Agricultura urbana: alguna cosa més que una moda passatgera
Infinitat de balcons, patis tarsers, cobertes, jardins comunitaris, solars buits en plé centre… Mont-real esta plena d’oportunitats pels aficionats de l’agricultura urbana, un fenomen que dia a dia guanya en popularitat i que s’estima que ja compta amb un milió d’adeptes a la illa. Actualment, passejant pels carrers de la metròpolis quebequesa no es estrany trobar-se amb un petit hort a un dels seus encreuaments, cuidat por un o varis veïns dels edificis adjacents, que són semblants a les cases de cos catalanes però convertides en habitatge plurifamiliar gràcies a un accés a la planta superior mitjançant una escala exterior, situada en façana principal. En un article publicat al 2012, Eric Duchemin, professor de ciències ambientals de la UQAM, Université du Québec a Montréal, afirmava que el 38% dels habitants de Mont-real, prop d’un milió de persones, assegurava practicar l’agricultura urbana. Aquestes xifres indiquen que el fenomen ha deixat de ser residual per convertir-se en una activitat habitual del montrealesos i montrealeses
Històricament, l’illa de Mont-real disposava dels terrenys més fèrtils de tot el Canadà, un passat agrícola que la ciutat va anar perdent a passos accelerats degut a la industrialització i a la conseqüent mineralització de les seves terres i espais, i que va provocar una expulsió de les activitats agrícoles a zones cada vegada més allunyades dels centres urbans. Per contra, las diferents guerres i crisis econòmiques del segle XX van provocar que las autoritats de països com Anglaterra, EEUU i Canadà incitessin als seus habitants a cultivar els seus jardins i espais públics de la ciutat mitjançant polítiques com la dels jardins de la victòria de la Primera i Segona Guerres Mundials. Aquests jardins eren cultius urbans destinats a abastir d’aliments a la població durant els períodes de guerra, i van arribar a produir prop d’un 40% de tot el consum de vegetals als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. A més, els cultius també tenien la funció d’aixecar la moral y l’esperança dels habitants.
Segons l’etnourbanista Sandrine Baudry, l’agricultura urbana tal i com la coneixem actualment a Nord América neix degut a crisi econòmica, social y política que van patir diverses ciutats del continent, particularment Nueva York, als anys 70. Va ser a la metròpoli més coneguda del món on va aparèixer el moviment dels Guerrilla Gardeners, un grup activista que protestava contra la deserció dels centres urbans per part dels seus propietaris, que cremaven les seves propietats para poder ser compensats per les asseguradores i d’aquesta manera deixar de pagar impostos a la ciutat.
El moviment, liderat per Liz Christy, artista y fundadora del grup activista, va començar a fer aparèixer la vegetació en aquests espais privats i abandonats gràcies a les bombes de llavors, que consistien en uns recipients pensats per ser llençats, com globus o boles de nadal, reomplerts d’una mescla d’aigua, adob i una selecció de llavors. Aquesta primera acció dels activistes va precedir l’apropiació d’un terreny abandonat al sud de Manhattan per la creació del primer jardí comunitari de la ciutat al 1973, que ràpidament va sobrepassar la seva funció reivindicativa per ser adoptat per las famílies amb pocs recursos per cultivar els seus aliments, i que actualment es coneix com el Liz Christy Garden.
Una Mont-real molt comestible
Curiosament, tant a Nueva York com a Mont-real van ser els incendis intencionats els que van propiciar l’aparició dels primers cultius als centres de les ciutats. En el cas de Mont-real, van ser els incendis provocats al centre-sud de la metròpolis durant la vaga de bombers de 1974, el week-end rouge, els que van permetre l’aparició d’un moviment veïnal per la creació de un jardí comunitari que permetés assegurar l’alimentació dels veïns més desfavorits. El jardí, situat a la intersecció entre els carrers Alexandre-Desève i Lafontaine, va ser el precursor d’una xarxa municipal de jardins comunitaris que actualment compta amb 97 horts i 25 hectàrees de cultius repartits per tota la ciutat, alguns d’ells amb llistes d’espera de més de 7 anys.
No obstant, tot i la bona acollida que tenen aquests polítiques, actualment tan sols el 33% dels productes alimentaris consumits pels quebequesos provenen de la Belle Province. dades que crec encara serien molts més decepcionants si sapiguéssim el percentatge de productes consumits pels habitants de Mont-real que provenen d’un radi de menys de 100 kilòmetres.
Per sort, Mont-real té unes característiques urbanes i socials envejables que permeten la proliferació de multitud d’iniciatives que conviden a imaginar una ciutat més verda i més amable amb els seus habitants. La ciutat compta con uns barris històrics culturalment molt actius, a més d’una arquitectura que anima als seus habitants a relacionar-se, con edificis baixos con grans balcons, carrers secundaris generosos i cobertes planes; espais tots ells fàcilment apropiables pel cultiu amb molt poca inversió.
Aquest fet ha permès l’aparició d’iniciatives tan interesants como les ruelles vertes, Santropol Roulant, Les Pousses Urbaines, Action Comuniterre i Alternatives, per citar algunes, que combinen l’implicació social amb el cultivu urbà. A més, la majoria d’universitats i alguns centres d’educació secundaria de la ciutat disposen de jardins de cultiv experimentals a les cobertes dels seus edificis, i la UQAM ha organitzat recentment la setena escola d’estiu sobre el tema amb un gran èxit de participació.
L'agricultura urbana pot prendre multitud de formes diferents i, tot i que la majoria de projectes existents són sense ànim de lucre, Mont-real disposa d’algunes propostes de caràcter comercial. La més sorprenent d’entre elles és sens dubte l’empresa Fermes Lufa, que ha instal·lat un dels hivernacles més grans del món sobre la coberta d’un edifici industrial per cultivar fruites, llegums i fines herbes mitjançant un sistema hidropònic, abastint d’aquesta manera a més de mil famílies de la ciutat amb les seves cistelles de productes biològics.
Durant els propers mesos, el rigorós hivern de Mont-real no permetrà a la majoria dels aficionats a la agricultura urbana de continuar amb les seves activitats, però de ben segur que l’any que vé tornaran amb forces renovades i encara amb més ganes si cap de prosseguir amb la seva aventura.
Manel Romero Madrigal, arquitecte
Corresponsal COAC a Mont-real
Agricultura urbana: algo más que una moda pasajera
Infinidad de balcones, patios traseros, tejados, jardines comunitarios, terrenos sin construir en pleno centro… Montreal está llena de oportunidades para los practicantes de la agricultura urbana, un fenómeno que día a día gana en popularidad y que se estima que ya cuenta con un millón de adeptos en la isla. Paseando por las calles de la metrópolis quebequense, no es extraño ver un pequeño huerto en una de sus esquinas, cuidado por uno o varios vecinos de los edificios de planta baja y piso adyacentes. En un artículo publicado en 2012, Eric Duchemin, profesor de ciencias ambientales de la UQAM, afirmaba que el 38% de los habitantes de Montreal, cerca de un millón de personas, decían practicar la agricultura urbana. Estas cifras indican que el fenómeno ha dejado de ser residual para convertirse en una actividad común entre los montrealeños.
Históricamente, la isla de Montreal albergaba los terrenos más fértiles de todo Canadá, un pasado agrícola que la ciudad fue perdiendo a pasos acelerados debido a la industrialización y la consecuente mineralización de sus espacios, que provocó una expulsión de las actividades agrícolas a zonas cada vez más alejadas de los centros urbanos. No obstante, las diferentes guerras y crisis económicas del siglo XX provocaron que las autoridades de diversos países incitaran a sus habitantes a cultivar sus jardines mediante políticas como los jardines de la victoria de la Primera y la Segunda Guerra Mundial en EEUU, Canadá e Inglaterra. Estos jardines eran cultivos urbanos destinados a abastecer de alimentos a la población durante los periodos de guerra, que llegaron a producir cerca de un 40% de todo el consumo de vegetales en Estados Unidos durante la Segunda Guerra Mundial. Además, los cultivos también tenían la función de levantar la moral y la esperanza de los habitantes.
Según la etnourbanista Sandrine Baudry, la agricultura urbana tal y como la conocemos actualmente en Norteamérica nace de la crisis económica, social y política que padecieron diversas ciudades del continente, particularmente Nueva York. Fue en esta ciudad estadounidense donde apareció el movimiento de los Guerrilla Gardeners, un grupo activista que protestaba contra la deserción de los centros urbanos por parte de sus propietarios, que quemaban sus propiedades para poder ser compensados por las aseguradoras y dejar así de pagar impuestos a la ciudad.
El movimiento, liderado por Liz Christy, artista y fundadora del grupo activista, empezó a hacer aparecer la vegetación en estos espacios privados y abandonados gracias a las bombas de semillas, que consistían en recipientes arrojables, como globos o bolas de navidad, rellenos de una mezcla de agua, abono y una selección de semillas. Esta primera acción de los activistas precedió a la apropiación de un terreno abandonado en el sur de Manhattan para la creación del primer jardín comunitario de la ciudad en 1973, que rápidamente traspasó su función reivindicativa para ser adoptado por las familias con pocos ingresos para cultivar sus alimentos, y que actualmente se conoce como el Liz Christy Garden.
Un Montreal muy comestible
Curiosamente, tanto en Nueva York como en Montreal fueron los incendios intencionados los que propiciaron la aparición de los primeros brotes verdes en los centros de las ciudades. En el caso de Montreal, fueron los incendios provocados en el centro-sur de la metrópolis durante la huelga de bomberos de 1974, el week-end rouge, los que permitieron la aparición de un movimiento vecinal para la creación de un jardín comunitario que permitiera asegurar la alimentación de los vecinos más desfavorecidos. El jardín, situado en la intersección entre las calles Alexandre-Desève y Lafontaine, fue el precursor de una red municipal de jardines comunitarios que actualmente cuenta con 97 huertos y 25 hectáreas de cultivos repartidos por toda la ciudad, algunos de ellos con listas de espera de más de 7 años.
Sin embargo, a pesar de la buena acogida que tienen estas políticas, actualmente solamente el 33% de los productos alimentarios consumidos por los quebequenses provienen del Quebec. Y los datos aún serían mucho más decepcionantes si supiéramos el porcentaje de productos consumidos por los habitantes de Montreal que provienen de un radio de menos de 100 kilómetros.
Por suerte, Montreal tiene unas características urbanas y sociales envidiables que permiten la proliferación de multitud de iniciativas que invitan a imaginar una ciudad más verde y más amable con sus habitantes. La ciudad cuenta con unos barrios históricos muy activos culturalmente, además de una arquitectura que anima a sus habitantes a relacionarse, con edificios bajos con grandes balcones, calles secundarias generosas y cubiertas planas; lugares todos ellos fácilmente apropiables para el cultivo con muy poca inversión.
Este hecho ha permitido la aparición de iniciativas tan interesantes como las ruelles vertes, Santropol Roulant, Les Pousses Urbaines, Action Comuniterre y Alternatives, por citar algunas, que combinan la implicación social con el cultivo urbano. Además, la mayoría de universidades y algunos centros de educación secundaria de la ciudad disponen de jardines de cultivo experimentales en las cubiertas de sus edificios, y la UQAM ha organizado recientemente la séptima escuela de verano sobre el tema con gran éxito de participación.
La agricultura urbana puede tomar multitud de formas diferentes y, aunque la mayoría de proyectos existentes son sin ánimo de lucro, Montreal dispone de varias propuestas de carácter comercial. La más sorprendente de entre ellas es sin duda la empresa Fermes Lufa, que ha instalado uno de los invernaderos más grandes del mundo sobre la cubierta de un edificio industrial para hacer crecer frutas, legumbres y finas yerbas mediante un sistema hidropónico, abasteciendo así a más de mil familias de la ciudad con sus cestas de productos biológicos.
Durante los próximos meses, el riguroso invierno de Montreal no permitirá a la mayoría de aficionados a la agricultura urbana continuar con sus actividades, pero seguro que el año que viene éstos volverán con fuerzas renovadas y con más ganas si cabe de proseguir con su aventura.
Manel Romero Madrigal, arquitecto
Corresponsal COAC en Montreal
Jornada Tècnica sobre 3D a càrrec de FX Animation - Barcelona 3D School
La jornada té per objectiu ampliar els coneixements sobre les possibilitats que el procés 3D ofereix als professionals per generar imatges fotorealistes, tant sol·licitades en el món de l’arquitectura i l’interiorisme.
En finalitzar la jornada se servirà un refrigeri als assistents.
Per a més informació i inscripcions a la Jornada, clica aquí.
El Campus Professional neix per crear un espai de relació entre les empreses i institucions del sector i el col·lectiu d’arquitectes.
El sector de l’arquitectura és cada vegada més complex i la seva ràpida evolució fa imprescindible la posada al dia dels professionals de l’arquitectura. En aquest procés, la participació de tots els agents del sector és fonamental. En el marc del Campus Professional es pretén impulsar la competitivitat, la producció i eficiència del sector a través d’activitats plantejades amb aquest fi.
Presentació a Vic del Conveni de Col·laboració COAC-Bentley
Per mitjà d'aquest conveni signat amb l'empresa americana Bentley, el COAC esdevé un dels centres oficials Bentley Select per a la formació en AECOsim Building Designer, el software BIM de Bentley.
Bentley oferirà llicències d'educació gratuïtes per utilitzar l'aplicació AECOsim durant un any a tots els arquitectes que realitzin un dels cursos, tant presencials com en línia, que l'Escola Sert programarà properament per aprendre a utilitzar aquest software. A més, obtindran un descompte si volen comprar la llicència professional.
El nou sistema BIM de Bentley, AECOsim Building Designer, integra totes les funcionalitats necessàries per crear models BIM de projectes d'arquitectura, incloent la fase de projecte, la de construcció i l'explotació dels edificis. Facilita la integració d'estructures, instal·lacions, anàlisi energètic, connexió amb costos i planificació del procés constructiu.
AECOsim, sistema reconegut internacionalment, suposa grans avantatges. Entre ells, i de forma resumida:
1. Bentley inclou a AECOsim BD tota la funcionalitat BIM per a la que altres fabricants requereixen 4-5 programes diferents o senzillament no disposen d’ella:
a) Modelatge BIM d’arquitectura, estructures i instal·lacions (amb càlcul ASHRAE integrat)
b) Disseny paramètric generatiu (formes singulars)
c) Revisió avançada de models (clash detection, regles,...)
d) Càlcul energètic
e) Inclou Microstation, compatible DWG
f) Render d’altíssima qualitat
2. Modelatge orientat, a més del disseny, a la construcció i a l’explotació d’edificis
a) Treball amb components constructius complexos (murs amb capes independents...)
b) Detalls 2D vinculats al model 3D
c) 4D (temps) i 5D (costos). Amidaments estructurats i precisos, connectats a Presto, TCQ...
d) 6D. Cobie. Spaces Planning (funcions de Facility Management)
e) Núvols de punts (escàner 3D) per aixecaments en rehabilitació i reforma...
3. AECOsim funciona realment com una base de dades BIM. La informació es pot extreure i/o connectar-se amb programes com Excel, Access,...
a) Navegador BIM amb tots els objectes del projecte
b) Atributs accessibles i editables des d’altres aplicacions
4. Sistema federat d’arxius DGN, imprescindible en grans projectes o molt detallats, i per al treball en xarxa
a) Treball col·laboratiu en xarxa basant-se en arxius físics
b) Sense pèrdua de velocitat
5. Comptabilitat amb Revit
a) AECOsim llegeix les famílies de Revit
b) Revit desposa d’un plug-in d’exportació a i-model de Bentley
Bentley presenta molts altres avantatges. És líder internacional en programari especialitzat per al sector AECO (arquitectura, enginyeria, construcció i explotació), té presència global a tot el món, creixent any rere any, i dedica aproximadament el 25% dels seus ingressos a recerca i desenvolupament i ampliació dels seus productes. A més, té un acord d’interoperabilitat amb Autodesk per garantir la comptabilitat amb famílies de Revit, etc.
A més de veure en detall el programa, en la presentació a Vic s’anunciaran les condicions especials de l’acord per accedir a formació i llicències BIM AECOsim,.
Ponent: Sergi Ferrater, arquitecte. Responsable de Producte AECOsim.
Jornada gratuïta.
Inscripcions a vicsecretaria@coac.cat