de recursos naturals i que també impactin de manera positiva en la salut i el benestar de les persones .

Actualment les construccions amb materials industrials són una de les consumidores més importants de matèries primeres i recursos no renovables generant un considerable impacte ambiental, no només durant els processos d'extracció i elaboració de les matèries primeres, sinó també durant la construcció, utilització i demolició. En contraposició, l'arquitectura i la construcció amb terra, que utilitza el sòl natural estabilitzat com a subministrament  predominant, es considera entre els mètodes constructius sustentables possibles i ha provocat el ressorgiment de l'hàbitat construït a terra.

A nivell mundial s'han organitzat nombroses trobades científiques, s'han fet declaracions amb propòsits globals i s'han creat institucions específiques. La Xarxa Iberoamericana PROTERRA va definir “arquitectura i construcció amb terra” (2008): les arquitectures amb ús de sòls seleccionats estabilitzats que inclouen totes les tècniques constructives que juntament amb altres materials naturals i industrialitzats conformen un camp definit dins de l'arquitectura a escala global , tant per a obres noves com per millorar construccions existents.

La Xarxa Proterra es va conformar a Argentina el 2011 amb professionals de tot el país vinculats amb l'arquitectura i la construcció amb terra. També al Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET) hi ha nombrosos instituts que promouen estudis a favor d'aquest tipus de pràctica constructiva i particularment a Córdoba el Centre Experimental de l'Habitatge Econòmic (CEVE). Com a producte d'aquestes investigacions, es van desenvolupar tècniques de construcció amb blocs de terra comprimida i tàpia amb capacitat portant.

Recentment, diversos municipis de la província de Córdoba, amb l'aval del Col·legi d'arquitectes, van aprovar l'ús de mètodes de construcció amb terra crua. Les normes sobre construcció sismoresistent admeten l’ús aquests materials sempre que compleixin mitjançant assaig els mateixos requisits que els materials ceràmics i de formigó.

Tot i l'acceptació generalitzada sobre l'arquitectura i la construcció amb terra a nivell global, hi ha desconfiança en alguns sectors, com en alguns programes de polítiques habitacionals públiques.

El programa de política sanitària habitacional de la Província de Córdoba, denominat “Programa de Substitució d'Habitatges Precaris i Erradicació del Mal de Chagas” (PSVPEMCh), creat el 2009, té per objectiu la substitució d'habitatges de tova per altres materials industrialitzats per a contribuir a l’erradicació de la malaltia i millorar les condicions de salubritat dels que hi habiten, a diferència d'altres províncies argentines on ja hi ha conjunts d'habitatge social on van ser aplicades tècniques vernacles.

La comparació constructiva i funcional d'ambdues tipologies d'habitatge, la vernacla amb murs de tova i materials disponibles a la zona, i la construïda amb murs de maons buits de ceràmica, arrebossats exteriors de morter de ciment i arrebossats interiors de morter a la calç,  sostres amb cel ras plàstic, aïllant tèrmic de poliestirè expandit i acabat de xapa galvanitzada, demostra la dificultat de mantenir un confort climàtic estable a l'interior de l'habitatge en el segon cas, com ho testifiquen els seus usuaris, que tenint la possibilitat d'utilitzar les dues construccions segueixen habitant l'habitatge vernacle.

Com a conclusió assenyalem que el coneixement científic i l'anàlisi rigorosa de les construccions vernacles demostren que aquestes tècniques poden assolir els estàndards de resistència mecànica, durabilitat i salubritat equiparables a les tècniques constructives convencionals, avalats per nombroses institucions científiques.

 

Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal de Córdoba, Argentina. Març 2023

PDF version

Tornar

Revista de Corresponsals: Honoraris i exercici de la professió a Suïssa

© Pexels

A Suïssa els estudis d'Arquitectura es poden realitzar a dos tipus d'escoles, les Escoles Politècniques que són 3, Lausana, Zürich o Mendrisio o bé a les HES-FN (Hautes Ecoles Spécialisées -Fachhochschule), aquestes últimes són escoles de formació tècnica que tenen per objectiu formar arquitectes sobretot en l'àmbit de la construcció però amb els mateixos drets d'exercici que els arquitectes politècnics. Les escoles politècniques, tenen més prestigi però a efectes d'exercici de la professió no es diferencia.

L'exercici de la professió en l'àmbit de la construcció, el regula la fundació REG, El seu nom: Fundació de registres dels professionals de l'enginyeria, de l'arquitectura i del medi de Suïssa amb seu a Berna. Aquesta fundació té per objectiu segons el títol d'estudis, definir clarament els àmbits de responsabilitat del professionals i també atorga i reconeix els títols obtinguts a l'estranger. Per exemple els arquitectes estrangers que volen presentar-se a concursos públics a Suïssa, han d'assolir generalment el REG-B, un títol provisional que reconeix l'equivalència del títol estranger a Suïssa. Els arquitectes estrangers residents a suïssa tenen l’obligació d’obtenir el REG-A.

Suïssa és una Federació de cantons, cada cantó, disposa de la llibertat de regular les professions en l'àmbit de la construcció, si bé tots els cantons estan adherits a les convencions col·lectives del treball, l'exercici dels arquitectes, per exemple, difereix segons cantons.

Des de l'adhesió de Suïssa a l'espai Schengen el 2008 i segons els acords bilaterals UE-Suïssa, el títol d'arquitectes Europeu és reconegut a efectes de la directiva 2005/33/CE a Suïssa, tot i que aquest ha de ser validat per la  Secretaria  d'Estat a la Formació i la recerca amb seu a Berna,   organisme d'Estat que reconeix les formacions.

Com que l'exercici de la professió d'arquitecte és competència dels cantons, alguns d’aquests com el de Vaud, Ginebra, Luzerna, Fribourg, Neuchâtel i Ticino, reclamen el reconeixement del títol i la inscripció al REG. Mentre que els altres, majoritàriament cantons alemanys, no posen cap condició a l'exercici de la professió d'arquitecte.

Cada cantó disposa de legislació diferent en matèria de sol·licitud de permisos d'obra: de manera general cada cantó és lliure de reclamar el reconeixement de títol i  demana la inscripció de l'arquitecte a les plataformes de sol·licitud de llicència d'obres.

Els honoraris a Suïssa, de base legal, es considera un contracte entre client i el prestatari de serveis, així doncs com tot contracte privat no està sotmès a regulació sinó que s'estableix lliurement. Dit això els organismes oficials d'estat, cantons i ajuntaments, utilitzen un sistema de càlcul i de contracte que s'anomena SIA 102.

La SIA, és la Societat Suïssa d'Arquitectes i Enginyers, un organisme privat de caràcter públic, dividit en seccions cantonals, que té per objectiu regular i normativitzar l'exercici de tots els oficis en l'àmbit de la construcció. La SIA estableix recomanacions de caràcter no vinculant però en quasi tots els casos són base legal en cas de litigi.

L'Adhesió a la SIA no és obligatòria ni pels arquitectes ni pels enginyers a fi i efecte d’exercir lliurement les dues professions, així i tot, la normativa SIA 102 regula els honoraris i estableix un contracte tipus, tant per institucions públiques com privades.

El contracte es basa en diferents fases del projecte i la remuneració que li correspon segons la fase. Dividit en els següents blocs:  avantprojecte, projecte,  sol·licitud de llicència, pre-executiu, executiu i entrega d'obra. Defineix també les responsabilitats i obligacions dels arquitectes.
Quasi tots els organismes públics s’adhereixen a aquesta norma en matèria de remuneració en els procediments públics amb algunes excepcions.

La SIA, no estableix un mínim ni màxim de remuneració, però sí que proposa una fórmula de càlcul, basada en dos sistemes, per càlcul de temps o bé per cost material d'obra. Aquest barem es pot ponderar segons el projecte. La fórmula de càlcul, introdueix també, paràmetres de dificultat d'obra a fi i efecte d'ajustar els honoraris en funció del tipus d'obra.

Els arquitectes i clients són lliures de negociar la seva prestació, la seva tarifació horària així com el sistema de càlcul, però davant del dubte entre les parts s'estableix els criteris de càlcul de remuneració d'acord amb els contractes SIA.

La SIA, té per objectiu, com he mencionat anteriorment, de regular les professions lligades a l'àmbit de la construcció així com estableix recomanacions per a cada ofici d'obra, des de com s'ha de realitzar un contracte fins a com s'ha de recepcionar cada treball realitzat per cada ofici a l'obra.

En el moment que l'arquitecte firma un contracte SIA, reconeix el coneixement de les normes SIA en matèria de construcció que són pròpies i especifiques a Suïssa, però que són idèntiques a tots els cantons sense excepció. Si la normativa no està regulada específicament per la SIA, és la normativa SN que és l'Europea que s'estableix en prioritat, aquesta característica és pròpia als productes d'importació d'origen europeu.

El sistema suís no és proteccionista a favor dels seus arquitectes nacionals, però per exercir d'arquitecte a Suïssa s'ha de tenir un bon coneixement de la regulació de la construcció i de les normatives i recomanacions imposades.

Així doncs, en matèria de remuneració un arquitecte suís o estranger no estan regulats  oficialment, però sí que els hi recomanen que s’adhereixin al contracte SIA 102. Pels procediments públics en matèria de construcció, cada institució pública és lliure de sol·licitar a l'arquitecte les justificacions fiscals necessàries per exercir.

 

Gabriel Sibils, arquitecte. Corresponsal del COAC a Lausana, Suïssa. Març 2023

PDF version

Tornar

Revista de corresponsales: Lecciones de arquitectura vernácula para los nuevos equipamientos urbanos de Colombia

© Rodolfo Torres

Una de las universidades públicas más importantes de Colombia ha desarrollado un ambicioso proceso multipropósito en sus diferentes sedes: desde la óptica misional, ampliar la oferta y cobertura educativa; desde la escala territorial, formular e implementar Planes Maestros para sus campus y programar sus fases de desarrollo; desde la estrategia físico funcional, optimizar recursos, innovar procesos y adaptar espacios, arquitectura y funcionalidad a las condiciones propias del lugar; entre otros.

Un magnífico ejemplo de esta apuesta por transitar caminos hacia la eficiente gestión de los activos del campus universitario es el recientemente edificio de aulas de la Universidad Industrial de Santander - UIS, ubicado en el municipio de El Socorro, Departamento de Santander, Colombia. En un campus de 6,8 hectáreas, se construyó el primero de 8 edificios programados, y destinado a aulas y laboratorios, cuya particularidad consiste en emplear materiales, técnicas tradicionales, procesos constructivos, mano de obra y una tipología arquitectónica particular de la región: el “Caney”. Esta singular construcción ancestral consiste en una estructura elaborada con materiales naturales, principalmente troncos de grandes árboles, ramas y hojas de palma entrelazada a manera de tejido, brindando cobijo y sombra; su uso principal aun hoy vigente, es servir de soporte para secar las hojas del tabaco que se produce en la región nororiental de Colombia, especialmente en el departamento[1] de Santander. Por lo general, estas estructuras de forma rectangular se anexan a la construcción principal de habitación, sin ningún tipo de división o muros internos o externos, lo que permite que el proceso de secado de las hojas del tabaco se realice con el viento de forma natural, pero sin la exposición directa a los rayos solares. 

Desde tiempos prehispánicos esa estructura abierta de troncos y ramas, el “Caney” demostró su eficiencia energética y funcional, su confort y sencillez, por lo que posteriormente se incorporó a la arquitectura tradicional de la región, como una “tipología campesina” que integra otros materiales naturales como el barro y la piedra, empleando técnicas constructivas como la tapia pisada, cuyo proceso se ha venido perfeccionando, hasta el punto de ser muy común para la construcción de casas de una o dos plantas, particularmente en los municipios colombianos de Barichara y El Socorro.      

Uno de los elementos destacables del proceso emprendido por la universidad, es la revaloración de la arquitectura vernácula, desde la concepción del Plan Maestro, pasando por el diseño arquitectónico, hasta su construcción y mantenimiento, generando así un verdadero proceso de exploración y aplicación de principios, estrategias, técnicas y materiales que permitiesen encontrar soluciones bioclimáticas y de eficiencia energética, pero llevado a una escala mayor, si tenemos en cuenta que se trata de una edificación de 5 plantas con cerca de 4.500 m2 de área construida.

El edificio diseñado por el reconocido arquitecto colombiano Daniel Bonilla, se concibió como un gran Caney, un espacio abierto con accesos por los cuatro costados, orientando sus fachadas más largas hacia el norte, permitiendo la circulación directa de los vientos y contrarrestando la incidencia solar, por lo que no se requiere de uso de aires acondicionados, y con excepcionales condiciones de

iluminación natural gracias a sus fachadas abiertas, que permiten la contemplación e incorporación del exuberante paisaje natural circundante, integrando el exterior a los espacios internos, lo que hace del edificio un verdadero ejemplo de eficiencia energética y respeto por el entorno. Así mismo, la cubierta se constituye en un elemento fundamental, no solo por la combinación de materiales y procesos constructivos, o por su aporte a la reducción de consumo energético, sino porque también facilita la recolección y reúso del agua lluvia.       

Por la magnitud del edificio en área y altura, y por los vacíos en la normativa colombiana sobre construcciones en tierra de gran escala, se desarrolló un sistema hibrido de estructura metálica, madera y tierra, empleando muros en tapia pisada y bloques de tierra compactada (BTC), que permiten una mayor eficiencia estructural de las técnicas ancestrales, por ejemplo, rigidizando muros en tapia de más de 12 metros de altura.    

El uso de materiales y técnicas constructivas locales hace que el transporte y gasto energético sea sensato, que las condiciones estructurales sean innovadoras al permitir la eficiente combinación de técnicas, elementos y materiales, que la excepcional implantación permita la eficiencia energética, la generación de múltiples ambientes y el aprovechamiento del paisaje natural, con lo que se logra un equilibrio entre la técnica, las condiciones estéticas y funcionales, la optimización de recursos, el empleo de mano de obra local, la transferencia de conocimiento y la innovación, dando así grandes pasos hacia la sostenibilidad de los campus universitarios, rompiendo así el mito de la deficiente infraestructura de las instituciones públicas.

El proceso emprendido y el edificio en sí, es un homenaje a la arquitectura tradicional, al uso de materiales propios de la región, al conocimiento ancestral, al patrimonio material e inmaterial, a la comunión con la biodiversidad y el territorio, a la eficiencia energética y a la investigación, experimentación e implementación de soluciones bioclimáticas, lo que le ha merecido ser reconocido como finalista de la más reciente Bienal Colombiana de Arquitectura y Urbanismo, en la categoría Proyecto Arquitectónico. Es sin duda, un referente de la revaloración y reconversión de la arquitectura vernácula que vale la pena conocer, recorrer, tocar, sentir y disfrutar.   

Autor: Rodolfo Torres Puyana. Arquitecto. Corresponsal del COAC en Bucaramanga, Colombia. Febrero 2023.

(Con la colaboración de: José Alejandro Gómez Suárez Arquitecto MSc.)

 

[1] El Departamento es la división político-administrativa colombiana, que se equipara a las provincias o a las comunidades autónomas.

 

PDF version

Tornar

Revista de corresponsals: Lliçons de l'arquitectura vernacla per als nous equipaments urbans a Colòmbia

© rodolfo Torres

Una de les universitats públiques més importants de Colòmbia ha desenvolupat un ambiciós procés multi propòsit a les seves diferents seus: des de l'òptica missional, ampliar l'oferta i la cobertura educativa; des de l'escala territorial, formular i implementar Plans Mestres per als campus i programar les fases de desenvolupament; des de l’estratègia física funcional, optimitzar recursos, innovar processos i adaptar espais, arquitectura i funcionalitat a les condicions pròpies del lloc; entre d'altres.

Un magnífic exemple d'aquesta aposta per transitar camins cap a l'eficient gestió dels actius del campus universitari és el recentment edifici d'aules de la Universitat Industrial de Santander – UIS, ubicat al municipi del Socorro, Departament de Santander, Colòmbia. En un campus de 6,8 hectàrees, es va construir el primer de 8 edificis programats, i destinat a aules i laboratoris, la particularitat dels quals consisteix a emprar materials, tècniques tradicionals, processos constructius, mà d'obra i una tipologia arquitectònica particular de la regió: el “Caney”. Aquesta singular construcció ancestral consisteix en una estructura elaborada amb materials naturals, principalment troncs de grans arbres, branques i fulles de palma entrellaçada a manera de teixit, brindant recer i ombra; el seu ús principal encara avui vigent, és servir de suport per assecar les fulles del tabac que es produeix a la regió nord-oriental de Colòmbia, especialment al departament[1] de Santander. En general, aquestes estructures de forma rectangular s'annexen a la construcció principal d'habitació, sense cap tipus de divisió o murs interns o externs, cosa que permet que el procés d'assecatge de les fulles del tabac es faci amb el vent de forma natural, però sense l'exposició directa als raigs solars.

Des de temps prehispànics aquesta estructura oberta de troncs i branques, el “Caney” va demostrar la seva eficiència energètica i funcional, el seu confort i senzillesa, per la qual cosa posteriorment es va incorporar a l'arquitectura tradicional de la regió, com una “tipologia camperola” que integra altres materials naturals com el fang i la pedra, emprant tècniques constructives com la tàpia trepitjada, el procés de la qual s'ha estat perfeccionant, fins al punt de ser molt comú per a la construcció de cases d'una o dues plantes, particularment als municipis colombians de Barichara i de Socorro.

Un dels elements destacables del procés emprès per la universitat, és la revaloració de l'arquitectura vernacla, des de la concepció del Pla Mestre, passant pel disseny arquitectònic, fins a la construcció i el manteniment, generant així un veritable procés d'exploració i aplicació de principis , estratègies, tècniques i materials que permetessin trobar solucions bioclimàtiques i d'eficiència energètica, però portat a una escala més gran, si tenim en compte que es tracta d'una edificació de 5 plantes amb prop de 4.500 m2 d'àrea construïda.

L'edifici dissenyat pel reconegut arquitecte colombià Daniel Bonilla, es va concebre com un gran “Caney”, un espai obert amb accessos pels quatre costats, orientant les façanes més llargues cap al nord, permetent la circulació directa dels vents i contrarestant la incidència solar, per la qual cosa no es requereix l’ús d’aires condicionats, i amb excepcionals condicions d’il·luminació natural gràcies a les façanes obertes, que permeten la contemplació i incorporació de l'exuberant paisatge natural circumdant, integrant l'exterior als espais interns, cosa que fa de l'edifici un veritable exemple d'eficiència energètica i respecte per l'entorn. Així mateix, la coberta es constitueix en un element fonamental, no només per la combinació de materials i processos constructius, o per la seva aportació a la reducció de consum energètic, sinó perquè també facilita la recol·lecció i la reutilització de l'aigua pluja.

Per la magnitud de l'edifici en àrea i alçada, i pels buits a la normativa colombiana sobre construccions a terra de gran escala, es va desenvolupar un sistema híbrid d'estructura metàl·lica, fusta i terra, emprant murs en tàpia trepitjada i blocs de terra compactada (BTC), que permeten una major eficiència estructural de les tècniques ancestrals, per exemple, fent més rígids els murs en una tàpia de més de 12 metres d'alçada.

L'ús de materials i tècniques constructives locals fa que el transport i la despesa energètica sigui assenyada, que les condicions estructurals siguin innovadores en permetre l'eficient combinació de tècniques, elements i materials, que l'excepcional implantació permeti l'eficiència energètica, la generació de múltiples ambients i l'aprofitament del paisatge natural, amb la qual cosa s'aconsegueix un equilibri entre la tècnica, les condicions estètiques i funcionals, l'optimització de recursos, l'ús de mà d'obra local, la transferència de coneixement i la innovació, fent grans passos cap a la sostenibilitat dels campus universitaris, trencant així el mite de la deficient infraestructura de les institucions públiques.

El procés emprès i l'edifici en si és un homenatge a l'arquitectura tradicional, a l'ús de materials propis de la regió, al coneixement ancestral, al patrimoni material i immaterial, a la comunió amb la biodiversitat i el territori, a l'eficiència energètica i a la investigació, experimentació i implementació de solucions bioclimàtiques, cosa que li ha merescut ser reconegut com a finalista de la més recent Biennal Colombiana d'Arquitectura i Urbanisme, a la categoria Projecte Arquitectònic. És sens dubte un referent de la revaloració i reconversió de l'arquitectura vernacla que val la pena conèixer, recórrer, tocar, sentir i gaudir.

 

Rodolfo Torres Puyana. Arquitecte. Corresponsal del COAC a Bucaramanga, Colòmbia. Febrer 2023. Amb la col·laboració de: José Alejandro Gómez Suárez Arquitecte MSc.

 _________________

1.El Departament és la divisió politicoadministrativa colombiana, que s'equipara a les províncies o a les comunitats autònomes

PDF version

Tornar

Pàgines