Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general
obertura serveis presencials

Les seus del COAC obren els serveis presencials amb cita prèvia

Imatge: 
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El COAC treballa per poder recuperar l’activitat a les seus amb la màxima seguretat. Així, des del passat mes de juliol s'han anat reprenent els serveis presencials que durant aquests mesos s’han hagut d’aturar. Actualment, els serveis amb atenció presencial són: Visat administratiu, alguns tràmits de Secretaria, préstec i consulta a les Biblioteques i consultes als fons de l’Arxiu Històric.

Aquests serveis s’hauran de sol·licitar sempre amb cita prèvia, contactant per correu electrònic. Les sol·licituds s’atendran per ordre d’arribada, i es respondran també per correu electrònic donant dia i hora per a la gestió.

Mesures de seguretat i higiene
Seguint el protocol de seguretat establert pel COAC, en arribar a la seu caldrà dirigir-se a la recepció per poder registrar la visita. Serà obligatori l’ús de la mascareta tant per part del personal del Col·legi com per part de les persones ateses, i hi haurà gel desinfectant als espais d’oficina. Així mateix, els espais d’atenció estaran adaptats per poder garantir la distància mínima de seguretat entre persones.

És important ressaltar que en aquest moment les seus obren per oferir aquells serveis que requereixen la presència física a les oficines col·legials. La resta de serveis se segueixen fent de forma telemàtica i al 100%, com des del principi de la crisi sanitària.

Correus electrònics per demanar cita prèvia
VISAT ADMINISTRATIU
- Barcelona: visat.bcn@coac.net
- Ebre:  visat.tor@coac.net
- Girona: visat.gir@coac.net
- Lleida: visat.lle@coac.net
- Manresa: manresavisat@coac.net
- Tarragona: tarragona@coac.net
- Terrassa: valles@coac.net
- Vic: vicvisat@coac.net

SECRETARIA
- Barcelona: secretaria@coac.net·
- Ebre: secr.tor@coac.net
- Girona: secre.gir@coac.net
- Lleida: junta.lle@coac.net
- Manresa: manresasecretaria@coac.net
- Tarragona: tarragona@coac.net
- Terrassa: valles@coac.net
- Vic: vicsecretaria@coac.net
 
BIBLIOTECA
- Barcelona: bibl.bcn@coac.net- Girona: bibl2.gir@coac.net 
- Lleida: junta.lle@coac.net
- Tarragona: tarragona@coac.net

ARXIU HISTÒRIC
- Barcelona: arxiuhistoricbcn@coac.net- Girona: arxiuh.gir@coac.net
- Lleida: junta.lle@coac.net
- Tarragona: tarragona@coac.net
26/06/2020
Tornar
Manel del Llano, Víctor Rahola y Josep Quetglas

Muere el arquitecto Manel del Llano

Imatge: 
De izquierda a derecha: Manel del Llano, Víctor Rahola y Josep Quetglas | © Víctor Rahola
Recordando a Manel

Culto, inteligente y alegre. Así era Manel.

Amigo de los amigos, su círculo de amistades eran varias a la vez que diferentes; arquitectos, navegantes, amigos del motor, grupo SADE (David, Mariona, Luis), clubes náuticos, amantes de la música...

Su hablar era distendido y amable, sabía escuchar al otro y participar de la conversación.

En él la inteligencia precisaba algo más que el saber razonado, incorporaba la sensibilidad para detectar el matiz.

Esto era lo que le apasionaba, tener una visión del detalle para conocer el porqué de las cosas.

Manel podía estar una tarde dando explicaciones y dibujando todos los detalles de un motor Boxer en V o la construcción de una góndola y del porqué de su asimetría.

Pero, por encima de todo, era la arquitectura lo que le seduciría. Ésta sería la faceta más importante de su actividad. Dedicaría gran parte de sus esfuerzos y conocimientos trabajando como un artesano en su oficio, con claro desprecio hacia la profesionalidad de la arquitectura.

Los últimos encuentros los hacíamos en el bar Velódromo.

De aquel espacio teníamos antiguos recuerdos de épocas ya lejanas y podíamos disfrutar de una buena proximidad para hacernos entender, a pesar de que después de tantos años de amistad, en el que está todo dicho, los silencios se hacen más importantes que las palabras.

Ahora ha muerto un amigo y compañero al que conocí de joven dibujando en el aula de dibujo artístico de la escuela de arquitectura junto con Montse, y desde entonces hemos vivido desde el afecto de una profunda amistad.


Víctor Rahola



A la muerte de Manel


Ya no nos volverá a explicar por qué el viento no empuja las velas, sinó que las absorve. Le podías mostrar la foto de un velero de otro tiempo y deducía el nombre del diseñador, como podía distinguir a primera vista un Colin St John Wilson de un Erskine. Y sabía todos los ingenios, desde el polipasto hasta por qué los pernos son dextrógiros, y la Vespa, y las bicicletas.

Le gustaba la música, y era devoto de todas las Cecílies.
Era elegante, como elegante era Coderch, el joven Sostres o mossèn Ballarín.

Contaba la tensión que sentía, cuando dibujaba las casetas de Ventolà, en el despacho de Sostres, en la plaza Letamendi, doblado sobre el mostrador de dibujo. Sostres estaba todo el rato detrás de él, mirando cómo avanzaba el dibujo, tras su espalda. Él iba recibiendo en la nuca el aliento rítmico de la respiración, que se detenía de golpe cuando el lápiz llegaba a un punto comprometido del proyecto.

No entristece su muerte, anunciada por sus largas enfermedades. Entristece el trabajo que no ha hecho, que no le han dejado hacer. Era el más capacitado del curso a la hora de proyectar. Que este tiempo malo no haya sabido darle los trabajos que le esperaban es un signo más de la miseria de nuestra época, que prefiere dejar pista libre al histrionismo.

Con orgullo, hacemos parte de su generación, ya absorvida por el viento oscuro, y que deja atrás un mundo más oscuro todavía.

“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)

Pep Quetglas
25/05/2020
Tornar
grúas

Se levanta la suspensión de las obras en edificios existentes

Imatge: 
© Artem Labunsky by unsplah
El sábado 23 de mayo el Gobierno del estado ha publicado la Ordren SND/440/2020, que levanta la suspensión de las actividades relacionadas con las obras de intervención en edificios existentes. La Orden SND/340/2020 había suspendido las obras en edificios existentes los residentes de las cuales pudieran entrar en contacto con la actividad de ejecución de la obra, el movimiento de trabajadores o traslado de materiales.

Así, con la nueva Orden, queda levantada la suspensión de estas obras a partir del lunes 25 de mayo. Para su realización se deberá garantizar las medidas adecuadas de higiene así como la distancia mínima de seguridad de dos metros entre personas.

Podéis consultar las medidas de seguridad y salud a tener en cuenta en el apartado de preguntas frecuentes.
 
25/05/2020
Tornar
Manel del Llano, Víctor Rahola i Josep Quetglas

Mor l'arquitecte Manel del Llano

Imatge: 
D'esquerra a dreta: Manel del Llano, Víctor Rahola i Josep Quetglas | © Víctor Rahola
Recordant en Manel

Culte, intel·ligent i alegre. Així era en Manel.

Amic dels amics, el seu cercle d'amistats eren diverses alhora que diferents; arquitectes, navegants, amics del motor, grup SADE (en David, na Mariona, en Lluis), clubs nàutics, amants de la música...

El seu parlar era distès i amable, sabia escoltar l'altre i participar de la conversa.

En ell la intel·ligència precisava quelcom de més que el saber raonat, incorporava la sensibilitat per detectar el matís.

Això era el que l'apassionava, tenir una visió del detall per conèixer el perquè de les coses.

En Manel podia estar una tarda donant explicacions i dibuixant tots els detalls d'un motor Boxer en V o la construcció d'una góndola i del perquè de la seva asimetria.

Però, per damunt de tot, era l'arquitectura allò que el seduiria. Aquesta seria la faceta més important de la seva activitat. Hi dedicaria gran part dels seus esforços i coneixements, treballant com un artesà en el seu ofici, amb clar menyspreu cap a la professionalitat de l'arquitectura.

Les últimes trobades les fèiem al bar Velódromo.

D'aquell espai teníem antics records d'èpoques ja llunyanes i podíem gaudir d'una bona proximitat per fer-nos entendre, a pesar que després de tants anys d'amistat, en què està tot dit, els silencis es fan més importants que les paraules.

Ara ha mort un amic i company a qui vaig conèixer de jove dibuixant a l'aula de dibuix artístic de l'escola d'arquitectura junt amb la Montse, i des d’aleshores hem viscut des de l’afecte d’una profunda amistat.


Víctor Rahola



A la mort d’en Manel


Ja no ens tornarà explicar per què el vent no empeny les veles, sinó que les xucla. Li podies mostrar la foto d’un veler d’altre temps, i en deduïa el nom del dissenyador, com podia distingir a primera vista un Colin St John Wilson d’un Erskine. I sabia tots els enginys, des del polispast fins per què els perns són dextrògirs, i la Vespa, i les bicicletes.

Li agradava la música, i era devot de totes les Cecílies.
Era elegant, com elegant era en Coderch, el jove Sostres o mossèn Ballarín.

Contava la tensió que sentia, quan dibuixava les casetes de Ventolà, al despatx d’en Sostres, a plaça Letamendi, doblegat sobre el taulell de dibuix. En Sostres era tota l’estona darrere d’ell, mirant com avançava el dibuix, per sobre la seva esquena. Ell anava rebent al clatell l’alè rítmic de la respiració, que s’aturava de cop quan el llapis arribava a un punt compromès del projecte.

No entristeix la seva mort, anunciada per les seves llargues malalties. Entristeix la feina que no ha fet, que no li han deixat fer. Era el més capacitat del curs a l’hora de projectar. Que aquest temps dolent no hagi sabut donar-li les feines que l’esperaven és un signe més de la misèria de la nostra època, que s’estima més deixar pista lliure a l’histrionisme.

Amb orgull, fem part de la seva generació, ja xuclada pel vent fosc, i que deixa enrere un món més fosc encara.

“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)

Pep Quetglas
25/05/2020
Tornar

Pages