Identidad cultural y ciudad en el nuevo matadero de Oporto
Este proyecto visionario hecho por ODAA con Kengo Kuma consiste en la reconversión de un antiguo matadero industrial en Oporto en un dinámico centro cultural, social y comercial, destinado a revitalizar un espacio degradado y en desuso. La intervención que abarca un total de 22.000 metros cuadrados tiene como objetivo transformar este patrimonio arquitectónico industrial en un epicentro de actividad, donde la creatividad y la vida urbana se puedan unir de manera armónica. En toda esta transformación se respeta la integridad de las construcciones originales dándole un toque de equilibrio, tradición y modernidad.
En el proyecto hay el concepto de transculturalidad y el conocimiento donde los objetos artísticos son el mapa de la vida humana en el que el Museo de las Convergencias nos invitará a sumergirnos. El titular de la Colección Távora, Sequeira Pinto, refuerza la idea de «mejores museos, mejores personas, un mundo mejor». En el debate donde el Ejecutivo del gobierno aprobó por unanimidad el préstamo de la colección y la creación del Museo de las Convergencias en el espacio del antiguo Matadero Municipal, en Campanhã. Álvaro Sequeira Pinto, afirmó que «abrirá la colección a nuevos diálogos, la pondrá a disposición del público para su disfrute y servicio, y la presentará abiertamente al mundo y a la ciencia».
Cabe destacar que, hasta la fecha, la colección nunca se ha exhibido en su totalidad. Considerada, en el panorama nacional, como "única en su alcance e idiosincrasia", consta de 1.800 piezas de escultura, mobiliario, cartografía, dibujo, pintura, textiles, joyería y platería, porcelana y loza. La colección se centra especialmente en la expansión portuguesa del siglo XVII hacia Oriente, abarcando también otras áreas geográficas, como América, destacando también grupos de arte europeo antiguo, tardomedieval, primitivo y renacentista".
Álvaro Sequeira Pinto reconoce la naturaleza “principalmente emocional" del coleccionismo. Cree que el coleccionismo "se racionaliza con las ciencias que le dan consistencia y organización y que son fundamentales para él, especialmente en los espacios museísticos y públicos, cosa que ocurrirá con este paso fundacional del Museu das Convergências". Defendiendo la educación a través del arte, que es una de las funciones fundamentales de los museos, el coleccionista cree que el conjunto de piezas que se exhibirá en Matadouro ayudará a las personas a conocerse mejor a sí mismas. En palabras de Álvaro Sequeira Pinto, «desde Oporto, el Museo de la Convergencia será un museo de arte dedicado al estudio y la exhibición de bienes culturales y artísticos relacionados con los procesos de transculturalidad del arte y las historias del arte conectadas como resultado de la movilidad humana y la transferencia de conocimiento entre culturas». El Museo de la Convergencia abrirá sus puertas a principios de 2026, “es un museo con vocación global, que se centra en las transformaciones derivadas de los procesos de transferencia y circulación del arte, la cultura, el conocimiento y la ciencia, y su relevancia en la construcción del mundo moderno y en el contexto de las sociedades actuales», añade.
Durante el debate, el alcalde aseguró que no ha habido grandes retrasos en las obras, convencido de que Mota Engil cumplirá con las expectativas y que la parte del inmueble que gestionará el ayuntamiento se entregará en breve. El programa de intervención para el antiguo matadero prevé la reconversión completa del complejo industrial, preservando su memoria histórica y su carácter arquitectónico. Se conservarán los 11 edificios independientes, y la conexión entre los espacios interiores y exteriores de las oficinas se realizará mediante zonas ajardinadas. En total, de los 26.000 metros cuadrados del terreno, el proyecto mantendrá unos 20.500 metros cuadrados, de los cuales aproximadamente el 60 % (12.500) se destinarán a locales comerciales y el 40 % (casi 8.000) serán gestionados por el Ayuntamiento de Oporto.
El área gestionada por Mota-Engil albergará principalmente oficinas y una zona de restaurante y cafetería. «Tenemos numerosas empresas interesadas y numerosos inquilinos potenciales», declaró Carlos Mota Santos, presidente de la constructora. Las oficinas tendrán capacidad para entre 1200 y 1600 personas al día.
La complejidad urbanística de la ciudad de Oporto tiene delante un gran reto que busca el equilibrio entre la parte del litoral y la del interior, entre occidente y oriente. El proyecto no solo revitaliza un espacio en desuso, sino que también establece un diálogo entre el pasado industrial de Oporto y su futuro creativo y cultural. Una nueva puerta en la ciudad está para nacer.
Alberto Collet, arquitecto corresponsal de porto, Portugal. Juliol 2025
Identitat cultural i ciutat al nou escorxador de Porto
Aquest projecte visionari fet per ODAA amb Kengo Kuma consisteix en la reconversió d'un antic escorxador industrial a Porto en un dinàmic centre cultural, social i comercial, destinat a revitalitzar un espai degradat i en desús. La intervenció que abasta un total de 22.000 metres quadrats té com a objectiu transformar aquest patrimoni arquitectònic industrial en un epicentre d’activitat, on la creativitat i la vida urbana es puguin unir de manera harmònica. En tota aquesta transformació es respecta la integritat de les construccions originals donant-li un toc d’equilibri, tradició i modernitat.
Al projecte hi ha el concepte de transculturalitat i el coneixement on els objectes artístics són el mapa de la vida humana dins el qual el Museu de les Convergències ens convidarà a submergir-nos. El titular de la Col·lecció Távora, Sequeira Pinto, reforça la idea de «millors museus, millors persones, un món millor».
En el debat on l'Executiu del govern va aprovar per unanimitat el préstec de la col·lecció i la creació del Museu de les Convergències a l'espai de l'antic Escorxador Municipal, a Campanhã. Álvaro Sequeira Pinto, va afirmar que «obrirà la col·lecció a nous diàlegs, la posarà a disposició del públic per al seu gaudi i servei, i la presentarà obertament al món i la ciència».
Cal destacar que, fins ara, la col·lecció mai no s'ha exhibit en la seva totalitat. Considerada, al panorama nacional, com a "única en el seu abast i idiosincràsia", consta de 1.800 peces d'escultura, mobiliari, cartografia, dibuix, pintura, tèxtils, joieria i argenteria, porcellana i pisa. La col·lecció se centra especialment en l'expansió portuguesa del segle XVII cap a l'Orient, abastant també altres àrees geogràfiques, com Amèrica, destacant també grups d'art europeu antic, tardo medieval, primitiu i renaixentista”.
Álvaro Sequeira Pinto reconeix la naturalesa “principalment emocional” del col·leccionisme. Creu que el col·leccionisme "es racionalitza amb les ciències que li donen consistència i organització i que són fonamentals per a ell, especialment en els espais museístics i públics, cosa que passarà amb aquest pas fundacional del Museu das Convergências". Defensant l'educació a través de l'art, que és una de les funcions fonamentals dels museus, el col·leccionista creu que el conjunt de peces que s'exhibirà a Matadouro ajudarà les persones a conèixer-se millor a elles mateixes. En paraules d'Álvaro Sequeira Pinto, "des de Porto, el Museu de la Convergència serà un museu d'art dedicat a l'estudi i l'exhibició de béns culturals i artístics relacionats amb els processos de transculturalitat de l'art i les històries de l'art connectades com a resultat de la mobilitat humana i la transferència de coneixement entre cultures". El Museu de la Convergència obrirà les portes a principis del 2026, “és un museu amb vocació global, que se centra en les transformacions derivades dels processos de transferència i circulació de l'art, la cultura, el coneixement i la ciència, i la seva rellevància en la construcció del món modern i en el context de les societats actuals”, afegeix.
Durant el debat, l'alcalde va assegurar que no hi ha hagut grans retards a les obres, convençut que Mota Engil complirà amb les expectatives i que la part de l'immoble que gestionarà l'ajuntament s'entregarà ben aviat.
El programa d'intervenció per a l'antic escorxador preveu la reconversió completa del complex industrial, preservant-ne la memòria històrica i el caràcter arquitectònic. Es conservaran els 11 edificis independents, i la connexió entre els espais interiors i exteriors de les oficines es farà mitjançant zones enjardinades. En total, dels 26.000 metres quadrats del terreny, el projecte mantindrà uns 20.500 metres quadrats, dels quals aproximadament el 60% (12.500) es destinaran a locals comercials i el 40% (gairebé 8.000) seran gestionats per l'Ajuntament de Porto.
L'àrea gestionada per Mota-Engil acollirà principalment oficines i una zona de restaurant i cafeteria. «Tenim nombroses empreses interessades i nombrosos llogaters potencials», va declarar Carlos Mota Santos, president de la constructora. Les oficines tindran capacitat per a entre 1200 i 1600 persones al dia.
La complexitat urbanística de la ciutat de Porto té davant un gran repte que cerca l'equilibri entre la part del litoral i la de l'interior, entre occident i orient. El projecte no només revitalitza un espai en desús, sinó que també estableix un diàleg entre el passat industrial de Porto i el seu futur creatiu i cultural. Una nova porta a la ciutat està per néixer.
Alberto Collet, arquitecte corresponsal de porto, Portugal. Juliol 2025
Casas serranas de León Dourge en las Sierras de Córdoba, Argentina
León Dourge (París, 1890 – Buenos Aires, 1969) fue un arquitecto francés egresado de laÉcoleNationale des ArtsDecoratifsque residió y ejerció su profesión en Argentina. Su prolífera obra muestra su capacidad profesional y su adaptación a requerimientos, emplazamientos y funcionamientos tan diversos como los encargos que tuvo.En sus proyectos y edificios,que se extienden por varios sitios del territorio argentino,recurre a distintos movimientoscomo el academicismo, el pintoresquismo y el racionalismo.
Particularmente en este artículo nos interesaanalizar sus “Casas Serranas”construidas en la primeramitad del siglo XX, entre los años 1920 y 1930,en la localidad de La Cumbre, en las Sierras de Córdoba, Argentina.
Dourge recibió el encargo para construir una serie de casas de recreo, descanso, ocio y esparcimiento. En estos proyectos el arquitecto logra una integración armónica con el entorno. Los grandes espacios abiertos entre cada construcción le permitieron incluir la naturaleza como parte de la obra, einclusive las vistas desde cada ventana estaban pensadas para integrar el paisaje a la obra y crear una serie con particular identidad y unidad.
En un artículo de 1930Dourgeexpresabasobre estos proyectos:
“En la región cordobesa [las casas] son más sencillas, por lo tanto, más naturales, el arquitecto puede así proyectar con toda libertad y casi puede decirse a la manera de un pintor. En lugar de hacer composiciones arquitectónicas, busca de hacer paisaje, compone a su gusto una silueta que forme parte del lugar donde va ubicada, realiza la unión de la edificación con la naturaleza”.
“Se comprende que frente a cuadros tan estupendos el deber del arquitecto es sacar partido de esa situación privilegiada, distribuyendo su casa a propósito para el lugar que va a ocupar y evitando repetir algo ya hecho en otra parte”.
“Los panoramas que se disfrutan en las sierras son grandiosos o pintorescos y de lo más variados. En cada orientación la vista es diferente: hay allí toda una gama de colores”.
La geografía le resultaba favorable para complementarse como una parte más de la obra. El paisaje serrano le recordaba a España en general y a Andalucía en particular, y por ello para estas obrasDourge optó por un estilo pintoresquista español, que lo extiende hasta los nombres elegidos para las casas, Granada, Toledo, Sevilla, El Paraíso y La Gitanilla, que fuera su propia casa.
“No repetirse no quiere decir cambiar fundamentalmente de estilo. Es una particularidad de nuestra época en completa decadencia artística, esa manía de hacer algo diferente a los demás; vivimos así en un laberinto de estilos disparatados. Si admiramos tanto a los pueblitos de Europa, que sea en Italia, España, Inglaterra o Francia, es porque tienen unidad de estilo”.
La serie de las “Casas Serranas” fue pensada para ese lugar y allí reside la singularidad y belleza de estas casas. A medida que se viven, recorren y descubren inducen al encanto, al descanso, a la contemplación de variadas visuales, a recorridos de jardines por senderos serpenteantes, al disfrute del paisaje, etc.
La contextualización de sudiseño, los materiales utilizados yla calidad de la ejecuciónen esta serie de casas ha permitido su vigenciatras más de un siglo ysu adaptación a nuevos usos como hoteles, museos, etc. Podemos concluir que las casas serranas son un claro ejemplo de arquitectura sostenible.
Bibiana Scirotino, arquitecta. Corresponsal del COAC en Córdoba, Argentina. Mayo 2025
Bibliografía:
Dourge, León. «Casas Serranas». Revista Nuestra Arquitectura, septiembre 1930, pp. 561-570.
Cases serranes de León Dourge a les Serres de Córdoba, Argentina
León Dourge (París, 1890 – Buenos Aires, 1969) va ser un arquitecte francès egressat de l'École Nationale des Arts Decoratifs que va residir i va exercir la seva professió a Argentina. La seva obra prolífera mostra la seva capacitat professional i la seva adaptació a requeriments, emplaçaments i funcionaments tan diversos com els encàrrecs que va tenir. Als seus projectes i edificis, que s'estenen per diversos llocs del territori argentí, recorre a diferents movimentscom l'academicisme, el pintoresquisme i el racionalisme. Particularment en aquest article ens interessa analitzar les seves “Cases Serranes” construïdes a la primera meitat del segle XX, entre els anys 1920 i 1930, a la localitat de La Cimera, a les Serres de Córdoba, Argentina. Dourge va rebre l'encàrrec per construir una sèrie de cases d'esbarjo, descans, lleure i esbarjo. En aquests projectes, l'arquitecte aconsegueix una integració harmònica amb l'entorn. Els grans espais oberts entre cada construcció li van permetre incloure la natura com a part de l'obra, i fins i tot les vistes des de cada finestra estaven pensades per integrar el paisatge a l'obra i crear una sèrie amb identitat i unitat particulars.
En un article de 1930 Dourge expressava sobre aquests projectes:
"A la regió cordobesa [les cases] són més senzilles, per tant, més naturals, l'arquitecte pot així projectar amb tota llibertat i gairebé es pot dir a la manera d'un pintor. En lloc de fer composicions arquitectòniques, busca fer paisatge, compon al seu gust una silueta que formi part del lloc on va ubicada, realitza la unió de l'edificació".
"Es comprèn que davant de quadres tan fantàstics el deure de l'arquitecte és treure partit d'aquesta situació privilegiada, distribuint casa seva a propòsit per al lloc que ocuparà i evitant repetir alguna cosa ja feta en una altra part".
"Els panorames que es gaudeixen a les serres són grandiosos o pintorescos i molt variats. En cada orientació la vista és diferent: hi ha tota una gamma de colors".
La geografia resultava favorable per complementar-se com una part més de l'obra. El paisatge serrà li recordava Espanya en general i Andalusia en particular, i per això per a aquestes obres Dourge va optar per un estil pintoresquista espanyol, que l'estén fins als noms elegits per a les cases, Granada, Toledo, Sevilla, el Paradís i la Gitanilla, que fos casa seva.
"No repetir-se no vol dir canviar fonamentalment d'estil. És una particularitat de la nostra època en completa decadència artística, aquesta mania de fer alguna cosa diferent dels altres; vivim així en un laberint d'estils esbojarrats. Si admirem tant els pobles d'Europa, que sigui a Itàlia, Espanya, Anglaterra o França, és perquè tenen unitat d'estil".
La sèrie de les “Cases Serranas” va ser pensada per a aquest lloc i allí resideix la singularitat i bellesa d'aquestes cases. A mesura que es viuen, recorren i descobreixen indueixen a l'encant, al descans, a la contemplació de variades visuals, a recorreguts de jardins per senders serpentejants, al gaudi del paisatge, etc.
La contextualització del disseny, els materials utilitzats i la qualitat de l'execució en aquesta sèrie de cases n'ha permès la vigència després d'un segle i l'adaptació a nous usos com ara hotels, museus, etc. Podem concloure que les cases serranes són un exemple clar d'arquitectura sostenible.
Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal del COAC a Córdoba, Argentina. Maig 2025
Bibliografia:
Dourge, León. «Casas Serranas». Revista Nuestra Arquitectura, septiembre 1930, pp. 561-570.