Les bastides de Nova York
Considerada com una de les urbs més transitables del món per als vianants, la ciutat de Nova York sempre bull d'energia i activitat. Els carrers estan alineats amb façanes històriques i aparadors plens de color i els gratacels escampats per tota la ciutat creen una silueta urbana única, recognoscible universalment com la Gran Poma. La construcció d’edificis nous i les obres de reforma dels edificis antics i dels carrers fan que tota la ciutat sembli que estigui permanentment en construcció. El fenomen de les bastides acompanya aquesta imatge i la memòria col·lectiva tant dels novaiorquesos com dels visitants. Aquestes estructures temporals tenen una presència tan permanent que el Departament d'Edificis de Nova York les ha denominat "coberts de vorera" i n’ha cartografiat tots els exemplars dels cinc districtes de la ciutat en una pàgina web. L’any 2017, hi havia al voltant de 7.800 bastides que s’estenien al llarg d’uns 450 quilòmetres, algunes de les quals sense cap signe evident que s’haguessin de desmuntar dins d’un termini breu de temps. No només tapen la llum i redueixen la visibilitat dels aparadors, sinó que també fan mal a la vista als vianants i són una batalla constant per als residents que valoren la seva qualitat de vida. Fetes principalment de fusta i acer, les bastides semblen una relíquia del passat, congelada en el temps, juxtaposada a una tecnologia i uns materials de construcció en constant evolució i avenç.
Aquestes estructures provisionals, però, no sempre han estat omnipresents a la ciutat de Nova York. Hi va haver un moment decisiu que en va condicionar la proliferació: el 1979, un estudiant de Barnard va morir quan, de camí a casa, li va caure al damunt un bloc ceràmic, fet que va desembocar en l’aprovació l'any 1980 de l’Ordenança municipal núm. 10 i posteriorment, l'any 1998, de l’Ordenança municipal núm. 11. La normativa estableix que totes les façanes exteriors d’edificis de més de sis plantes han de passar una inspecció periòdica almenys una vegada cada cinc anys per certificar que es troben en bon estat des del punt de vista de la seguretat. A més de l’augment del nombre de bastides, la situació es complica encara més per la conducta dels propietaris i el temor dels contractistes a demandes per lesions de gravetat. Alguns propietaris que no poden permetre’s el luxe d'arreglar les seves façanes envellides opten per instal·lar-hi bastides provisionals i així evitar que caiguin objectes fins que puguin pagar la reforma.
Aquesta normativa municipal ha comportat conseqüències urbanístiques no intencionades que es perceben majoritàriament com a negatives. De vegades, les bastides sobresurten de la vorera i els vianants han de ser redirigits per un recorregut delimitat amb tanques o bé fer una volta més llarga. També afecten el flux natural del trànsit i fan que les voreres siguin més estretes i concorregudes. Quan s’instal·len davant d'edificis residencials o en zones més abandonades, atrauen grans quantitats d'escombraries i activitats tèrboles. De vegades, les bastides són tan velles que, irònicament, generen situacions d’inseguretat.
Si es vol lluitar per l'eliminació de les bastides, com han fet molts residents de la ciutat, es pot intentar allargar el requisit d'inspecció de les façanes o bé establir un termini d’entre tres i sis mesos perquè els propietaris en finalitzin la reparació. Tanmateix, canviar les polítiques sovint és feixuc i demana temps. Una altra manera de millorar l'experiència de les voreres consisteix a encarar les normatives existents revolucionant de cap a peus la imatge de les bastides. El 2010, una empresa anomenada Urban Umbrella va guanyar el concurs de millora del paisatge de les bastides de la ciutat. En lloc de representar el sector dels promotors immobiliaris i els contractistes, Urban Umbrella representa els propietaris interessats a fer que el seu entorn sigui més agradable i còmode per als transeünts i els residents. Aquesta empresa dissenya una estructura semblant a un paraigua que recorda les voltes de l'època gòtica, en què es mostraven els nervis de descàrrega a mode de ventall. També utilitza acer reciclat i panells plàstics translúcids que es poden personalitzar amb diferents combinacions de colors. Aquestes estructures temporals s’han pogut veure davant de l'AC Hotel, a Times Square, o al Haymarket Building, a West 29th Street, per esmentar-ne algunes. Amb les seves característiques inconfusibles i llums LED incorporats, l'experiència de caminar a través d’aquestes bastides esdevé molt més agradable i inoblidable. Semblen més instal·lacions d'art urbà que objectes creats per necessitat. Com a arquitectes i dissenyadors, ens esforcem per aportar solucions creatives que millorin les experiències de la ciutat o dels interiors dels edificis. Potser si treballem amb limitacions i admetem la impermanència de certes estructures, podrem aconseguir resultats més interessants. A més, l'avenç en la construcció no només s'ha de limitar a l'acte de construir, sinó també al manteniment i la demolició. A mesura que els altíssims gratacels van ocupant la ciutat, les solucions de manteniment i reparació són irremeiablement cada vegada més complexes i problemàtiques. Per tant, és important tenir en compte el que poden fer els arquitectes i els dissenys abans que Manhattan es converteixi en una ciutat gàbia.
Víctor Alaverda, arquitecte. Corresponsal del COAC a Nova York (Estats Units)
Citations
Anuta, Joe. "New map shows scaffolding darkening 270 miles of NYC sidewalks." Crain's New York Business. 11 Apr. 2018. 10 Feb. 2019 <https://www.crainsnewyork.com/article/20180411/REAL_ESTATE/180419954/new....
"Façade Safety Report." NYC. Workers' Compensation Board. 10 Feb. 2019 <https://www1.nyc.gov/site/buildings/about/facade-safety-report.page>.
Geberer, Raanan. "Keeping Facades Safe - Understanding Local Law 11." The New York Cooperator, The Co-op & Condo Monthly. Mar. 2011. The Cooperator New York. 10 Feb. 2019 <https://cooperator.com/article/understanding-local-law-11/full>.
Hu, Winnie. "New York Has 280 Miles of Scaffolding, and a Map to Navigate It." The New York Times. 02 May 2017. The New York Times. 10 Feb. 2019 <https://www.nytimes.com/2017/05/02/nyregion/new-york-has-280-miles-of-sc....
Lancaster , Patricia J. “Local Law 11 of 1998 .” Https://www1.Nyc.gov/Assets/Buildings/local_laws/locallaw_1998_package.Pdf, NYC Buildings Safety Service Integrity , 23 June 2004, NYC.gov/buildings.
Nonko, Emily. "NYC scaffolding is getting an upgrade." Curbed NY. 13 Sept. 2017. Curbed NY. 10 Feb. 2019 <https://ny.curbed.com/2017/9/13/16301192/nyc-scaffolding-urban-umbrella>.
"Project Photos | Urban Umbrella." Home | Urban Umbrella. 10 Feb. 2019 <https://www.urbanumbrella.com/project-photos>.
Pally, Mitchell. "A law you've never heard of is slowing our state's progress." Herald Community Newspapers. 01 Nov. 2018. 10 Feb. 2019 <http://www.liherald.com/lynbrook/stories/a-law-youve-never-heard-of-is-s....
La Xarxa de Corresponsals del COAC incorpora dues noves corresponsalies
Ara, seguint amb aquesta ampliació, obrim una nova corresponsalia a Nova York (Estats Units), que gestionarà l'arquitecte Víctor Alavedra. Amb això, Estats Units passa a tenir tres corresponsals (els altres dos es troben a Miami i San Francisco). Alavedra, a més a més, s'estrena amb el seu primer article a la Revista de Corresponsals.
Finalment, el corresponsal de Santo Domingo (República Dominicana), Alejandro Suárez, també es farà càrrec a partir d'ara de la corresponsalia de Montevideo (Uruguai), ja que treballa mig any a cada país.
La Xarxa de Corresponsals del COAC segueix present als 5 continents, ara en un total de 38 ciutats i 26 països. Recordem que podeu trobar informació dels diferents corresponsals i la fitxa de cada país a la pàgina de la Xarxa de Corresponsals (cal estar registrat al web).
Per a qualsevol consulta, podeu enviar un correu a internacional@coac.net.
Exposició als Països Baixos de Gaudí i l'Escola d'Amsterdam
Introducció
Després de l'últim article "Amsterdam es troba amb Gaudí: una cruïlla cultural", en què destacava la connexió cultural entre l'arquitectura de Gaudí i l'escola d'Amsterdam a principis del segle XX, ja es comentava que probablement es faria una exposició sobre aquest tema al Museu Het Schip. I aquí la tenim. Va començar l'any passat i es pot visitar fins al 31 de març.
Història de l'interès públic en aquest moviment
El segle passat, l'interès per l'arquitectura d'aquest moviment va ser variant al llarg dels anys. La primera comparació entre Gaudí i l'Escola d'Amsterdam va aparèixer a "The Illustrated London News" el 1928, amb l'article "Arquitectura modernista a Barcelona i Amsterdam". En aquell temps, les reaccions van ser majoritàriament positives amb gran admiració per l'artesania. Amb el sorgiment de la Bauhaus i els moviments funcionals a principis de la dècada de 1930, aquesta admiració va passar a caure en desgràcia. Els crítics es van començar a queixar, dient que "s'havien desaprofitat els materials preciosos, diners i temps per dur abominacions horribles al món". L'obra de Gaudí va ser qualificada com "hiper barroca" i la Sagrada Família "una cova d'estalactites i una monstruosa ruïna colossal". Es parlaven de l'Escola d'Amsterdam de "masses de maons horribles".
L'interès va desaparèixer per complet amb l'arribada del moviment modern, amb els Congressos d'Arquitectura Moderna (CIAM) amb membres com Le Corbusier, Walter Gropius, Josep Sert i Cornelis van Eesteren. No va ser fins a principis dels 1960 que, gràcies als articles escrits a l'estranger, es va reprendre l'interès amb entusiasme renovat. A partir d'aquest moment algunes universitats van començar a estudiar el treball d'aquest moviment. A la Universitat de Delft, per exemple, es va estudiar la increïble solució de construcció dins de la decoració del material de l'obra de Gaudí. Es va començar a estudiar i reconstruir el model penjant de la Sagrada Família que Gaudí va utilitzar, juntament amb diversos arquitectes i a través de consultes amb el senyor Puig Boada, un dels successors de la construcció de la basílica.
La meva història amb Gaudí i l'Escola d'Amsterdam
En la meva joventut a Amsterdam, l'estil d'arquitectura de l'edifici Het Schip ja va despertar el meu interès. Com a fill de família artística, em va agradar l'expressió escultòrica d'aquesta arquitectura. En el mateix període dels anys 70, el meu pare, pintor, em va portar diverses vegades a Barcelona per mostrar-me la Rambla, el Museu Picasso, Dalí, el Parc Güell i la Sagrada Família. Va ser per a mi una experiència aclaparadora i em vaig començar a interessar per Gaudí. Vaig notar en la seva obra l'equilibri entre art i arquitectura. Probablement aquesta és la raó principal per la qual vaig començar a estudiar arquitectura a la universitat de Delft.
La meva visita a l'exposició
Quan vaig visitar l'exposició al museu recentment restaurat, em vaig adonar de l'interès que despertava entre el públic. A l'exposició temporal, al pis superior, es pot veure el treball de Gaudí en una atmosfera de llum tènue. Algunes obres originals, mobles, fotos, retrats i materials decorats s'exposen juntament amb alguns models. També hi ha una reconstrucció simple del model de corda penjant. L'Arxiu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya ha prestat material fotogràfic de Gaudí per a l'exposició. El pis de sota acull una mostra permanent de la feina dels arquitectes de l'Escola d'Amsterdam. Hi podem veure dibuixos i models originals dels arquitectes, peces de fusteria, i algunes escultures i rajoles decorades. També hi ha diversos mobles i articles de la llar que van ser dissenyats juntament amb el projecte arquitectònic. També hi ha una galeria de fotos dels arquitectes De Klerk, Kramer, Van Gendt i Van der Mey. Al pati interior del museu hi ha una exhibició a l'aire lliure de mobles públics.
Comparant a Gaudí amb els arquitectes de l'Escola d'Amsterdam
Veure per primera vegada en el mateix museu el treball de Gaudí juntament amb el de l'Escola d'Amsterdam és molt especial i emocionant. Els arquitectes, que van aportar noves idees i materials, van comptar amb un excel·lent treball artesanal en l'era de la revolució industrial. El nou material de l'acer es va utilitzar tant en la construcció com en la decoració. Destaquen les formes més expressives de Gaudí, que venen de la tradició catalana de la forja. A causa del clima a Amsterdam, l'acer sempre es va haver de protegir contra l'oxidació i per això l'ús va ser menys fàcil. Les ceràmiques estan decorades amb motius vegetals i animals. De Klerk utilitza majoritàriament maons a les façanes, Gaudí a més fa servir la pedra natural. Amsterdam va ser sempre una ciutat de fang, fusta i maó.
La diferència més òbvia és que Gaudí va relacionar les seves formes amb les lleis de la construcció. Les torres de la Sagrada Família estan fetes de pedra amb arcs parabòlics. De Klerk va utilitzar una construcció de fusta revestida amb rajoles de ceràmica per a la torre de Het Schip. Això estava més a prop de la tradició de construcció holandesa de les torres de les esglésies i la necessitat d'una construcció lleugera. De Klerk també comptava amb pressupostos més baixos per a habitatges socials, ja que Gaudí tenia en la seva majoria projectes per a habitatges privats i clients amb més recursos, com Eusebi Güell.
Conclusions
El museu dona l'oportunitat de veure el treball d'aquests brillants arquitectes sota el mateix sostre i és una experiència realment agradable. Es poden comparar les obres i dissenys que es van realitzar fa gairebé un segle. La mostra ens permet descobrir les complexes formes orgàniques que van utilitzar inspirats en la naturalesa, com petxines, vidres i esquelets d'aus. Recentment hi ha un renovat interès en l'arquitectura i el disseny de formes orgàniques que es realitzen més fàcilment gràcies als programes dels ordinadors.
A tall de conclusió, crec que tots dos van treballar amb la mateixa fantasia i vocabulari. Michiel de Klerk va ser un mestre en habitatge social decorat i Gaudí un mestre en construcció i simbolisme. Tots dos tenien com a objectiu combinar les arts i l'arquitectura i apropar-les a la gent.
Museu Het Schip, Oostzaanstraat 45, 1013WG Amsterdam
Sandro Asger Sierhuis, arquitecte. Corresponsal de COAC a Amsterdam, Holanda
Suiza: Referéndum sobre el crecimiento urbano desordenado.
El próximo domingo 10 de febrero 2019 el pueblo suizo debe votar sobre una iniciativa legislativa para inscribir en la constitución una ley que no permita la creación de nuevas superficies construibles.
¿Qué se considera crecimiento urbano desordenado? La iniciativa considera que en suiza desde 1985, hay 584 Km² de superficie de territorio que han acogido nuevos edificios, este crecimiento supone un aumento del tráfico de vehículos, nuevas construcciones de infraestructuras viarias y en consecuencia la degradación del suelo y el territorio.
Se considera que el conjunto del territorio suizo, en los últimos veinte y cuatro años ha perdido 850 km² de tierras cultivables. El conjunto de las superficies construibles ha aumentado el 44% entre 1985 y 2009, pero su población sólo ha aumentado un 17%, así pues, la superficie construible ha aumentado más del doble que la población. Evidentemente estas superficies engloban la construcción de edificios de uso administrativo, equipamientos públicos, infraestructuras, etc., necesarias para el desarrollo de la población y el crecimiento económico, pero también, debido a la construcción de vivienda de baja densidad, por tanto, muy afectada por la manera de utilizar el territorio. El nivel de crecimiento urbano desordenado, no se determina únicamente mediante la ordenación del territorio, sino a través también del reparto de los habitantes en este territorio, como más distancia entre construcciones, más crecimiento descontrolado, más infraestructuras necesarias, más tráfico urbano y, en consecuencia, menos densidad urbana. La movilidad necesaria para el funcionamiento del crecimiento mediante la construcción de infraestructuras viarias y ferroviarias provoca la construcción de superficies y reservas naturales, así como la fragmentación del territorio. El mayor de los problemas es la falta de densidad urbana del territorio que implica la constante recalificación de suelo, hoy en día dos terceras partes del parque inmobiliario suizo en zonas construibles están ocupadas por construcciones de muy baja densidad, con alturas de planta baja y un piso (PB + 1), así pues, el potencial de utilización de suelo doméstico está incorrectamente explotado.
La influencia de la construcción fuera de las zonas construibles es importante, hoy en día un 22% de las construcciones del país se encuentran en territorios agrícolas, pero sólo el 48% de la población que las ocupa, se dedica a la agricultura o ganadería. Así pues, el 40% tienen funciones terciarias y el resto a otras funciones, esto demuestra que la mayoría de los edificios fuera de zonas constructivas han sido planificadas incorrectamente, estas construcciones suelen ser edificios industriales, equipamientos hoteleros, deportivos, infraestructuras públicas, académicas, etc., que necesitan gran número de infraestructuras de comunicación viaria, así como servicios de agua, electricidad y telecomunicación, para su desarrollo y funcionamiento.
Sin embargo, la iniciativa tiene la desaprobación del gobierno y del parlamento y queda a la espera de la ratificación del pueblo, ya que presenta dos puntos difícilmente aplicables. La nueva ley plantea la compensación de las nuevas zonas construibles por la descalificación de otras zonas construibles existentes, forzando así la densificación de la zona construible y la zona descalificada obtendría categoría agrícola. El segundo punto es la imposibilidad de construir en zonas agrícolas, construcciones que no van ligadas al desarrollo agrícola, limitando así el crecimiento de las infraestructuras.
Estos dos últimos puntos mencionados con anterioridad suponen un problema para el crecimiento industrial y en consecuencia económico del conjunto del territorio, ya que gran número de infraestructuras y servicios, como hospitales, escuelas, institutos, centros comerciales o universidades están construidos sobre terrenos no construibles, ya que son grandes consumidores de suelo y se desarrollan a su alrededor gran número de infraestructuras. La ubicación de estos, en zonas construibles existentes, supondrían una disminución de las superficies dedicadas a la vivienda y por tanto una presión sobre el mercado inmobiliario, fuertemente especulativo ya en el conjunto de las zonas urbanas del país. Otros puntos difíciles de aplicar son: la percepción de la población sobre los núcleos urbanos y si toda la población tiene que vivir en zonas urbanas, si existe la libertad a la propiedad privada individual y no colectiva, si uno puede decidir dónde vivir y cómo quiere vivir. ¿Cuál es la densidad máxima y admisible en las ciudades? ¿Qué altura máxima deben tener los edificios? ¿Es posible integrar edificios de gran altura en el territorio? ¿Cuál es la densidad del territorio? ¿Cómo queremos ordenar nuestro territorio? Mientras el imaginario colectivo entiende que la preservación del territorio es necesaria y que la única solución es la densidad, a día de hoy todavía cuesta hacer entender a los propietarios que sus barrios de casas, la ciudad-jardín, devendrán con la ley, un barrio de ciudad con fuerte densidad o que quien decide vivir en zonas agrícolas sin dedicarse a la agricultura tendrá que vivir en zonas urbanas y ciudades.
Gabriel Sibils, arquitecto. Corresponsal del COAC en Lausana, Suiza. Febrer 2019