Mor l'arquitecte Lluís Nadal
Imatge:
© arquitecturacatalana.cat
L'arquitecte català Lluís Nadal Oller ha mort el divendres 28 de març als 96 anys.
Nascut a Cassà de la Selva, Girona, va obtenir el títol d'arquitecte el 1957. La seva obra es caracteritza pel rigor constructiu i la precisió en el desenvolupament de planta. Entre les seves obres més destacades es troben els blocs de vivendes del carrer de Lepant (1967) i de les Tres Torres (1974) a Barcelona, així com els habitatges de Premià de Mar (1974), les vivendes unifamiliars de Queralbs (1969) i Alella (1980), la planta d'elaboració de vins de Santa Maria de Martorelles (1982), l'escola de Batxillerat de Manlleu (1982), l'estació d'autobusos de Tarragona (1989), l'Escola d'Arquitectura del Vallès (ETSAV) (1991) i l'edifici Nexus I al Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya a Barcelona (1995).
L'Arxiu Històric del COAC custodia el seu arxiu des de l'any 2002, que inclou l'obra professional realitzada entre 1957 i 1999.
Nascut a Cassà de la Selva, Girona, va obtenir el títol d'arquitecte el 1957. La seva obra es caracteritza pel rigor constructiu i la precisió en el desenvolupament de planta. Entre les seves obres més destacades es troben els blocs de vivendes del carrer de Lepant (1967) i de les Tres Torres (1974) a Barcelona, així com els habitatges de Premià de Mar (1974), les vivendes unifamiliars de Queralbs (1969) i Alella (1980), la planta d'elaboració de vins de Santa Maria de Martorelles (1982), l'escola de Batxillerat de Manlleu (1982), l'estació d'autobusos de Tarragona (1989), l'Escola d'Arquitectura del Vallès (ETSAV) (1991) i l'edifici Nexus I al Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya a Barcelona (1995).
L'Arxiu Històric del COAC custodia el seu arxiu des de l'any 2002, que inclou l'obra professional realitzada entre 1957 i 1999.
28/03/2025
Hacer es pensar / taula rodona sobre tècnica i sostenibilitat
El proper divendres 4 d'abril a les 17h, el COAC acull la taula rodona sobre tècnica i sostenibilitat en el marc del IX Fòrum Universitat Arquitectura Indústria, Enginyeria i Societat, amb el suport de la FECYT, en col·laboració amb l’Institut de Recerca IRIA/UPC i en aquest cas també amb la Fundació COAC a través del Centre Obert d’Arquitectura.
Participen les arquitectes Mary Duggan, Bernice Pan i el també arquitecte David van Severen d’Office KGDVS amb la moderació de Josep Ferrando, arquitecte i director de l’escola d’Arquitectura La Salle de Barcelona.
Participen les arquitectes Mary Duggan, Bernice Pan i el també arquitecte David van Severen d’Office KGDVS amb la moderació de Josep Ferrando, arquitecte i director de l’escola d’Arquitectura La Salle de Barcelona.
Hacer es pensar / conferència d'Office KGDVS
El proper divendres 4 d'abril a les 19h, el COAC acull la conferència de l’estudi belga Office Kersten Geers David van Severen en el marc del IX Fòrum Universitat Arquitectura Indústria, Enginyeria i Societat, amb el suport de la FECYT, en col·laboració amb l’Institut de Recerca IRIA/UPC i en aquest cas també amb la Fundació COAC a través del Centre Obert d’Arquitectura.
Exposició "Emili Donato: es fan plànols"
Imatge:
© Toni Vidal
El proper 10 d'abril a les 18.30h inaugurem l'exposició "Emili Donato: es fan plànols" comissariada pels arquitectes Jordi Roig i Miguel Jiménez.
Era l’estiu del 1959 quan l’Emili desembarca a Eivissa a petició del seu pare, que acabava de finalitzar les classes com a professor a l’institut de la capital. “Noi, aquí en aquesta illa perduda de la Mediterrània s’hi comencen a construir apartaments i cases, per què no vens? […] hi ha pocs arquitectes i sembla que hi ha feina.” El fet és que l’encara estudiant d’arquitectura relloga un petit local a peu de carrer i hi penja un cartell on s’anuncia de manera precisa: “Es fan plànols”.
Des d’aleshores, Donato no ha parat de produir projectes, tot organitzant comunitats de propietaris a la ciutat o la muntanya; ha somiat la gran Barcelona del futur connectada amb el Vallès, dibuixant el perfil del front del Poble Nou o la serralada de Collserola; ha construït noves hof per substituir les cases barates de la perifèria; ha repescat l’arquitectura vernacla amb les seves cases de volta; ha aglutinat professionals de diverses disciplines per produir els nous hospitals del futur país sense autarquia, i fins i tot ha retornat als orígens amb la seva arquitectura proteica, feta amb argila i en què la forma desinhibida de les seves construccions evoca tant el món clàssic com el de les arquitectures clares i nítides de Mesoamèrica o de l’Extrem Orient.
Avui, encara somia en fer ciutats industrials en alçària a la vora de les vies de comunicació, o redibuixa i pinta nous quadres mai acabats, o torna a viatjar a Venècia, on fotografia els reflexos dels seus canals i atmosferes una vegada i una altra. L’Emili continua somiant… Deu ser aquesta, la seva darrera “pensada”, o encara ens amaga alguna cosa més?
Era l’estiu del 1959 quan l’Emili desembarca a Eivissa a petició del seu pare, que acabava de finalitzar les classes com a professor a l’institut de la capital. “Noi, aquí en aquesta illa perduda de la Mediterrània s’hi comencen a construir apartaments i cases, per què no vens? […] hi ha pocs arquitectes i sembla que hi ha feina.” El fet és que l’encara estudiant d’arquitectura relloga un petit local a peu de carrer i hi penja un cartell on s’anuncia de manera precisa: “Es fan plànols”.
Des d’aleshores, Donato no ha parat de produir projectes, tot organitzant comunitats de propietaris a la ciutat o la muntanya; ha somiat la gran Barcelona del futur connectada amb el Vallès, dibuixant el perfil del front del Poble Nou o la serralada de Collserola; ha construït noves hof per substituir les cases barates de la perifèria; ha repescat l’arquitectura vernacla amb les seves cases de volta; ha aglutinat professionals de diverses disciplines per produir els nous hospitals del futur país sense autarquia, i fins i tot ha retornat als orígens amb la seva arquitectura proteica, feta amb argila i en què la forma desinhibida de les seves construccions evoca tant el món clàssic com el de les arquitectures clares i nítides de Mesoamèrica o de l’Extrem Orient.
Avui, encara somia en fer ciutats industrials en alçària a la vora de les vies de comunicació, o redibuixa i pinta nous quadres mai acabats, o torna a viatjar a Venècia, on fotografia els reflexos dels seus canals i atmosferes una vegada i una altra. L’Emili continua somiant… Deu ser aquesta, la seva darrera “pensada”, o encara ens amaga alguna cosa més?