El Consell de Ministres aprova un Reial Decret que modifica el Reglament General de la Llei de Contractes
És important destacar que no es tracta de l’aprovació de la nova Llei de Contractes del Sector Públic, que segueix pendent, sinó d’una modificació puntual del Reglament General, que continua sense afrontar la necessitat de millorar la legislació de contractació pública en l’àmbit de l’arquitectura.
Les modificacions del Reglament incideixen en tres àmbits:
- Eliminació de l'obligatorietat de classificació en els contractes de serveis en els quals aquesta era encara exigible. Destaquem que aquest punt no afecta els contractes d’arquitecte.
- Llevat que en els plecs del contracte s'estableixi de manera expressa la seva exigència, els licitadors o candidats estaran exempts dels requisits d'acreditació de la solvència econòmica i financera i d'acreditació de la solvència tècnica i professional per als contractes el valor estimat dels quals no excedeixi els 35.000 euros. Aquesta exempció, limitada als contractes que ja comportaven menys requeriments burocràtics, no resol les dificultats innecessàries de les licitacions de quanties més elevades.
- Ampliació del període per acreditar experiència, que passa de 3 a 5 anys en el contractes de serveis. Aquesta ampliació resulta clarament insuficient. El COAC ha reclamat en moltes ocasions períodes més llargs que tinguin en compte els anys de poquíssima activitat que acumulem.
En relació a la solvència econòmica i professional, quan el plec no concreti els criteris i requisits mínims per a la seva acreditació, caldrà remetre's als que estableix el Reial Decret.
D'altra banda, el Reial decret-llei 10/2015, d'11 de setembre, entre altres disposicions, modifica els mitjans per acreditar la solvència econòmica i financera. Amb la nova modificació, l’òrgan de contractació podrà exigir que la solvència econòmica i financera s’acrediti a través del volum anual de negocis, per import igual o superior a l'exigit a la documentació; en els casos en què resulti apropiat, un justificant de l’existència d’una assegurança per riscos professionals, per import igual o superior a l’exigit a l’anunci o plecs; o el patrimoni net o ratio entre actius i passius al tancament de l’últim exercici pel que estigui vençuda l’obligació d’aprovació de comptes anuals per import igual o superior a l’especificat a la documentació de la licitació. En cas que l’òrgan de contractació no ho especifiqui, caldrà remetre's a l'establert reglamentàriament.
El COAC, a través del CSCAE, seguirà insistint en la necessitat urgent de millorar el marc legislatiu dels concursos d’arquitectura, mantenint el mateix posicionament que ja va fer palès el passat mes de maig en les al·legacions presentades per a la futura llei.
Recursos
- Real Decreto 773/2015, BOE del 5 de setembre
- Real Decreto-ley 10/2015, BOE del 12 de setembre
- NdP de la Moncloa, 28 d'agost
Valentí Valls recibe la insignia del COAC
El pasado viernes 7 de agosto, el arquitecto VALENTÍ VALLS SERRA (Cuba, 1912) recibió la insignia del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en reconocimiento a sus 75 años de colegiación y a su compromiso vital con la arquitectura.
El presidente de la Demarcación de Girona del COAC Narcís Reverendo; la secretaría del COAC Assumpció Puig; y del secretario técnico del COAC, Arcadi Viñas, entregaron la distinción en representación del COAC. En el acto también quiso estar presente el alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Carles Motas.
Valentí Valls Serra, colegiado en 1940, es en estos momentos el arquitecto más veterano del COAC con 102 años de edad. Desarrolló gran parte de su carrera profesional en su municipio de adopción, Sant Feliu de Guíxols, de donde fue arquitecto municipal durante un breve periodo de tiempo. Esta misma tarea también la ejerció en los inicios de su carrera profesional en Palamós y Tossa de Mar
Urban agriculture: something more than a transient fad
Countless balconies, backyards, rooftops, community gardens, vacant land in the heart of the metropolis... Montreal is full of opportunities for practitioners of urban agriculture, a phenomenon that every day is becoming increasingly popular. Moreover is estimated that already a million people in the island does practice urban agriculture. Walking through the streets of Québec's metropolis, it is not unusual to see a cultivated gardens in the sideways, cared thanks to one or more residents of the adjacent buildings. In an article published in 2012, Eric Duchemin, a professor of environmental sciences at UQAM (Université du Québec à Montréal), said that 38% of the inhabitants of Montreal, close to a million people, did practice urban agriculture. These numbers indicate that the phenomenon is no longer residual and has become a common activity among montrealers.
Historically, the island of Montreal hosted the most fertile lands across Canada, an agricultural heritage that the city lost rapidly due to industrialization and the subsequent mineralization of its territory, which caused expulsion of agricultural activities to areas increasingly more remote from urban centers. However, the different wars and economic crises of the twentieth century prompted the authorities of countries like England, United States and Canada incited the inhabitants to cultivate their gardens through policies such as the Victory Gardens of the First and Second World Wars. These gardens were urban crops to provide food for the population during war times. Nevertheless, they produced about 40% of the vegetables consumption in the United States during World War II. In addition, crops also had the role of increasing morale and hope of the citizens.
According to the etnourbanist Sandrine Baudry, urban agriculture as we know it today in North America stems from the economic, social and political crisis that suffered various American Cities, particularly New York. It was in The Big City where appeared the Guerrilla Gardeners movement, an activist group protesting against the desertion of urban centers by their owners, who burned their properties to be compensated by insurers and thus failing to pay taxes to the city.
The movement, led by Liz Christy, artist and founder of the activist group, succeeded in letting the vegetation grow in these private abandoned spaces thanks to the Seed Bombs, consisting of throwable items, like balloons or Christmas balls, filled with a mixture of water, fertilizer and a selection of seeds. This first action of the Guerrilla preceded the appropriation, in 1973, of an abandoned plot in lower Manhattan to create the first Community Garden in the city, which quickly passed its protest feature to be adopted by low-income families to cultivate their own food. Today you can still visit it, and is now known as the Liz Christy Community Garden.
A very edible Montreal
Interestingly, in both New York and Montreal were arsons which led to the emergence of the first green shoots in the centers of cities. In the case of Montreal, were the fires in the center-south district of the metropolis during the 1974 firefighters strike, known as the week-end rouge, which led to the emergence of a local movement for the creation of a Community Garden that would ensure the food supply of the poorer neighbours. The garden, located at the intersection between Alexandre-DeSeve and Lafontaine streets, was the precursor of a municipal network of community gardens that currently has 97 gardens and 25 acres of crops spread throughout the city, some with waiting lists more than 7 years.
However, despite the good reception of these policies, currently only 33% of food products consumed by Quebecers come from Quebec. And despite I don’t have any statistic that confirms it, I think the numbers would be even more disappointing if we knew the percentage of products consumed by Montrealers who come from a radius of less than 100 kilometers.
Luckily, Montreal has enviable urban and social features that allow the proliferation of many initiatives that invite to imagine a greener and friendlier city. La Métropole has very culturally active neighbourhoods, in addition to an architecture that encourages its residents to interact, with low buildings with large balconies, generous backstreets and flat roofs; places all easily appropriable for urban agriculture with very little investment.
This conditions have allowed the emergence exciting initiatives such as Les Ruelles Vertes, Santropol Roulant, Les Pousses Urbaines, Action Comuniterre and Alternatives, to name a few, which combine urban agriculture actions with social engagement. In addition, most universities and some secondary schools in the city have experimental gardens in their buildings rooftops. Furthermore, UQAM University will soon host the seventh summer school on the subject, and has had great participation success in its previous editions.
Urban agriculture can take many different forms, and although most existing projects are non-profit concieved, Montreal has several commercial proposals. The most striking among them is undoubtedly Lufa Farms, which has installed one of the largest greenhouses in the world on the roof of an industrial building to grow fruits, vegetables and fine herbs using a hydroponic system. Lufa Farms is actually supplying more a thousand families in the city with their baskets of organic products.
Over the coming months, the harsh winter of Montreal will not allow the majority of urban agriculture fans to continue their activities, but certainly next year they return with renewed strength and more desire if possible to continue their adventure.
Manel Romero Madrigal, architect
COAC Correspondent in Montreal
Agricultura urbana: alguna cosa més que una moda passatgera
Infinitat de balcons, patis tarsers, cobertes, jardins comunitaris, solars buits en plé centre… Mont-real esta plena d’oportunitats pels aficionats de l’agricultura urbana, un fenomen que dia a dia guanya en popularitat i que s’estima que ja compta amb un milió d’adeptes a la illa. Actualment, passejant pels carrers de la metròpolis quebequesa no es estrany trobar-se amb un petit hort a un dels seus encreuaments, cuidat por un o varis veïns dels edificis adjacents, que són semblants a les cases de cos catalanes però convertides en habitatge plurifamiliar gràcies a un accés a la planta superior mitjançant una escala exterior, situada en façana principal. En un article publicat al 2012, Eric Duchemin, professor de ciències ambientals de la UQAM, Université du Québec a Montréal, afirmava que el 38% dels habitants de Mont-real, prop d’un milió de persones, assegurava practicar l’agricultura urbana. Aquestes xifres indiquen que el fenomen ha deixat de ser residual per convertir-se en una activitat habitual del montrealesos i montrealeses
Històricament, l’illa de Mont-real disposava dels terrenys més fèrtils de tot el Canadà, un passat agrícola que la ciutat va anar perdent a passos accelerats degut a la industrialització i a la conseqüent mineralització de les seves terres i espais, i que va provocar una expulsió de les activitats agrícoles a zones cada vegada més allunyades dels centres urbans. Per contra, las diferents guerres i crisis econòmiques del segle XX van provocar que las autoritats de països com Anglaterra, EEUU i Canadà incitessin als seus habitants a cultivar els seus jardins i espais públics de la ciutat mitjançant polítiques com la dels jardins de la victòria de la Primera i Segona Guerres Mundials. Aquests jardins eren cultius urbans destinats a abastir d’aliments a la població durant els períodes de guerra, i van arribar a produir prop d’un 40% de tot el consum de vegetals als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. A més, els cultius també tenien la funció d’aixecar la moral y l’esperança dels habitants.
Segons l’etnourbanista Sandrine Baudry, l’agricultura urbana tal i com la coneixem actualment a Nord América neix degut a crisi econòmica, social y política que van patir diverses ciutats del continent, particularment Nueva York, als anys 70. Va ser a la metròpoli més coneguda del món on va aparèixer el moviment dels Guerrilla Gardeners, un grup activista que protestava contra la deserció dels centres urbans per part dels seus propietaris, que cremaven les seves propietats para poder ser compensats per les asseguradores i d’aquesta manera deixar de pagar impostos a la ciutat.
El moviment, liderat per Liz Christy, artista y fundadora del grup activista, va començar a fer aparèixer la vegetació en aquests espais privats i abandonats gràcies a les bombes de llavors, que consistien en uns recipients pensats per ser llençats, com globus o boles de nadal, reomplerts d’una mescla d’aigua, adob i una selecció de llavors. Aquesta primera acció dels activistes va precedir l’apropiació d’un terreny abandonat al sud de Manhattan per la creació del primer jardí comunitari de la ciutat al 1973, que ràpidament va sobrepassar la seva funció reivindicativa per ser adoptat per las famílies amb pocs recursos per cultivar els seus aliments, i que actualment es coneix com el Liz Christy Garden.
Una Mont-real molt comestible
Curiosament, tant a Nueva York com a Mont-real van ser els incendis intencionats els que van propiciar l’aparició dels primers cultius als centres de les ciutats. En el cas de Mont-real, van ser els incendis provocats al centre-sud de la metròpolis durant la vaga de bombers de 1974, el week-end rouge, els que van permetre l’aparició d’un moviment veïnal per la creació de un jardí comunitari que permetés assegurar l’alimentació dels veïns més desfavorits. El jardí, situat a la intersecció entre els carrers Alexandre-Desève i Lafontaine, va ser el precursor d’una xarxa municipal de jardins comunitaris que actualment compta amb 97 horts i 25 hectàrees de cultius repartits per tota la ciutat, alguns d’ells amb llistes d’espera de més de 7 anys.
No obstant, tot i la bona acollida que tenen aquests polítiques, actualment tan sols el 33% dels productes alimentaris consumits pels quebequesos provenen de la Belle Province. dades que crec encara serien molts més decepcionants si sapiguéssim el percentatge de productes consumits pels habitants de Mont-real que provenen d’un radi de menys de 100 kilòmetres.
Per sort, Mont-real té unes característiques urbanes i socials envejables que permeten la proliferació de multitud d’iniciatives que conviden a imaginar una ciutat més verda i més amable amb els seus habitants. La ciutat compta con uns barris històrics culturalment molt actius, a més d’una arquitectura que anima als seus habitants a relacionar-se, con edificis baixos con grans balcons, carrers secundaris generosos i cobertes planes; espais tots ells fàcilment apropiables pel cultiu amb molt poca inversió.
Aquest fet ha permès l’aparició d’iniciatives tan interesants como les ruelles vertes, Santropol Roulant, Les Pousses Urbaines, Action Comuniterre i Alternatives, per citar algunes, que combinen l’implicació social amb el cultivu urbà. A més, la majoria d’universitats i alguns centres d’educació secundaria de la ciutat disposen de jardins de cultiv experimentals a les cobertes dels seus edificis, i la UQAM ha organitzat recentment la setena escola d’estiu sobre el tema amb un gran èxit de participació.
L'agricultura urbana pot prendre multitud de formes diferents i, tot i que la majoria de projectes existents són sense ànim de lucre, Mont-real disposa d’algunes propostes de caràcter comercial. La més sorprenent d’entre elles és sens dubte l’empresa Fermes Lufa, que ha instal·lat un dels hivernacles més grans del món sobre la coberta d’un edifici industrial per cultivar fruites, llegums i fines herbes mitjançant un sistema hidropònic, abastint d’aquesta manera a més de mil famílies de la ciutat amb les seves cistelles de productes biològics.
Durant els propers mesos, el rigorós hivern de Mont-real no permetrà a la majoria dels aficionats a la agricultura urbana de continuar amb les seves activitats, però de ben segur que l’any que vé tornaran amb forces renovades i encara amb més ganes si cap de prosseguir amb la seva aventura.
Manel Romero Madrigal, arquitecte
Corresponsal COAC a Mont-real