Nueva York Reinventa la Resiliencia: Cuando la Ciudad que Nunca Duerme Se Despierta hacia una Transición Ecosocial
Cómo NYC se está convirtiendo en el laboratorio urbano más ambicioso del planeta
Nueva York está viviendo una metamorfosis urbana sin precedentes, comparable sólo a la creación de sus icónicos parques del siglo XIX, como Central Park y Prospect Park. Con una inversión de más de 800 millones de dólares destinada a proyectos de resiliencia climática, la ciudad que definió el skyline del siglo XX se erige ahora como el manual de la resiliencia urbana del siglo XXI.
En el corazón de esta transformación destacaríamos el New York Climate Exchange, un campus universitario de 700 millones de dólares a Governors Island, diseñado por Skidmore, Owings & Merrill. Este “laboratorio viviente” es mucho más que un espacio educativo: es un experimento arquitectónico y ecológico. Sus edificios de madera, con paneles solares integrados, acogerán 6.000 estudiantes y generarán 7.000 lugares de trabajo verdes. Desde la restauración de escollos de ostras hasta la captura de CO₂, cada elemento refleja una filosofía de innovación sostenible aplicada a la arquitectura. Este proyecto está liderado por varias universidades, como la SUNY Stony Brook, con el apoyo y liderazgo del Pratt Institute, a través de iniciativas educativas transdisciplinares como la Earth Pratt Public Sphere, que se presentará a EINA Lab Collserola en el marco de la Capitalidad de la arquitectura de Barcelona al 2026 y por el Congreso de Arquitectura UIA. Este espíritu innovador es la marca de la nueva Nueva York: no solo adaptarse al cambio climático, sino liderarlo. Un ejemplo clave es lo East Side Coastal Resiliency Project (ESCR), con un presupuesto de 1.450 millones de dólares, que reforzará 2,4 millas de costa al Lower Manhattan elevando el East River Park entre 2,5 y 3 metros para proteger la ciudad de tormentas e inundaciones futuras. Inspirado en la propuesta “The BIG Uno” de Bjarke Ingels Group, este proyecto combina infraestructuras ante tormentas con espacios verdes, zonas de ocio y rutas ciclistas. Aun así, ha generado controversia por su impacto en la comunidad local, que lamenta la tala de más de 1.000 árboles y la destrucción temporal de un parque esencial para vecinos de bajos ingresos. Amb inspiració de les superilles a Barcelona, a lo largo de la Quinta Avenida, la iniciativa Future of Fifth Partnership, con un presupuesto de 152,7 millones de dólares, está transformando esta emblemática arteria en un corredor más verde y centrado en los peatones. Con aceras ampliadas un 46% y reducción de carriles de tráfico, el proyecto pone en valor la calidad de vida urbana en una ciudad donde cada metro cuadrado es un bien preciado.
La resiliencia urbana no sólo se manifiesta en Manhattan, sino sobre todo en los barrios más vulnerables. En Hunts Point, Bronx, el proyecto Harbor of the Future moderniza la infraestructura portuaria con una visión climática. En Brooklyn, el Climate Innovation Hub en el Brooklyn Army Terminal impulsa tecnologías limpias con una inversión de 100 millones. Y en Long Island City, el Community Land Trust defiende la vivienda asequible frente a la especulación inmobiliaria, mostrando cómo la arquitectura puede ser una herramienta de justicia social. El proyecto QueensLink propone reutilizar la antigua línea de tren Rockaway Beach Branch para conectar el norte y el sur de Queens, creando 33 acres de espacio verde y beneficiando a más de 47.000 usuarios diarios, ejemplificando la reutilización y la conexión como claves de la resiliencia.
Este conjunto de proyectos demuestra que la resiliencia urbana no es sólo una cuestión técnica sino una filosofía que combina participación comunitaria, sostenibilidad y justicia social. Para los arquitectos, ésta es una oportunidad única para contribuir a repensar la ciudad y dar respuesta a los retos globales a través del diseño. Sin embargo, en medio de esta revolución verde y tecnológica, uno de los mayores y urgentes retos que afronta Nueva York es la crisis de la vivienda . La gentrificación, combinada con la migración interna desde los estados del sur y la llegada de migrantes internacionales, ha tensado un mercado ya saturado, provocando el aumento descontrolado de los precios y la expulsión de comunidades tradicionales. La construcción de pabellones temporales para alojar a migrantes en la isla de Randall es una solución insuficiente ya menudo criticada por sus condiciones. Iniciativas como la City of Yes en Midtown como última alternativa y visión del alcalde Eric Adams por la ciudad en la que busca revertir esta situación, apostando por la densificación sostenible, la conversión de oficinas en viviendas y la mejora del espacio público para equilibrar crecimiento económico y calidad de vida. Pero será necesaria una acción más decisiva e inclusiva.
Para los arquitectos, la crisis climática y la emergencia de vivienda representan hoy las grandes oportunidades y, al mismo tiempo, los mayores retos de Nueva York para iniciar una transición ecosocial, reinventándose como una ciudad resiliente. Pero sólo un diseño urbano valiente e integrador garantizará que esta transformación sea justa y duradera. Éste es el llamamiento para la próxima generación de profesionales: Crear una ciudad que no sólo sobreviva, sino que prospere, una ciudad formada por comunidades más justas, como las más de 150 que conforman Queens.
Rafael Balanzó, arquitecto. Corresponsal de Nueva York, EE.UU. Julio 2025
Nova York Reinventa la Resiliència: Quan la Ciutat que Mai No Dorm es Desperta cap una Transició Ecosocial
Com NYC s’està convertint en el laboratori urbà més ambiciós del planeta
Nova York està vivint una metamorfosi urbana sense precedents, comparable només a la creació dels seus icònics parcs del segle XIX, com Central Park i Prospect Park. Amb una inversió de més de 800 milions de dòlars destinada a projectes de resiliència climàtica, la ciutat que va definir l’skyline del segle XX ara s’erigeix com el manual de la resiliència urbana del segle XXI.
En el cor d’aquesta transformació destacaríem el New York Climate Exchange, un campus universitari de 700 milions de dòlars a Governors Island, dissenyat per Skidmore, Owings & Merrill. Aquest “laboratori vivent” és molt més que un espai educatiu: és un experiment arquitectònic i ecològic. Els seus edificis de fusta, amb panells solars integrats, acolliran 6.000 estudiants i generaran 7.000 llocs de feina verds. Des de la restauració d’esculls d’ostres fins a la captura de CO₂, cada element reflecteix una filosofia d’innovació sostenible aplicada a l’arquitectura. Aquest projecte està liderat per diverses universitats, com la SUNY Stony Brook, amb el suport i lideratge del Pratt Institute, a través d’iniciatives educatives transdisciplinars com la Earth Pratt Public Sphere, que es presentarà a EINA Lab Collserola en el marc de la Capitalitat de la arquitectura de Barcelona al 2026 i per el Congres d’Arquitectura UIA. Aquest esperit innovador és la marca de la nova Nova York: no només adaptar-se al canvi climàtic, sinó liderar-lo. Un exemple clau és el East Side Coastal Resiliency Project (ESCR), amb un pressupost de 1.450 milions de dòlars, que reforçarà 2,4 milles de costa al Lower Manhattan elevant l’East River Park entre 2,5 i 3 metres per protegir la ciutat de tempestes i inundacions futures. Inspirat en la proposta “The BIG U” de Bjarke Ingels Group, aquest projecte combina infraestructures ant tempestes amb espais verds, zones de lleure i rutes ciclistes. Tot i això, ha generat controvèrsia pel seu impacte en la comunitat local, que lamenta la tala de més de 1.000 arbres i la destrucció temporal d’un parc essencial per a veïns de baixos ingressos. Amb inspiració de les superilles a Barcelona, al llarg de la Cinquena Avinguda, la iniciativa Future of Fifth Partnership, amb un pressupost de 152,7 milions de dòlars, està transformant aquesta emblemàtica artèria en un corredor més verd i centrat en els vianants. Amb voreres ampliades un 46% i reducció de carrils de trànsit, el projecte posa en valor la qualitat de vida urbana en una ciutat on cada metre quadrat és un bé preuat.
La resiliència urbana no només es manifesta a Manhattan, sinó sobretot als barris més vulnerables. A Hunts Point, Bronx, el projecte Harbor of the Future modernitza la infraestructura portuària amb una visió climàtica. A Brooklyn, el Climate Innovation Hub al Brooklyn Army Terminal impulsa tecnologies netes amb una inversió de 100 milions. I a Long Island City, el Community Land Trust defensa l’habitatge assequible enfront de l’especulació immobiliària, mostrant com l’arquitectura pot ser una eina de justícia social. El projecte QueensLink proposa reutilitzar l’antiga línia de tren Rockaway Beach Branch per connectar el nord i el sud de Queens, creant 33 acres d’espai verd i beneficiant més de 47.000 usuaris diaris, exemplificant la reutilització i la connexió com a claus de la resiliència.
Aquest conjunt de projectes demostra que la resiliència urbana no és només una qüestió tècnica, sinó una filosofia que combina participació comunitària, sostenibilitat i justícia social. Per als arquitectes, aquesta és una oportunitat única per contribuir a repensar la ciutat i donar resposta als reptes globals a través del disseny. Tanmateix, enmig d’aquesta revolució verda i tecnològica, un dels reptes més grans i urgents que afronta Nova York és la crisi d’habitatge. La gentrificació, combinada amb la migració interna des dels estats del sud i l’arribada de migrants internacionals, ha tensat un mercat ja saturat, provocant l’augment descontrolat dels preus i l’expulsió de comunitats tradicionals. La construcció de pavellons temporals per allotjar migrants a l’illa de Randall és una solució insuficient i sovint criticada per les seves condicions. Iniciatives com la City of Yes a Midtown com última alternativa i visió de l’alcalde Eric Adams per la ciutat on busca revertir aquesta situació, apostant per la densificació sostenible, la conversió d’oficines en habitatges i la millora de l’espai públic per equilibrar creixement econòmic i qualitat de vida. Però caldrà una acció més decisiva i inclusiva.
Per als arquitectes, la crisi climàtica i l’emergència d’habitatge representen avui les grans oportunitats i, alhora, els majors reptes de Nova York per iniciar una transició ecosocial, reinventant-se com una ciutat resilient. Però només un disseny urbà valent i integrador garantirà que aquesta transformació sigui justa i duradora. Aquesta és la crida per a la propera generació de professionals: Crear una ciutat que no només sobrevisqui, sinó que prosperi, una ciutat formada per comunitats més justes, com les més de 150 que conformen Queens.
Rafael Balanzó, arquitecte. Corresponsal de Nova York, EUA. Juliol 2025
LA ASIGNACIÓN DE VIVIENDA SOCIAL EN ANDORRA
Si bien la necesidad de vivienda social en Andorra nos lleva a pensar en un oxímoron, no lo es tanto cuando en el Principado se ha llegado a los 25 €/m2 de precio medio de alquiler, y a los 6.000 €/m2 en el caso de compra, valores por encima de las cifras de Barcelona y Madrid.
Es cierto que hay que contextualizar estos precios, con los valores de salarios en el país, siendo el medio de 2.550,00 €, el mínimo 1.450,00 €, aunque el salario más habitual 1.950,00 €.
Esta situación, en la cual los salarios no acompañan las subidas de los precios de la vivienda, similar a la de países vecinos, ha llevado al “Govern de Andorra”, como a los “Comuns” de las 7 parroquias (Ayuntamientos), a promover políticas de acceso a viviendas asequibles que favorezcan el aumento de oferta (tanto de alquiler como venta), intentando forzar a la baja los actuales precios de mercado.
Entre otras actuaciones (por ejemplo el controvertido Proyecto de Ley para el crecimiento sostenible y el derecho a la vivienda, más conocida como Lei Ómnibus, por su contenido transversal), se ha creado el Registro de Solicitantes de Vivienda de Precio Asequible, el cual se utilizará para adjudicar viviendas promovidas por la administración pública a quienes presenten dificultades de acceso al mercado según su situación familiar, económica, de dependencia u otras que se estimen desde los servicios sociales.
Además de estas viviendas promovidas, hemos de mencionar que desde algunos grupos del arco parlamentario se ha lanzado la idea, sin mucho apoyo aún, de ofrecer “unidades habitacionales” (que no viviendas), construcciones prefabricadas modulares tipo tiny homes de aproximadamente 20 – 25 m2 como solución al problema tanto para usuarios individuales como para parejas o unidades familiares. Recordamos que la superficie mínima para que un inmueble se considere habitable en Andorra, es de 40 m2 útiles para una vivienda completa y de 30 m2 para una reducida, y que la transmitáncia máxima es de 0.09 W/(m2.K), difícil de conseguir en una vivienda modular.
Ciertamente, el objetivo no confesado de éstas “unidades habitacionales” son los trabajadores temporeros, aquellos que cuentan con permiso de trabajo únicamente por una temporada de 6 meses (antes sólo invierno, actualmente también verano debido al cambio de oferta turística por la paulatina pérdida de nieve), los cuales son unas 5.000 personas cada temporada, en un país de 80.000 residentes.
A pesar de la poca disponibilidad de terreno público (por tamaño y orografía), en éstos últimos tres años se han llevado a cabo promociones públicas, previéndose que el parque público de alquiler (en esta etapa no está prevista la propiedad de los pisos por parte de los beneficiarios) llegue a 300 unidades a finales de 2025, sea por rehabilitación de edificios en desuso (en su origen plurifamiliares o instalaciones hoteleras) o de obra nueva. Si bien ésta cifra puede ser baja, para un promedio de 3 personas por vivienda, se ha de pensar que 900 personas representan un poco más del 1% de la población residente.
Los requisitos para acceder al parque público de viviendas social en Andorra, que actualmente deben cumplir los candidatos, son los siguientes:
-. todos los miembros mayores de edad del núcleo familiar han de tener más de 5 años de residencia legal permanente e ininterrumpida en el principado (nota: en los últimos 5 años la población ha pasado de 76.000 a 81.000 habitantes, un aumento del 6.6%)
-.se debe justificar la necesidad de la vivienda: ningún miembro de la unidad familiar puede ser propietario de una vivienda, en Andorra o en el extranjero, sea en propiedad absoluta o compartida al momento de solicitar el acceso al parque público.
Este punto es de difícil comprobación por parte de la administración, ya que en Andorra no existe Registro de la Propiedad público (éste es uno de los puntos que corrige la Lei Ómnibus) y disponer de datos en otros países no es tarea fácil. Hay que recordar que en el Principado, de los 81.000 habitantes, más de 50.000 son extranjeros (principalmente españoles, portugueses, franceses, argentinos, …), por lo tanto, no es difícil que dispongan de vivienda en el extranjero.
-. destinar actualmente más del 30% de sus ingresos al pago de la renta en la vivienda que viven actualmente; excepto: los menores de 35 años que no dispongan de contrato de arrendamiento y que se quieran emancipar del núcleo familiar, las personas que estén en proceso de separación legal y no continúen en la vivienda familiar, así como quienes alquilan habitaciones o estén actualmente acogidas en una residencia pública.
-. también computa tener condición de discapacitado con movilidad reducida permanente y la vivienda que se usufructúa se ubica en un edificio que no cumple los requisitos mínimos vigentes de accesibilidad, y no sea posible eliminar las barreras físicas arquitectónicas que dificultan su desplazamiento.
-. tener ingresos mínimos anuales brutos superiores al salario mínimo interprofesional vigente (17.367,96 €) y menores a 2,2 veces el salario mínimo (38.209,51 €), contando todos los ingresos del núcleo familiar. En caso de tener 2 o más hijos menores a cargo, se incrementa el tope máximo a 2,5 veces el sueldo mínimo o smi (43.419,99 €). Las personas mayores de 65 años, según su situación en la seguridad social, quedan exentas de cumplir este requisito.
-. el patrimonio del núcleo familiar no debe sobrepasar la cantidad de 4 veces el smi anual (69.471,84 €)
-. No tener deudas con la administración pública
Sin embargo, a pesar de la dificultad real de acceso a la vivienda, y a la relativa facilidad de los requisitos, algunas promociones del parque público no encuentran ocupantes, poniendo en crisis las operaciones realizadas, así como las bases conceptuales que han impulsado (tardíamente, hay que decirlo) las políticas adoptadas.
Varios son los motivos aducidos por los beneficiarios para renunciar a los pisos que les han adjudicado, desde la dificultad de transporte (las viviendas no se ubican en las parroquias centrales o bajas, con la consiguiente dificultad de desplazamiento en invierno), a la falta de equipamiento de los pisos (si bien se entregan sin electrodomésticos o mobiliario completo de cocina, sí que cumplen la normativa de habitabilidad mínima, similar a la de Catalunya), o el precio (los cuales rondan de los 400 a 800 euros mensuales, si bien no son altos, para una familia monoparental con hijos y un salario mínimo, pueden llegar a ser precios difíciles de asumir).
También juega en contra que actualmente los contratos vigentes de alquiler, firmados desde el año 2019, debido a las medidas implementadas en la emergencia COVID, tienen el precio congelado, las subidas anuales topeadas, y se prorroga la finalización del contrato hasta 2027 (cuando la duración contractual normal es de 5 años, similar a la LAU española). El problema real se espera justamente ese año, cuando converjan rescisión de contratos, liberación y actualización de precios y las viviendas promovidas asequibles no sean suficientes. Recordemos que Andorra vive un proceso de gentrificación, ya no sólo urbano, si no a nivel país, y la llegada de personas es constante.
Uno de las razones para renunciar que hemos mencionado, se supone (al renunciar no se explican las razones exactas, o éstas no se han publicado) es el transporte, el cual es fundamental en un país que, si bien cuenta con un sistema de transporte público urbano y suburbano gratuito para los residentes, éste no cubre de manera suficiente los horarios nocturnos, o los desplazamientos entre parroquias, habiéndose priorizado las rutas entre capital y parroquias, pero no la comunicación entre las distintas parroquias, por lo cual se entiende es uno de los escollos a salvar.
Es emblemático el caso del edificio de Sant Joan de Caselles, ubicado en la Carretera General 2, que ya en dos oportunidades ha debido reabrir la llamada a beneficiarios, porque quienes resultaban adjudicatarios, renunciaban una vez analizaban la situación y características del edificio y de los pisos.
A efectos de solventar la falta de candidatos, se han ido rebajando algunos de los requisitos. La relativa falta de éxito que han tenido los pisos asequibles contrasta con la oferta real del mercado de alquiler: en los portales inmobiliarios en esta segunda semana de julio no encontramos más 370 viviendas de alquiler en todo el Principado según Idealista, o 270 unidades en Fotocasa, y en la capital no hay más de 60 viviendas disponibles para alquilar, cuando la población aumenta a un ritmo de 2 mil personas al año.
A la larga, la principal perjudicada ha sido la Seu d’Urgell, a 30 minutos de la capital de Andorra, declarada zona tensionada el 2023 por parte de la Generalitat de Catalunya, al incrementar más de un 30% el valor de los alquileres, debido al constante trasvase de inquilinos residentes en Andorra que no pueden cubrir un alquiler que aún no ha tocado techo.
Alejandro Suarez Ceretti, arquitecto. Corresponsal del COAC en Andorra. Julio 2025
L'ASSIGNACIÓ D'HABITATGE SOCIAL A ANDORRA
Si bé la necessitat d'habitatge social a Andorra ens porta a pensar en un oxímoron, no ho és tant quan al Principat s'ha arribat als 25 €/m² de preu mitjà de lloguer, i als 6.000 €/m² en el cas de compra, valors per sobre de les xifres de Barcelona i Madrid.
És cert que cal contextualitzar aquests preus, amb els valors de sous al país, sent el mitjà de 2.550,00 €, el mínim 1.450,00 €, encara que el salari més habitual és de 1.950,00 €.
Aquesta situació, en la qual els salaris no acompanyen les pujades dels preus de l'habitatge, similar a la de països veïns, ha portat al Govern d'Andorra, com als Comuns de les 7 parròquies (Ajuntaments), a promoure polítiques d'accés a habitatges assequibles que afavoreixin l'augment d'oferta (tant de lloguer com venda), intentant forçar a la baixa els actuals preus de mercat.
Entre altres actuacions (per exemple el controvertit Projecte de Llei per al creixement sostenible i el dret a l'habitatge, més coneguda com a Llei Òmnibus, pel seu contingut transversal), s'ha creat el Registre de Sol·licitants d'Habitatge de Preu Assequible, el qual s'utilitzarà per a adjudicar habitatges promoguts per l'administració pública als qui presentin dificultats d'accés al mercat segons la seva situació familiar, econòmica, de dependència o altres que s'estimin des dels serveis socials.
A més d'aquests habitatges promoguts, hem d'esmentar que des d’alguns grups de l'arc parlamentari s'ha llançat la idea, sense massa suport encara, d'oferir “unitats residencials” (que no habitatges), construccions prefabricades modulars tipus “tiny homes” d'aproximadament 20 – 25 m² com a solució al problema tant per a usuaris individuals com per a parelles o unitats familiars. Recordem que la superfície mínima perquè un immoble es consideri habitable a Andorra, és de 40 m² útils per a un habitatge complet i de 30 m² per un de reduït, i que la transmitància màxima és de 0.09 W/(m².K), difícil d'aconseguir en un habitatge modular.
Certament, l'objectiu no confessat d'aquestes “unitats residencials” són els treballadors temporers, aquells que compten amb permís de treball únicament per una temporada de 6 mesos (anteriorment només hivern, actualment també estiu a causa del canvi d'oferta turística per la gradual pèrdua de neu), els quals són unes 5.000 persones cada temporada, en un país de 80.000 residents.
Malgrat la poca disponibilitat de terreny públic (per dimensió i orografia), en aquests últims tres anys s'han dut a terme promocions públiques, preveient-se que el parc públic de lloguer (en aquesta etapa no està prevista la propietat dels pisos per part dels beneficiaris) arribi a 300 unitats a la fi de 2025, sigui per rehabilitació d'edificis en desús (a l'origen plurifamiliars o instal·lacions hoteleres) o d'obra nova. Si bé aquesta xifra pot ser baixa, per a una mitjana de 3 persones per habitatge, s'ha de pensar que 900 persones representen una mica més de l'1% de la població resident.
Els requisits per a accedir al parc públic d'habitatges social a Andorra, que actualment han de complir els candidats, són els següents:
-.tots els membres majors d'edat del nucli familiar han de tenir més de 5 anys de residència legal permanent i ininterrompuda al principat (nota: en els últims 5 anys la població ha passat de 76.000 a 81.000 habitants, un augment del 6.6%)
-.s'ha de justificar la necessitat de l'habitatge: cap membre de la unitat familiar pot ser propietari d'un habitatge, a Andorra o a l'estranger, sigui en propietat absoluta o compartida al moment de sol·licitar l'accés al parc públic.
Aquest punt és de difícil comprovació per part de l'administració, ja que a Andorra no existeix Registre de la Propietat públic (aquest és un dels punts que corregeix la Llei Òmnibus) i disposar de dades en altres països no és tasca fàcil. Recordar que al Principat, dels 81.000 habitants, més de 50.000 són estrangers (principalment espanyols, portuguesos, francesos, argentins, …), per tant, no és difícil que disposin d'habitatge al seu país.
-.destinar actualment més del 30% dels seus ingressos al pagament de la renda en l'habitatge que viuen actualment; excepte: els menors de 35 anys que no disposin de contracte d'arrendament i que es vulguin emancipar del nucli familiar, les persones que estiguin en procés de separació legal i no continuïn en l'habitatge familiar, així com els qui lloguen habitacions o estiguin actualment acollides en una residència pública.
-.també computa tenir condició de discapacitat amb mobilitat reduïda permanent i l'habitatge que s’usufructua se situï en un edifici que no compleix els requisits mínims vigents d'accessibilitat, i no sigui possible eliminar les barreres físiques arquitectòniques que dificulten el seu desplaçament.
-.tenir ingressos mínims anuals bruts superiors al salari mínim interprofessional vigent (17.367,96 €) i menors a 2,2 vegades el salari mínim (38.209,51 €), comptant tots els ingressos del nucli familiar. En cas de tenir 2 o més fills menors a càrrec, s'incrementa el topall màxim a 2,5 vegades l'SMI (43.419,99 €). Les persones majors de 65 anys, segons la seva situació en la seguretat social, queden exemptes de complir aquest requisit.
-.el patrimoni del nucli familiar no ha de sobrepassar la quantitat de 4 vegades l'SMI anual (69.471,84 €)
-.no tenir deutes amb l'administració pública
No obstant això, malgrat la dificultat real d'accés a l'habitatge, i a la relativa facilitat dels requisits, algunes promocions del parc públic, no troben ocupants, posant en crisis les operacions realitzades, així com les bases conceptuals que han impulsat (tardanament, cal dir-ho) les polítiques adoptades.
Hi ha diversos motius adduïts pels beneficiaris per a renunciar als pisos que els han adjudicat, des de la dificultat de transport (els habitatges no se situen en les parròquies centrals o baixes, amb la consegüent dificultat de desplaçament a l'hivern), a la falta d'equipament dels pisos (si bé es lliuren sense electrodomèstics o mobiliari complet de cuina, sí que compleixen la normativa d'habitabilitat mínima, similar a la de Catalunya), o el preu (els quals ronden dels 400 a 800 euros mensuals, si bé no són alts, per a una família monoparental amb fills i un salari mínim, poden arribar a ser preus difícils d'assumir). També juga en contra que actualment els contractes vigents de lloguer, signats des de l'any 2019, a causa de les mesures implementades en l'emergència COVID, tenen el preu congelat, les pujades anuals topades, i es prorroga la finalització del contracte fins a 2027 (quan la durada contractual normal és de 5 anys, similar a la LAU espanyola). El problema real s'espera justament aquest any, quan convergeixin rescissió de contractes, alliberament i actualització de preus i els habitatges promoguts assequibles no siguin suficients. Recordem que Andorra viu un procés de gentrificació, ja no sols urbà, si no a nivell país, i l’arribada de gent és constant.
Una de les raons per a renunciar que hem esmentat, se suposa (en renunciar no s'expliquen les raons exactes, o aquestes no s'han publicat) és el transport, el qual és fonamental en un país que, si bé compta amb un sistema de transport públic urbà i suburbà gratuït per als residents, aquest no cobreix de manera suficient els horaris nocturns, o els desplaçaments entre parròquies, havent-se prioritzat les rutes entre capital i parròquies, però no la comunicació entre les diferents parròquies, per la qual cosa s'entén és un dels esculls a salvar.
És emblemàtic el cas de l'edifici de Sant Joan de Caselles, situat a la Carretera General 2, que ja en dues oportunitats ha hagut de reobrir la crida a nous beneficiaris, perquè els qui resultaven adjudicataris, renunciaven una vegada analitzaven la situació i característiques de l'edifici i dels pisos.
A l'efecte de solucionar la falta de candidats, s'han anat rebaixant alguns dels requisits. La relativa falta d'èxit que han tingut els pisos assequibles, contrasta amb l'oferta real del mercat de lloguer: en els portals immobiliaris en aquesta segona setmana de juliol no trobem més 370 habitatges de lloguer en tot el Principat segons Idealista, o 270 unitats a Fotocasa, i a la capital no hi ha més de 60 habitatges disponibles per a llogar, i en canvi la població augmenta a un ritme de dos mil persones a l'any.
A la llarga, la principal perjudicada ha estat la Seu d'Urgell, a 30 minuts de la capital d'Andorra, declarada zona tensionada el 2023 per part de la Generalitat de Catalunya, en incrementar més d'un 30% el valor dels lloguers, a causa del constant transvasament d'inquilins residents a Andorra que no poden cobrir un lloguer que encara no ha tocat sostre.
Alejandro Suarez Ceretti, arquitecte. Corresponsal del COAC a Andorra. Juliol 2025