Arquitectour Lleida 2020: ruta guiada per les passarel·les del riu Segre al seu pas per la ciutat
La 6a edició del certamen tindrà lloc dissabte, 3 d’octubre, i s’organitza amb motiu del Dia Mundial de l’Arquitectura.
L’activitat és gratuïta i les places són limitades (cal inscripció obligatòria amb identificació i assignació de grups).
Per minimitzar els riscs de contagi per la Covid-19 es faran dos grups de sortida i es repartiran mascaretes i gel hidroalcohòlic a l'inici.
La canalització del riu Segre al seu pas per la capital del Segrià i, en concret, les tres passarel·les per a vianants que travessen el riu, centraran la sisena edició de l’Arquitectour Lleida, organitzat per la Demarcació de Lleida del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Enguany, la iniciativa es concentrarà en un sol dia, dissabte, 3 d’octubre de les 9.45 a les 13.45 h, i es desenvoluparà íntegrament a l’exterior, amb grups reduïts prèvia inscripció, mantenint les mesures de seguretat i citats en dos horaris diferents, a les 9.45 i a les 10.30 h, per minimitzar els riscs de contagi per la Covid-19. L’activitat es realitza amb motiu del Dia Mundial de l’Arquitectura, que se celebra cada any el primer dilluns del mes d’octubre.
En la roda de premsa de presentació, el president de la Demarcació de Lleida del COAC, Víctor Pérez-Pallarès, ha explicat que es tracta d’una edició especial de l’Arquitectour Lleida “per la situació sociosanitària que estem vivint, enguany volem posar en valor el magnífic parc lineal del Segre al seu pas per la ciutat de Lleida, com un gran espai de la xarxa d’espais lliures de la ciutat, molt utilitzat com a recorregut per passejar, anar en bicicleta i fer esport, i no només veure en ell una obra d’enginyeria com la canalització del riu que és, fent valdre les qualitats que té com a espai lliure públic”.
Fruit de les demandes ciutadanes posteriors a la riuada del 1982, l’Ajuntament, el Ministeri i la Generalitat de Catalunya es van posar d’acord per canalitzar el riu en el seu tram urbà. Les obres es van perllongar entre els anys 1993 i 1996, i un dels artífexs d’aquesta estratègia per convertir la canalització en un gran parc lineal fou l’arquitecte i urbanista Josep Ma Llop Torné, director de la Càtedra UNESCO-UdL Ciutats Intermèdies, urbanització i desenvolupament, que serà l’encarregat de fer la introducció històrica de l’espai en aquesta edició de l’Arquitectour.
L’Arquitectour va néixer fa sis anys amb l’objectiu de divulgar i donar a conèixer l’arquitectura i la feina dels arquitectes, “es tracta d’una activitat que ha tingut continuïtat en el temps i molt bona acollida per part de la ciutadania, i enguany teníem l’obligació de mantenir-ho intentant adaptar-nos a la situació sanitària actual”, ha destacat Pérez-Pallarès.
En la seva intervenció, el vocal de Cultura de la Demarcació de Lleida del COAC, Ramon Llobera, ha posat de manifest la voluntat d’aquesta edició de l’Arquitectour de “reivindicar la vessant dels arquitectes en el disseny de l’espai públic, ja que moltes vegades es té tendència a pensar que els arquitectes només fan edificis tancats”. “Arran de la pandèmia, hem vist que la gent ha sortit al carrer i utilitza molt més els espais públics com a elements de separació social i, alhora, de relació i de gaudi”. “L’Arquitectour d’enguany és l’oportunitat de reivindicar aquests espais que tenim al costat i la feina dels arquitectes que hi ha al darrere”, ha explicat Llobera.
La ruta s’iniciarà a la passarel·la Camps Elisis, on l’arquitecte i urbanista Josep Ma Llop Torné, farà la introducció històrica dels projectes urbanístics a la canalització del riu Segre al seu pas per Lleida.
Seguidament, els participants visitaran les tres passarel·les que travessen el riu: la passarel·la Camps Elisis, dels arquitectes Joan Pere Ravetllat i Carme Ribas; la passarel·la del Liceu Escolar i la plaça Blas Infante, obra dels arquitectes Mamen Domingo i Ernest Ferré, i finalment, la passarel·la Maristes, de l’arquitecte Ramon Domènech. La ruta comptarà amb l’explicació per part dels arquitectes autors de les obres i es clourà amb la intervenció de la coordinadora de sostenibilitat de la Regidoria d’Habitatge i Transició Ecològica de la Paeria, Esther Fanlo Grasa, qui farà una explicació de les propostes de la Paeria respecte als espais públics lligats al riu.
Com en altres edicions de l’Arquitectour, des del COAC Lleida animen els participants a penjar a Instagram les fotografies vinculades a l’arquitectura i l’urbanisme de Lleida amb les etiquetes: #arquitectour_lleida_2020 #arquitectour_lleida #espaisimprescindibles.
Comença el cicle de conferències Hàbitat II
El cicle HÀBITAT II ens proporcionarà eines, mètodes i estratègies que responen a aquesta noció d’habitar. Veurem què pot fer l’arquitectura per reduir la demanda de recursos, restaurar els ecosistemes per fer més habitable el nostre entorn i dinamitzar noves formes de cooperació social. Mostres d’iniciatives que, encara de manera marginal, proposen alternatives vàlides a la trajectòria de col·lapse del nostre sistema socioeconòmic. Les entenem com LES PRIMERES PASSES.
Conferències
· 15 d'octubre HÀBITAT RECURSOS amb Fabián López, Marc Montlleó i Josep Bunyesc.
· 12 de novembre HÀBITAT BIOSFERA amb Elena Albareda, Anna Zahonero i Carlos Verdaguer.
· 10 de desembre HÀBITAT ECONOMIA amb Eva Serrats, Àngel Estevez i Claudio Cattaneo.
Quin paper ha de tenir el Recinte de l’Escola Industrial en l’ampliació de l’Hospital Clínic?
Conscients de la gran necessitat de poder ampliar i millorar les instal·lacions d’aquest complex sanitari de referència, i amb el convenciment que el projecte suposa un gran repte per a la ciutat, diverses entitats i associacions veïnals han presentat la plataforma cívica “Un nou Clínic és possible, salvant el Recinte de l’Escola Industrial”.
SOS Monuments, la Coordinadora Esportiva de l’Escola Industrial, les Associacions de Veïnes i Veïns de l’Esquerra i de la Dreta de l’Eixample, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes del COAC i l’Agrupació d’Arquitectes en Defensa del Patrimoni són les entitats que en formen part.
Espai de reflexió i debat
L’objectiu final és aportar reflexió i coneixement en un projecte molt rellevant per a la ciutat en els propers anys. “Un nou Clínic és possible” és un espai de debat que aglutina diferents punts de vista, com ara el valor arquitectònic i patrimonial del recinte de l’Escola Industrial o la preservació d’un espai públic i equipament per al barri, amb la funció social vertebradora que se’n deriva.
Així, des de la plataforma es proposa:
- Fer difusió del valor patrimonial dels dos recintes i la seva importància en l’eix verd del carrer Rosselló, vertebrador d’equipaments i espais públics del barri.
- Dotar al Recinte de l’Escola Industrial de la protecció patrimonial BCIN.
- Garantir la permeabilitat de l’espai públic del Recinte, com és en l’actualitat, i dinamitzar els diferents usos que puguin ser compatibles.
- Esgotar totes les alternatives possibles de transformació de l’actual Clínic, optimitzant els seus espais o redefinint la seva volumetria actual.- Realitzar estudis de viabilitat, sostenibilitat, mobilitat i necessitat de les ampliacions del Nou Clínic.
El COAC, en el seu paper de fomentar els debats, està parlant amb les Administracions implicades per organitzar una sessió de reflexió que aporti visió professional i posi sobre la taula les alternatives que serveixin millor a les necessitats i objectius de tothom.
Muere el arquitecto Moisés Gallego a los 73 años
La noticia ha entristecido profundamente a los arquitectos de varias generaciones. Moisés Gallego ha sido un referente en el campo de la arquitectura, la docencia y también por su implicación con la cultura. Nos ha dejado un buen arquitecto.
Nuestra amistad comenzó hace unos cuarenta años cuando, junto con otros arquitectos, Albert Viaplana nos invitó a formar parte de lo que sería su cátedra de Proyectos en la Escuela de Arquitectura de Barcelona. Éramos diez: Moisés Gallego, Enric Miralles, Josep Mª Gil, Josep Mª Torres, Arcadi Pla, Alberto Noguerol, Marcià Codinachs, José Luis Burillo y Joan Arias Roig. Once contando con Albert, como un equipo de fútbol, como él nos comentó.
Se trataba de una apuesta por una nueva forma de hacer las clases de proyectos, con gente muy joven (incluso algunos no habían terminado el proyecto final de carrera) y con una gran pasión por la arquitectura.
Este hecho fue determinante para todos nosotros y marcó el inicio de una experiencia innovadora y única en la enseñanza de la arquitectura.
Moisés, al principio un poco reservado o tímido, pronto mostró una gran capacidad para proponer, para hacer y también para conseguir resultados. Hay que pensar en la tenacidad necesaria para hacer la carrera de aparejador y después la de arquitecto, aunque trabajando por las tardes en despachos profesionales o en un pequeño ayuntamiento para poder pagarse los estudios y al mismo tiempo sacar adelante una familia con Ana y los hijos Alex y Sergi.
Puede que por este rodaje apreciamos desde el principio su capacidad resolutiva, que iba ligada a una visión perspicaz del núcleo de los problemas, de cómo afrontar las actuaciones, y lo decía con claridad:: “Aquí lo que pasa es esto, esto y esto..., lo que hay que hacer es...”. Esta característica la conservó siempre en todos los ámbitos.
Su implicación con la docencia se afianzó durante la realización del Doctorado, ganó capacidad de síntesis y de exposición de sus argumentos. Esto conducía a largas y controvertidas discusiones con él. A la jubilación de Albert Viaplana, Moisés tomó el rol de jefe de la cátedra hasta su jubilación en 2017.
En las reuniones que teníamos antes de las clases, Moisés defendía una enseñanza que pusiera el acento en la relación con el lugar y su mejora, la calidad de los espacios, la adecuación a su uso, la claridad de la propuesta, la coherencia de la estructura, la economía de medios... dejando al margen lo que en ese momento se llamaba "arquitectura de revista".
En las clases, que algunos años hicimos juntos, resultaba sorprendente la manera de descolocar a los alumnos (que tenían unos veinte años), como por ejemplo al principio de curso: “Vamos a hablar de arquitectura...”, expectación pensando que hablaría de grandes arquitectos, “a ver, ¿cuánto pesa un metro cubico de madera? ¿y de tierra?”, o en otra ocasión dibujando en silencio el perfil de una montaña, un valle con el pueblo, y preguntando a continuación a cada alumno dónde situaría una casa, marcando en el dibujo las respuestas de todos los alumnos para al final hacer una lectura del significado de cada lugar que habían elegido.
Con todo ello, el análisis de los proyectos en las clases de taller, las teóricas y la empatía con los alumnos, Moisés ha tenido una influencia muy importante en el desarrollo profesional de diferentes generaciones de arquitectos, además de haberse ganado su amistad y respeto.
Su implicación en la docencia era muy fuerte, además de en la Escuela de Arquitectura, también dio clases de arquitectura interior unos años en la Escuela Elisava y en verano cursos en la escuela de Arquitectura de Venecia a Urbino.
Paralelamente, formó parte del equipo de redacción de la revista "Cuadernos de arquitectura y urbanismo". Su participación junto con Oriol Bohigas y Josep Quetglas, entre otros, significó un soplo de aire fresco en las revistas de arquitectura. También fue socio fundador de la asociación AxA, Arquitectos por la Arquitectura, y presidente del Jurado de los Premios FAD en la edición de 2016.
Pero esto no puede dejar de lado su actividad como arquitecto.
En los primeros años de profesión, comienzos de los años 80, formando equipo con otros arquitectos ganó dos concursos: el proyecto del Parc de l’Escorxador en Barcelona y el proyecto de la Sede del Colegio de Aparejadores de Lleida. Concursos importantes para unos arquitectos jóvenes y que fueron el inicio de su carrera profesional, especialmente en obra pública.
Al mismo tiempo, en la vida personal inició un nuevo camino con Esther Brosa, arquitecta. Su compañera hasta los últimos momentos.
Los proyectos que realizaron, primero con su socio Franc Fernández y posteriormente en su propio estudio, tienen la huella de su personalidad. La dedicación y generosidad que tenía en la docencia también la podemos ver en los edificios que proyectó: son claros, se está bien, se construyen de una manera racional, son económicos, no pasan de moda, se colocan en el lugar, mejorándolo, sin estridencias...
Edificios como la Escola La Palmera en Barcelona, las piscinas Picornell, la sede del Colegio de Aparejadores de Lleida, la plaza de la Constitución en Lleida, el Pabellón Municipal Nova Icaria, la escuela, Instituto y Espacio deportivo en Montgat, las Piscinas Municipales de Tàrrega, el Complejo deportivo Municipal Can Arimon en Mollet, las Bibliotecas de Can Fabra y Can Saladrigas en Barcelona, la Municipal de Masnou, la del distrito IV en Terrassa, entre otros. Todos ellos ejemplos de su arquitectura.
Estos últimos años, Moisés había invertido su energía en la escritura, primero recopilando las clases generales que había dado (Apuntes de clases de proyectos I, II III), por último, la historia de la Cátedra en la Escuela de Arquitectura de Barcelona a la que dedicó mucho entusiasmo y que actualmente está en imprenta.
Moisés, amigo, en todos estos años en los que hemos compartido clases, trabajos, viajes, fiestas, has sido vital, generoso, inspirador, amigo de la broma; terco y molesto, siempre buscando el sentido de las cosas. Te echaremos de menos.
Joan Arias Roig
Podéis leer también "Moisés Gallego in memoriam", por Enrique Granell