Desviar-se de la ruta prevista a la costa est dels EUA
Sí, sí. Mentre fas el cafè i agafes quatre coses, tot fent un ‘google’ descobreixes que pel camí, si et desvies una mica, toparàs amb un dels mítics edificis d’en Louis Khan. Allò que fem per deformació professional els arquitectes, res de nou pels qui estan avesats a acompanyar-nos...
I vet-ho aquí que cap a Exeter (NH) que anem. La impressió només arribar és que la petita ciutat viu al voltant d’aquest complex universitari que ocupa la part més central de l’actual trama urbana, essent segurament el primer desenvolupament urbà que hi sorgí a finals de segle XIX. Avui dia aquesta posició ja és central.
Estadi de futbol americà i camps de tennis a cor que vols, entre d’altres, ben relligats amb un munt d’edificis estudiantils de principis del s XX. Tot ben representatiu de l’arquitectura georgiana de New England. Emperò, enmig de tot el complex estudiantil hi apareix aquest cub de maó vermell, amb les arestes escapçades i la voluntat de tancar-se al seu entorn més immediat. Protegit però permeable.
Si, l’Exeter Library (class of 1945 library) d’en Louis Khan (1972).
L’accés a través d’una escalinata de pedra et condueix a la planta principal, on es desenvolupa un immens atri culminat per una gran lluerna, i que organitza al seu voltant totes les plantes de la biblioteca.
Mestre en la jerarquització dels espais, Khan organitza els nuclis de comunicació verticals en dues de les arestes del volum. Les plantes s’alternen entre planta complerta i altells, disposant els espais d’estudi en les dobles alçades creades en façana. La qualitat espacial generada, amb el disseny específic de cada escriptori d’estudiant que en si mateix forma part del mòdul de les fusteries de façana combinat amb la gran quantitat de llum natural que penetra a aquests espais, confereixen una lleugeresa i recolliment a l’estudi que mai havia experimentat fins llavors.
Potser si que a Exeter el millor que es podia fer era estudiar.
En cadascuna de les plantes que donen a l’atri central, taulells de consulta t’aboquen a admirar l’estructura circular que t’emmarca. Tot aquest cor de formigó, on el que no és estructura està molt detalladament acabat en fusta, s’il·lumina per la gran lluerna que culmina l’atri. La sensació d’elevació i silenci tenen quelcom monàstic...
Anar acompanyat d’algú a qui li apassiona la fotografia convertí aquest gir de la trama de dissabte en quelcom que inesperadament ambdós recordarem per la màgia d’aquest edifici i pel bon material fotogràfic que en sorgí. Senzillament inspirador.
Uns quilòmetres més enllà hi teníem un habitatge d’en Wright (Zimmerman House) però per sort de la meva companyia, no era oberta i vàrem aconseguir passar almenys la meitat de la jornada on l’havíem planificat d’inici, a Portland...A tall d’anècdota dir que a Portland s’hi menja molt bé, però si mai hi passeu no la recordareu pas per la seva bona arquitectura i sensibilitats urbanístiques. Sempre és un bon consell desviar-se de la ruta prevista, pots topar amb al·licients inesperats!
Esteve Solà, arquitecte. Corresponsal del COAC a San Francisco, EUA
Entre dos mundos. La primera piedra en Accra
Oriol Mateu, arquitecto. Corresponsal del COAC en Accra, Ghana
Entre dos mons. La primera pedra a Accra
“buildings and bridges
are made to bend in the wind
to withstand the world
that’s what it takes
all that steel and stone
are no match for the air, my friend
what doesn’t bend breaks
what doesn’t bend breaks” (Ani DiFranco)
Avui parlarem de la vida a l’estranger.
No serà una crítica d’arquitectura o una ressenya d’exposició. Us explicaré com vàrem fer la primera pedra dels edificis que estem construint a Accra, Ghana.
Feia dies que el constructor em parlava de fer un acte d’inauguració de la construcció, i jo li deia que endavant, però que la “propietat” no estava disposada a assumir-ne les despeses.
La cosa va anar així: el constructor volia fer-se una mica de propaganda i, alhora, complir amb els treballadors que estaven una mica mosca perquè no havíem començat l’obra com calia, que era a la manera ghanesa i no a l’anglosaxona.
No vàrem trobar un "xaman" apropiat a un preu assequible i ens vàrem decidir pel ritus tradicional protestant Baptista o similar. Ens van assignar dos capellans de dues congregacions diferents. Arribats a la localització, vàrem fer un forat amb una pala i es van cantar uns salms. Tot seguit, un buldòzer va començar a desbrossar el solar, per a deixar-lo preparat per a la cerimònia que hi tindria lloc més endavant.
Al cap d’un parell de setmanes, els treballadors varen tornar a la càrrega dient que calia fer una vertadera benedicció de l’obra “a la ghanesa”, amb un xaman o més.No hi havia escapatòria. Finalment, ens vam disposar a cercar el millor equip per a dur a terme el ritus, i evitar així que hi hagés una desgràcia a causa de la nostra negativa.
La primera ensopegada va ser el preu. El “mossèn” volia $5,000 i que assumíssim el cost del material. El material era dues cabres i dues gallines. Com que era l’època de “la Festa del Sacrifici”, les cabres es venien a un preu força més elevant de l’habitual, i vam haver de negociar que ho faríem al cap de 15 dies, utilitzant una cabra que no s’hagués venut, i el “mossèn” va acceptar cobrar $3,000 per tot l’equip.
Així vam triar un divendres (tal com faríem a Barcelona) pensant que, a la finalització de la cerimònia, els treballadors ja podrien donar la jornada per acabada. Durant l'execució del ritus inaugural, entren en joc l’aiguardent, dues gallines, dues cabres, uns ganivets, un xaman i els seus acòlits. L’aiguardent no em va estranyar. En altres cerimònies que havia assistit, com el “Naming Ceremony” d’un nadó, ja n’havien utilitzat, els assistents i el propi homenatjat.
Oriol Mateu, arquitecte. Corresponsal del COAC a Accra, Ghana
El modelo de arquitectura catalana sostenible se explicó a Francia
En un ambiente de desfallecimiento y apocalipsis general, a pocas semanas después de los atentados, París parece ressorgir con una nueva esperanza para el planeta: la conferencia Paris Climat 2015 (COP 21). Representantes y personalidades de todos los países del mundo son invitados a debatir sobre una pssible estrategia mundial para evitar el desastre que representaría el aumenot de la temperatura ambiente de +2° de aquí al 2100.
Como han demostrado numerosos estudios, el 30% de las emisiones de los gases con efecto invernadero son producto de la energía consumida por la construcción de edificios. Con el espítiru de compartir conocimientos i experiencias, la Maison de l’Architecture y la delegación del gobierno de Catalunya invitaron al Col·legi d’arquitectes de Catalunya para un encuentro al voltant de l’arquitectura Catalana sostenible el 26 de novembre de 2015
La asociación de acojida estaba instalada en el recinto del antiguo convento de los Récollets, al lado de la “gare de l'est”. El edificio, de una reconversión minimalista y de una robustez majestuosa, entrecalava espais d’alts sostres entre pilars de fusta i bigues metàl·liques. Dues grans portes metàl·liques separen la cafeteria de la sala d’actes tindrà lloc l’esdeveniment : una església d’una sola nau despullada completament de l’activitat del passat per convertir-se en el lloc culte dels arquitectes francesos.
Els quatre arquitectes convidats varen ser encapçalats pel Doctor Arquitecte Albert Cuchi, qui va fer una crida cap a una resposta universal de la professió de cara a la influència d’aquesta envers el canvi climàtic. Quatre generacions d’arquitectes donen bons exemples constructius de la tradició constructiva fins a les tecnologies més actuals, tot amb un fil conductor de fons que recorda que la sostenibilitat no és un invent del segle XXI.
Francesc Rius, Felip Pich Aguilera, Joan Sabaté, Claudi Aguiló i Roger Tudó no defraudaren l’alta admiració per a la feina ben feta que tenen els francesos cap a la producció arquitectònica del nostre país. Un públic extens va acollir amb paciència i atenció la presentació de projectes com l’intel·ligent inserció paisatgística del centre de Natura i desenvolupament sostenible dels Pirineus, l’eficàcia energètica de la façana del banc de sang i teixits de Catalunya i el Centre Tecnològic Leitat, i l’hivernacle del Centre de recerca ICTA-ICP.UAB, la nova “machine à habiter”.
Durant el cocktail del “café A”, lloc de referència dels arquitectes parisencs, els intercanvis entre els diferents participants de l’acte van ser positius pel que fa a les noves formes d’arquitectura sostenible. La Maison de l’architecture acull una activitat d’unes característiques similars que el Col·legi d’arquitectes de Catalunya i ofereix un bon exemple de funcionament. Aquesta trobada sembla ser l’inici d’un intercanvi fructuós per a trobar respostes del que ha d’esdevenir la nostra professió en el futur. La riquesa es troba en la diversitat! Malgrat tot, el repte de la reducció d’emissions de CO² sembla encara lluny, sobretot pel que fa el desenvolupament i la densificació de les ciutats. Quan serà la pròxima oportunitat per a modernitzar “la carthe d’anthènes” ?
Marina Daviu, arquitecta. Corresponsal a París, França.
