Mirades terrenals
No hi podem fer res, existim. És inevitable, gravitem. Ens hi va la vida, remenem la terra.

Ocupem cims i esquerdes, endolcim terres aspres i fem el cuc flirtejant amb la pell fina, entre el sobre i el sota terra. És el paisatge humanitzat, trepitjat per peus i rodes, i transformat per mans endurides i màquines sofisticades. És la terra condicionada pels nostres errors i encerts, marcada per sempre des de la primera mirada, sorpresa i innocent.

Viatjo cercant les marques a la pell. Totes. Sense prejudici històric ni social. Viatjo a través de la superfície sense defugir la gravetat, m’obligo a moure’m-hi arran. Viatjo expectant una bellesa difícil d’anticipar. Amb els anys d’educar la mirada, la sort del passavolant, el mètode, qui sap com, potser veuré alguna cosa. I si hi ha intimitat, connectarem, oblidaré que sóc aquí, perquè hi he vingut. Només hi haurà mans amb gestos apresos i ulls alimentant el cap, el cor i el sensor fotogràfic.

I conduint passaré de l’èxtasi al dubte. Els girs de volant em portaran fins a la pantalla, passant per tots els racons lluminosos i foscos, encara sense perspectiva, amb la feina a mig fer. Només amb alguns indicis, unes pistes. Sense saber si són rastres imaginaris, espirituals, o efectivament terrenals.

Marc Torra - Fragments.imatges